" />

30/8/2011 - 12:13h - laMalla.cat

Reforma incòmoda

“Mal menor”, “sí amb retrets”, “acatament per lleialtat”, “jo no ho hauria fet així”. Llegint titulars i o declaracions de les últimes hores, se'ns fa evident que no hi ha cap mena d'entusiasme en les files socialistes (no cal dir en la resta de l'esquerra, que la rebutja obertament) per la reforma constitucional express destinada a limitar el dèficit i a calmar uns mercats que, pel que sembla són insaciables.

Només en les files del Partit Popular es mostra clara satisfacció per aquesta reforma de la màxima norma de l'Estat. Les reticències i discrepàncies més o menys explicitades des del PSOE i des del PSC a Catalunya no són cap sorpresa i tenen la seva lògica. No hi ha hagut cap debat intern previ. La mesura no li fa cap favor al candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, a tres mesos d'unes eleccions generals que seran duríssimes i molt díficils per al PSOE.

També són de manual les protestes i el desmarcament polític de Convergència i Unió al voltant d'una reforma de la qual se sent al marge. A les portes dels comicis, és normal el grup que encapçala Josep Antoni Duran i Lleida a Madrid centri els seus arguments en la crítica d'un pacte PSOE-PP que no ha comptat amb altres, particulament amb la federació nacionalista catalana. CiU fa i farà de la crítica a la reforma pactada per Zapatero i Rajoy, una base argumental per promocionar la seva proposta de pacte fiscal de cara a la cita del 20 de novembre.

El resum és que aquest segon 'retoc' de la Constitució no fa feliç a ningú, llevat de Mariano Rajoy i dels dirigents del seu partit, amb la mirada fixa sobre els seients de La Moncloa. El socialistes viuen amb una profunda incomoditat la cotilla que, a partir d'ara, tindrà la política econòmica de l'Estat per imperatiu constitucional. Perquè encara que que la reforma deixi la porta oberta a possibles excepcions en casos de recessió econòmica o de catàstrofe que pugui alterar “la sostenibilitat econòmica i social” del país, el cert és que la ratlla que marcarà la Constitució deixa pràcticament sense marge d'actuació econòmica als governs (central, autonòmic o local), independentment del color i la intencionalitat política que aquests governs tinguin.

L'esquerra (aquella que expressa públicament el seu rebuig, les seves reserves i també aquells que callen o acaten) saben que la reforma converteix en norma un model de política econòmic que està més a prop de les tesis liberals que de les seves.

Però sembla que no hi havia elecció. Un dirigent del PP ha dit públicament en les últimes hores que caldria conèixer el contingut dels missatges enviats des del Banc Central Europeu al president del Govern central, Rodríguez Zapatero. Molt probablement els darrers avisos hagin estat a caixa o faixa (o fas això, ho haurem d'anar al rescat). El cas és que de cara a la ciutadania es planteja la reforma gairebé com una qüestió de vida o mort i la paradoxa és que, de tantes apel·lacions al dramatisme, sembla que cada cop és més la gent que no hi creu. La reforma es farà sense referèndum no només per la urgència sinó per una forta intuició política de que una consulta popular sobre aquest canvi tindria com a resultat el rebuig a la proposta pactada per Zapatero amb el Partit Popular.

Així és com tirarà endavant una reforma constitucional incòmoda per a molts i que, en el fons, és la part espanyola del pedaç que preten substituir l'absència d'una veritable política econòmica europea, d'un departament d'economia de la UE que pogués regular els mercats, defensar l'euro i marcar les polítiques de dèficit i de deute públic, amb rigor sí, però en funció de la conjuntura concreta i sense condicionar la política econòmica de forma permanent.

9/6/2011 - 13:11h - laMalla.cat

Això no arriba al març

El clima, els indicis, l'arimètica parlamentàries i les actituds (de dirigents polítics, de partits polítics i d'agents socials i econòmics) apunten en la mateixa direcció: sembla difícil que l'actual legislatura política a l'Estat pugui acabar a les portes de la primavera de l'any que vé, quan tocaria celebrar les eleccions generals, per molt que aquest sigui el desig del cap del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Amb la mateixa intuïció que ens portava el mes d'octubre de l'any passat a afirmar en aquest bloc que el proper destí electoral del PSOE acabaria estant en mans d'Alfredo Pérez Rubalcaba, avui podem percebre una flaire creixent a eleccions avançades. No és cap mèrit de l'autor, és -pura i símplement- l'estricta observació del que es diu i de que passa.

