" />

15/3/2009 - 16:44h - laMalla.cat

Per a qui governa Zapatero?

A un president de govern li toca ser-ho de tots els ciutadans. És un axioma admès universalment en tot sistema democràtic. Això no vol dir, però, que hagi d'oblidar el seu compromís amb un determinat model de govern, una manera d'entendre la política i el país per la qual va apostar una majoria d'electors.

Ara que s'acaba de complir el primer any de la segona legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero i quan tant es parla de la solitud parlamentària del PSOE al Congrés dels Diputats, ve perfectament a tall una reflexió: Què ha canviat entre el Zapatero del període 2004-2008 i el Zapatero que hem vist en aquest últim any?.

Indubtablement, la crisi econòmica és un tret diferencial definitiu. Quan Zapatero va arribar al govern, el mes de març de 2004, l'economia espanyola creixia a un ritme superior al de la mitjana europea i el context mundial era de vaques grosses. Ara tenim serioses sospites que ja llavors s'estava covant la recessió mundial que patim en aquests moments. Però deixant a banda l'economia, és evident que s'ha produït un gir en l'orientació del govern del PSOE si repassem els cinc anys transcorreguts des de la primera victòria electoral.

En els primers moments Zapatero va llançar missatges molt clars cap al seu electorat, aquell que va aconseguir donar el tomb polític al país després dels vuit anys de l'era Aznar. Sortida de les tropes d'Iraq, llei d'igualtat, derogació del pla hidrològic, dret del matrimoni per als homosexuals, memòria històrica, el discurs de l'Espanya plural i la reforma dels estatuts d'autonomia. El líder socialista va dibuixar en la seva primera etapa un marcat accent d'esquerres i una visió d'Espanya allunyada de la imatge uniformista i monocromàtica del país que propugnava el PP d'Aznar.

Per a qui governa ara Zapatero ? Lluny d'aquella intensitat ideològica dels primers temps, Zapatero sembla haver caigut en un costum de molts governants quan arriben al seu segon mandat: governar pensant més en no incomodar els adversaris que no pas en acontentar el propi electorat. Es nota especialment en el discurs autonòmic. El PP va desplegar molta artilleria política durant el procés de l'Estatut català i ara el PSOE sembla replegat en una tàctica preventiva per evitar que revifi el clàssic discurs de la dreta espanyola ("España se rompe"). Quelcom semblant es detecta en les polítiques relacionades amb l'Església catòlica, si observem els 'peus de plom' amb els quals caminen el Govern central i el PSOE en relació a la necessària reforma de la llei de l'avortament.

Governar pensant en aquells que voten a l'adversari polític és un error perquè és bastant poc probable que aquests canviïn el sentit del seu vot per molt que s'intenti diluir el perfil ideològic. Quan l'esquerra fa això corre el risc de perdre suports entre el seu propi electorat i la possibilitat de trobar suports en altres forces polítiques. El 9 de març de 2008 Zapatero va rebre, a través del PSC, una pluja de vots de Catalunya que el van portar a la victòria.

Ha passat només un any des de les eleccions i el president del Govern i el PSOE estan a temps de corregir el rumb. Ho hauran de fer tornant a mirar cap a Catalunya. En cas contrari, la legislatura pot resultar més dura per a Zapatero del que ja ho serà a causa de la crisi econòmica.

10/3/2009 - 07:30h - laMalla.cat

Dissimulació en públic, confessions en privat

Deia amb raó el company de COMRàdio Jordi Duran, en l'entrevista que publicava ahir lamalla.cat, que “la sinceritat és una revolució pendent en el periodisme”. De la política ja ni parlem, oi?

Ens hem acostumat a la ficció verbal, a l'exageració o a la veritat maquillada com si es tractés d'una característica consubstancial de la mateixa política (probablement més d'un lector pensarà que efectivament ho és). Com que ens hi trobem cada dia no ja no hi parem massa atenció perquè tots, més o menys, ens hem acostumat a llegir els polítics entre línies. És feina dels periodistes buscar les diferències entre els discurs públic i el comentari en privat. I és aquí on, a vegades, els contrastos són més que notables.

