" />

9/7/2009 - 10:31h - laMalla.cat

Peixatera valenciana

 

Entre els ecos i els silencis que es deriven aquests dies del cas Gürtel i, particulament, de la seva variant de corte y confección altrament dita cas Camps, destaca i brilla amb llum pròpia l'alcaldessa de València, Rita Barberà. És comprensible -faltaria més- la intenció política de sortir en defensa del seu company de files combinada amb una possible intenció (vés a saber) de fer-se visible en un moment en el qual alguns sectors del PP poden trobar a faltar algú que s'enfronti a les càmeres i micròfons dels periodistes sense por i sense pels a la llengua.

Si és així, evidentment, Rita no ha defraudat, i ha obert la peixateria (especialitat de la casa, les anxoves) per atreure l'atenció de polítics i periodistes i, de pas, distreure-la de l'afer de Camps i els seus vestits regalats o comprats segons la versió que hom vulgui creure. Amb tota probabilitat l'alcaldessa valenciana sap perfectament el que es fa quan aixeca pol·lèmica i escàndol arran de la seva estrambòtica comparació entre el possible judici contra Francisco Camps i les anxoves que regala el president de Cantàbria, Miguel Angel Revilla al president del Govern (i al del PP, i al propi Camps, i a d'altres dirigents polítics).

La Justícia en el seu moment, i les decisions polítiques en el seu cas, determinaran si el futur polític de l'actual president de la Generalitat valenciana és llarg o curt. El que queda molt clar és que Rita Barberà considera que ella no té tot el peix venut.

9/6/2009 - 07:57h - laMalla.cat

Ha guanyat el PP, però quin?

 

La dreta ha guanyat les eleccions europees pràcticament arreu d'Europa. Catalunya és una de les poques excepcions. A Espanya ha guanyat, indubtablement el PP. Els rivals interns de Mariano Rajoy al seu propi partit ja poden anar perdent tota Esperança de substituir-lo com a candidat a les pròximes eleccions generals.  ¿Però, quin és el PP que ha guanyat? ¿De quin dels diversos Marianos Rajois que hem conegut estem parlant ara?

¿Ha guanyat el Rajoy del discurs agre i faltón que tant es va prodigar la legislatura passada i que ha revifat aquesta passada campanya? ¿Estem parlant del PP que reivindica públicament Aznar com fa Jaime Mayor Oreja? ¿Ens hem de referir a aquell que qüestiona l'estat autonòmic com hem escoltat aquests dies d'Aleix Vidal-Quadras? ¿Parlem potser d'un PP que, igual que el cardenal Cañizares, considera més greu l'avortament que els abusos a menors? (Mayor Oreja coincideix amb jerarca de l'Església catòlica)

¿O, per ventura, ens trobarem un altre PP i un Rajoy diferent? Aquell mateix que vam poder veure als jardins de Pedralbes fa només un mes i mig i que fins i tot va jugar a que semblés possible la retirada del recurs contra l'Estatut al Tribunal Constitucional.
Quan el PP hagi digerit la seva eufòria haurà de determinar què vol ser quan sigui gran, és a dir, què vol fer durant els tres anys vinents. Els populars saben que tres anys és el temps que falta per a les eleccions generals per molt que llancin el fantasma de la moció de censura o reclamin al Govern Zapatero que plantegi una moció de confiança. A hores d'ara, cap dels grups minoritaris del Congrés dels Diputats no està disposat a donar suport a una eventual moció de censura presentada pel PP que tregui Zapatero de la Moncloa per entregar-ne les  claus a Mariano Rajoy. Les coses no van així.

Un gir al centre i, sobretot, un canvi radical en la política autonòmica que passés per retirar la impugnació de l'Estatut de Catalunya podria posar les coses més fàcils a Rajoy si els resultats de les eleccions de 2004 fessin possible una majoria entre el PP i els nacionalistes catalans.  Les eleccions europees d'aquest diumenge han evidenciat que el PP té un tap que li impedeix créixer a Catalunya. La pregunta és: ¿permetran alguns dels companys de files de Mariano Rajoy que el president del partit intenti treure el tap?

12/5/2009 - 08:21h - laMalla.cat

Que se n'ha fet de l'esperit de Sant Jordi?