L'objectiu de l'encara president del Govern central seria deixar assentada una via de recuperació de l'economia i haver passat l'examen del canvi d'any pel que fa a la reducció del dèficit que reclama la UE. Zapatero ho intenta però -ateses les circumstàncies ambientals -especialment després de les passades eleccions locals i autonòmiques- no sembla gaire probable que se'n surti.

La davallada electoral del 22 de maig ha estat molt superior a la que el mateix PSOE es temia. Les importants pèrdues i retrocessos que ha patit el PSC a Catalunya, semblen gairebé una 'salvació' si es comparen amb el que li ha passat al PSOE a comunitats autònomes i ajuntaments de la resta d'Espanya. El PP ho ha vist clar i ha posat la directa fins a les eleccions generals, jugant ja directament amb arguments que qüestionen la solvència econòmica del país i abandonant ja tot mirament per la imatge exterior. Els representants empresarials veuen la convocatòria electoral tan a prop que, en l'últim moment, han deixat morir per inanició les possibilitats d'un pacte per modificar la negociació col·lectiva, com una altra de les reformes adreçades a afavorir l'ocupació.

Rubalcaba necessita temps per desplegar tota la capacitat que pugui per arrossegar vot socialista descontent o perdut però ja no està clar que li interessi mantenir durant aproximadament nou mesos una situació en la qual, el Govern que vicepresideix es pot tornar a veure avocat a legislar per decret incomodant els sindicats i part del seu electorat natural.

Per si fos poc, la reunió que fa alguns dies va mantenir el mateix Rubalcaba amb Artur Mas i amb Josep Antoni Duran, no va anar bé per als interessos del PSOE. CiU no vol cap compromís per ajudar a sostenir el que queda de legislatura i prefereix esperar que l'afebliment del PSOE comporti un nou mapa electoral en el qual el PP de Mariano Rajoy no tingui majoria absoluta.

Salvant totes les distàncies, les perspectives polítiques d'aquests moments tenen algun punt en comú amb la que hi havia a les darreries de 1995. Llavors la legislatura es va escurçar en un any.

27/5/2011 - 07:46h - laMalla.cat

Buscant la sortida de l'infern

Les desventures dels darrers dies i de les últimes hores patides pel Partit Socialista obliguen a reflexionar sobre el que voldrien o necessitarien els ciutadans d'ideologia progressista, tant a Catalunya com en el conjunt d'Espanya. Els primers moviments i reaccions davant el que ha estat una davallada electoral sense precedents porten inevitablement a preguntar-se si els dirigents polítics de la castigada família socialista estan conduint les coses en la direcció que cal per donar resposta a molts electors que diumenge passat van decidir abstenir-se, votar en blanc o castigar directament les candidatures socialistes votant per altres opcions. Veurem ben aviat -començant per aquest mateix cap de setmana- si els dirigents socialistes s'instal·len en el seu propi infern o si en canvi són capaços de construir els ponts i els camins per sortir-ne.

De moment, en les últimes hores, ja hem tingut uns quants exemples d'allò que podem intuir no és precisament el que agrada o el que més esperen els potencials electors socialistes (ja siguin votants resistents o ciutadans indignats que no han votat en els darrers comicis). Exemples d'allò que no necessita una esquerra que es vulgui veure reconstruïda.

Els ciutadans progressistes no necessiten assistir, com hem vist en les darreres hores, al que més sembla una pugna de noms que un debat de projectes. No necessiten maniobres -si és que n'hi ha hagut- per evitar que una potencial candidata es presenti a unes primàries, però tampoc no tenen cap necessitat d'assistir al dramatisme exhibit per la frustrada candidata en el seu gest de renunciar a presentar-se a unes eleccions primàries. L'edat i una correcta conducció dels processos polítics podrien donar noves oportunitats a Carme Chacón en el futur, però ara el moment és un altre.

No sembla que hi hagi cap demanda social entre els ciutadans progressistes que es mouen a peu de carrer per apel·lar a “l'autoritat” d'un president del Govern i secretari general del PSOE que ha acabat esdevenint un llast més que no pas un actiu per als sectors progressistes del país. Potser sigui coherent que Carme Chacón hagi fet aquesta apel·lació per lleialtat a José Luis Rodríguez Zapatero i perquè ocupa un important ministeri en el Govern que ell presideix, però ara mateix, en el moment en el qual es troba el Partit Socialista, després dels seus pitjors resultats en unes eleccions locals i davant el debat en profunditat que necessiten tant l'esquerra espanyola i com la de tot Europa, no sembla que “autoritat” sigui un argument que tingui prioritat.

