" />

21/12/2010 - 07:56h - laMalla.cat

Volem pensions públiques en el futur?

En temps de crisi com la que vivim ara mateix la gent està poc receptiva als matisos. En època de vaques magres tot és torna més bàsic; els arguments i els missatges polítics també.

La dreta sempre ha estat més hàbil que l'esquerra en l'ús dels missatges simplistes. Per això en els moments de depressió econòmica i de revisió de prioritats les forces conservadores tenen el vent a favor. Només cal mirar el signe polític de la majoria de governs d'Europa.

A l'esquerra li cal posar un plus de pedagogia, fer un esforç afegit d'explicació i de comunicació. No sempre és reeixit, però resulta imprescindible.

Un cas de clara aplicació és el debat sobre les pensions. Per arribar a la ciutadania els crítics amb la reforma que planteja el Govern central és queden amb la lletra gruixuda. "El Govern vol retardar l'edat de jubilació", diuen en to de denúncia.  Aquest missatge simplista és llançat  al mateix temps per aquells que obeeixen una estratègia ultraliberal i per aquells que, des d'una posició diferent, cauen en un dogmatisme immobilista reactiu davant qualsevol reforma. La dreta procura parlar poc i es frega les mans veient com és un govern de l'esquerra qui ha de fer les reformes, mentre que l'esquerra sindical es veu superada pels esdeveniments i se sent 'abocada' a la conflictivitat social i a pensar en incertes vagues generals.

Atrapat per la pinça del missatge simplista, el ciutadà normal es pregunta perplex: “Com pot ser que un Govern progressista vulgui fer això?”. Les xifres i la posada en context de les dades objectives poden ser un bon antídot per aquest cercle viciós.

A Espanya hi ha en aquests moments 8,5 milions de pensionistes. Ara mateix un gruix important de les persones que estan jubilades i que cobren la seva pensió, van néixer en la dècada dels anys 40. Són fills, per tant, d'una època on la natalitat estava sota mínims al país, desprès de la tragèdia de la Guerra Civil.

Atenent estrictament les dades demogràfiques, observem que l'any 2025 la xifra de pensionistes haurà arribat ja als dotze milions de persones. Serà la factura lògica lògica del baby boom dels anys 60, que va ajudar al creixement en el seu moment. Què passarà quan s'incorporin a la jubilació els fills i filles del creixement econòmic i demogràfic dels anys 80?. El càlcul és que el 2050 el nombre de pensions a pagar cada mes sigui de 17,5 milions.

Volem tenir un sistema públic de pensions sostenible en el futur? Voldrem cobrar la prestació que ens correspongui pels nostres anys d'activitat laboral quan arribi el moment? Segurament no està de moda, però convé sortir mentalment del curt termini.

30/9/2010 - 08:45h - laMalla.cat

El 29-S i els seus 'danys col·laterals'

Els titulars de premsa que aquest dijous parlen de fracàs sindical per referir-se a la vaga general menteixen. Les versions més optimistes dels sindicats sobre un èxit aclaparador de la convocatòria exageren. Ara estem on sabíem que estaríem l'endemà del famós 29-S.
Cal seguir endavant. La crisi i el model econòmic segueix demanant respostes i reformes.

La dreta i la premsa de dretes demostra avui clarament que prefereixen un país i un món sense sindicats i sense defensa dels drets socials. Els sindicats han vist aquest 29-S fins a quin punt han hagut de posar un sobresforç en la mobilització perquè també s'han fet evidents la fredor i la manca d'entusiasme amb què els percep bona part de la ciutadania.

Mirant de buscar el cantó positiu de les coses, la jornada d'aquest dimecres ha vingut a confirmar que Govern, sindicats i empresaris es necessiten i que tots necessitem que s'entenguin. Tot anirà més bé per a tothom si l'un i els altres, són capaços de concertar mesures adequades i eficaces per a sortir del forat i per a garantir l'estabilitat de l'economia i de les prestacions públiques i socials en el present i en el futur.