Exemples de les últimes hores:

  • El PSC dóna públicament un notable al primer any del govern Zapatero en la seva segona legislatura. Discurs en privat: com a molt un aprovat, i ja va essent hora que el president del Govern central faci canvis a l'Executiu, començant pel vicepresident econòmic Pedro Solbes. És obvi, amb el finançament per resoldre i amb altres qüestions compromeses que encara no estan resoltes, que els socialistes catalans no han tingut ara massa motius per donar salts d'alegria amb la política de Zapatero. Les mirades del PSC estan posades ara en la remodelació que pugui fer el líder de Moncloa i en les possibilitats que el pes específic de Carme Chacón al govern pugui experimentar alguna variació a l'alça. El discurs en públic, és el de tancar files amb Zapatero.

  • Un altre cas, el de la manifestació independentista de dissabte passat a Brussel·les. Els seus organitzadors asseguren, en públic, que la mobilització va ser un “gran èxit” i finalment van decidir quantificar la participació en les 10.000 persones inicialment previstes, tot i que ells mateixos havien rebaixat la previsió -un parell de dies abans- a unes 4.000 o 5.000 persones. En privat algunes persones que s'han implicat en aquesta iniciativa admeten que uns 3.000 participants, la xifra que va comptar la policia belga, està molt per sota de les expectatives marcades per a una mobilització que pivotava justament sobre una pàgina web anomenada deumil.cat.

24/2/2009 - 07:53h - laMalla.cat

Corregir el rumb

No era sostenible. Mariano Fernández Bermejo tenia un peu a fora del Govern Zapatero des del mateix moment que va transcendir la seva participació en la famosa cacera amb Baltasar Garzón. És ben cert que dues persones, per molt ministre i jutge de l'Audiència Nacional que siguin poden coincidir un cap de setmana en l'activitat que els doni la gana sense que això impliqui necessàriament que conspiren contra ningú. Però en política les regles del joc són massa sovint de "blanc o negre". Els matisos cromàtics no acostumen a tenir cabuda i menys quan hi ha unes eleccions pel mig com és el cas a Galícia i a Euskadi.

Zapatero sacrifica Bermejo, entre d'altres raons, perquè no estan les coses com per posar en risc la previsible permanència del govern presidit pel socialista Emilio Pérez Touriño a Galícia ni les possibilitats (complicades però reals) de que el líder del PSE Patxi López arribi a ser lehendakari o, si més no, a tenir un paper decisiu en el proper Govern del País Basc.

El sacrifica també perquè, per al PSOE, en aquests temps tanm durs de l'economia (i els que probablement vindran) era tot un luxe que no es podien permetre tenir un ministre en el punt de mira del Partit Popular quan precisament el primer partit de l'oposició s'enfronta a problemes que poden ser molt greus relacionats amb presumptes casos de corrupció.

22/12/2008 - 08:11h - laMalla.cat

Finançament: ha començat el ball

Ha començat el ball. L'orquestra toca la música prevista: suggestiva per alguns dels convidats (Montilla, Chaves) i una mica modesta i estrident per a alguns altres (Touriño i altres presidents socialistes) Desprès estan aquell altre grup de convidats als quals, soni la música que soni, el ball no els agradarà perquè qui no els agrada és l'amfitrió (Aguirre i, en generals, els presidents de comunitats del PP). El cas és, segons les regles, hi ha ball per a tothom i la gala no ha fet més que començar.

Des de Moncloa avisen que no és previsible tancar totalment el nou model de finançament autonòmic fins allà pel mes de març. És un missatge destinat a les comunitats de president socialista que no són ni Catalunya ni Andalusia, ni a aquelles del PP més proclius a aixecar la bandera del greuge comparatiu. Podem aventurar que serà una mica abans del mes de març, perquè el dia 1 d'aquest mes hi ha eleccions a Galícia i el socialista Emilio Pérez Touriño, es juga el segon mandat com a president.

Encara que el model general es tanqui d'aquí un parell de mesos, sembla molt probable -a jutjar per indicis i declaracions- que Catalunya tingui un principi d'acord tancat en els propers dies. Aquesta setmana -si pot més discretament encara que aquest dissabte- Montilla-Castells tornaran a parlar amb Zapatero-Solbes. No tot està resolt, però Zapatero sap que Montilla només podrà subscriure un bon model per Catalunya i que, sense l'acord de Catalunya, no hi ha model de finançament viable. Ha estat així històricament, també quan es va pactar el model actual entre el govern català de CiU i el PP de José Maria Aznar.

