18/2/2011 - 12:11h - laMalla.cat

Spanair 60,5; Ryanair 11,5

Spanair hauria d'estar obligada a assumir les rutes suprimides per la irlandesa Ryanair. El Govern català participa directament del 26,7% del capital de la companyia, i indirectament -mitjançant la Fira de Barcelona, Turisme Barcelona i Catalana d'Iniciatives- controla gairebé el 40% del seu capital.

L'error. Spanair i l'anterior Govern van acordar una ampliació de capital de 50 milions d'euros el febrer de 2010. I el portaveu de l'actual Executiu, Francesc Homs, va anunciar fa un mes que feia efectiu un altre pacte de l'anterior legislatura per concedir a la companyia un nou crèdit de 10,5 milions “perquè no caigui”.

La reacció. L'anunci va exasperar Vueling, la competidora de la companyia catalana al Prat. Ryanair s'ha mantingut callada fins que dimecres passat va anunciar que suprimia un terç de les rutes amb base a Girona, que passarà de 64 a 46 vols. Dels 11 avions amb base a les instal·lacions de Vilobí d'Onyar només en mantindrà 6.

El motiu
. Ryanair al·lega el rebuig de l'actual Govern al preacord entre la companyia i l'anterior Executiu. Montilla havia pactat 7,5 milions en publicitat i màrqueting i una rebaixa de 4 milions en taxes. Artur Mas vol revisar a la baixa les condicions d'aquest acord.

Conseqüències.
Girona és la segona base més gran de Ryanair a Europa. La retallada pot suposar la pèrdua d'1,7 milions de passatgers anuals. Dels 4 milions previstos per al 2011 es passarà a 2,8 milions. La web de la companyia irlandesa ja ha cancel·lat els vols a destins com Londres, Eivissa, Sevilla o Tenerife. I també el seu trajecte estrella a Madrid, que l'any passat va traslladar gairebé 300.000 passatgers.

Més conseqüències.
UGT xifra la decisió de Ryanair en més d'un miler de pèrdues de llocs de treball. També se'n ressentiran els hotels, els transports i l'hostaleria de les comarques gironines.

El futur. Difícilment Spanair apostarà per l'aeroport gironí. La companyia s'ha consolidat com la segona entitat aèria del mercat espanyol amb seu a Barcelona i una de les més importants de la nova terminal T1 de l'Aeroport del Prat, on vol constituir un 'hub' -un centre de connexió de vols internacionals- i incrementar les connexions intercontinentals.

7/2/2011 - 06:01h - laMalla.cat

L'espurna tunisiana

L'article “Orient i Occident com a espais mentals” que Juan Goytisolo va redactar fa un any a El País ajuda a entendre les revoltes que s'han estès durant aquest principi de 2011 per alguns països musulmans. L'escriptor menciona l'existència i activitat de reformistes a tots els estats de l'Islam que neguen el xoc de civilitzacions i reivindiquen els drets humans i la igualtat de la dona.

L'occidental -eufemisme per diferenciar europeus i nord-americans dels àrabs- hauria de saber que hi ha demòcrates musulmans que reivindiquen la Carta Fundacional de les Nacions Unides. Hem vist aquests dies laics, islamistes, dones i estudiants que es manifesten plegats i demanen posar fi a les dictadures per poder viure en un Estat de Dret.

Goytisolo entén que el retorn dels musulmans a la religió, tant a l'esfera púbica com a la privada, és degut a la impotència de la ciutadania per fer front als dictadors. L'escriptor apunta que el 47% dels musulmans és analfabet. Que l'àrab és l'idioma de gairebé 300 milions de persones però que anualment es publiquen més llibres en grec, un idioma que només parlen 15 milions de persones. I que hi ha unes 500 universitats en el món musulmà, per les 5.000 dels EUA.

És d'esperar que l'espurna tunisiana encengui l'era democràtica que posi fi als dictadors que han impedit el desenvolupament d'Orient Pròxim i d'Orient Mitjà.

31/1/2011 - 06:01h - laMalla.cat

L'escàndol de Rodalies

Dimecres passat, 39 trens de la xarxa de Rodalies sense circular. Quatre dies després de l'inici de la vaga dels maquinistes l'operadora no podia garantir la normalitat del servei. Els penúltims retards que van patir els usuaris de Renfe va ser el 12 de desembre, quan Catalunya es quedava tres hores sense trens per una caiguda del subministrament elèctric al Centre de Trànsit Centralitzat d'Adif.