Però la jornada ens ha deixat no pocs elements negatius que passen de molt la categoria de danys col·laterals. El brot de violència que es va viure a la ciutat de Barcelona és intolerable, injustificable i incontextualitzable. Naturalment els culpables són els violents i únicament ells, però s'ho haurien de fer mirar aquells que, per 'bonisme' o per portar una motxilla ideològica massa carregada de picades d'ullet, s'abonen a tot el que tingui l'etiqueta "alternatiu" sense parar-se a pensar quina és l'alternativa que plantegen alguns moviments que res tenen a veure ni amb el sindicalisme ni amb cap altra causa social.

Dany col·lateral, potser sí, però no menys important, és la necessitat d'una reflexió  -molt evident després d'aquesta jornada- en determinats àmbits de la professió periodística, especialment als mitjans de comunicació públics. Tots els  treballadors dels mitjans -els públics i els privats- van exercir lliurement i legítima la seva llibertat de decidir si escollien treballar o fer vaga. Era el dret de tots i cadascú individualment va actuar en consciència. Però alguna cosa va fallar en l'organització dels serveis mínims, en graelles de programació prèviament pactades i reduïdes, quan els mitjans públics audiovisuals del país van dimitir majoritàriament d'una part molt important de la seva funció social: la de prestar servei a la comunitat informant d'allò que passa.

Què ningú no caigui en la mesquinesa de llançar ombres sobre la feina han fet alguns mitjans privats a Catalunya aquest 29 de setembre de 2010 perquè, gràcies a ells, la ciutadania va tenir la informació puntual, directa i continuada, que no van trobar a cap altra ràdio o televisió. 

28/9/2010 - 09:11h - laMalla.cat

Vaga general o generalitzada?

Una convocatòria de vaga -especialment una crida a l'atur general- representa l'exercici d'un dels drets fonamentals en democràcia, una expressió de llibertat. Així és, segons les regles del joc de les democràcia o així hauria de ser, perquè és ben cert que en el debat 'vaga sí, vaga no' semblen malauradament inevitable excessos i abusos pels defensors d'una posició i de la contrària.  És el que ha passat en totes les convocatòries anteriors de vaga general (contra governs del PSOE o del PP) i és el que s'apunta en aquestes hores prèvies a la jornada de protesta del 29-S que han convocat els sindicats majoritaris del país.

Aquest dimecres 29 de setembre, hi ha més nervis que en convocatòries de vagues generals anteriors. Res no sembla igual que en les cites del passat. Els sindicats que protesten i el Govern objecte de contestació, caminen amb el peu canviat davant el 29-S.  Uns i altres miren de passar l'examen el millor possible,  si pot ser amb un aprovat justet. 

Un dia de vaga general hauria de ser -com el que més- una jornada de plena expressió de la llibertat de la ciutadania. La d'aquells que volen manifestar el seu rebuig a una política que consideren lesiva per als seus interessos i la d'aquells que, o bé estan d'acord amb les mesures del govern o, bé no estant-hi d'acord decideixen lliurement anar a treballar. Uns i altres haurien de poder optar amb plena llibertat, sense coaccions. Però es donen casos entre els uns i entre els altes de persones, empreses o grups de treball que pateixen pressions en un o altre sentit.

Ni és de rebut cap insinuació o amenaça més o menys implícita del directiu al treballador que vinculi l'exercici del dret de vaga a les condicions o estabilitat del lloc de treball, ni són de rebut les pressions o actuacions coactives d'alguns representants sindicals per evitar que persones que opten per no anar a la vaga puguin assistir normalment a la seva feina. 

És una perversió que hi hagi empresaris disposats a pagar “premis” als treballadors que no secundin la vaga però també ho és que els comitès d'empresa pretenguin que les empreses i organismes limitin la seva activitat als serveis mínims, abans fins i tot de la jornada de vaga, donat com a fet consumat que el 100% de la plantilla seguirà la convocatòria sindical. Són les regles del joc de la democràcia. Sigui quin sigui el govern contra el qual es protesta, les vagues les fan els treballadors, no pas les empreses.

Allà on no arribi la vaga general, pot arribar la sensació de vaga “generalitzada”, poden pensar alguns.