Res del que ha passat des de diumenge 22 de maig és el que estan demanant centenars de milers de persones que en aquests moments se senten orfes de referents polítics. Els resultats del 22M han aixecat dubtes raonables sobre gairebé tot. Alguns dirigents socialistes, com probablement bona part dels ciutadans que es consideren d'esquerres, pensen que no n'hi ha prou amb l'elecció d'un nou candidat a la Moncloa (encara que hagués estat per primàries) per intentar redreçar el camí i anar cap a la propera cursa electoral. Hi ha qui dubta, i té tot el dret a fer-ho, que hagi de ser Rodríguez Zapatero -encara que fos únicament com a secretari general del PSOE i no com a candidat a president del Govern- qui hagi de tutelar el “debat de les idees” del qual també ha parlat -més encertadament en aquest cas- la ministra de Defensa i no candidata.

Hi ha molta gent a Catalunya i a Espanya que espera una veritable reinvenció o refundació de l'esquerra. Però ha de començar per canviar la seva manera d'abordar les pròpies crisis.

4/12/2010 - 10:39h - laMalla.cat

Abusadors aeris fora de control

 

No sabem quan ni com s'acabarà el caos provocat per l'actitud de sabotatge al tràfic aeri que cometen els controladors. Trigarem dies a saber la repercussió econòmica, el mal que s'està fent a l'estabilitat i la credibilitat d'un país en un context tan advers com l'actual.

La certesa que sí podem tenir ja aquest dissabte, en mig d'un caos i una situació sense precedents a Espanya i a Europa, és que el col·lectiu privilegiat dels controladors aeris ha decidit suicidar-se socialment amb la seva actitud egoista, insolidària, xantatgista i, possiblement delictiva (si és que així ho acabés considerant la Justícia).

Passi el que passi en les pròximes hores, fins i tot en el cas en que els controladors optessin majoritàriament per tornar a la feina, la gravetat de la situació provocada no pot quedar en impunitat. No hi ha d'haver negociació possible quan aquesta està moguda únicament per la voluntat de perpetuar uns privilegis difícils de sostenir i d'entendre. És intolerable l'extorsió a l'Estat democràtic i més encara si aquesta es basa en el perjudici conscient a la ciutadania i a l'economia del país.

El Govern central farà bé en aplicar la màxima duresa que la Constitució i les lleis li permetin contra els autors d'aquesta rebel·lió corporativista. I faria malament -cometria un error polític de conseqüències imprevisibles- si li tremolés la ma a l'hora d'aplicar les sancions -acomiadaments inclosos- que sens dubte mereixen atacs contra el correcte funcionament del país, com aquest.

21/10/2010 - 08:01h - laMalla.cat

L'home és Rubalcaba (lectura lliure)

“Les lectures són lliures”, responia José Luís Rodríguez Zapatero a l'enèssima pregunta sobre si l'ascensió d'Alfredo Pérez Rubalcaba a l'altar de la vicepresidència primera es pot interpretar com la designació d'un dofí, d'un possible successor.

Zapatero sap que de les possibles 'lectures lliures' que se'n poden fer de la seva nova fórmula de Govern n'hi ha una de molt compartida entre les desanimades files del seu electorat. Diria fins i tot que una lectura desitjada, i evidentment es pot constatar en qualsevol conversa informal amb militants socialistes (d'aquesta o d'aquella banda de l'Ebre)

En temps de crisi i de desafecció el pitjor que li pot passar a un Govern és no ser capaç de presentar una alternativa d'ell mateix i aquest és el principal problema polític de Zapatero. Per això Rubalcaba és l'home idoni per a aquest moment. Seran el temps, l'evolució de la crisi econòmica, les enquestes i els moviments interns que generi tot plegat a dins del PSOE els que diran si el brillant ministre de l'Interior acabarà essent o no el rostre del cartell electoral de 2012. Ara per ara, en tot cas, el nou vicepresident primer pot lluir la targeta de presentació més ben rebuda en la societat espanyola de totes les que té Govern. L'avantatge de Rubalcaba és que pot ser útil i valuós per fer allò que toqui estratègicament el 2012. El nou 'vice' pot ser bo apuntalar Zapatero si el PSOE decidís córrer el risc de repetir o bé per succeir-lo i lliurar la batalla del "no passaran" a la dreta.

