27/9/2011 - 10:44h - laMalla.cat

El germà bessó que portem dins (o no...)

Avui he anat al ginecòleg. He estat dos minuts a la consulta, jo crec que, tal com està el pati mèdic, volia justificar el sou. Si totes les visites són com la meva, es ventila 30 en una hora, no està malament. Bé, aquesta anàlisi la deixarem per d’altres companys dels blocs de lamalla bastant més indicats que jo per fer-la.

Resulta que tinc un quist dermoide a l’ovari (res, ínfim, intrascendent) que viu amb mi des que jo era un fetus (apa, seguim ampliant el diccionari mèdic!). En els dos minuts de visita el senyor metge m’ha explicat que el quist està format habitualment per pèls o/i dents o d’altres restes orgàniques. A veure, el meu quist no vol dir que m’empassés o se m’adherís un hipotètic germà bessó però això m’ha fet recordar que es produeixen més embarassos dobles dels que es detecten ja que en un estadi molt primigeni de l’embaràs un dels dos no segueix endavant. És més, hi ha teories que indiquen que entre germans bessons és molt habitual que un dels dos sigui esquerrà i, per tant, que molts esquerrans haurien dixat un germà bessó a l’úter matern.

En fi, se’n diu “síndrome del bessó evanescent” i és ben curiós. Us adjunto un link que ho explica molt i molt bé i que inclou l’enllaç a youtube del documental de National Geographic “En el vientre materno: gemelos, trillizos y cuatrillizos” on s’explica.

 

http://www.bebesymas.com/embarazo/sindrome-del-gemelo-evanescente-quizas-tuviste-un-gemelo-en-el-utero-materno

 

Si us queixareu que no tinc un bloc interessant…

12/9/2011 - 12:00h - laMalla.cat

"El final del verano llegó..."

-Llegiu el títol del post amb aquella musiqueta carrinclona del Dúo Dinámico-

Suposo que el dia d’avui marca per a molts el final de l’estiu perquè comença l’escola. Per nosaltres encara no comença l’escola però sí que s’acaba el període (“oficial”, el real costarà uns quants dies més) d’adaptació a la llar d’infants i, per tant, una nova etapa.

Que com ha anat l’estiu? Les circumstàncies obliguen a dir que bé. La protagonista ha estat la varicel·la amb un ple de 3 de 3 però… (i aquí ve la justificació de per què ha anat bé)

L’Ares va tenir pocs granets i ni tan sols va tenir febre.

L’Oriol semblava un plat d’arròs de tants grans però pràcticament no té marques en llocs visibles.

Estàvem de vacances i vam poder atendre febres, granets i neguits 24 hores al dia.

Estàvem en un clima sec que feia més suportable l’erupció (suposem, perquè els nens no s’han manifestat al respecte).

L'han passat de petits que, sembla, que és millor. Home, jo la vaig passar amb 14 anys i déu n'hi do! Algú que m'estimo molt encara em recordava aquest estiu quina por que feia i com es va preocupar per mi per si allò no marxava. Això m'està fent patir amb l'Isaac perquè ha tingut molt granets bastant grans a la cara (ups! que estàvem positivant!) però confio que com és molt petit, a la llarga aniran desapareixent les marques.

Hem fet de papes TOT el dia amb tots els pros i els contres que això suposa però els pros són molts i els contres es porten millor amb el suport logístic de la iaia i les tietes (la Pili, la Raquel, la Susana, l’altre Raquel…).

 

En fi, avui “les dues tasses” fan 8 mesos i “la bruixeta” ha fet dos anys i mig. Seguim sobrevisquent i gaudint a parts iguals.

Per cert, una recomanació: si els vostres fills tenen la varicel·la, paciència i feu cas del metge, que els experts en la matèria surten de sota les pedres!!!!

25/7/2011 - 12:56h - laMalla.cat

Nens i nenes. Homes i dones.