 

La 'treva' (si es pot anomenar així) ha durat poc. Un parell de setmanes i poca cosa més. El dia de Sant Jordi, Alicia Sánchez-Camacho va aconseguir passejar el president del PP, Mariano Rajoy, pels jardins del palau de Pedralbes. Podria arribar a semblar llavors l'inici d'un nou temps del partit del centre-dreta pel que fa a Catalunya i els seus temes més sensibles (I ara!) Fins tot algú va arribar a especular amb que el PP es pogués repensar el recurs contra l'Estatut. Però les coses són com són, la 'guerra' és la 'guerra' (vull dir la campanya electoral) i ha arribat Jaime Mayor Oreja amb el seu cartell europeu i amb els seus primers missatges a la recerca del vot.

Desactivats ETA i el terrorisme com a arguments electorals (justament ara que Patxi López governa Euskadi amb el suport del PP), la campanya del PP té dos eixos: un, el desgast del Govern Zapatero per la crisi econòmica, l'altre -claríssim missatge destinat a una part important de la parròquia pepera- 'atiar focs' a Catalunya.

Sant Jordi es converteix en drac. El PP, per molt que Alicia Sánchez-Camacho intenti des de Barcelona emfatitzar els matisos, llença una nova ofensiva contra el odel lingüístic català. No hi ha conflicte ni a la societat ni a l'escola del país. però el PP hi posa les dosis que calgui i aprofita la tribuna que li ofereixen determinats mitjans de comunicació a Madrid. Ja és un clàssic de la política espanyola. Hi estem acostumats.

Avui, dia del megadebat al Congrés dels diputats es parlarà molt de soledats parlamentàries. La de Zapatero i el PSOE és evident i ho serà mentre no avancin els temes de Catalunya, però la de Rajoy i els populars tampoc no és menor. Si el PP vol pensar en possibles escenaris d'entesa política amb CiU o amb el PNB (tots dos amb molts motius per estar enfadats amb Zapatero) hauria de renunciar a alguns dels seus clàssics.

23/4/2009 - 17:36h - laMalla.cat

Sant Jordi amb convidat de pedra

Va dir que ho faria i ho ha fet. Mariano Rajoy s'ha passejat pels jardins de Pedralbes entre els aproximadament tres milers de convidats a la recepció de institucional de Sant Jordi. La política té els seus moments i les seves oportunitats i a can PP han considerat que aquest Sant Jordi, -dia de llibres, roses i bon rotllo- era una bona ocasió per generar una imatge “simpàtica” del líder del partit del recurs contra l'Estatut.

El ritual estava cantat, i així s'ha produït: núvol de periodistes i fotògrafs al voltant del polític gallec, que no ho ha tingut difícil per treure's una hipotètica síndrome de convidat de pedra, davant l'expectació mediàtica.  L'autora de l'idea i de l'operació es  la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho. Una de les seves obsessions -a jutjar per les vegades que ho repeteix en públic i en privat- és que la seva formació deixi de ser vista com un partit anticatalà. Desconec si li agraden els toros però és evident que la primera responsable del PP català és partidària de torejar encara que el toro sigui difícil i que la plaça i l'afició no li siguin favorables. A mí els toros ni m'agraden ni m'interessen però, en termes polítics, la senadora Camacho no toreja malament.

Això sí, el gest 'simpàtic' no canvia gaire res. Ningú no havia d'esperar que Rajoy deixés la porta oberta a una eventual retirada del recus d'inconstitucionalitat contra l'Estatut ni que es convertís en el primer dels “catalans” a l'hora de defensar el millor dels finançaments per Catalunya.  Això sí, la presència de Rajoy ha condicionat -en uns casos més que en d'altres- el comportament d'alguns polítics catalans.

Suposant que Artur Mas hagi volgut evitar fer-se una foto amb el líder del PP, indubtablement se li hauria de reconèixer l'èxit. El cap de l'oposició a Catalunya ha estat, naturalment a la recepció, se l'ha vist i, com és natural, ha fet declaracions als periodistes. Però un tema de conversa entre alguns assistents a la recepció -ja se sap de que mala baba n'hi ha molta- era la casual no coincidència, en cap moment, entre Artur Mas i Mariano Rajoy amb tot el seguici que l'acompanyava. Si el líder de CiU s'ha fet fonedís expressament o no, ho deuen saber ell i els seus col·laboradors més directes però el que està clar és que no s'ha vist foto cordial ni de cap altra mena que pogués recordar ni de lluny allò que un dia es va negar fins i tot davant notari.  

