" />

13/5/2010 - 08:59h - laMalla.cat

Ajust necessari i despertar del somni

La festa s'ha acabat. De sobte, un matí del mes maig, tots hem despertat abruptament del somni. Despertar amarg amb un llistat de mesures dràstiques, d'ajust dur -necessari però molt dur- que, a última hora, ha decidit aplicar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Canvi de plans radical, rectificació, reacció després de dos anys erràtics... cadascú farà la seva anàlisi sobre el què, el com i el perquè, de les mesures anunciades pel president del Govern central. Probablement tots, els més crítics i els més contemporitzadors, tindran una part de la raó. Però sigui quina sigui la reacció d'uns i altres; decideixin el que decideixin els sindicats pel que fa a les mobilitzacions; apliqui l'estratègia que apliquin el PP, el PSOE o qualsevol de les forces polítiques, res no farà canviar el que passa: la festa s'ha acabat, hem despertat del somni i ara toca gestionar la realitat.

Avui els mitjans de comunicació recullen una allau de comentaris i de valoracions per part d'organismes internacionals i domèstics de l'economia. Llegint i escoltant-los no queden gaires dubtes que l'ajust era imprescindible i que pot servir per evitar mals majors.

I com s'eviten els mals majors?  Què ha de passar a partir d'ara?
Quan passin tots els efectes i desperfectes de l'impacte inicial -protesta sindical inclosa- hauria de ser el moment de convertir el gir brusc i l'ajust dur, en una política que miri més a llarg termini. L'economia espanyola -més o menys com les de tot Europa- necessita obrir un nou temps.

Les reformes i les revisions de les regles del joc han d'implicar tothom si es vol que siguin eficaces i preservin la cohesió social. Els mercats financers i la banca no poden seguir funcionant com si la festa especulativa no s'hagués acabat i com si algú no hagués apagat la llum i abaixat la persiana el local. Tots haurem de canviar de xip, els sindicats també.

Les reformes econòmiques, laborals i socials es poden fer de dues maneres ben diferents: amb l'objectiu d'aprofitar la crisi per  liquidar o minimitzar l'Estat del Benestar o amb la voluntat de reinventar-lo, ajustar-lo -si cal- als temps durs que estem vivint i mirar de preservar-lo.

És l'hora de la responsabilitat. Seria bo que ho tinguéssim en compte quan ens passi el mal humor d'aquesta despertada brusca.

3/5/2010 - 09:45h - laMalla.cat

Estatut, PSC, Zapatero i el 'Ala Oeste'

Algunes de les coses que estem veient aquests dies al voltant de la crisi del Tribunal Constitucional i l'Estatut són comprensibles i d'altres, no.  D'entrada, la gent (almenys el 60% de la ciutadania de Catalunya que va votar en el referèndum de 2006) no pot entendre com una llei tant important, votada pel poble, pugui estar ara amenaçada pel criteri de 10 magistrats. Especialment incomprensible quan al TC ni estan tots els que hi haurien de ser -perquè hi ha una vacant i una revocació discutible- i quan quatre dels que hi són ja no haurien d'estar-hi (no ens detindrem ara sobre el fet que la possible sentència sembli una subhasta entre magistrats o que els suposats subhastadors exhibeixin la seva sintonia a una plaça de toros a la Feria de Sevilla).

No és comprensible que prop de quatre anys d'aquell llarg i feixuc procés d'elaboració i aprovació de l'Estatut de Catalunya, estiguem a les portes d'una crisi política molt més important del que podria semblar a jutjar per algunes actituds. Si el que ara sembla un carreró sense sortida institucional no es pot entendre, encara resulta més extravagant el risc real que, una sentència restrictiva per part del TC ens pugui col·locar al llindar del precipici institucional i constitucional i deixar el text estatutari català en un estadi fins i tot anterior al pacte que van representar la Constitució i l'Estatut de 1979. Ho han advertit veus tan autoritzades com Miquel Roca.