Tinc molt clar que el respecte als altres, les actituds vitals i socials o els valors són coses que s’aprenen quan ets infant i que, si realment volem que s’interioritzin, cal que formin part de l’actitud diària i de l’exemple que donem.

A priori, sempre havia pensat que si tenia fills dels dos sexes els tractaria de la mateixa manera, fomentaria els mateixos valors, inculcaria als nois el respecte i l’estimació a les dones i a les noies l’autoestima i la confiança en sí mateixes perquè no se sentissin mai menys que ningú.

A més, evidentment, tinc molt clar que han de veure a casa que tant la mare com el pare fan feines domèstiques i, quan tinguin l’edat, tots tres tindran les mateixes responsabilitats a l’hora de parar taula, posar el rentavaixelles, fer-se el llit o endreçar l’habitació.

Fins aquí, la teoria està molt bé; portar-ho a la pràctica tenint en compte que cal “predicar amb l’exemple”, de vegades potser no serà tan fàcil. I és que crec que el pes cultural és molt gran i les coses no són tan neutres com semblen. Evidentment, els nens reben altres inputs que no sempre podrem controlar però no em refereixo a això, parlo de mí mateixa i del seu pare (que això és cosa de dos), de la nostra actitud, de la manera com ens hi adrecem des de ben petits. Quan l’Ares es porta malament és “una bruixeta” i quan l’Isaac xiscla com un animal fins que l’agafes en braços (que seria el més semblant a portar-se malament en un nen de 6 mesos i mig), li dic que és “un terrorista” o “un delinqüent”. Quan l’Ares sent un nadó assolia un nou repte (fer la croqueta, aixecar-se, menjar sòlids…) era una campiona però també “la meva reina bonica”; els petits són per exemple, a part de campions, “valents”. El llenguatge ens depara aquests paranys però, el més greu, és que en general i sense voler hi adrecem més tendresa (o potser una actitud diferent, no sé com dir-ho) a la nena. Us prometo que, des que ens vam adonar, tant el seu pare com jo ho estem corregint però no deixa de ser curiós que et passin aquestes coses estan conscienciats com estem.

Com he arribat a fer tota aquesta reflexió? Els amics de “Famílies i escola” m’hi han portat.

http://xtvlblocs.cat/familiesiescola

“Jo sóc noi i ella és noia. I què?” és el tema d’aquesta setmana, l’últim d’aquesta temporada, però els podeu veure tots al seu bloc: hi ha temes ben interessants pels pares i mares i que volem fer-ho bé (aix! Què difícil!)

12/7/2011 - 17:00h - laMalla.cat

Retorn al món real

Fa una setmana que m’he reincorporat a la feina: s’han acabat la baixa maternal (18 setmanes!!!! és vergonyós; bé, 16 ja és de jutjat de guàrdia), l’hospitalització de l’Oriol que s’hi va afegir i la lactància compactada. Em sembla que això és tot.

Retorn a les converses d’adult no relacionades amb nens, a les responsabilitats no familiars, als horaris propis, al transport públic encara que no estigui adaptat i a passar desapercebuda pel carrer. En resum, el retorn a un espai propi que mai hauríem d’abandonar però que les circumstàncies ens obliguen a deixar-lo de banda.

La veritat, no us enganyaré, no ha estat tan dur com podria semblar, tot i que vaig moooolt perduda i he d’agafar mooolt el ritme. Sort dels companys!!!

Però tot i els avantatges de la tornada al món laboral i encara que gaudeixo d’una reducció de jornada, trobo molt a faltar els meus peques, sobretot a la gran, els seus petons i les nostres converses:

- mama, t’estimo mucho- i jo em desfaig cada cop que m’ho diu i cada cop que hi penso quan estic a la feina…

 

PS: Perdoneu l'abandonament de tants i tants dies. Procuraré que no torni a passar.

27/4/2011 - 10:41h - laMalla.cat

Prova superada!!!

Un missatge d’optimisme. Hem fet una sortida de 5x5 (5 dies 5 persones) per Setmana Santa i... HEM SOBREVISCUT!!! És més, HA ANAT PROU BÉ!!!

