3/2/2011 - 21:01h - laMalla.cat

Ja fa tres setmanes!!!

M’haureu de perdonar però això ha estat una bogeria. Primer, com us vaig dir, perquè els nens van estar ingressats, després, l’Ares, “la gran”, va portar els mocs a casa i els va compartir amb tota la família (jo encara els arrossego). Ens estem acostumant tots els uns als altres i, no ens enganyem, això és una feinada.

 

“Lo prometido es deuda” i us he d’explicar com va anar tot plegat.

El dia 11 em vaig aixecar cansada, com tots els dies. Vaig quedar amb l’Israel, un company de feina, per esmorzar i després vaig fer una súper excursió a la farmàcia de davant de casa. En total, 50 metres de desplaçament.

A quarts d’una, mentre li donava el dinar a la meva filla, van començar les contraccions. Com allò no parava i no estava disposada a una altra sessió de contraccions com la del dia 7, vaig molbilitzar el meu exèrcit:

-         Carinyo, em sembla que aquesta tarda no treballaràs. Vine, que torno a tenir contraccions.

-         Mama, pots venir? Això fa mal i bastant seguit.

Feia mal però, com que era suportable, vaig pensar que em farien tornar cap a casa. La sorpresa, doncs, va ser majúscula quan el metge em va dir:

-         Al paritori.

-         Estan molt baixos?- vaig preguntar jo amb l’obsessió del coll de l’úter molt present.

-         No, és que hi ha una dilatació de 7 centímetres- vaig flipar!

 

A partir d’aquí, hores i hores. Senyors, no hi ha manera, no dilato!! Em poden posar tota l’oxitocina de la Vall d’Hebron, que no hi ha manera. La foto que us penjo és d’uns 40 minuts abans que sortissin els nens però ja portàvem unes quantes hores. Mola la panxa descomunal de 35 setmanes!part

En conclusió: van néixer el dia 12 i per poc que no neixen l’un el dia 11 i l’altre el 12!!! Perquè l’Isaac va sortir a dos quarts d’una de la matinada i l’Oriol tres quarts d’hora després. D’altra banda, l’experiència del part va ser genial; l’equip mèdic va ser encantador amb mi, em van cuidar molt i em van ajudar molt, un veritable treball d’equip. Vaig estar conscient i col·laborant en tot moment (no com amb la nena). La sortida de cada nen va ser un esclat de joia indescriptible. Només m’han posat dos punt “perquè el teu marit no es queixi” (paraules textuals del metge) i m’estic recuperant molt ràpidament, a més, pràcticament no he tingut dolors. Tot genial!!! Amb la nena, la recuperació va ser molt lenta i molt fotuda: el forceps és una salvatjada pels baixos de la mare.

Ara, cansament i falta de son però no us ho canvio: són guapíssims. Com em va dir la Hasna, la meva companya d’habitació a l’hospital, en el seu castellà justet “será lo que Dios dice”; que sigui el que Deu vulgui però que ens doni un cop de mà, sobretot a la Hasna, mare de TRIGÈMINS! amb els nens a la incubadora perquè van néixer molt aviat i molt petits i amb tota la família al Marroc. Això meu no és res i jo tinc l’ajuda incomparable de la meva mare.

En fi, a la propera, us explico com ho està vivint “la germana gran” i us parlaré dels companys de neonats, una gran família!

 

Gràcies a tots per les felicitacions i fins aviat!

4/1/2011 - 04:10h - laMalla.cat

Insomni

Primer de tot, bon any i disculpeu els dies sense notícies meves però els nadals no m’han permès dedicar-me a la literatura. A més, estic taaaaaan cansada...

 

En el meu primer embaràs, i gràcies al “xut d’hormones” que suposa una gestació, vaig passar un primer trimestre vivint “intensament” la nit. Em despertava cada dia i no em quedava més remei que posar-me a llegir veient passar les hores.

Aquesta vegada les hormones em van respectar el primer trimestre però aquest últim són els meus fills els qui no em respecten el descans. Em desperto un munt de vegades per anar al lavabo (normal, l’Isaac té el cap còmodament recolzat a la vegiga de la mama), l’esquena em mata de dolor i cap de les dues postures que puc adoptar (costat esquerre o costat dret) acaba de ser la bona, fonamentalment perquè me’n canso. De pas, algun cop sec inesperat vingut de l’interior de les meves entranyes em desperta quan menys m’ho espero. Ja us ho trobareu, reiets, aquí fora mano jo...

