27/4/2011 - 10:41h - laMalla.cat

Prova superada!!!

Un missatge d’optimisme. Hem fet una sortida de 5x5 (5 dies 5 persones) per Setmana Santa i... HEM SOBREVISCUT!!! És més, HA ANAT PROU BÉ!!!

Pensava que mai sortiríem de casa. Preteníem començar a fer l’equipatge uns dies abans: impossible. I va quedar tot pel dia de marxar....

Imagineu-vos: roba de nens, roba de pares i artilugis diversos. Per exemple, calien: la trona portàtil per l’Ares, el bressol de viatge pels nens (sort que amb un aquesta vegada ja fèiem), les dues hamaques pels petits, la banyera (inflable que no ocupa gaire però era important no deixar-se-la), el cotxet doble (el de l’Ares no era imprescindible i duiem el patí). A més: biberons, llets, bolquers, tovalloletes, sabons, cremes...

En fi, que la llista no s’acabava mai i per més que anaves fent les interrupcions eren constants (ara unes caques, ara un bibe, ara una teta...), si ja costa sortir de casa els dies de cada dia...

Un cop nens i trastos dins del cotxe, quedava el viatge. Vam fer un desplaçament d’una mica més d’una hora, la primera vegada no volíem passar-nos. Els petits, quan el cotxe es mou constantment, es queden clapats; és horrorós fins que surts de Barcelona perquè cada semàfor tenim concert de plors però després no hi ha nens per una bona estona. La germana gran, la jefa del seient del darrera, els vigila:

-         mama, tete “pora” (com si no el sentís! Si és l’Isaac, el sent tot el barri)

-         sí, bonica, i l’Oriol, dorm?

-         Sí, “mumí”.

Tot controlat. L’Ares va anar tot el camí desperta:

-         Palito - si és que és filla dels seus pares, tot el dia menjant...

-         Papa, “aba”- clar, tant “palito”, fa venir set

A base de palitos i aigua vam arribar al destí tranquilament tot i que els últims 10 minuts la pobre estava fins al monyo.

Després, perfecte, tot i que el temps no va acompanyar i va fer fresqueta. L’Ares s’ho va passar bomba i nosaltres vam descansar encara que només sigui mentalment pel canvi d’escenari. Fas el mateix de sempre, tenir cura dels teus nens, però a un altre lloc.

Demostrat: es pot fer, es pot anar de vancances amb tres nens menors de 2 anys, que no es facin estranys, que et deixin descansar i anar i tornar amb dignitat.

26/4/2011 - 16:26h - laMalla.cat

Aniversari feliç

Ahir va ser el meu aniversari.

Sempre m'ha agradat fer anys i l'aniversari d'ahir no tenia per què ser menys: era festiu, el vaig compartir amb els qui estimo, em van agradar molt els regals... tot el que podia desitjar... però estic ensopida, agobiada i entenc perfectament que hi hagi mares que puguin patir depresions en un moment tan feliç.

Jo estic feliç però no puc evitar les cabòries. Per què? Perquè, tot i que tinc ajut, quan no hi és la meva parella, no faig res més que cuidar nens i anar corrent tot el dia (5 minuts de dutxa, 5 minuts per fer el dinar, 5 minuts per dinar...); la meva vida social durant setmanes es limita a les mares i els pares del parc i a les mestres de la llar d'infants; i els meus temes de conversa, és clar, nens i més nens. De vegades tinc la sensació que no he fet res més mai.

En fi, no us preocupeu, eh? és una reflexió en veu alta per desfogar-me però estic bé.

Per cert, el millor de l'aniversari: la meva filla cantant "culelanos mama". És taaaaaan guaaaaaaaaapa...

6/4/2011 - 10:32h - laMalla.cat

Lactània materna: mites i llegendes

La meva filla va prendre exclusivament llet materna durant sis mesos. Després, durant tres mesos més, vam combinar els primers aliments amb el pit fins que ambdues vam veure que aquella relació “ubre-filial” no anava en lloc (a ella ja no li sortia llet i a mi em feia mal) i vam trencar de mutu acord. Evidentment, vam estar alletant de manera natural durant nou mesos per convenciment però sobretot perquè resultava fàcil i còmode.

Amb els bessons estic combinant el pit i el biberó i em sap greu; si fos per mi, tot seria pit però la central suministradora no donava per més i els pobres nens passaven molta gana. Aquí tenim un dels primers mites sobre la lactància que a mi m’havien repetit mil vegades i que havia llegit a quaranta mil textos sobre el tema: “es produeix tanta quantitat com en necessitin els nens”; pobrets meus, mira que xuclaven però res de res, no n’hi havia prou i a les poques setmanes vam incorporar...

El diabòlic biberó!!!! Com vaig gosar? I sense una tetina especial?, “mira que si comencen amb el biberó, després no volen el pit”; “MEEEEC, ERROOOOR”, els meus fills mengen indistintament una cosa i una altra però els segueix agrandant més el pit (és que la mama, tan apropet, aquella caloreta i, deixem-nos d’històries, que deu ser més bona que la de fórmula, no?).