Pensava que mai sortiríem de casa. Preteníem començar a fer l’equipatge uns dies abans: impossible. I va quedar tot pel dia de marxar....

Imagineu-vos: roba de nens, roba de pares i artilugis diversos. Per exemple, calien: la trona portàtil per l’Ares, el bressol de viatge pels nens (sort que amb un aquesta vegada ja fèiem), les dues hamaques pels petits, la banyera (inflable que no ocupa gaire però era important no deixar-se-la), el cotxet doble (el de l’Ares no era imprescindible i duiem el patí). A més: biberons, llets, bolquers, tovalloletes, sabons, cremes...

En fi, que la llista no s’acabava mai i per més que anaves fent les interrupcions eren constants (ara unes caques, ara un bibe, ara una teta...), si ja costa sortir de casa els dies de cada dia...

Un cop nens i trastos dins del cotxe, quedava el viatge. Vam fer un desplaçament d’una mica més d’una hora, la primera vegada no volíem passar-nos. Els petits, quan el cotxe es mou constantment, es queden clapats; és horrorós fins que surts de Barcelona perquè cada semàfor tenim concert de plors però després no hi ha nens per una bona estona. La germana gran, la jefa del seient del darrera, els vigila:

-         mama, tete “pora” (com si no el sentís! Si és l’Isaac, el sent tot el barri)

-         sí, bonica, i l’Oriol, dorm?

-         Sí, “mumí”.

Tot controlat. L’Ares va anar tot el camí desperta:

-         Palito - si és que és filla dels seus pares, tot el dia menjant...

-         Papa, “aba”- clar, tant “palito”, fa venir set

A base de palitos i aigua vam arribar al destí tranquilament tot i que els últims 10 minuts la pobre estava fins al monyo.

Després, perfecte, tot i que el temps no va acompanyar i va fer fresqueta. L’Ares s’ho va passar bomba i nosaltres vam descansar encara que només sigui mentalment pel canvi d’escenari. Fas el mateix de sempre, tenir cura dels teus nens, però a un altre lloc.

Demostrat: es pot fer, es pot anar de vancances amb tres nens menors de 2 anys, que no es facin estranys, que et deixin descansar i anar i tornar amb dignitat.

26/4/2011 - 16:26h - laMalla.cat

Aniversari feliç

Ahir va ser el meu aniversari.

Sempre m'ha agradat fer anys i l'aniversari d'ahir no tenia per què ser menys: era festiu, el vaig compartir amb els qui estimo, em van agradar molt els regals... tot el que podia desitjar... però estic ensopida, agobiada i entenc perfectament que hi hagi mares que puguin patir depresions en un moment tan feliç.

Jo estic feliç però no puc evitar les cabòries. Per què? Perquè, tot i que tinc ajut, quan no hi és la meva parella, no faig res més que cuidar nens i anar corrent tot el dia (5 minuts de dutxa, 5 minuts per fer el dinar, 5 minuts per dinar...); la meva vida social durant setmanes es limita a les mares i els pares del parc i a les mestres de la llar d'infants; i els meus temes de conversa, és clar, nens i més nens. De vegades tinc la sensació que no he fet res més mai.

En fi, no us preocupeu, eh? és una reflexió en veu alta per desfogar-me però estic bé.

Per cert, el millor de l'aniversari: la meva filla cantant "culelanos mama". És taaaaaan guaaaaaaaaapa...

6/4/2011 - 10:32h - laMalla.cat

Lactània materna: mites i llegendes

La meva filla va prendre exclusivament llet materna durant sis mesos. Després, durant tres mesos més, vam combinar els primers aliments amb el pit fins que ambdues vam veure que aquella relació “ubre-filial” no anava en lloc (a ella ja no li sortia llet i a mi em feia mal) i vam trencar de mutu acord. Evidentment, vam estar alletant de manera natural durant nou mesos per convenciment però sobretot perquè resultava fàcil i còmode.