Deixant el 'Moment Rajoy' a banda, ha estat una recepció més o menys com les altres. Menys esmorzar que l'any passat perquè la crisi ho mana i potser més conversa política que en altres ocasions, perquè el finançament, l'Estatut i els nous ministres marquen l'actualitat d'aquests dies.

En els grupets de la gent dels mitjans, molt comentada la pèrdua de lideratge de Catalunya Ràdio, entre els polítics, alguns pensant ja en el que sortirà en el proper baròmetre del CEO que s'ha de conèixer d'aquí poques setmanes.

31/3/2009 - 08:53h - laMalla.cat

La Gran Enciclopèdia Rajoy

"Jaén es una provincia preciosa. Se entra por las Navas de Tolosa. Allí en el año 1212 hubo la gran batalla de Alfonso VIII de Castilla, una de las batallas más famosas de la reconquista española..."

Els polítics tenen pànic a exposar-se a les preguntes directes dels ciutadans davant les càmeres de televisió i quedar en blanc o en descobert. És evidentment mala cosa per a un representant públic no saber què respondre o contradir-se o, pitjor encara, quedar en evidència davant els ulls de centenars de milers d'espectadors. Em pregunto, però, si pecar de tot el contrari no pot resultar contraproduent.

L'última edició de Tengo una pregunta para usted, un format que es consolida a la televisió pública espanyola, ha estat tota una exhibició per part del president del Partit Popular. La Gran Encicloèdia Rajoy es va desplegar davant un centenar de ciutadans al plató i d'algun que altra milió d'espectadors a casa seva.

"...He estado en Úbeda y en Baeza, donde hay uno de los grandes centros de formación de la Guardia Civil"

Ni Almodóvar hagués brodat tan bé un Todo sobre Jaen com la resposta que el president del PP li va donar a una jove d'aquella província que s'interessava pels problemes del sector de l'oli.

"...He estado en la sierra de Cazorla, donde nace uno de los ríos com mas salero que hay en Europa, el Guadalquivir..."

Abans de gairebé cada resposta, semblava inevitable un passatge de l'enciclopèdia Rajoy. A una senyora de Cartagena, preocupada pels transvasaments i el problema de l'aigua, li va explicar abans -vingués a tall o no- que el president de la Comunitat de Múrcia havia patit un ensurt diumenge, quan una roca de "1.600 tones" (segurament deurien ser algunes menys) va caure al pas del seu vehicle per una carretera. És bo -deurien pensar Rajoy i els seus assessors- que els ciutadans sàpiguen que si un va ser brillant guanyant oposicions és per alguna cosa. En l'exhibició televisiva tot s'hi val: geografia, història, o retalls de la premsa local.

Certament, Mariano Rajoy no semblava estar gens incòmode en el programa conduït per Lorenzo Milá. I va aprofitar bé l'oportunitat de les preguntes sobre la crisi econòmica. Però l'exhibició de proximitat se li va escapar un pèl de les mans. No?

12/2/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Esperanza Aguirre, un lloc discret a la foto

Pp-lupa-aguirre


Mirant-ho des del punt de vista de l'estratègia de comunicació, la compareixença davant els mitjans que ahir va fer Mariano Rajoy, acompanyat per tota la cúpula del Partit Popular, en una imatge no gens habitual, va ser força efectista. La idea va ser de l'alcaldessa de València, Rita Barberà. Es tractava de fer pinya i la van fer. Es volia sortir al pas d'una investigació judicial per presumpta corrupció que afecta alguns militants i dirigents locals del PP i la sortida va ser el contraatac: petició de recusació del jutge Baltasar Garzón, petició de dimissió d'un ministre i trencament del pacte de la Justícia. Tot molt cohesionat, tot molt contundent, tot "de grans titulars".

Però en aquestes coses de les estratègies de comunicació està molt clar que cadascú en té la seva. Esperanza Aguirre, que viu en mig d'un dels huracans que afecten el PP aquests dies, no va faltar -naturalment- a la foto de família ideada per l'alcaldessa valenciana. Però tothom sap que a la presidenta de la Comunitat de Madrid no se li escapa ni per un moment el que vol dir cada gest mediàtic, la lectura que es pot fer de cada foto o el que implica estar o no en l'angle de les càmeres de televisió.