Es diu en algunes pàgines de diari que Moncloa ha assumit una peça fonamental del model que defensa Catalunya per al finançament. No només que prevalgui el criteri de població sinó també que el sistema posi algun límit a la redistribució dels diners entre les comunitats menys dinàmiques (pensis en Extremadura, Galícia, Astúries, Castella-Lleó, etc). Raó de mes perquè José Luís Rodriguez Zapatero, que formalment no pot convocar més que un sol ball, necessiti deixar respirar una mica a les comunitats "menors". Cal una mica de temps per explicar-los que, posant més diners al sistema, ningú no perdrà diners i tothom en rebrà més dels que rebia.

Després de tot això, el ball el ballarà tothom.

15/12/2008 - 07:35h - laMalla.cat

Ara tocarà moure peça a Zapatero

 

Passada la frontera de dijous vinent, quan el Congrés dels Diputats hauran aprovat els pressupostos generals de l'Estat, amb els 25 vots del PSC inclosos, el proper moviment en la partida d'escacs l'haurà de fer José Luis Rodríguez Zapatero.

Els socialistes catalans, amb dos ministres al govern i ni més ni menys que un secretari d'Estat d'Economia, no faran que caiguin uns pressupostos que, entre d'altres coses, comporten 4.626 milions d'euros d'inversió a Catalunya. Ara, el Govern central i el PSOE tenen l'obligació i la responsabilitat de complir la llei que van votar els seus diputats, els 142 del PSOE i els 25 del PSC (si es vol sumar d'aquesta manera).

És una llei orgànica aprovada per les Corts i refrendada pel poble de Catalunya i no cap rebequeria política el que fa que des de Catalunya es reclami un sistema de finançament suficient. Un sistema que doni prou capacitat financera a la Generalitat per atendre les necessitats en salut, educació, serveis socials i l'acollida de la immigració.

Ara sí que, de Madrid, haurà d'arribar una proposta detallada que abordi els mecanismes d'anivellament i de solidaritat sobre els quals l'Estatut dóna instruccions molt precises. Ara ja no valdrà jugar a guanyar temps com ha fet Pedro Solbes durant aquest mig any. No ha funcionat l'estratègia d'esperar que la crisi canviés de facto el que està recollit a la llei.

No serà, doncs, pel debat de pressupostos ni pels 25 diputats socialistes catalans que trontolli l'estabilitat política del país o el propi Govern de Zapatero. Però tot i amb els pressupostos aprovats, aquesta estabilitat no està ni molt menys garantida si no es compleix la llei i el compromís polític amb Catalunya, que va ser, recordem-ho peça clau perquè el PSOE pogués estar al Govern. Sembla obvi, però probablement el president Montilla es vegi en la necessitat de recordar-ho quan parli aquests propers dies amb José Luis Rodríguez Zapatero.

27/10/2008 - 08:11h - laMalla.cat

Washington, Zapatero i Aznar

La pugna de José Luis Rodríguez Zapatero i del seu govern per aconseguir un lloc a la Conferència mundial que es farà a Washington el 15 de novembre, se suposa que per decidir canvis en el sistema financer internacional, porta dies essent tema de sobretaula a tertúlies ràdiotelevisades o no. Intentarem de posar una mica en ordre les idees.

Primera qüestió: Ha der ser Espanya a una reunió com aquesta? Rotundament sí.

Segona qüestió: Són encertats els gestos i l'estratègia de Zapatero i de la Moncloa per pressionar en favor de la participació espanyola en aquesta reunió. La resposta en aquest cas és més oberta. De fet, a la vista de molts ulls, la manera de conduir aquest tema per part del president del Govern central, seria força discutible. De fet, serveix de munició política al PP que hi veu possibilitats de retreure al líder socialista el seu "aïllament internacional" perquè no és "amic" del president dels EUA, George W. Bush (evidentment no tant "amic" com ho era José Maria Aznar, a qui el polític texà deixava parlar amb el seu accent i posar els peus damunt la taula)

Una vegada més Zapatero confia massa en la seva sort i, en aquest cas, en les gestions diplomàtiques d'uns i altres per incorporar Espanya a la convocatòria. La pugna per ser-hi és completament lògica i necessària. Espanya es troba en el grup dels 10 països més rics del món, i és el tercer país del món per les seves inversions a l'estranger, segons dades de 2006. El què no esta tan clar que fos necessari és el risc que Zapatero ha assumit personalment amb el desafiament. En cas de fracassar, la seva figura política i -el més important- la projecció internacional del país podrien quedar tocades.