23/9/2010 - 07:20h - laMalla.cat

Vaga 'pactada'

Podíem intuir que aquesta, la del 29-S, no seria una vaga general com les que tenim en la memòria recent. Ara ja ho sabem positivament. Ho indica de forma clara el fet que, per primer cop en una convocatòria d'aquestes característiques, els sindicats i les administracions s'han posat d'acord sobre els mínims en els serveis essencials.

El pacte ve a confirmar una doble intuïció política respecte a la jornada de dimecres que ve, 29 de setembre. D'una banda, es fa  evident que els sindicats que convoquen no les tenen totes sobre la resposta dels treballadors a la seva crida. De l'altra, queda clar que les administracions -sobretot el Govern central i, en grau menor el Govern de la Generalitat- intenten no atiar el foc d'una protesta que veuen més aviat esmorteït.

Sembla talment que uns i altres hagin fet un pacte tàcit, com si compatissin una consigna: “Procurem no fer-nos mal”. La sensació més generalitzada és que el Govern ha engegat unes reformes dures perquè la situació econòmica i els mercats europeus i internacionals no li deixen una altra sortida i que els sindicats van a la vaga perquè la pressió dels seus quadres i el temps rècord en el qual s'han plantejat les reformes no els permeten fer una altra cosa. Totes dues parts van amb el peu canviat en aquesta crisi i totes dues es juguen la credibilitat davant  una ciutadania fatigada quan no castigada directament pels efectes de la crisi.

Ja veurem què passa dimecres que ve però l'ambient al carrer és més aviat fred. A diferència d'altres vegades, ni la convocatòria dels sindicats ni les raons que addueix el Govern per a explicar les reformes sembla que estiguin aixecant grans passions. És lògic que a les seus dels sindicats i al Palau de la Moncloa s'imposin la prudència i la voluntat de pacte. Passar el dia 29 de la forma més indemne possible, d'això és del que es tracta. 

15/6/2010 - 08:26h - laMalla.cat

Els exàmens de setembre

Els sindicats han decidit posposar la crida a la vaga general per al mes de setembre. Una decisió prudent, després de la nota de suspens que van rebre com a nota en la convocatòria de juny (examen parcial de la vaga de funcionaris) En aquests moments és més que dubtós que la ciutadania estigui prou motivada per una mobilització general tot i les dimensions de la crisi i de les seves repercussions sobre tothom.

Constantment ens arriben missatges d'avís: “Aquesta crisi no és com les anteriors; “res no tornarà a ser com abans”; “estan passant coses que no havien succeït mai”. És lògic que ni els ciutadans trepitgin un territori massa ferm a l'hora de decidir-se a anar a una vaga ni els sindicats se'n refiïn massa de les seves pròpies forces a l'hora de convocar-la.

Setembre és mes d'exàmens de recuperació en l'àmbit acadèmic però aquest proper mes de setembre ens examinem tots.

Els sindicats de tot Europa, sotmetran a mesura la seva capacitat de mobilització. Necessiten l'estiu per preparar-se i, probablement per a reflexionar cap a on han de conduir el moviment sindical europeu d'ara en endavant.

Els gestors (tant d'empreses públiques com d'empreses privades) tenen el repte -no fàcil- de planificar recursos i d'afrontar la tempesta, si pot ser, sense amputacions laborals o amb les mínimes amputacions possibles.

Els treballadors, de tots els sectors (privat i públic) i de tots els nivells s'hauran d'ajustar a una nova realitat, inevitablement més prima que la que hem tingut fins ara.

I els governants? Els responsables polítics (d'aquí i de la resta d'Europa) es presenten al que segurament és el seu examen més transcendent des la segona meitat del segle XX, després de la II Guerra Mundial: l'assignatura no és cap “Maria” i es titula 'L'Estat del Benestar del segle XXI'.

9/6/2010 - 09:14h - laMalla.cat

Ara els sindicats també són febles

Era una de les possibilitats i s'ha confirmat. Vistos els resultats del 8-J, i la punxada dels sindicats a l'hora recollir el malestar de funcionaris i empleats públics, ara jo no només és Zapatero qui està en situació de feblesa o qui té la credibilitat malmesa. A contracor segurament, les direccions sindicals han quedat atrapades en aquest jardí caòtic al qual ens ha portat la crisi. Ara tothom està enredat entre les mesures de resposta i la resposta a les mesures.