La mateixa Aguirre que sovint busca el focus dels objectius, la mateixa que és capaç de presentar-se a la premsa amb mitjons de supervivent després d'una massacre a Bombai, va ser tot un exemple de discreció i de manca de protagonisme en la foto de família del seu partit. La presidenta madrilenya va quedar (casualment ?) col·locada en un segon pla més que discret, en una posició lateral, lluny de l'objectiu dels fotògrafs i, naturalment, fora de l'abast de les càmeres de televisió que recollien la declaració de Mariano Rajoy.

Talment, com si hagués tornat a la nit electoral del 9 de març de l'any passat quan la foto era la clàssica del balcó de Gènova. Aquell dia vam veure una Esperanza discreta, mirant-s'ho tot des de la barrera, a través d'un vidre de la seu popular. Ni per un moment deuria passar pel cap de la senyora Aguirre sortir al balcó de la derrota, on es trobaven Mariano Rajoy i la seva esposa Elvira, Ángel Acebes, Pío Garcia Escudero, Manuel Pizarro i Soraya Sáenz de Santamara. No sembla probable que ahir tingués cap dubte tampoc sobre quin era el seu lloc a la foto.

3/2/2009 - 07:36h - laMalla.cat

Mariano Rajoy o l'adversitat del destí

Fa alguns dies, en els inicis d'aquest serial d'espies que, segons es diu i es publica, interpreten alts càrrecs del PP madrileny, em va cridar l'atenció un comentari a una tertúlia de ràdio. “Estic per treure un bol de crispetes i assistir a l'espectacle”, deia un col·laborador radiofònic. Òbviament era un comentari malintencionat. No cal tenir gran capacitat de deducció per concloure que el seu autor no era precisament un simpatitzant del Partit Popular.

Més enllà de frases més o menys ocurrents, al darrere de la broma de les crispetes, hi ha un tema prou seriós. Tant com perquè els populars de la Comunitat de Madrid, amb la seva majoria absoluta a l'assemblea regional, hagin decidit finalment acceptar que es posi en marxa una comissió parlamentària d'investigació. Així, de pas, el PP deixa en “suspens” la investigació interna oberta per la direcció nacional del partit. Potser d'aquesta manera es busqui que el ressò mediàtic i polític de la suposada trama quedi més circumscrit a l'àmbit de la Comunitat de Madrid i no contamini l'actuació de tot el PP en general. Mala peça al teler, una vegada més, per a Mariano Rajoy.

La política és una capsa de sorpreses però, si hom vol ser just amb Mariano Rajoy, s''ha de reconèixer que ell ha tingut molt poc marge per escriure el seu propi guió. Sovint, l'actual president del PP s'ha vist condicionat per decisions que algú altre ha pres per ell o que més d'un ha adoptat sense comptar gens amb ell.

N'hi ha prou amb un ràpid repàs als darrers cinc anys. El 2004, José Maria Aznar el designa com a successor, segurament convençut d'una nova victòria electoral que pràcticament tothom, inclosos la majoria de votants socialistes, donava per descomptada. L'11-M i la gestió que en va fer Aznar, Acebes i Zaplana van capgirar totes les previsions.

Rajoy ha caminat amb el pas marcat, qui sap si des d'aquella aparició televisiva, la nit abans de les eleccions, en plena onada de protestes al carrer (“Soy Mariano Rajoy, candidato del Partido Popular) . Després de la primera derrota electoral, el polític gallec no aconsegueix dibuixar un perfil propi. Pràcticament tota l'atenció se centra en la causa política que fan Acebes i Zaplana sobre les circumstàncies que envoltaren l'11-M i en la famosa “teoria de la conspiració”.

És ben cert que, al final de la legislatura passada, Rajoy posa algunes condicions per a tornar a ser candidat i per poder marcar el seu propi estil. Aconsegueix la sortida d'Acebes i de Zaplana, però això li costa una reprimenda en públic per part de José María Aznar, en ple congrés del partit i deixa tot el camp lliure a Esperanza Aguirre com a cap visible del sector dur. Rajoy no pot controlar Aguirre, entre d'altres coses, perquè és presidenta amb majoria absoluta d'una plaça tant estratègicament important com és la Comunitat de Madrid.

