22/10/2010 - 13:29h - laMalla.cat

Moratinos plorava de pena o de ràbia?

Dimecres, casualitat política, Zapatero va fer coincidir la revolució al Govern amb la votació del primer tràmit dels Pressupostos al Congrés. Sàvia nova per combatre la debilitat que genera aprovar pels pèls bascos la llei més important de l'any.

Superat el primer tràngol parlamentari, els diputats socialistes i els flamants ministres van abandonar riallers l'hemicicle però n'hi va haver un que es va quedar assegut. Miguel Ángel Moratinos sabia que assistia a la darrera sessió com a cap de la diplomàcia espanyola i no va poder reprimir unes llàgrimes. Acabava de remodelar el seu departament, confiat en concloure la legislatura.

El ministre defenestrat ha dirigit durant sis anys i mig una cartera complicada perquè és una font continua de problemes. Ho evidencia, que Moratinos hagi estat la segona persona que més temps ha ocupat el càrrec. Ha estat dels pocs dirigents que ha mantingut el seu estil temperat amb les prioritats per les quals ha treballat -Cuba i Palestina i amb menys incidència el Sàhara Occidental- sense deixar-se influir per les pressions dels seus homòlegs europeus.

Moratinos ha estat la veu dissonant al Parlament Europeu en relació a Cuba. L'espanyol ha aconseguit que Raúl Castro tregui de la presó un bon nombre de dissidents amb un règim que es comença a obrir. Però la UE, que té la mateixa cintura pels canvis que un transatlàntic, evita reconèixer el mèrit de l'espanyol i manté una política europea molt crítica amb la illa.

És d'esperar que el relleu a Exteriors mantingui en agenda la Cimera de la Unió per al Mediterrani per la qual va lluitar Moratinos. I que la trobada serveixi per donar un pas més en la quimera palestina-israeliana. Tant Abbás com Netanyahu tenen ben considerat el dirigent espanyol, qui també ha sabut temperar l'incorregible Hugo Chávez. Els interessos espanyols a Veneçuela deuen estar tranquils per una relació diplomàtica de respecte que ni ETA ha pogut truncar. Tres quarts del mateix ha ocorregut amb el Marroc, malgrat que el preu per aguantar les sortides de to de Mohamed VI hagi estat oblidar-se de l'autonomia sahrauí.

Va salvar la catàstrofe provocada per la foto de les Açores i ara la dona d'Obama fins i tot ha passat uns dies de vacances per Espanya. Ha contradit els EUA i Europa en no reconèixer la independència de Kosovo. I ha impulsat un projecte a tres bandes per resoldre la sobirania de Gibraltar.

Zapatero ha posat persones de confiança al seu equip de Govern i ha rellevat Moratinos per la perdedora de les primàries socialistes a la comunitat de Madrid. Trinidad Jiménez, que comptava amb el suport explícit de la cúpula del PSOE, va ser incapaç de derrotar un desconegut Tomás Gómez. El president del Govern ja va premiar Jiménez quan va perdre l'alcaldia de Madrid contra Gallardón i la va fer secretària d'Estat per Iberoamèrica. Ara que no ha arribat ni a disputar-li la comunitat a Esperanza Aguirre, Zapatero li torna a donar un copet a l'esquena i la fa ministra d'Exteriors.

Trini, qui va estar casada amb un diplomàtic, ha complert el seu somni de dirigir la diplomàcia espanyola. No dubto de les seves capacitats, el temps dirà si és vàlida o no, però el preu que han hagut de pagar els projectes del Ministeri que s'han quedat a mitges em sembla massa alt.

Em pregunto si les llàgrimes de Moratinos a l'hemicicle eren de ràbia o de pena.


Comentaris