Si el president del Govern central és presoner del dictat europeu que clama per reformes i retalls arreu del continent per garantir que el sistema no s'enfonsi, els sindicats ho són ara de si mateixos i d'una aposta per una eventual vaga general que no està gens clar que puguin guanyar. La reforma laboral s'haurà de fer amb el seu acord o sense i la seva capacitat d'influir-hi ha quedat tocada després del fracàs o, si es vol, no èxit de la vaga convocada entre funcionaris i personal del sector públic.

No és una bona notícia. L'escenari econòmic i social on som i on serem durant un temps indefinit, faria més que aconsellable disposar d'uns sindicats forts, amb capacitat de negociació i de pacte. Si ens estem jugant el sistema de protecció social i l'Estat del benestar, seria preferible que els interlocutors en principi més proclius a defensar-lo estiguessin en bones condicions de joc.

El que ha passat aquest dimarts, 8 de juny, potser un altre símptoma del caràcter excepcional i, per tant, poc previsible, de la situació actual. No serveixen ni els càlculs ni les regles aplicades a altres crisis del passat recent. Aquí és probable que s'equivoqui tothom qui pretengui extreure conclusions econòmiques, socials, polítiques i fins i tot electorals a partir de la casuística i de les aparences.

La gent no sembla disposada a concedir 'trumfos' a ningú; ni als governs, ni als partits polítics, ni tampoc -com acabem de comprovar- als sindicats. Com dèiem ahir, més enllà del cabreig, el problema segueix i la ciutadania el que vol és que algú o tots plegats siguin capaços d'assenyalar un camí de confiança.

8/6/2010 - 07:27h - laMalla.cat

8-J: més enllà del cabreig

Al mal humor se li ha de donar sortida. És podria dir que forma part del 'pack' de supervivència psicològica de l'ésser humà. El cabreig i la preocupació dels funcionaris públics a Catalunya, a tot Espanya, arreu d'Europa és lògic i comprensible. Avui -aquest dimarts 8-J- podrem mesurar la intensitat del cabreig, ho veurem en la quantitat de cadires buides a les oficines i dependències públiques o en el volum i el to que tinguin les manifestacions al carrer.

La qüestió serà comprovar si som capaços, tots plegats, de mirar (i de veure-hi) més enllà del cabreig col·lectiu?

Interpretaran correctament els sindicats el que hi hagi al darrere del seguiment de la vaga (sigui majoritari, moderat o baix)? Seran sensibles els governs (el de la Moncloa i el de la Generalitat) a la protesta dels empleats públics? Tenen algun marge els governs per suavitzar l'ajust?

I quin marge tenen els sindicats. Es poden veure forçats pels seus quadres a convocar una vaga general sense estar gaires segurs ni del seu èxit ni de la seva conveniència social i política?

Quines conclusions i quina estratègia extraurà el Partit Popular de la vaga d'avui i d'una possible vaga general? Com ens aniria a tots en aquesta crisi, inclosos els sindicats, amb un govern del Partit Popular? Serien diferents les mesures? Faria el PP tisorada més suau?

Tot això que passa és fruit només d'una mala conjuntura o ens estem jugant molt més que el poder adquisitiu dels propers 18 mesos? Es vol aprofitar la crisi per liquidar l'Estat del benestar o prendre mesures per preservar-lo?

Avui cadascú donarà sortida al seu cabreig o a la seva angoixa com li sembli més útil i oportú, però totes aquestes preguntes segueixen demanant respostes.

18/5/2010 - 08:10h - laMalla.cat

El maquinista i el final del túnel

Ja estem acostumats a sentir que res no tornarà a ser com era abans d'aquesta crisi. Tots veiem que ha prou indicis per pensar que els que fan aquest vaticini poden tenir raó, però en canvi no sembla que tothom hagi interioritzat el canvi que estem vivint.