Arriba la segona derrota electoral, l'any passat, i Rajoy dóna algun signe de dubte sobre la seva pròpia continuïtat. Finalment decideix seguir al capdavant de la nau, malgrat tenir una tripulació tant agitada que és capaç de virar el rumb en el moment més inesperat. Una prova més: ara que Rajoy creia tenir agafat Zapatero pels balanços de crisi econòmica i que les enquestes començaven a castigar el PSOE i donar un cert rendiment al Partit Popular, salta l'enrenou del suposat espionatge i Rajoy torna a quedar desaparegut.

M'expliquen que a Madrid, en això que diuen els “mentideros”, no són pocs els dirigents del PP que en privat dubten obertament que Rajoy arribi a les eleccions de 2012 i menys que torni a repetir com a candidat del PP. És evident que tindria tot el dret del món a estar cansat i el seu partit, l'obligació d'estar-li molt agraït per la seva capacitat de mantenir el vaixell sobre l'aigua, malgrat tots els temporals.

15/1/2009 - 09:50h - laMalla.cat

Singular Nebrera

La diputada Montserrat Nebrera no és una política convencional. És un fet constatable sobre el qual poden estar d'acord fàcilment tant els seus defensors com els detractors. Hi poden coincidir des de militants del Partit Popular fins a votants d'Esquerra Republicana. Està clar que ella no és com els altres i aquesta diferència té el seus costos i el seus rendiments. Una de les seves característiques innegables és loquacitat. Nebrera és molt directa, sovint brillant i sempre dóna la sensació que diu allò que li surt de dins. Una virtut en política, sí, però també -segons els casos- un seriós inconvenient.

En les últimes hores, Nebrera ha estat mediàticament omnipresent. A l'estudi de COMRàdio, amb el periodista Jordi Durán, per explicar-se. Per dir que no pensa demanar perdó a la ministra Magdalena Alvàrez i per sostenir que les seves al·lusions a l'accent andalús de la titular de Foment han estat objecte d'una “interpretació esbiaixada” per part d'algun mitjà de comunicació. Diu que no pretenia ofendre ningú. Dissabte passat, quan vaig escoltar a la Cadena SER la seva intervenció en directe, ràpidament vaig pensar que la diputada popular catalana -segurament sense pretendre-ho.- s'estava “ficant en un jardí”. La conductora del programa, Montserrat Domínguez, i algun altre company de tertúlia li ho van advertir. Ja era tard. La frase “la ministra tiene un acento de chiste” estava dita, Nebrera va insistir en la idea i no va corregir.

Postser sí que té raó Montserrat Nebrera quan diu que se n'ha fet un gra massa. Però ella hauria d'haver reparat en que la diversitat, lingüística, cultura, territorial, etc.. és matèria altament sensible, aquí i arreu del món, i que sovint aquesta sensibilitat “la carrega el diable”.

“A grans mals, grans remeis”, deu haver pensat la poc convencional diputada popular catalana i, si el seu partit l'expedienta per l'incident sobre l'accent de la ministra, ella es rebota amb el seus companys de files, trencant un dels tabús del PP català: ni més ni menys que qüestionant el recurs contra l'Estatut que està acabant d'analitzar el Tribunal Constitucional.

Estic segur que la diputada diu el que pensa (el cas és per què no ho ha dit tant clarament abans), entre d'altres coses perquè s'ha de recordar que el PPC liderat per l'home que la va fitxar, Josep Piqué, va intentar participar en el procés d'elaboració de l'Estatut, fins que des de Madrid, el PP d'Aznar-Acebes-Zaplana i Rajoy van dir que “ni parlar-ne”.

Piqué no va voler aguantar més i va marxar. Nebrera segueix i fins i tot s'ha atrevit a plantar cara a la direcció oficial com a candidata a presidenta del partit a Catalunya. Definitivament, Nebrera és una política singular. I tinc els meus dubtes de que això sigui dolent.


5/1/2009 - 07:00h - laMalla.cat

Un plat que vol silenci

Hi ha plats, com aquest del finançament autonòmic que s'està cuinant en aquests moments, que volen silenci i molta tranquil·litat a la cuina. És quelcom semblant a aquella prevenció domèstica per evitar que se'ns talli la salsa maionesa.