Dit tot això, sí que es poden entendre alguns episodis de les últimes hores. És comprensible que el cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, avisi públicament que el lideratge de José Luis Rodriguez Zapatero no passa pel seu millor moment vist amb ulls dels socialistes catalans, que voldrien més decisió per part del líder del PSOE en la defensa de l'Estatut de Catalunya que ell mateix va votar i fer possible. També és perfectament explicable, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior, que el president català i primer secretari del PSC, José Montilla, hagi preferit posar una mica d'aigua al foc de la tensió, mentre treballa en la tasca de convèncer Zapatero i el PSOE.

L'única possibilitat d'aturar l'amenaça sobre l'Estatut és que el PSOE secundi les propostes dels partits catalans que defensen el text autonòmic. Montilla i tot el PSC ho saben i assumeixen també que intentar aquest acord és la seva primera responsabilitat.

La pedagogia i el convenciment, per difícil que siguin són la via. Encara que algú, en tota lògica estigui temptat d'intentar fer reaccionar Zapatero contra el PP (el culpable de la situació actual de l'Estatut i del TC) amb una frase de la sèrie 'El Ala Oeste de la Casa Blanca'. El fragment de diàleg aplicable en aquest cas, serien les paraules pronunciades per un assessor de la Casa Blanca en la ficció, fart d'una certa tebiesa davant la duresa dels republicans: “Y en lugar de decir: 'Disculpe, reaccionario de derechas, xenófobo, homófobo, enemigo de la educación y la libertad (...)' nos acobardamos en una esquina y decimos: 'Por favor, no nos hagáis daño'”.

20/4/2010 - 09:08h - laMalla.cat

TC: Montilla avisa, Zapatero s'equivoca

Un error. Seria un terrible error esperar passivament -sense més- que sigui aquest Tribunal Constitucional, trillat en la seva composició i desgastat en tres anys i mig de pugnes, qui acabi dictaminant finalment sobre l'Estatut de Catalunya després de fracassar per cinc vegades. Com ja hem pogut comprovar amb l'últim intent de sentència, d'aquests magistrats que no han estat capaços de dictaminar en cinc ocasions, perquè en la seva majoria consideraven que la retallada que se'ls proposava es quedava 'curta', no pot sortir res de bo. Ni bo per l'Estatut, ni bo per a la Constitució ni bo per a Catalunya ni bo per a Espanya.

El Tribunal actual pot tenir legitimitat jurídica. De fet, si està com està és en compliment d'una llei mal feta en el seu moment i massa exposada -com és el cas- a utilitzacions polítiques i partidistes del que hauria de ser una de les més altes instàncies de l'Estat amb una autoritat moral inqüestionable.

El president de la Generalitat, José Montilla, posava de manfiest aquest diumenge a 'La Vanguardia' la manca de legitimitat, ètica, política, moral i la pèrdua de credibilitat d'un Tribunal que, des que va començar aquesta batalla de l'Estatut, treballa amb les cartes marcades.

No cal oblidar que la composició de l'alt tribunal, o el que queda d'ella, és fruit d'un determinat context polític en el qual el Partit Popular tenia majoria absoluta al Congrés dels Diputats i que el PP sabia molt bé a on i a qui enviava l'Estatut de Catalunya, quan va muntar aquell artefacte de rellotgeria en forma de recurs d'inconstitucionalitat contra 124 articles. Per tant, la renovació dels magistrats que exigeixen la major part de les forces polítiques catalanes, no seria més que normalitzar la situació i tornar a unes regles del joc que fa molt de temps que van ser alterades.

Que l'Espanya constitucional i de les autonomies segueixi servint com a marc de convivència i que no fracassi depèn en bona mesura d'un encaix de Catalunya que sigui acceptat i raonable per a la majoria de la societat catalana. Així es va veure clar en el pacte constitucional de 1978 i així ha de ser avui, es vulgui reconèixer o no.