Pel que fa a l'economia i al mercat de treball veurem en les properes setmanes i mesos fins a quin punt els diferents agents de l'anomenat diàleg social són capaços de reinventar el model de relacions laborals. Es tracta d'incentivar la contractació de treballadors i de donar flexibilitat al sistema sense retrocedir, naturalment, als temps de la llei de la selva de fa ja moltes dècades. Cal evitar abusos empresarials aprofitant el context de crisi i cal eradicar igualment determinats comportaments d'atrinxerament laboral que fan molt de mal a l'Estat del Benestar. Una equació segurament difícil, però que cal intentar.

Tots tenim molt clar des de la setmana passada, que en aquests temps difícils s'imposa el sacrifici de tothom. Subratllo la paraula 'tothom' i les veus que, des de diversos sectors (inclòs una part del PSOE i del Govern central) apunten la conveniència de fer extensiu el sacrifici a la banca o les grans fortunes. Ara falta que, a més del sacrifici, tothom assumeixi que és l'hora de la seriositat, de la responsabilitat.

I què passa amb la política?
Per començar, en situacions de crisi com aquesta, la política i la situació econòmica tendeixen a fusionar-se i sobretot a ulls de la gent. Fusionar-se vol dir que com més negativa és la percepció sobre la crisi, més distància posa la ciutadania respecte als polítics. Aquells que governen o aspiren a governar estan obligats més que mai a la seriositat, a la valentia i a la claredat en les decisions. La gent pot arribar entendre que patim una situació econòmica sense precedents recents i que li toquin les retallades, però necessita veure que algú condueix el tren correctament i amb seguretat.

Necessitem confiança en el maquinista que, encara que el trajecte sigui llarg i lent, ens condueixi cap al final del túnel.

13/5/2010 - 08:59h - laMalla.cat

Ajust necessari i despertar del somni

La festa s'ha acabat. De sobte, un matí del mes maig, tots hem despertat abruptament del somni. Despertar amarg amb un llistat de mesures dràstiques, d'ajust dur -necessari però molt dur- que, a última hora, ha decidit aplicar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Canvi de plans radical, rectificació, reacció després de dos anys erràtics... cadascú farà la seva anàlisi sobre el què, el com i el perquè, de les mesures anunciades pel president del Govern central. Probablement tots, els més crítics i els més contemporitzadors, tindran una part de la raó. Però sigui quina sigui la reacció d'uns i altres; decideixin el que decideixin els sindicats pel que fa a les mobilitzacions; apliqui l'estratègia que apliquin el PP, el PSOE o qualsevol de les forces polítiques, res no farà canviar el que passa: la festa s'ha acabat, hem despertat del somni i ara toca gestionar la realitat.

Avui els mitjans de comunicació recullen una allau de comentaris i de valoracions per part d'organismes internacionals i domèstics de l'economia. Llegint i escoltant-los no queden gaires dubtes que l'ajust era imprescindible i que pot servir per evitar mals majors.

I com s'eviten els mals majors?  Què ha de passar a partir d'ara?
Quan passin tots els efectes i desperfectes de l'impacte inicial -protesta sindical inclosa- hauria de ser el moment de convertir el gir brusc i l'ajust dur, en una política que miri més a llarg termini. L'economia espanyola -més o menys com les de tot Europa- necessita obrir un nou temps.

Les reformes i les revisions de les regles del joc han d'implicar tothom si es vol que siguin eficaces i preservin la cohesió social. Els mercats financers i la banca no poden seguir funcionant com si la festa especulativa no s'hagués acabat i com si algú no hagués apagat la llum i abaixat la persiana el local. Tots haurem de canviar de xip, els sindicats també.

Les reformes econòmiques, laborals i socials es poden fer de dues maneres ben diferents: amb l'objectiu d'aprofitar la crisi per  liquidar o minimitzar l'Estat del Benestar o amb la voluntat de reinventar-lo, ajustar-lo -si cal- als temps durs que estem vivint i mirar de preservar-lo.

És l'hora de la responsabilitat. Seria bo que ho tinguéssim en compte quan ens passi el mal humor d'aquesta despertada brusca.