L'estiu de 2007 va ser el pitjor que va viure la companyia, que fins i tot va fer front a un motí protagonitzat pels passatger. L'any es va tancar amb un tall del servei de Rodalies per un esvoranc causat per les obres d'entrada de l'AVE a l'estació de Sants.


Des d'aleshores els retards causats per l'envelliment de les vies, de les catenàries i dels combois s'han succeït setmana rere setmana.

Estació de Rodalies de Castellbell i el Vilar

Primer, les deficiències tècniques de les Rodalies -que contrasten amb les milionàries inversions per impulsar l'Alta Velocitat-; segon, les restriccions del servei per les obres de l'AVE; i ara, les protestes d'uns maquinistes que treballen 215 dies l'any i cobren 60.000 euros anuals de mitjana. Els maquinistes tenen jornades de vuit hores de les quals condueixen durant 3 hores i vuit minuts. Demanaven fer-ho dues hores i 54 minuts.

Responsabilitats d'Adif, que gestiona el servei, i dels maquinistes.
Si els nous horaris que volia imposar Renfe als maquinistes incompleixen el contracte vigent, per què el sindicat Semaf no duia Renfe als tribunals? La solució és que 40 dels 530 maquinistes facin una vaga de zel, que com que no és pròpiament una vaga no es poden negociar serveis mínims?
Si Renfe assegura que és una vaga encoberta, per què no demana responsabilitat als maquinistes?

Responsabilitat de la Generalitat perquè és qui ha contractat el servei.
La Generalitat té la competència de la formalització dels contractes de gestió amb les empreses operadores. I la inspecció dels serveis, el règim sancionador per infraccions i la fixació dels drets i deures dels usuaris.

La concessió del servei a Renfe acaba el 31 de desembre. Davant la incapacitat de l'operadora per garantir la normalitat del servei, la Generalitat hauria d'obrir un concurs per deixar pas a propostes més competitives. Els maquinistes dels Ferrocarrils de la Generalitat treballen 199 dies l'any i cobren una mitjana de 30.000 euros.

Els 372.000 usuaris diaris de Rodalies estan tips de patir constantment un servei deficitari. I a sobre han d'aguantar la irresponsabilitat d'uns quants maquinistes i veure com els Governs català i espanyol es passen la culpa mentre inauguren plegats línies d'Alta Velocitat.



APUNT:
triga el mateix temps l'AVE de Madrid a València que el tren que va de Barcelona a Manresa. El trajecte Barcelona – Manresa – Lleida és una Odissea de 3h i 30minuts.

25/1/2011 - 06:01h - laMalla.cat

Prou polítiques de nous rics

Els nous rics de la rajola han deixat el país molt tocat. Els nous rics de la política potser l'acabaran d'enfonsar.

Un exemple:


Espanya deu ser l'únic país de la Unió Europea que governa per al territori i no per a la població en el desplegament de les línies d'alta velocitat ferroviària.


Avui és un dia per demostrar al món que Espanya és un país pròsper”, manifestava Zapatero el 19 de desembre passat, quan va inaugurar -acompanyat del Rei i de Rajoy- l'AVE de Madrid a València.


El Banc Central Europeu dicta les polítiques econòmiques que ha de seguir Espanya per evitar el rescat d'un país que arrossega un dèficit públic enorme però que s'ha convertit en el tercer estat del món en vies ràpides, amb 2.056 quilòmetres. Per darrera de la Xina (4.079) i el Japó (2.534) però per davant de les locomotores de la UE -Alemanya (1.285) i França (1.896)- segons la Unió Internacional de Ferrocarrils.


Molts quilòmetres però pocs usuaris. El 2008 el TGV a França va transportar 113 milions de passatgers, a preus més alts que aquí. En canvi, el 2009 a Espanya se'n van transportar només 11,5 milions, segons un estudi del catedràtic d'Economia de la UB, Germà Bel. Els càlculs fets en la línia
de l'AVE Madrid-Barcelona indiquen que els bitllets pagats pels viatgers només cobreixen una tercera part, la resta serà subvenció pública.