El president Montilla ha llançat l'alerta sense embuts i ha parlat clarament de “la inviabilitat del projecte espanyol sense una Catalunya que vegi reconeguda la seva realitat nacional”. José Luís Rodríguez Zapatero ha donat mostres (si més no, en algunes ocasions) d'entendre la importància d'un encaix constitucional de Catalunya on càpiga el reconeixement de la seva voluntat política i la seva identitat nacional. S'equivoca ara de ple, el president del Govern central i líder del PSOE, si el que pensa fer és limitar-se a esperar passivament a veure què decideix aquest Tribunal sobre l'Estatut. Seria un error esperar per després mirar de reparar el que es pugui d'una destrossa de l'Estatut, programada i perfectament calculada des del Partit Popular.

Algunes de les frases del president Montilla en l'entrevista publicada aquest diumenge em resulten preclares:

“Hi ha sectors de la dreta espanyola que treballen des de fa anys per dinamitar-lo (el pacte constitucional de 1978 entre Catalunya i Espanya). De tant defensar 'la unitat d'Espanya, a l'hora de la veritat treballen per dinamitar-la. Carretero i Trillo tenen molt en comú” 

L'afirmació que, segurament té més profunditat és aquesta: Nosaltres també som Estat i l'Estat no és previ a la Constitució”.

16/2/2010 - 12:49h - laMalla.cat

El PP es demana “prime”

La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

4/2/2010 - 08:33h - laMalla.cat

Les pensions, Zapatero i els missatges

A la vista dels fets podríem convenir que davant d'una crisi econòmica com la que patim els marges d'actuació d'un govern és petita. Sí és difícil lluitar contra aquest vendaval depressiu que s'ha apoderat  de l'economia mundial per als Estats Units i per la Unió Europea, com no ho ha de ser per al govern d'Espanya?

Però una cosa és la dimensió del problema i una altra que l'actuació i els missatges per donar-hi resposta estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Des del punt de vista dels missatges i de les propostes, el Govern Zapatero està cometent errors gravíssims de turpitud. La cerimònia de la confusió que estem veient en els darrers dies -particulament en les últimes hores- al voltant de la jubilació i del sistema de pensions porta a pensar que és difícil fer-ho pitjor a l'hora de comunicar o d'obrir debats tant importants i sensibles com és el de les prestacions per jubilació

En quatre hores, Moncloa va haver d'enviar a Brussel·les una segona segona versió del pla d'estabilitat (que són les garanties que Espanya presenta davant el sistema financer per assegurar que és solvent i que podrà pagar els seus crèdits). El motiu: s'havia “colat” una al·lusió a una hipotètica revisió del sistema elevant de 15 a 25 els anys de cotització necessaris per calcular la quantia de les pensions.
Tant si ha estat una ocurrència o un error com si s'ha tractat d'un globus sonda per obrir el debat, els conseqüències sobre la ja malmesa confiança econòmica són terribles.

Zapatero no és culpable de la crisi però sí és el responsable de la resposta que en doni el Govern.


En sectors del mateix Govern i del PSOE comencen a alertar sobre els missatges que està percebent la societat espanyola. No és d'extranyar que així sigui, perquè aquells que demostren tenir molt clar el mal que tot això fa en la confiança dels ciutadans són -òbviament- els dirigents del Partit Popular. Esperanza Aguirre no ho ha dubtat ni un moment: urgida per tapar les seves pròpies vergonyes de lluita acarnissada pel poder dins del PP, la presidenta madrilenya s'ha llançat en tromba verbal a reclamar eleccions generals avançades.

L'Aguirre va al seu rotllo. Però el Govern Zapatero, de quin rotllo va?

28/9/2009 - 07:19h - laMalla.cat

Crisi, impostos: l'hora de la veritat

 

Ha arribat el moment. S'han acabat els marejos de perdiu, els globus sonda i les especulacions. Aquesta és ja l'hora de la veritat per al Govern Zapatero i la seva gestió de la crisi. La inevitable pujada d'impostos està anunciada i detallada i el ball pressupostari (les negociacions per l'aprovació dels comptes de l'Estat) ha començat.