 

Bé, mirem la part positiva, estic descobrint la nit des d’un altre punt de vista. Per exemple, m’estic especialitzant en els horaris dels camions de les escombraries. No hagués pensat mai que és imprescindible buidar el contenidor groc, el del plàstic, el dia 1 de gener (sí, sí, Any Nou) a les 7 del matí. També he descobert que qualsevol hora és bona per treure el gos a passejar, tot i que amb la rasca que fa aquests dies, les tres o les quatre de la matinada no em sembla el més encertat.

I comentari a part mereix la televisió: si us plau, una querella criminal contra Prisa i Telecinco. No tenen prou amb deixar els 200 professionals de CNN+ al carrer amb la que està caient per posar-nos 24 hores de GH en directe; carregar-se una mica més la pluralitat als mitjans del país deixant-nos sense l’opció d’un canal 24 hores de notícies privat. Que m’he d’empassar les mateixes notícies mil vegades al 3/24 i al 24h de TVE o a mirar els concursos cutre-enganyifa o els xats guarros!!!! Qualsevol de les opcions no pot ser bona pel desenvolupament dels meus fills.

13/12/2010 - 16:46h - laMalla.cat

111 cm de perímetre

Va, que sé que us agraden els detalls rotllo "Sálvame".

Ja estic de 31 setmanes (ja queda menys!!!). Faig 111 centímetres de perímetre abdominal i peso 11 kg més de l'habitual. Us poso una foto d'avui mateix en tot el meu "esplendor"; de cara o d'esquena encara semblo mig normal, de costat, faig més aviat por.

31 setmanes

Divendres em van fer una eco i els meus prínceps creixen bé i a bon ritme. L'Isaac pesa aproximadament 1560g i l'Oriol fa quasi 1700, 1697g!!! No es deixen veure gaire la cara perquè ja estan cap per avall i sempre l'un o l'altre està mirant cap a terra o cap als ronyons de la mama, però a mi, amb el poc que he vist, em semblen guapíssims.

Tinc desitjos enfrontats: tinc moltes ganes de veure'ls i treure'm aquest pes de sobre però vull que segueixin dins meu perquè sempre estaran més controlats i perquè se segueixin fent ben grans.

Ara el que estic és crònicament cansada, no puc anar gaire lluny i em fa mal tot, sobretot l'esquena. Sort que això té data de caducitat! No sé quina però en té.

 

1/12/2010 - 16:56h - laMalla.cat

Vides paral·leles

Ja estic de baixa perquè això costa de dur i arribar a la feina feta una piltrafa no era gaire productiu. Per tant, teòricament, tinc més temps per actualitzar el meu bloc, però ha estat impossible. Ara tinc un encostipat de cavall i he anat empalmant "arrechuches", així que, quan he tingut alguna estona, l'he dedicada a la meva filla.

En fi, us volia dir que a l'última ecografia els meus nens ja pesaven uns 1200g cadascun, que estan molt bé i que al fetus 1 pràcticament li ha desaparegut un "quist al plexo coroideo" que li van trobar a les 20 setmanes. Ole!

Però d'aquestes coses anirem parlant, el que em ve realment de gust és confirmar que la vida et dóna sorpreses, com deia la cançó.

Us situo. En Jordi i jo vam néixer el mateix dia del mateix any i durant 10 anys de les nostres vides vam compartir el dia de l'aniversari, els 10 anys que vam passar a l'escola. Durant no sé quan de temps va ser el meu "marit" a l'hora del pati; jugàvem al "séptimo de caballería", ell era el corneta i jo la seva dona (no em pregunteu com vam arribar a aquest repartiment de papers, només sé que va ser durant molt de temps perquè ens ho passàvem realment bé). Arribats a l'adolescència, els seus pares van canviar de barri i vam estar uns quants anys sense veure'ns fins que la independència i la vida en parella ens van fer retrobar com a veins d'escala. Havíem escollit el mateix bloc i, és clar, quan arribes a un nou lloc, s'agraeix conèixer algú. Vam descobrir que les respectives parelles ens queien bé, i que compartiem el gust pel bon menjar i el bon beure. Així que, en els últims 8 anys, he recuperat una relació amb algú que valia la pena (la vida no sempre et dóna aquestes oportunitats) i hem guanyat dos nous amics, que no sempre és fàcil.

El Jordi i la seva dona, la Vanesa, van ser pares 8 mesos i mig abans que nosaltres. I diumenge ens van anunciar que el seu fill Bruno deixarà de ser fill únic. En camí: DOS GERMANETS O DUES GERMANETES!!! I aquí no hi ha possibilitat de combinació germanet-germaneta perquè es tracta d'un embaràs bicorial (recordeu? dues bosses), monoamniòtic i monocigòtic; un sol òvul fecundat es va dividir en dos i donarà com a resultat dues criatures genèticament idèntiques, un miracle de la natura.