No els falta  raó aquells que analitzen la remodelació del Govern Zapatero en clau de missatge intern destinat a la família socialista. Aquesta no és una remodelació qualsevol, perquè la crisi (econòmica i politica) no és una crisi qualsevol. La partida s'ha jugat en la banda ideològica del tauler i no pas en la banda territorial per molta declaració creuada que hi hagi sobre el pes més gran o més petit d'una comunitat o d'una altre comptant el nombre de ministres. En aquest punt compten molt més les qualitats que les quantitats.
Rosa Aguilar (l'esquerra) Ramón Jauregui (la solidesa històrica) i Valeriano Gómez (l'afinitat amb els sindicats) són picades d'ull a sectors diversos d'un electorat deprimit que necessita més que gestos. Alfredo Pérez Rubalcaba és, sens dubte, el missatge més rellevant en aquest sentit.

18/10/2010 - 08:35h - laMalla.cat

Res no és el que era

 

Vivim temps de ziga-zaga. Poques coses sòlides. Inestabilitat. Passa en l'economia i succeeix també en la política. Ni poden cantar victòria aquells que tenen les enquestes a favor ni volen donar per perduda la batalla aquells que, d'entrada, apareixen en clar desavantatge.

La incertesa afecta tothom: a dretes i a esquerres, a tort i a dret. No és estrany que -segons llegim- els assessors de Mariano Rajoy suggereixin al líder del PP que no faci res, que es posi “a dormir” fins a les eleccions generals de 2012. Tampoc no ha de sorprendre que a Catalunya el president Montilla animi els seus a fer exactament tot el contrari: a moure's, a llançar-se al “combat”. Els socialistes catalans s'esforçaran en les properes setmanes per demostrar que “hi ha partit” i és comprensible.

Menys explicable -com no sigui per guanyar temps fins a les municipals- resulta l'optimisme patològic que s'aplica a sí mateix el líder socialista espanyol (ja veurem si líder al 2012) José Luis Rodríguez Zapatero. El president del Govern central diu estar segur que serà capaç de donar la volta a les enquestes. El cas és que per fer-ho possible Zapatero necessitaria, efectivament, que Rajoy es mogués (i quedés retratat amb les seves propostes sobre la crisi) i el líder popular, molt obedient pel que sembla als seus assessors, no sembla gaire disposat a fer-ho.

En la melé preelectoral catalana, el grau de convulsió és tant notable que la societat sembla haver-se empassat, digerit i, si no eliminat o reduït, el souflé sobirano-independentista que indubtablement havia crescut en els darrers mesos. Finalment el rebuig i desencís de la sentència de l'Estatut no troba la resposta en aquestes iniciatives. Les consultes sobiranistes locals han passat de ser un reclam popular a favor de la causa secessionista (Arenys de Munt, 2009) a convertir-se en un cartell negatiu, amb participacions minoritàries fins al mes de juny, ara ja testimonials.

Entrats en arena electoral, CiU i Artur Mas miren de cua d'ull el nou matrimoni Zapatero-PNB que deixa sense marge de pressió a Madrid la federació de centre-dreta catalana. Però sobretot els dirigents de CiU marquen distàncies amb el sobiranisme tàctic que han alimentat Felip Puig i d'altres quadres dirigents en els darrers temps. La proximitat de la data electoral és demolidora per algunes gesticulacions.

En canvi ERC, amb unes enquestes tan adverses que n'hi ha que li retallen les expectatives parlamentàries a la meitat, mira de quedar-se amb l'exclusiva independentista. A Esquerra deuen haver vist la llum, un cop s'ha confirmat que en l'àmbit extraparlamentari els personalismes han impedit una aliança independentista opositora i, especialment ara, que la imatge d'un dels possibles rivals, està més que tocada per una demanda judicial per mala gestió.

En resum. Res no és el que era fa poc temps. Atents al que queda d'aquí al 28-N.

4/10/2010 - 08:24h - laMalla.cat

Madrid: postzapaterisme o revulsiu progressista?

 

Titulars i editorials d'alguns diaris, l'anàlisi d'alguns periodistes (molts d'allà i alguns d'aquí). Tots ells coincideixen en la sentència que més llegirem a la premsa i escoltarem a les tertúlies de les pròximes hores: “Ha començat el postzapaterisme”. No escaparem tampoc d'algun tòpic fàcil com el qüestionar les primàries perquè “les carrega el Diable·.