Això sí, si se'n surt, haurà donat un pas de gegant en el paper mundial d'Espanya i, de passada, s'haurà tret de sobre aquesta mena de càstic infantil contra la rebel·lia que li ha estat aplicant Bush durant els darrers cinc anys.

El que no podem preveure és quina serà la reacció de l'expresident Aznar si Zapatero aconsegueix finalment el seu objectiu i tenir veu i vot a la reunió de Washington. Després de l'última d'Aznar sobre el canvi climàtic (mirant el vídeo de sota no calen més comentaris) em pregunto què serà capaç de dir o fer l'expresident per no perdre lloc titulars?

21/9/2008 - 10:34h - laMalla.cat

Pacte del finançament: Silenci, es negocia

 

La foto que encapçala aquest post és de setembre de 2007. Aquest any el president del Govern central i líder socialista, José Luis Rodriguez Zapatero s'ha saltat la Pineda de Gavà. No acostuma a faltar cada mes de setembre, convidat pel PSC, a l'acte amb el qual els socialistes catalans obren el curs polític, però enguany (per agenda o per estratègia) Zapatero no ha estat a la Festa de la Rosa catalana. El missatge és molt clar: de moment, millor no exposar-se. En plena negociació sobre el finançament i amb una dificultat evident per a mantenir-la en un pla de discreció, els estrategues socialistes hauran convingut que era millor que Zapatero no vingués. L'absència és, ara per ara, l'única manera de guardar silenci.

L'últim acte públic de Zapatero a casa dels socialistes catalans va ser el dia de cloenda de l'11è congrés del PSC, ara fa dos mesos. Aquell dia al líder del PSOE li va tocar una mica el rebre. Aquelles paraules d'advertiment que li va adreçar José Montilla en públic eren les cartes sobre la taula d'una negociació dura i difícil, un pols entre el PSC i el PSOE que començava llavors i que ha seguit durant tot l'estiu. És evident que la cosa no va començar gens bé. Ara, pel que diuen alguns dirigents socialistes, el clima ha canviat. No trigarem gaire temps a comprovar fins a quin punt això és realment així.

De moment el president Montilla reclama silenci. Vol que es deixi negociar governs de Barcelona i de Madrid amb el menor soroll possible. L'exigència del cap del Govern català és més que raonable, però xoca amb un impediment congènit de la política catalana. CiU considera que li correspon el protagonisme de ser el primer partit del Parlament i ERC no vol quedar fora de joc davant de les dues forces majoritàries.

Un pacte sempre vol discreció i això a Catalunya és gairebé un impossible. Aquest pacte, si s'acaba aconseguint, haurà de sobreviure al soroll, sembla que inevitable, que tant esgota la societat catalana.

5/8/2008 - 10:02h - laMalla.cat

Més que un finançament

El PSC ha advertit del risc de "radicalització" en la societat catalana si no es resol prou bé el finançament català. Ja se sap que la política no seria política sense una certa dosi de dramatisme. Que ningú no imagini barricades al carrer o una vaga general per culpa de la manca d'entesa entre Castells i Solbes  o entre Montilla i Zapatero. Això no vol dir, però, que la qüestió no sigui seriosa.

Més enllà del previsible incompliment de la data marcada per l'Estatut -el 9 d'agost- i de la negociació estricta sobre uns quants milions d'euros de més o de menys, el que realment s'ha obert amb aquesta negociació del nou sistema de finançament autonòmic és el meló de les regles del joc. Les normes de convivència territorial en aquest Estat plural, complex i complicat que anomenem Espanya.

El que veiem aquestes setmanes i veurem en els propers mesos podrien ser, en el fons, els episodis premilimars d'una nova etapa històrica. 30 anys després de la seva fundació, el model d'Estat emparat per la Constitució, està en crisi de creixement. És evident que una reforma constitucional trigarà i que quan aquesta reforma s'abordi no resultarà gens fàcil avançar, però també està molt clar que l'any 2006 l'Estatut de Catalunya amb la seva llarga, feixuga i accidentada aprovació, va obrir el camí d'una mena de segon període constituent des de la recuperació de la democràcia.

Per l'estabilitat de l'Estat és essencial l'equilibri polític i econòmic entre Catalunya i la resta d'Espanya. Ho sabien els polítics de la transició fa 30 anys i els límits els van posar les cincumstàncies polítiques d'aquell moment.