Amb els bessons estic combinant el pit i el biberó i em sap greu; si fos per mi, tot seria pit però la central suministradora no donava per més i els pobres nens passaven molta gana. Aquí tenim un dels primers mites sobre la lactància que a mi m’havien repetit mil vegades i que havia llegit a quaranta mil textos sobre el tema: “es produeix tanta quantitat com en necessitin els nens”; pobrets meus, mira que xuclaven però res de res, no n’hi havia prou i a les poques setmanes vam incorporar...

El diabòlic biberó!!!! Com vaig gosar? I sense una tetina especial?, “mira que si comencen amb el biberó, després no volen el pit”; “MEEEEC, ERROOOOR”, els meus fills mengen indistintament una cosa i una altra però els segueix agrandant més el pit (és que la mama, tan apropet, aquella caloreta i, deixem-nos d’històries, que deu ser més bona que la de fórmula, no?).

Però aquestes no són les úniques regles de la “sacrosanta lactància materna” que m’he permès transgredir (sóc una pecadora sense possible redempció): “és imprescindible que, tot just havent sortit del ventre de la mare, la criatura es posi a prop del pit i faci les primeres succions; si no és així, l’alletament matern no funcionarà”. Cap dels meus TRES fills va tastar el pit abans de 18 hores, vam estar separats (un dels inconvenients de tenir una mare cardiòpata) però cap dels tres va tenir problema per agafar el pit i succionar. Penseu que els petits, la primera vegada que van tastar la llet materna (o més aviat el calostre dels primer dies) directament de la “font” va ser amb més de 48 hores de vida i l’Isaac, esquifit com era i amb menys de 2’4 kg de pes va agafar-se com un autèntic campió.

“La lactància materna permet crear un vincle afectiu indisoluble entre mare i fill”; ara ho entenc, tots aquests salvatges del programa “Hermano mayor”, segur que van ser alletats amb biberó... Jo, justet justet, vaig prendre el pit de la meva mare durant un mes però molt ben aprofitat, eh? Em sembla que no la puc estimar més i estem tan unides que difícilment algú ens podria separar. Algún dia li dedicaré un post a la meva mare, un d’aquells que us fan plorar.

Em sembla que he demostrat fidelitat absoluta al mètode natural però, em primer lloc, no m’agraden les postures talibans sobre aquest tema. La lactància materna s’ha de dur a terme amb convenciment i, sinó, el metòde artificial és fantàstic, compleix la funció i permet incorporar altres membres de la família al ritual de l’alimentació.

En fi, que aniré a l’infern de les mares lactants...

10/3/2011 - 08:30h - laMalla.cat

L'Ares fa 2 anys

Avui és el gran dia: la reina de casa fa dos anys.

Cantarem el "cunanos felís" i menjarem un "patís" amb "pema" i bufarem la "pema". Si li pregunteu quants anys fa us dirà que dos i només si li demaneu aixecarà dos dits, l'índex i el polze.

Li farem dues "culetes", com a ella li agrada, i li posarem "quips". 

Em sembla que aquesta és una de les millors edats, m'ho estic passant bomba amb ella, està molt divertida, cada dia aprèn coses noves i jo amb ella.

Penso disfrutar-la tot el que pugui i... encara me'n queden dos més, JUUUUUUUUPIIIIIIIIII!!!!!!!!!!

9/3/2011 - 15:45h - laMalla.cat

Els nadons prematurs prenen cafeïna

Ja us he comentat algun altre dia quin munt de coses he après amb els meus embarassos. Un nou capítol del curs d'iniciació a la medicina el vaig fer a les unitats de neonats.

És al·lucinant la de biberons que es poden prendre PEL NAS!!! amb una sonda. És impressionant com es pot dur una via al cap, en comptes de pel braç o per la mà, per prendre medicació, quan només tens dies de vida. I, el remate, els nens prematurs són tan petits i han de fer tantes coses abans d'hora (menjar, respirar...), que es cansen moltíssim i poden OBLIDAR-SE DE RESPIRAR!!! us imagineu? Per aquest motiu els donen una petita dosi de cafeïna, per espavilar-los, el "talladet després de dinar" que deien les mames dels companys de box dels meus fills.