Un dels principals xefs d'aquesta salsa, el president José Montilla, té un paper complicat però cabdal en aquest procés d'elaboració silenciosa. D'una banda té el repte d'aconseguir un bon acord de finançament per Catalunya mantenint la pressió sobre el Govern central. De l'altra, en el cas d'aconseguir l'objectiu d'un finançament correcte i que s'ajusti a l'Estatut, el repte serà essent la discreció. No convindria que el xef Montilla sortís a saludar el públic del mejador per molt èxit que pogués tenir el plat servit a taula.

Montilla sap que no es pot permetre un hipotètic passeig triomfal si sortís bé l'acord de finançament. Per què? Senzillament perquè s'activarien totes les maquinàries de la crispació i de la fòbia anticatalana que ja vam veure funcionar quan es discutia l'Estatut. No són pocs els que estan esperant el moment de recuperar arguments com “se rompe España”, “Zapatero rehén de los nacionalistas”, ja sigui buscant el rendiment electoral o símplement, la desestabilització.

Com dèiem en un post anterior, aquí el que s'està cuintant és ni més ni menys que un model federal i un nou equilibri entre els poders de l'Estat, el central i l'autonòmic. Aquesta mesa de coses, a Espanya, sempre s'ha resolt, històricament, a crits o a cops. Es tracta de que ara, sigui diferent.

D'aquí menys de dos mesos, hi haurà eleccions a Galícia (un territori que també es juga bastant amb el finançament autonòmic però amb circumstàncies molt diferents a les catalanes) i al País Basc. Tant el PSOE com el PP s'hi juguen molt en aquestes eleccions. Els socialistes, mantenir el lideratge del govern gallec i poder aspirar a governar Euskadi. Els populars s'hi juguen la seva pròpia estabilitat interna començant pel lideratge de Mariano Rajoy que podria quedar realment molt tocat en cas d'un fracàs a Galicia.

La tensió i el soroll preelectoral es notaràn tot just després d'aquestes festes de Reis, o sigui que, el millor que pot fer el xef és tancar la porta de la cuina i seguir cuinant com si res. El bon plat requereix silenci i calma. Per al xef Montilla, aquestes no són condicions difícils.

13/10/2008 - 08:16h - laMalla.cat

Rajoy, 'coñazo' i 'danys colaterals'

Els micròfons els carrega el diable! Aquesta és la lliçó que Mariano Rajoy ha après després del l'episodi d'aquest cap de setmana. Ell mateix ho ha confessat a alguns periodistes: "He après a guardar silenci".

El problema per Rajoy no és que tots hàgim sentit de la seva veu el "coñazo" que li representa assistir a una desfilada militar de dues hores. Al cap i a la fi, això el fa força normal a ulls de tothom. El problema de Rajoy són els danys colaterals que li pot provocar la seva confidència "col·loquial" a Javier Arenas, recollida per un micròfon inoportú (em pregunto si hauràn renyat el tècnic encarregat del so en la reunió interparlamentària del PP a A Corunya).

Quins danys colaterals? Només cal fer un repàs per la premsa que passa per ser del centre-dreta i, sobretot, la premsa de la més-dreta-encara. La relliscada de Rajoy ha reanimat els que el critiquen per tou i, ara també -atenció- per "mandrós". Aquest dilluns una columnista conservador publica un article en el qual retreu a Rajoy els seus dubtes o resistències a assistir a alguna de les manifestacions polítiques convocades en els darrers temps per l'AVT. Aquest columnista arriba a dir "deixem-lo dimitir".

Dintre de la desgràcia que suposa la ficada de pota, Rajoy ha comptat amb un cop de mà de la ministra de Defensa, la socialista catalana Carme Chacón. El cable de la ministra és molt important en un moment tant tonto com el que travessa el líder del PP per la seva relliscada.

Però encara és més important un fet que pel que sembla és invariable. Alguns sectors polítics de la dreta, molt visibles a Madrid, sempre preferiran llançar la seva ira contra un altre. Són aquests que ahir a la plaça de Colón de Madrid tornaven a escridassar el president del Govern, Rodríguez Zapatero. Ells, malgrat tot, tenen molt clares les seves prioritats.