Les manifestacions polítiques de lloança a l'AVE contrasten amb el servei deficient de Rodalies i Regionals, que són de llarg els més utilitzats. Dilluns, una vaga de zel de maquinistes dels trens de curta i mitjana distància provocava retards d'una hora durant tota la jornada. La protesta dels conductors, que segons CCOO es deu al compliment “escrupolós” de les hores de descans estipulades i a l'estat tècnic dels combois, és la punta de l'iceberg d'un servei deficitari que acumula desastre rere desastre.


APUNT: El vicepresident dels EUA, Joe Biden, agafa cada dia el tren i fa un trajecte de dues hores per anar a treballar de Washington D.C. a Wilmington. Alguns nous rics de la política catalana haurien d'aprendre que els trens faciliten una visió del país que des del cotxe oficial queda difuminada.

17/1/2011 - 06:01h - laMalla.cat

Malament, si els ajuntaments han de salvar els bars

L'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, es queixava, dimarts passat després d'una entrevista a lamalla.cat, del problema que han d'afrontar els dirigents municipals després que Madrid decidís europeïtzar Espanya i prohibir el fum a bars i restaurants. Els parlamentaris aproven regulacions que afecten àmbits locals sense consensuar-les amb nosaltres i jo cada dia rebo les queixes de veïns que tenen algun establiment sense saber què respondre, deia indignada la cugatenca.

Els ajuntaments són la darrera instància -després de la UE i de les autonomies- que els dirigents del país tenen en compte a l'hora de legislar. Els consistoris haurien de jugar un paper actiu amb el legislador pel contacte que tenen amb la ciutadania però el Congrés i el Parlament aclaparen la iniciativa i la tramitació de les regles que regeixen la societat.

El gremi de l'hostaleria és el primer perjudicat per l'aplicació de la Llei. El Partit Andalusista lamentava diumenge que el sector pateix unes pèrdues del 80%, segons dades transmeses per empresaris de la restauració. Segurament és una dada inflada, doncs a Espanya els llocs de treball del sector han augment en més de 100.000 persones des que va entrar en vigor la Llei l'any 2005, però certament les darreres restriccions aprovades i que han entrat en vigor el 2 de gener perjudicaran el gremi.

L'ajuntament de Vigo ha anunciat que rebaixarà un 70% les taxes per les terrasses dels bars. El consistori gallec pretén cooperar amb els empresaris que ara pagaran 35 euros per metre quadrat de llicència en comptes dels 106 euros que costaven abans. És una mesura que ajudarà a pal·liar la reducció d'ingressos que patiran alguns establiments.

La Llei hauria d'haver adjuntat disposicions addicionals per ajudar l'hostaleria en comptes d'aprovar un redactat que no preveu, en plena crisi, cap suport per al sector. És d'esperar que els ajuntaments compensin l'oblit legislatiu i sufraguin les seves carències amb iniciatives com la de Vigo.

És obligació de l'Estat complir la seva promesa i enllestir d'una vegada la històrica reivindicació municipal: comptar amb un finançament propi que adeqüi els recursos que reben els ajuntaments a les competències que han anat assumint en els darrers anys. La societat se'n beneficiarà si la institució més propera té diners per gestionar els problemes del carrer.


3/1/2011 - 06:01h - laMalla.cat

Wikileaks, l'evolució

Wikileaks, la web sense ànim de lucre -segons consta en l'exposició dels seus principis- que difon documents confidencials dels governs, és l'evolució del periodisme. És una font d'informació que xoca amb l'hermetisme dels Estats i la incapacitat dels mitjans de comunicació tradicionals per adaptar els cables a les inquietuds dels seus receptors. La premsa hauria d'investigar les filtracions i publicar articles propis en comptes de limitar-se a difondre cada dia un volum indigerible que provoca l'apatia de la societat.

Internet ha propulsat l'accés lliure i transversal a la informació -és tasca dels mitjans acorar-la. Però els governs han continuat amb una actitud autàrquica. Propugnen gestions transparents perquè les associen amb valors democràtics però es manifesten en públic amb recel.

El PSOE evita comentar informacions que només estan contrastades per una web. Zapatero no es mulla sobre la filtració que afirma que l'ambaixada nord-americana a Madrid va intentar frenar i arxivar el procediment judicial obert contra militars per la responsabilitat en la mort del càmera José Couso a Bagdad.