La sorpresa va ser majúscula però, als dos segons, es va sumar una alegria immensa.

SORT i VISCA LES FAMÍLIES NOMBROSES A COP DE BESSONADA!!!

22/11/2010 - 10:12h - laMalla.cat

Problemes de mobilitat i estalvi energètic

Semblo una campanya de Medi Ambient!

Com que us he fet plorar amb l’últim post, ara podreu riure una mica de mi perquè, amb 28 setmanes, el meu tamany comença a ser important. Peso 10 kilos més de l’habitual i el meu perímetre abdominal està en 103 cm (de seguida que pugui, us poso una foto).

Per tant, els problemes de mobilitat són més que evidents.

Aixecar-me de sofàs o cadires baixes és tot un exercici per no perdre l’elegància i no haver de cridar una grua. Vaig movent el culete delicadament cap a endavant i, quan semba que les cames ja em respondran, col·loco estratègicament mans i braços i m’aixeco.

La gent em pregunta si dormo bé; la veritat, donat el tamany, raonablement bé però canviar d’un costat a l’altre és com un exercici de gran perícia atlètica:

- Un, dos, tres… aaaah!- i esbufego després com si hagués corregut una marató.

El carrer de casa fa una mínima pujadeta, inapreciable sense panxa i sense empènyer cap cotxet. Ara em sembla l’Everest.

Agafar la meva filla en braços o ajupir-me a fer-li un petó? Val més que segui en una cadira (alta, és clar)…

Passem a l’estalvi energètic o el que és el mateix: reduir esforços, desplaçaments i moviments, inclús en espais reduits.

Les escales? Les evito tot el que puc, tot i que a la feina, on només hi ha planta baixa i primer pis (i jo sempre havia estat a la planta baixa), van decidir fa un parell de mesos pujar-nos al primer pis, quina gràcia…

A casa, cada passeig a la cuina, al bany o a qualsevol habitació és un complex exercici d’habilitat i estratègia. Si vaig a la meva habitació a posar-me el pijama, ja que passo pel lavabo, aprofito per fer un pipi i convido la meva filla a venir per, de pas, rentar-li les mans (al bidet, per suposat). La nena va boja! des que li anuncio que faré una cosa fins que la faig, pot passar de tot, fins i tot que m’oblidi. Si em demana un bastonet de pa (per exemple, després de rentar les mans al bidet), jo immediatament pensaré en aprofitar “el viatge” fins a la cuina (i ni visc en una mansió, ni en un pis de 200 m2): agafaré les tovalloles per ficar-les a la rentadora, passant pel menjador recolliré aquell bibe o aquella ampolla que s’ha d’omplir o de rentar i, quan arribi a la cuina ja estaré pensant en obrir el congelador per treure allò que dinarem l’endemà, mentre trec de la nevera el que sigui per sopar i ja agafo els coberts per anar parant taula; deixaré les tovalloles a la rentadora, esbandiré i ompliré bibes, ampolles o el que calgui però, me’n recordaré del bastonet? Sí, perquè la nena protestarà i el demanarà 25 vegades. Suposo que l’estic acostumant a fer-ho així. Immediatament, m’assec al sofà, aixeco les cames i confio en recuperar l’alè en el mínim temps possible (els coberts els hauré deixat a sobre la taula de camí al sofà).

Això no és només per evitar esbufecs, cal estalviar també: mals d’esquena, de ronyons, de cames i que la variu es posi com una botifarra.

I per completar-ho: no m’he d’oblidar de prendre l’àcid fòlic i el ferro (tinc anèmia, què hi vols fer!), posar-me la crema hidratant a la cara si no vull que em caigui la pell a trossos (com molen els canvis hormonals!), untar-me d’oli per evitar les estries (ep, que no en tinc ni una!) i cada matí em barallo, literalmente, amb les mitges compressives que, si no ho sabeu, és una peça inventada per un torturador de la pitjor de les guerres i que no tenia talons als peus, perquè no passen pel taló d’uns peus normals!!!!!

9/11/2010 - 10:30h - laMalla.cat

Dicigòtic, bicorial i biamniòtic

Ja vaig aprendre un munt de coses en el meu primer embaràs: que la vida des que et confirmen que estàs embarassada es compta per setmanes, que les corretges mesuren contraccions i batecs de fetus, què és una trisomia, un triple screening… En fi, un grapat de coses que, si voleu, podem comentar un altre dia; una cosa així com “diccionari matern d’estar per casa”.