Es posaran a prova, sobretot, les arts pedagògiques del Govern, l'habilitat i la capacitat de comunicació que no han brillat precisament durant l'any i mig que portem de legislatura.

Ha caigut un allau de critiques sobre el Govern central per la pujada d'impostos prevista. Retrets que vénen de la dreta, sobretot, però també de l'esquerra. Algú esperava aplaudiments davant una mesura com la d'apujar l'IVA en dos punts? En tot cas ara veurem com se'n surt Zapatero en la prova més difícil dels seus cinc anys de mandat.

Té raó el ministre Celestino Corbacho quan recorda que en altres països europeus on s'ha apujat l'IVA, el consum no se n'ha ressentit.  Per contra, al Regne Unit s'està aplicant durant tot aquest any 2009 una reducció de l'IVA al 15% com a una de les mesures d'estímul a l'economia intentades pel govern de Gordon Brown. Com que els efectes no han estat espectaculars, els britànics tornaran a pagar el 17,5% de l'IVA a partir de l'1 de gener de 2010.

És veritat que Espanya, fins i tot amb la pujada de l'IVA general al 18 per cent, estarà per sota de la mitjana europea en la càrrega fiscal que suposa aquest impost.

De dades per l'anàlisi n'hi haurà moltes en un sentit o en un altre i al Govern no li faltaran arguments per explicar-se. Però que recordin Zapatero i els seus ministres que la millor explicació, l'únic argument de pes contra la demagògia,  contra l'escepticisme o contra el rebuig dels ciutadans són els fets. Els contribuents han de notar realment els efectes en política social de l'esforç solidari que ara el Govern reclama.

22/9/2009 - 06:51h - laMalla.cat

Millet, Zapatero... S'acumula la feina

A vegades al blocaire se li acumula la feina, les ganes o la necessitat de dir coses. Aquests dies l'actualitat empeny i em porta a acumular un parell d'apunts en aquest post.

Cas Millet: presó per al lladre
Com ha dit el president de la Generalitat, aquest afer "remou els budells". És urgent que la societat catalana passi de l'estat de shock a l'acció, del lament per la inexistència o ineficàcia dels controls fiscalitzadors a la correcció contundent d'un sistema que evidentment no ha funcionat durant 30 anys. I és fins i tot necessari -i em consta que no sóc l'únic que pensa així- que es decreti presó preventiva per al senyor Fèlix Millet. Ara ja no només sabem que Millet és un lladre confés sinó que la seva suposada confessió (amb l'objectiu únic d'evitar la presó) sembla plena de mitges veritats o de mentides. Millet s'ha revelat com un autèntic pirata de la gestió cultural i les dades apunten que el botí acumulat és molt més important del que confessa. L'alarma social és un factor que, sovint, els jutges tenen en compte en la instrucció dels sumaris i aquí el grau d'alarma de la societat catalana és molt alt i el risc de fuga existeix.

La crisi, Zapatero i les crítiques
Si una situació tant adversa com la de l'economia espanyola va acompanyada per una política erràtica i la turpitud en la comunicació de les mesures i els plans del Govern, és lògic que sobre aquest plogui un allau de crítiques i de retrets. És normal que l'oposició, com fa en aquests moments el PP, intenti obtenir rèdit en la opinió pública dels errors i la feblesa del governant (una altra és, en aquest cas, si Rajoy recull o no els rèdits del desgast de Zapatero).
Fins aquí, tot normal. Són lògiques les crítiques polítiques i les mediàtiques. Però per a afinar més en l'anàlisi de tot plegat, no està de més explicitar allò que a ulls de molts ciutadans, internautes, lectors, oients o televidents pot resultar molt clar. Hi ha qui, per raons particulars i empresarials, posa la seva pròpia salsa en aquesta amanida del debat sobre la gestió de la crisi que fan José Luis Rodríguez Zapatero i el seu Govern. L'excés de gesticulació cansa i comença a ser una mica esgotador, com a lector d'El País, oient de la Cadena SER o espectador de Noticias Cuatro, desconnectar mentalment de la batalla particular del grup Prisa sobre la TDT de pagament per concentrar-se només en la informació sobre la crisi i sobre la gestió qüestionable que en fa el Govern Zapatero.