Però aquestes no són les úniques regles de la “sacrosanta lactància materna” que m’he permès transgredir (sóc una pecadora sense possible redempció): “és imprescindible que, tot just havent sortit del ventre de la mare, la criatura es posi a prop del pit i faci les primeres succions; si no és així, l’alletament matern no funcionarà”. Cap dels meus TRES fills va tastar el pit abans de 18 hores, vam estar separats (un dels inconvenients de tenir una mare cardiòpata) però cap dels tres va tenir problema per agafar el pit i succionar. Penseu que els petits, la primera vegada que van tastar la llet materna (o més aviat el calostre dels primer dies) directament de la “font” va ser amb més de 48 hores de vida i l’Isaac, esquifit com era i amb menys de 2’4 kg de pes va agafar-se com un autèntic campió.

“La lactància materna permet crear un vincle afectiu indisoluble entre mare i fill”; ara ho entenc, tots aquests salvatges del programa “Hermano mayor”, segur que van ser alletats amb biberó... Jo, justet justet, vaig prendre el pit de la meva mare durant un mes però molt ben aprofitat, eh? Em sembla que no la puc estimar més i estem tan unides que difícilment algú ens podria separar. Algún dia li dedicaré un post a la meva mare, un d’aquells que us fan plorar.

Em sembla que he demostrat fidelitat absoluta al mètode natural però, em primer lloc, no m’agraden les postures talibans sobre aquest tema. La lactància materna s’ha de dur a terme amb convenciment i, sinó, el metòde artificial és fantàstic, compleix la funció i permet incorporar altres membres de la família al ritual de l’alimentació.

En fi, que aniré a l’infern de les mares lactants...

3/2/2011 - 21:01h - laMalla.cat

Ja fa tres setmanes!!!

M’haureu de perdonar però això ha estat una bogeria. Primer, com us vaig dir, perquè els nens van estar ingressats, després, l’Ares, “la gran”, va portar els mocs a casa i els va compartir amb tota la família (jo encara els arrossego). Ens estem acostumant tots els uns als altres i, no ens enganyem, això és una feinada.

 

“Lo prometido es deuda” i us he d’explicar com va anar tot plegat.

El dia 11 em vaig aixecar cansada, com tots els dies. Vaig quedar amb l’Israel, un company de feina, per esmorzar i després vaig fer una súper excursió a la farmàcia de davant de casa. En total, 50 metres de desplaçament.

A quarts d’una, mentre li donava el dinar a la meva filla, van començar les contraccions. Com allò no parava i no estava disposada a una altra sessió de contraccions com la del dia 7, vaig molbilitzar el meu exèrcit:

-         Carinyo, em sembla que aquesta tarda no treballaràs. Vine, que torno a tenir contraccions.

-         Mama, pots venir? Això fa mal i bastant seguit.

Feia mal però, com que era suportable, vaig pensar que em farien tornar cap a casa. La sorpresa, doncs, va ser majúscula quan el metge em va dir:

-         Al paritori.

-         Estan molt baixos?- vaig preguntar jo amb l’obsessió del coll de l’úter molt present.

-         No, és que hi ha una dilatació de 7 centímetres- vaig flipar!

 

A partir d’aquí, hores i hores. Senyors, no hi ha manera, no dilato!! Em poden posar tota l’oxitocina de la Vall d’Hebron, que no hi ha manera. La foto que us penjo és d’uns 40 minuts abans que sortissin els nens però ja portàvem unes quantes hores. Mola la panxa descomunal de 35 setmanes!part

En conclusió: van néixer el dia 12 i per poc que no neixen l’un el dia 11 i l’altre el 12!!! Perquè l’Isaac va sortir a dos quarts d’una de la matinada i l’Oriol tres quarts d’hora després. D’altra banda, l’experiència del part va ser genial; l’equip mèdic va ser encantador amb mi, em van cuidar molt i em van ajudar molt, un veritable treball d’equip. Vaig estar conscient i col·laborant en tot moment (no com amb la nena). La sortida de cada nen va ser un esclat de joia indescriptible. Només m’han posat dos punt “perquè el teu marit no es queixi” (paraules textuals del metge) i m’estic recuperant molt ràpidament, a més, pràcticament no he tingut dolors. Tot genial!!! Amb la nena, la recuperació va ser molt lenta i molt fotuda: el forceps és una salvatjada pels baixos de la mare.

Ara, cansament i falta de son però no us ho canvio: són guapíssims. Com em va dir la Hasna, la meva companya d’habitació a l’hospital, en el seu castellà justet “será lo que Dios dice”; que sigui el que Deu vulgui però que ens doni un cop de mà, sobretot a la Hasna, mare de TRIGÈMINS! amb els nens a la incubadora perquè van néixer molt aviat i molt petits i amb tota la família al Marroc. Això meu no és res i jo tinc l’ajuda incomparable de la meva mare.

En fi, a la propera, us explico com ho està vivint “la germana gran” i us parlaré dels companys de neonats, una gran família!

 

Gràcies a tots per les felicitacions i fins aviat!