L'accés universal a la informació classificada oficialment com a confidencial no deu posar en perill la integritat d'un país, com sostenen les autoritats, si la publicació el 28 de novembre de 251.287 arxius secrets del Departament d’Estat dels EUA i d'ambaixades nord-americanes només ha comportat un reacció oficial: tallar el flux a la web. L'empresonament d'un dels responsables de Wikileaks per assetjament sexual -per relacionar-se sense preservatiu- i la desena de bancs que han prohibit les transaccions destinades a servidors on es publiquen les filtracions.

Cobertura informativa de la primera guerra a l'Iraq. El Departament de Defensa dels EUA restringeix l'accés a la informació i limita la captura d'imatges.

Document de Wikileaks sobre un atac des d’un helicòpter durant la darrera guerra a l’Iraq. Les dues persones amb camisa blanca són càmeres iraquians. Hi ha dos nens que miren per la finestra de la furgoneta que intenta socórrer uns dels ferits.

Wikilieaks va enviar un equip de periodistes a l'Iraq per entrevistar les víctimes i els observadors de l'atac de l’helicòpter. L'equip va obtenir còpies dels registres hospitalaris i els certificats de defunció.



“La publicació del material original és la manera com es mostra al públic que la nostra història és l'única autèntica. Els lectors no han de prendre la nostra paraula perquè la poden veure per sí mateixos”, Wikileaks.

20/12/2010 - 06:01h - laMalla.cat

Males notícies: Parlament atomitzat

Comença la legislatura amb el Palau de la Ciutadella més atomitzat de la història de Catalunya. Set grups parlamentaris. És una mala notícia. Difondre set missatges serveix de poc si només n'hi ha un que compta, si només hi ha una majoria i la resta és incapaç de fer-li ombra.

Els partits catalans vessen ego. L'única formació que ha sabut gestionar la prepotència dels seus dirigents és la força que fa tres setmanes va guanyar a 921 dels 947 municipis catalans. Duran i Lleida ha entès que el partit guanya si en comptes de fer llit a Mas li dóna públicament el seu suport. “Som el tàndem perfecte”, van dir abraçats, en un míting de campanya. Una fórmula senzilla que els altres partits no han aplicat.

Montilla s'ha cansat en els darrers mesos de desmentir que hi ha dues ales al PSC. Castells i Maragall -dos consellers!- han criticat públicament el seu cap de files. Han difós les seves divergències sobre la manca d'identitat dels socialistes catalans mitjançant la premsa en comptes de llimar-les en les executives.

És una irresponsabilitat i una manca de respecte per a l'electorat republicà que Benach es col·loqui de número dos a la llista d'ERC per Barcelona i després de la patacada abandoni el vaixell. Si no volia tornar-se a barrejar amb els diputats rasos per què es tornava a presentar? I per què ha demanat públicament el cap de Puigcercós? Se suposa que si anava de número dos de l'encara president d'ERC és perquè creia en el projecte.

ERC ha patit l'excés d'ego de Carod i Puigcercós, que s'han tirat els plats pel cap en plena campanya electoral. Dos líders que en comptes de sumar públicament han restat, i Esquerra s'ha fet el harakiri.

Si l'oposició no se sap coordinar ens espera una altra dictadura de CiU. Coordinar vol dir que cal sumar. Proposo una coalició d'ICV i el sector del PSC disposat a formar una majoria àmplia catalana i d'esquerres. I una altra força formada pels partits independentistes que estiguin disposats a entendre's. Que Puigcercós, Laporta, Carretero i qui els vulgui acompanyar es guardin l'ego a la butxaca i treballin per Catalunya.

 

 

 

9/12/2010 - 06:01h - laMalla.cat

Els sondejos electorals no són fiables



Els sondejos electorals són orientatius, no fiables.

Cap dels 8 instituts que preparen els sondejos per als mitjans de comunicació va vaticinar els resultats del PSC. Tots els pronòstics situaven els socialistes amb més de 30 seients al Parlament.

Esquerra va perdre la meitat dels 400.000 votants del 2006. Dos instituts, Noxa i Feedback, van encertar. NC Report, que va fer les enquestes per a La Razón, pronosticava, una setmana abans de les eleccions, els millors resultats republicans amb 13-14 diputats.

Només Sigma Dos, per a El Mundo, va vaticinar els resultats del PPC (17-19). La resta donava als populars una mitjana de 14 escons.