Què és el que està en joc ara ho saben a tots els partits actuals, des de CiU fins a Ciutadans (seguint l'ordre parlamentari). I n'és particularment conscient el partit del president José Montilla perquè té la responsabilitat de govern més important i, de forma molt especial, per la seva relació amb el PSOE.

El PSC ha de passar ara la prova de la seva pròpia història. Acaba de fer 30 anys, els mateixos que tenen la democràcia i l'Estat autonòmic. Ara, en la seva majoria d'edat, té el desafiament de liderar un nou acord Catalunya-Espanya.

21/7/2008 - 08:10h - laMalla.cat

Abans que Zapatero, Catalunya

Una musiqueta freqüent de la política catalana és l'acusació als socialistes del PSC de plegar-se o d'estar sotmès al PSOE. Va ser un dels arguments de capçalera de CiU durant els 23 anys de governs Pujol i ho és també ara per part dels dirigents actuals de la federació nacionalista. Estem davant un lloc comú i un tòpic, o és certa la suposada submissió?

La veritat és que aquells que insisteixen en la musiqueta obvien, darrerament, una part bastant substancial de la lletra. Montilla presideix un model de Govern a Catalunya que no era precisament el que hauria agradat a Zapatero i al PSOE. Si hi ha algú que en té constància, és el líder de CiU, Artur Mas.

El fet és que el congrés del PSC i, sobretot, els advertiments del president José Montilla al secretari general del PSOE semblen desmentir la teoria clàssica de la submissió. Afectuós en la forma i contundent en el contingut, Montilla va parlar clar. Zapatero va sortir del Palau de Congressos de la Diagonal sabent més que mai -molt probablement ho sabia abans- que el PSC no abaixarà el llistó a l'hora de negociar el nou model de finançament. Ni els socialistes catalans poden fer-ho ni Zapatero tampoc.

Del reguitzell de missatges directes que Montilla va donar en públic a Zapatero, en destaquen dos de molt concrets: "Un mal acord (sobre el finançament) seria dolent per tothom" i una referència a "l'Estatut que tú (José Luis Rodríguez Zapatero) vas votar".

Tot, però, es resumeix en aquesta mena de declaració d'amor enverinada: "T'estimem, però encara estimem més Catalunya". Montilla sap que amb qui 'es juga els quartos' el PSC és amb el poble de Catalunya, amb el seus ciutadans/electors. Zapatero sap que el PSOE, en molt bona mesura, també.

25/6/2008 - 07:36h - laMalla.cat

Crisi econòmica: canvi de plans

L'escenari ha canviat. Forçosament la política s'haurà d'ocupar ara del que més preocupa ara mateix la ciutadania. Quan l'economia puja al primer pla, els polítics han de posar-se les piles. Els del govern i els de l'oposició. Ja està passant. Al govern li toca buscar solucions, donar la cara. A l'oposició li escau plantejar alternatives, presentar propostes que vagin més enllà dels crits o el soroll.

La crisi econòmica trastoca l'agenda política a tothom:

  • A Zapatero, perquè l'obliga a buscar la difícil fórmula de lluitar contra la crisi sense tirar enrere una política d'avenços socials

  • A Rajoy, perquè -un cop que ha aconseguit treure's de sobre l'aznarisme- la situació actual representa per ell primera oportunitat (potser l'única) de fer oposició sense haver de tirar dels vells fantasmes (ETA, "España se rompe", etc.)

  • A CiU, perquè amb aquest panorama, la federació nacionalista haurà de mullar-se donant suport al Govern Zapatero o no en la gestió de la crisi. En el cas que el PP confirmi el seu gir al centre i que la cojuntura econòmica pugui posar en dificultats el govern del PSOE, CiU recupera el seu vell paper de núvia desitjada per uns i altres.

  • Al Govern Montilla, per les conseqüències sobre la política catalana que es puguin derivar del paràgraf anterior.

Amb un panorama on la taxa d'atur que preveu el propi ministre de Treball és de propr de l'11 per cent per a l'any vinent, passen inevitablement a un segon terme els plans Ibarretxe, les polèmiques lingüístiques o les hipotètiques consultes sobiranistes d'aquí a 2014. I no cal anar tant lluny en el temps, tot fa indicar, fins i tot que fins i tot la pressió ambiental sobre el Tribunal Constitucional i l'Estatut, baixarà. En els propers mesos res no serà ni semblarà tant important com l'economia. És l'hora de la Política amb Majúscules.