Convindria potser una mica més de distància. Un pèl de fredor abans d'arribar a conclusió lleugeres fruit d'anàlisis precipitades.

Està per veure que el postzapaterisme hagi començat precisament aquest diumenge amb la derrota de Trinidad Jiménez en les eleccions internes del PSOE de Madrid. Ningú no dubta del cop polític que significa per al president del Govern i màxim dirigent socialista que li hagi guanyat la partida a dins de casa precisament algú que s'ha negat a seguir les directrius del líder. Però ¿qui diu que el això que s'anomena postzapaterisme no va començar en realitat fa mesos, quan els indicadors electorals del PSOE van començar a caure amb la mateixa obstinació amb què Zapatero es resistia a admetre com estaven caient els indicados de l'economia?.

També està per demostrar que les eleccions primàries siguin una cosa intrínsecament perversa i adversa per a una estratègies política de mobilització. No hem de descartar veure-les ben aviat a Barcelona. És ben cert que les de Madrid han sortit a l'inrevés del que volia la direcció federal del PSOE, però han tingut un efecte indubtable sobre l'opinió pública que no podien ni somniar els dirigents socialistes fa molt pocs mesos. Tomás Gómez té ara un grau de coneixement i una projecció entre la ciutadania que fa creïble, per primera vegada en molt de temps, la possibilitat d'una derrota de la presidenta ultraliberal de Madrid, Esperanza Aguirre.

La gesta de Gómez -una mica 'David contra Goliat'- pot resultar un revulsiu mobilitzador per a una determinada esquerra enfadada i decebuda amb José Luis Rodríguez Zapatero. Vés per on.

15/7/2010 - 08:30h - laMalla.cat

Capacitat de seducció

“No n'hi ha prou amb una frase, amb una declaració”. El president Montilla, fidel a la seva manera de fer, poc loquaç però precisa, ha posat unes poques paraules a les primeres respostes de José Luis Rodríguez Zapatero sobre com recomposar la trencadissa de l'Estatut.

Si d'una cosa n'hi ha hagut massa, en tot aquest llarg i desgastador procés per a la millora de l'autogovern de Catalunya, ha estat de frases i declaracions, des d'aquell famós i massa lleuger “apoyaré” pronunciat per Zapatero en un míting del PSC al Palau Sant Jordi, al freqüent anunci aznarista de l'apocalipsi anticatalanista (“España se rompe”). Hem viscut uns anys en els quals han dominat les frases pel damunt de la responsabilitat i del sentit de país i d'Estat quan del que es tractava era de quelcom tant important i delicat com la convivència a l'Espanya plurinacional real; una realitat a la qual la Constitució de 1978 tenia la clara voluntat de donar sortida utilitzant el terme “nacionalitat”, superant resistències uniformadores i involucionistes de l'època.

És per això que, lògicament, l'anàlisi buenista que fa Zapatero de la sentència del Tribunal Constitucional no pot seduir els sectors majoritaris de la societat catalana. Ni pot estar satisfet el president de la Generalitat, José Montilla, que forma part de la mateixa família política que Zapatero però que, per damunt de tot és president de Catalunya; ni pot estar-ho el portaveu del CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, a qui hem vist debatre amb el president del Govern aquest dimecres, en un to de responsabilitat dins de la discrepància que trobem a faltar massa sovint en la política catalana i espanyola.

El compromís de reparar els danys de la sentència (aquells que es pugui) per la via de reformar lleis orgàniques, és un element positiu, però ja es donava per descomptat, en estricta aplicació de la coherència política. No calia esperar una altra cosa tenint en compte que el Govern central va ser un dels impulsors de la reforma estatutària i que el PSOE la va votar favorablement al Congrés i al Senat.

Del que es tracta -com ha recordat en diverses ocasions el president Montilla i com ahir verbalitzava Duran Lleida al Congrés- és d'actuar a partir de la plena consciència de que Espanya té un problema cardiovascular seriós si es fan més estretes les arteries constitucionals per on poden circular la identitat i la voluntat d'autogovern dels catalans.

Ja és tot un símptoma que Zapatero admeti -com ho va fer ahir al debat de la Cambra Baixa- que la sentència planteja més problemes de sensibilitat que retallades de fonament jurídic. Probablement tingui raó, però s'equivocarà si no calibra prou el pes d'aquesta “sensibilitat” que pot fer trontollar la convivència interna de Catalunya i la del conjunt d'aquesta realitat inevitablement complexa que és Espanya.