14/8/2009 - 08:39h - laMalla.cat

Rebequeries de la TDT

“L'aprovació de la TDT de pagament per tràmit d'urgència és un exemple del clientelisme més ranci”. “Utilitzar un tràmit excepcional per una qüestió sobre la qual no existeix demanda social remet als pitjors usos autoritaris i intervencionistes i deixa sense capacitat de defensa jurídica aquells que es puguin sentir perjudicats”. Les frases pertanyen a un dels editorials que publica aquest divendres el diari El País.  

“Un trajo a mida fet per a afavorir els interessos de Mediapro i LaSexta, la televisió que dirigeixen diversos amics del ministre Sebastiàn i de Zapatero”, repetia una i altra vegada aquest matí el conductor matinal de la Cadena SER.  El mal humor del grup que edita el prestigiós diari i la primera cadena de ràdio d'Espanya és evident.

El sector de la comunicació espanyol ja és molt donat a les frases contundents i els posicionaments apassionats. Però noi!, quan ens toquen el negoci, no s'hi valen matisos.

Què ha canviat en relació a aquell any 2005 que ara sembla tant llunyà? No va ser el mateix govern, presidit pel mateix Zapatero, qui va obrir ràpidament la via legal per facilitar que Canal + passés a ser l'actual televisió en obert Cuatro. No va donar resposta aquella decisió a una necessitat del mercat de la televisió privada i a un interès empresarial molt concret del mateix grup de comunicació que ara se sent agredit per la TDT de pagament?

No sembla que la situació d'ara sigui massa distant d'aquella, amb la diferència, això sí, que ara patim una profunda crisi econòmica. La TDT de pagament és una possibilitat comercial més per ajudar a sostenir la complicada indústria audiovisual y LaSexta, efectivament, ja té un projecte empresarial en marxa per explotar drets de futbol a través de la TDT de pagament.

Vol dir això que només s'autoritza la TDT de pagament per a la tele de Jaume Roures?. Evidentment, no. Si ho desitja Sogecable, la divisió televisiva de Prisa, pot dedicar un dels seus canals de TDT a continguts de pagament, com ho pot fer Telecinco o Antena 3 TV.

Com que estem parlant d'un dels grans pilars de la comunicació al país en el sector privat, hem de pensar que ens trobem davant una tempesta d'estiu. Quan d'aquí unes setmanes (o uns mesos) s'hagin superat les irritacions inicials hauran d'aflorar noves estratègies empresarials i nous projectes. Són temps difícils que no aconsellen gastar gaire energia en rebequeries.

17/6/2009 - 07:56h - laMalla.cat

Escenes d'aeroport

 

Vaig considerar seriosament la possibilitat de modificar l'agenda del dimarts al matí per sumar-me a la munió de gent (informadors, polítics, representants de la societat civil i militar) present en un moment tant rellevant com la inauguració de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. Finalment ho vaig desestimar per dos motius: el primer, necessitats de la feina; el segon, la certesa que si volia retenir determinats detalls i gestos, la millor opció era seguir-ho a través del monitor de televisió que tinc al costat de la meva taula de despatx.

No em vaig equivocar. Els primers plans durant els discursos, la mirada del president Montilla mentre Zapatero anunciava (“Ay, ay que me parece que ya!) la proximitat d'un acord de finançament. Impagables, les imatges preses amb steadicam del passeig del president del Govern central amb la pilota del Barça per la nova i magestuosa terminal.