He après que no és el mateix donar un biberó que el pit: les postures de l'adult i del  nen canvien totalment; que la saturació d'oxigen en sang ha de rondar el 100; que el tubet d'oxigen al nas se'n diu ulleres; que la vida d'un prematur es compta com si encara fos al ventre de la seva mare (30 setmanes, 31...); o que la icterícia és habitual als prematurs i es cura prenent "el sol" sota una làmpada.

Però la lliçó definitiva te la dóna la gent, els pares i mares que es passen dies, setmanes, tancats en aquelles sales de llum tènue veient avançar dia a dia als seus nens: avui respirem sense ajuda, avui ens posem roba, avui deixem la incubadora... cada dia un passet, tot i que algun dia també s'enfonsen perquè han fet una passa enrera, però només era per agafar impuls.

Em sembla que no obidaré mai la Mariona, el Rafael, l'Oriol i el seu germà Pau i els pares de tots ells. Van arribar al món abans d'hora, a les 25, 26, 27 setmanes de gestació i ara estan a casa amb els seus pares. Només deu quedar (o no) ingressada l'Ada, la germaneta del Rafael. D'ella vaig aprendre que es pot venir al món pràcticament sense líquid amniòtic a la bossa per la voluntat i la valentia dels teus pares. Aquesta nena serà una gran dona, demostra força i decisió des d'abans de néixer.

En aquesta vida tot són experiències i de tot s'aprèn; el més important, però, són les persones amb qui ens creuem i les lliçons que ens donen. Jo vaig aprendre molt de tota aquesta gent però la matrícula d'honor se l'enduen ells.

21/2/2011 - 01:31h - laMalla.cat

La germana gran en acció

L’Ares, la meva filla, acaba de fer 23 mesos i els seus germans ja en tenen un. Potser ja podem fer balanç de la convivència i jo crec que és positiu.

El dia que va arribar l’Isaac a casa, l’hauríeu d’haver vista perquè no sé com descriure la cara que va fer, els saltironets d’alegria, els escarafalls de nervis i el riure. Des de llavors són constants els petons i les abraçades als tetes, individualment o incloent els papes, que sembla que siguem un equip de futbol celebrant gols. 

Per sort vam superar ràpid els plors de l'Ares quan els petits ploraven; ens va costar uns dies fer-li entendre que als tetes no els passava res greu perquè ploressin però que eren petits i quan tenien gana no sabien dir-ho d'una altra manera que no fos plorant. Uff! un descans, una veu menys...

Jo patia per ella, encara pateixo pel tema de la gelosia però la veritat és que la cosa va prou bé. Està una mica més pesadeta i vol més “bracitos” però està molt contenta i els dedica moltes atencions.

Jo sóc de les que nega diferències de caràcter o de gustos entre homes i dones, i menys durant els primers anys de vida, però ho he de reconèixer, estic convençuda que si hagués tingut un nen no hauria estat així: segurament el germà gran hagués “passat” dels petits. Segur que hi ha nens als que els fan molta gràcia els bebès i nenes que no en fan ni cas però està comprovat empíricament que és just al contrari. Quan anem al parc amb el cotxet doble són les nenes, majoritàriament, les que s’apropen i les que volen veure els bessons. No hi posaré nom: ni sensibilitat especial, ni instint maternal ni res de res, perquè no m’ho crec i perquè em fa ràbia. Però el que sigui està ajudant probablement a que tot sigui més fàcil amb l’Ares que, per cert, està per menjar-se-la: guapa, divertidíssima, simpàtica, contenta, canta, balla, parla com un lloro i, a sobre, ja la comencem a entendre! Només penso en el dia que els altres dos arribin a aquesta fase, pot ser divertidíssim!!! Potser ho penso perquè em compensi una mica més la son que estic passant i els plors a dos i tres veus...