Si s'haguessin complert els pronòstics, Solidaritat Catalana s'hauria quedat a les portes del Parlament o Laporta hauria estat l'única cara del partit independentista a la cambra. Només l'empresa Feedback, per a Rac1, va encertar i va atorgar al partit de l'expresident barcelonista entre 2-4 escons.

Mostres poc representatives

La majoria d'instituts realitzen els sondejos a partir d'enquestes telefòniques a una mitjana de 1.000 ciutadans. Exemples: Gesop, per a El Periódico, truca a 800 persones i NOXA, per a la Vanguardia, treballa amb una mostra de 1.200 ciutadans.

Té mèrit que El Mundo encertés els resultats de CiU (61-64), ICV (9-10) C's (3) i fos l'únic en preveure que la campanya xenòfoba del PPC quallaria entre part de la població per impulsar la candidatura de Sánchez-Camacho fins als 18 diputats (17-19). L'institut Sigma Dos va tenir bon ull per triar les zones representatives de l'electorat conservador perquè amb només una mostra de 100 persones el diari va fer ple amb els partits de dretes.

Les enquestes governamentals, les més allunyades de la realitat
El Centre d'Investigacions Sociològiques, que realitza els sondejos periòdics per al Govern central, va publicar el 13 de novembre els resultats de les seves darreres enquestes. Pronosticava un 20% dels vots per a CiU -la federació en va treure el doble-, un 5,1% per al PPC -que va obtenir el 12,3%-, i vaticinava més percentatge de vots per al partit de Carretero que per al de Laporta.

El baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) va publicar a l'octubre que un 24,4% de l'electorat votaria CiU. La resta de resultats es van acostar més que els del CIS.

Si les enquestes que realitzen els mitjans privats són cares, les del CEO i el CIS es disparen. Per la mostra, de 3.000 persones, i pel tipus d'entrevistes, que realitzen directament als domicilis en comptes d'emprar la via telefònica.

Sense pronòstics de participació
Es considera un èxit que 3,1 milions de catalans anessin a votar i que 2,1 milions evitessin participar en la “festa de la democràcia”. 2,2 milions si se sumen els 100.000 votants que no se senten representats per cap de les 39 formacions que aspiraven entrar al Parlament.


2/11/2010 - 06:01h - laMalla.cat

“On est pas fatigues!”

 


“On est pas fatigues!” (No estem cansats!) repetia el mig milió de persones que dijous passat es va manifestar a França per protestar contra l'aprovació, el dia anterior, del projecte de Sarkozy que allarga dos anys l'edat de jubilació, dels 60 als 62.

L'1 de maig, quan l'Eliseu trenca les negociacions amb els sindicats, gairebé mig milió de persones surten al carrer per defensar el sistema de jubilacions. El 16 de juny Sarkozy presenta el seu projecte, que amplia l'edat de jubilació dels 60 als 62 anys i dels 65 als 67 per a les persones que no hagin cotitzat el temps estipulat, i una setmana després dos milions de manifestants ocupen els carrers de França. Gairebé quatre mesos després, tres milions de persones diuen "no" a Sarkozy. A principis d'octubre el país està a punt de col·lapsar-se perquè les refineries estan tancades i un 34% de les benzineres no té ni una gota de petroli. Sindicats i estudiants protagonitzen les protestes. Un 71% dels francesos dóna suport a la vaga general del 19 d'octubre, segons un sondeig de l'institut CSA.

Cinc mesos i deu jornades de protesta després, el president de la República només ha de promulgar el text aprovat la setmana passada perquè la reforma entri en vigor. Una enquesta de CSA per al diari Le Parisien assenyala que malgrat el desgast el 65% de l'opinió pública encara dóna suport al moviment social. El mateix sondeig enfonsa Sarkozy, que pateix l'índex de popularitat més baix des que va començar el seu mandat.


Juny de 2010. El Govern espanyol facilita l'acomiadament a la feina amb l'aprovació d'un decret, rebutjat per la resta de partits polítics, que redueix de 45 a 33 dies per any treballat la indemnització en cas que un empresari faci fora un treballador de manera improcedent. Els sindicats triguen quatre mesos a convocar una vaga general de protesta contra la reforma. "Huelga no general", "Vaga sí, general no" i "Més sindical que general", titula la premsa catalana el dia posterior a l'aturada.