Sense paraules, davant el moment colpidor de la càlida trobada entre Zapatero i el vicepresident del Govern català Josep-Lluís Carod-Rovira. No era precisament 'Casablanca', però la realització institucional servida per TV3 a totes les televisions i agències va recollir fidelment el moment: encaixada de mans amb un ample somriure de Zapatero, resposta no menys somrient de Carod i immediatament després un d'aquells gestos que els polítics reserven només per a comptades ocasions i sempre amb les càmeres com a testimoni. Zapatero va agafar afectuosament Carod amb les dues mans. Com diria aquell: “La guerra ha terminado”.

És el risc que tenen determinades 'plantades polítiques' quan s'està governant: al final la foto institucional surt corregida i augmentada. No sembla que això hagi preocupat gaire als primers càrrecs institucionals d'ERC (Carod i Benach) però tampoc no li ha importat ser-hi a d'altres dirigents republicans com el regidor Jordi Portabella, que va fer valdre la seva condició -institucional sens dubte- d'electe municipal per a saltar-se la plantada del seu partit.

Mirant a través de la pantalla els rostres dels dirigents polítics de tots els partits presents en la inauguració d'ahir vaig intentar fer l'exercici  que tant ens agrada als periodistes d'intentar endevinar el pensament d'uns i altres.  

Vaig concloure que tots eren conscients -cadascú, això sí, buscant la seva pròpia lectura i la seva legítima estratègia- que la T1 marca un abans i un després en la història dels darrers desencontres Catalunya-Espanya. En les pròximes setmanes i mesos, començaran a caure els fruits de les negociacions, pressions i tensions dels darrers mesos. La mirada de José Montilla semblava més relaxada que altres vegades. Seguirem informant.

21/4/2009 - 08:08h - laMalla.cat

Montilla – Chaves: Comença el desglaç?

 

Ja veurem. Poques hores abans de la reunió d'avui al Palau de la plaça Sant Jaume, el president Montilla, amb paraules molt mesurades com és el seu costum, ha advertit "que ningú no esperi" avui mateix "un acord sobre el traspàs de rodalies o sobre el finançament. En tot cas, diu el president de la Generalitat, la reunió amb Manuel Chaves pot signficar "un punt d'inflexió en les relacions entre els governs de Catalunya i d'Espanya".

Si apliquem el clàssic de Mayra Gómez-Kemp, "hasta aquí puedo leer". Les declaracions públiques de José Montilla són el mínim necessari per preparar un bon clima que desbloquegi els temes pendents, però el debat entre les dues parts és seriós i les conseqüències polítiques d'un desacord serien greus per a les dues parts. El propi PSC ha advertit que en cas de no resoldre's satisfactòriament els temes de Catalunya "perilla l'estabilitat dels governs català i central". És l'altra cara de la mateixa moneda. La màquina de la pressió màxima per a que Madrid reaccioni s'ha posat en marxa.

Montilla s'ha encarregat en les últimes setmanes d'ensenyar les cartes catalanes als nous membres del Govern Zapatero:

  • Catalunya només acceptarà un bon acord de finançament que s'ajusti a les previsions de l'Estatut.
  • No són discutibles els traspassos de competències que estableix la Llei catalana, aprovada pel Congrés dels Diputats i refrendada pel poble de Catalunya.

  • La Generalitat no renuncia a tenir un paper principal en el nou model de gestió d'una infraestructura tant estratègica com l'aeroport d'El Prat.

  • Una sentència negativa o restrictiva del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no seria admesa per la societat catalana, venint d'un tribunal molt tocat pel que fa a la seva credibilitat i legitimitat.

Teòricament, a Madrid són conscients de tot això. El propi José Luis Rodríguez Zapatero, en la reunió del Comitè Federal del PSOE, el passat cap de setmana, semblava donar algun símptoma públic -el primer en molts mesos- de tornar a girar la mirada cap a Catalunya. Però la paraula de Zapatero porta molt de temps devaluada per incompliments i inconcrecions. Montilla, conseqüent amb el que va ser el seu lema electoral l'any 2006, vol fets i no paraules. Entrem en els dies decisius.