Però amb un embaràs múltiple s’aprèn mooooolt més i mooooolt més curiós. Per exemple, jo tinc un embaràs dicigòtic, bicorial i biamniòtic, "¡¡¡toma ya!!!", sembla que hi entengui i tot!

De fet és el més habitual dels embarassos de bessons, vaja, molt vulgar. És molt habitual, entre altres factors, perquè és el que se sol produir amb les inseminacions artificials o les fecundacions in vitro. A més, sembla ser que a partir dels 35 anys és més fàcil un embaràs doble i, fonamentalment d’aquesta tipologia, per què? Perquè l’organisme de la dona, veient que l’època propícia per la maternitat s’acaba, decideix “cremar les naus” i deixar anar “els últims cartutxos”, de vegades més d’un...

A veure, el meu embaràs és dicigòtic perquè dos òvuls van ser fecundats per dos espermatozous (aquell mes la meva trompa treballava a tota màquina; sí, ho confesso, tinc més de 35 anys).

Bicorial perquè hi ha dues placentes.

I biamniòtic perquè els nens es desenvolupen en dues bosses.

Per tant, els meus nens no seran iguals, podrien ser inclús de diferent sexe. S’assemblaran tant o tan poc com dos germans que no fossin bessons.

Per si us interessa, en el cas embarassos monocigòtics, un espermatozoide fecunda un sol òvul però aquest es divideix en dos. Tant si es desenvolupen en dues bosses o una (biamniòtic o monoamniòtic), com si tenen una o dues placentes (monocorial o bicorial), aquests bessons seran idèntics, amb el mateix material genètic i del mateix sexe.

Més coses que he après. Que els meus fetus sempre ocupen el mateix “ordre” i per distingir-los i per anar comparant l’evolució per separat, els metges els numeren: el fetus 1 sempre serà el fetus 1 i el fetus 2 sempre serà el fetus 2. Com? Perquè, tot i que ells es moguin, les seves bosses mantenen la posició i hi ha una que està més a prop de la sortida (la bossa del fetus 1).

Els meus bitxitos seran dos nens i, de moment, es desenvoupen amb tamanys similars. Habitualment, el fetus 1 ocupa la part dreta del meu ventre i el 2 l’esquerra. De fet, aquest dies el papa i la mama estan deixant de dir-los 1 i 2 i comencen a anomenar-los pel seu nom però, sense la confirmació oficial i el permís del pare, encara no us dic els noms.

28/10/2010 - 15:29h - laMalla.cat

La Notícia

Començarem des del principi: com reps la notícia.

Sí, sí, tots ho hem pensat alguna vegada i, molt probablement, hem fet conya al respecte però pensant que mai ens passaria.

Sí, sí, també és molt fàcil a posteriori justificar determinades coses: “és clar, ja deia jo que tenies molta panxa”; “normal, amb la gana que tenies”; “home, després del primer fill, els primers mesos ets més fèrtil”…

Sí, sí, tothom en sap molt d’embarassos i de fecunditat (com de futbol) però quelcom així ni és normal, ni és clar, ni és fàcil de preveure.

Com reps la notícia? Fonamentalment, preguntant-te on és la càmera oculta. Imagineu-vos la situació: tu vas al metge a confirmar allò que ja t’ha dit el test d’embaràs i els petits canvis que detectes al teu organisme (res massa diferent del primer embaràs) i aquella doctora amb un ecògraf a la mà que diu:

- A veure, comprovem que tenim un fetus… - pausa - O DOS!!! I tu, pensant que està de broma (com si això fos per fer broma), que respons:

- Sí, home!

- Doncs, sí, home, sí – jo que començo a riure…

- A veure, el pare, que s’apropi.

I el pare que apareix per darrera de la cortina amb els ulls com taronges pensant que allò potser no ho ha sentit bé. I l’auxiliar que se’n va a cridar a la teva doctora i us deixen allà perquè ho aneu paint. I jo, que segueixo rient i li encomano a la meva parella (crec que vam continuar rient des que vam sortir d’allà i tot el trajecte fins a casa).

Després arriben les expressions de familiars i amics quan els hi vam anar dient. Normalment incrèduls, tots sorpresos. El que he descobert és que no m’agrada que em facin la broma (molt recurrent, d’altra banda) de dir-me si m’han de felicitar o d’acompanyar en el sentiment. I també em fa molta ràbia que es pensin que estic disgustada… NO ESTIC DISGUSTADA I M’HAN DE FELICITAR. NO ESTIC MALALTA!!! I ESTIC MOLT CONTENTA!!!