Un francès rep un salari mínim mensual de 1.344 euros, treballa 35 hores per setmana i té 25 festius assegurats en el sector privat. Un espanyol rep un salari mínim mensual de 674 euros, treballa 40 hores setmanals i disposa de 22 dies de vacances.

Defenso allargar dos anys l'edat de jubilació perquè l'increment de l'esperança de vida fa insostenible l'actual sistema de pensions. Però sóc incapaç d'assimilar el contrast entre les protestes estudiantils a França per un llei que els afectarà d'aquí a 40 anys i la minsa presència de joves a la manifestació del 29 de setembre a Barcelona per una reforma laboral que els aboca encara més a la precarietat.

22/10/2010 - 13:29h - laMalla.cat

Moratinos plorava de pena o de ràbia?

Dimecres, casualitat política, Zapatero va fer coincidir la revolució al Govern amb la votació del primer tràmit dels Pressupostos al Congrés. Sàvia nova per combatre la debilitat que genera aprovar pels pèls bascos la llei més important de l'any.

Superat el primer tràngol parlamentari, els diputats socialistes i els flamants ministres van abandonar riallers l'hemicicle però n'hi va haver un que es va quedar assegut. Miguel Ángel Moratinos sabia que assistia a la darrera sessió com a cap de la diplomàcia espanyola i no va poder reprimir unes llàgrimes. Acabava de remodelar el seu departament, confiat en concloure la legislatura.

El ministre defenestrat ha dirigit durant sis anys i mig una cartera complicada perquè és una font continua de problemes. Ho evidencia, que Moratinos hagi estat la segona persona que més temps ha ocupat el càrrec. Ha estat dels pocs dirigents que ha mantingut el seu estil temperat amb les prioritats per les quals ha treballat -Cuba i Palestina i amb menys incidència el Sàhara Occidental- sense deixar-se influir per les pressions dels seus homòlegs europeus.

Moratinos ha estat la veu dissonant al Parlament Europeu en relació a Cuba. L'espanyol ha aconseguit que Raúl Castro tregui de la presó un bon nombre de dissidents amb un règim que es comença a obrir. Però la UE, que té la mateixa cintura pels canvis que un transatlàntic, evita reconèixer el mèrit de l'espanyol i manté una política europea molt crítica amb la illa.

És d'esperar que el relleu a Exteriors mantingui en agenda la Cimera de la Unió per al Mediterrani per la qual va lluitar Moratinos. I que la trobada serveixi per donar un pas més en la quimera palestina-israeliana. Tant Abbás com Netanyahu tenen ben considerat el dirigent espanyol, qui també ha sabut temperar l'incorregible Hugo Chávez. Els interessos espanyols a Veneçuela deuen estar tranquils per una relació diplomàtica de respecte que ni ETA ha pogut truncar. Tres quarts del mateix ha ocorregut amb el Marroc, malgrat que el preu per aguantar les sortides de to de Mohamed VI hagi estat oblidar-se de l'autonomia sahrauí.

Va salvar la catàstrofe provocada per la foto de les Açores i ara la dona d'Obama fins i tot ha passat uns dies de vacances per Espanya. Ha contradit els EUA i Europa en no reconèixer la independència de Kosovo. I ha impulsat un projecte a tres bandes per resoldre la sobirania de Gibraltar.

Zapatero ha posat persones de confiança al seu equip de Govern i ha rellevat Moratinos per la perdedora de les primàries socialistes a la comunitat de Madrid. Trinidad Jiménez, que comptava amb el suport explícit de la cúpula del PSOE, va ser incapaç de derrotar un desconegut Tomás Gómez. El president del Govern ja va premiar Jiménez quan va perdre l'alcaldia de Madrid contra Gallardón i la va fer secretària d'Estat per Iberoamèrica. Ara que no ha arribat ni a disputar-li la comunitat a Esperanza Aguirre, Zapatero li torna a donar un copet a l'esquena i la fa ministra d'Exteriors.

Trini, qui va estar casada amb un diplomàtic, ha complert el seu somni de dirigir la diplomàcia espanyola. No dubto de les seves capacitats, el temps dirà si és vàlida o no, però el preu que han hagut de pagar els projectes del Ministeri que s'han quedat a mitges em sembla massa alt.

Em pregunto si les llàgrimes de Moratinos a l'hemicicle eren de ràbia o de pena.