Ara caldrà posar-hi tota la sensibilitat i també tot el reconeixement jurídic a Catalunya que sigui capaç de donar la Constitució, ja sigui en el seu redactat actual o en una revisió futura que, a aquestes alçades ja hauria de deixar de ser tabú.

Cal que Espanya reconstrueixi una proposta plural capaç de seduir Catalunya. Només d'aquesta manera la societat catalana podrà recuperar l'interès en mostrar també les seves capacitats de seducció a Espanya. Les tenim, però poques vegades ens han deixat ensenyar-les aquells que s'han dedicat més a separar que a unir.

31/5/2010 - 08:20h - laMalla.cat

Autòpsies polítiques

El temps dirà (posem-hi uns mesos, d'aquí a final d'any) si Zapatero és o no és “un cadàver polític”, com l'ha definit, en la frase 'estel·lar' del cap de setmana, Josep Antoni Duran Lleida. El líder d'Unió i 'delegat' de la direcció de CiU a Madrid, s'erigeix en forense i es disposa a practicar l'autòpsia (política, es clar) del president del Govern.

Certament, les paraules de Duran són l'expressió (més o menys afortunada) d'una situació que no té precedents des que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a La Moncloa, el març de 2004. La imatge del president del Govern està enterrada sota la crisi i enfosquida per la combinació de decisions i indecisions del seu Govern a l'hora de fer-hi front.

Amb aquesta crisi, econòmica, política, de valors... les coses són més difícils i complexes del que pugui semblar per unes declaracions més o menys ocurrents. La crisi està engreixant les perspectives electorals del PP a tot Espanya i tothom, inclosa CiU recorda el pa, que s'hi va donar amb una majoria absoluta del Partit Popular entre 2000 i 2004.

Abans de les autòpsies cal tenir els certificats de defunció corresponents i ni Duran, ni Artur Mas nii altres dirigents de CiU, més enllà de la duresa de les seves paraules i crítiques dels darrers dies, s'ho pensen més de dues vegades abans d'expedir l'únic certificat que té realment validesa legal: el de tombar el Govern en una votació crucial com la de dijous passat o com podria ser la votació d'uns pressupostos. CiU es mou entre la gesticulació electoral i la prudència, no fos cas que les diferents combinacions polítiques i electorals portessin a una particular recreació parlamentària de 'La núvia cadàver'.

18/5/2010 - 08:10h - laMalla.cat

El maquinista i el final del túnel

Ja estem acostumats a sentir que res no tornarà a ser com era abans d'aquesta crisi. Tots veiem que ha prou indicis per pensar que els que fan aquest vaticini poden tenir raó, però en canvi no sembla que tothom hagi interioritzat el canvi que estem vivint.

Pel que fa a l'economia i al mercat de treball veurem en les properes setmanes i mesos fins a quin punt els diferents agents de l'anomenat diàleg social són capaços de reinventar el model de relacions laborals. Es tracta d'incentivar la contractació de treballadors i de donar flexibilitat al sistema sense retrocedir, naturalment, als temps de la llei de la selva de fa ja moltes dècades. Cal evitar abusos empresarials aprofitant el context de crisi i cal eradicar igualment determinats comportaments d'atrinxerament laboral que fan molt de mal a l'Estat del Benestar. Una equació segurament difícil, però que cal intentar.

Tots tenim molt clar des de la setmana passada, que en aquests temps difícils s'imposa el sacrifici de tothom. Subratllo la paraula 'tothom' i les veus que, des de diversos sectors (inclòs una part del PSOE i del Govern central) apunten la conveniència de fer extensiu el sacrifici a la banca o les grans fortunes. Ara falta que, a més del sacrifici, tothom assumeixi que és l'hora de la seriositat, de la responsabilitat.

I què passa amb la política?
Per començar, en situacions de crisi com aquesta, la política i la situació econòmica tendeixen a fusionar-se i sobretot a ulls de la gent. Fusionar-se vol dir que com més negativa és la percepció sobre la crisi, més distància posa la ciutadania respecte als polítics. Aquells que governen o aspiren a governar estan obligats més que mai a la seriositat, a la valentia i a la claredat en les decisions. La gent pot arribar entendre que patim una situació econòmica sense precedents recents i que li toquin les retallades, però necessita veure que algú condueix el tren correctament i amb seguretat.

Necessitem confiança en el maquinista que, encara que el trajecte sigui llarg i lent, ens condueixi cap al final del túnel.