27/9/2011 - 10:44h - laMalla.cat

El germà bessó que portem dins (o no...)

Avui he anat al ginecòleg. He estat dos minuts a la consulta, jo crec que, tal com està el pati mèdic, volia justificar el sou. Si totes les visites són com la meva, es ventila 30 en una hora, no està malament. Bé, aquesta anàlisi la deixarem per d’altres companys dels blocs de lamalla bastant més indicats que jo per fer-la.

Resulta que tinc un quist dermoide a l’ovari (res, ínfim, intrascendent) que viu amb mi des que jo era un fetus (apa, seguim ampliant el diccionari mèdic!). En els dos minuts de visita el senyor metge m’ha explicat que el quist està format habitualment per pèls o/i dents o d’altres restes orgàniques. A veure, el meu quist no vol dir que m’empassés o se m’adherís un hipotètic germà bessó però això m’ha fet recordar que es produeixen més embarassos dobles dels que es detecten ja que en un estadi molt primigeni de l’embaràs un dels dos no segueix endavant. És més, hi ha teories que indiquen que entre germans bessons és molt habitual que un dels dos sigui esquerrà i, per tant, que molts esquerrans haurien dixat un germà bessó a l’úter matern.

En fi, se’n diu “síndrome del bessó evanescent” i és ben curiós. Us adjunto un link que ho explica molt i molt bé i que inclou l’enllaç a youtube del documental de National Geographic “En el vientre materno: gemelos, trillizos y cuatrillizos” on s’explica.

 

http://www.bebesymas.com/embarazo/sindrome-del-gemelo-evanescente-quizas-tuviste-un-gemelo-en-el-utero-materno

 

Si us queixareu que no tinc un bloc interessant…

12/9/2011 - 12:00h - laMalla.cat

"El final del verano llegó..."

-Llegiu el títol del post amb aquella musiqueta carrinclona del Dúo Dinámico-

Suposo que el dia d’avui marca per a molts el final de l’estiu perquè comença l’escola. Per nosaltres encara no comença l’escola però sí que s’acaba el període (“oficial”, el real costarà uns quants dies més) d’adaptació a la llar d’infants i, per tant, una nova etapa.

Que com ha anat l’estiu? Les circumstàncies obliguen a dir que bé. La protagonista ha estat la varicel·la amb un ple de 3 de 3 però… (i aquí ve la justificació de per què ha anat bé)

L’Ares va tenir pocs granets i ni tan sols va tenir febre.

L’Oriol semblava un plat d’arròs de tants grans però pràcticament no té marques en llocs visibles.

Estàvem de vacances i vam poder atendre febres, granets i neguits 24 hores al dia.

Estàvem en un clima sec que feia més suportable l’erupció (suposem, perquè els nens no s’han manifestat al respecte).

L'han passat de petits que, sembla, que és millor. Home, jo la vaig passar amb 14 anys i déu n'hi do! Algú que m'estimo molt encara em recordava aquest estiu quina por que feia i com es va preocupar per mi per si allò no marxava. Això m'està fent patir amb l'Isaac perquè ha tingut molt granets bastant grans a la cara (ups! que estàvem positivant!) però confio que com és molt petit, a la llarga aniran desapareixent les marques.

Hem fet de papes TOT el dia amb tots els pros i els contres que això suposa però els pros són molts i els contres es porten millor amb el suport logístic de la iaia i les tietes (la Pili, la Raquel, la Susana, l’altre Raquel…).

 

En fi, avui “les dues tasses” fan 8 mesos i “la bruixeta” ha fet dos anys i mig. Seguim sobrevisquent i gaudint a parts iguals.

Per cert, una recomanació: si els vostres fills tenen la varicel·la, paciència i feu cas del metge, que els experts en la matèria surten de sota les pedres!!!!

9/3/2011 - 15:45h - laMalla.cat

Els nadons prematurs prenen cafeïna

Ja us he comentat algun altre dia quin munt de coses he après amb els meus embarassos. Un nou capítol del curs d'iniciació a la medicina el vaig fer a les unitats de neonats.

És al·lucinant la de biberons que es poden prendre PEL NAS!!! amb una sonda. És impressionant com es pot dur una via al cap, en comptes de pel braç o per la mà, per prendre medicació, quan només tens dies de vida. I, el remate, els nens prematurs són tan petits i han de fer tantes coses abans d'hora (menjar, respirar...), que es cansen moltíssim i poden OBLIDAR-SE DE RESPIRAR!!! us imagineu? Per aquest motiu els donen una petita dosi de cafeïna, per espavilar-los, el "talladet després de dinar" que deien les mames dels companys de box dels meus fills.

He après que no és el mateix donar un biberó que el pit: les postures de l'adult i del  nen canvien totalment; que la saturació d'oxigen en sang ha de rondar el 100; que el tubet d'oxigen al nas se'n diu ulleres; que la vida d'un prematur es compta com si encara fos al ventre de la seva mare (30 setmanes, 31...); o que la icterícia és habitual als prematurs i es cura prenent "el sol" sota una làmpada.

Però la lliçó definitiva te la dóna la gent, els pares i mares que es passen dies, setmanes, tancats en aquelles sales de llum tènue veient avançar dia a dia als seus nens: avui respirem sense ajuda, avui ens posem roba, avui deixem la incubadora... cada dia un passet, tot i que algun dia també s'enfonsen perquè han fet una passa enrera, però només era per agafar impuls.

Em sembla que no obidaré mai la Mariona, el Rafael, l'Oriol i el seu germà Pau i els pares de tots ells. Van arribar al món abans d'hora, a les 25, 26, 27 setmanes de gestació i ara estan a casa amb els seus pares. Només deu quedar (o no) ingressada l'Ada, la germaneta del Rafael. D'ella vaig aprendre que es pot venir al món pràcticament sense líquid amniòtic a la bossa per la voluntat i la valentia dels teus pares. Aquesta nena serà una gran dona, demostra força i decisió des d'abans de néixer.

En aquesta vida tot són experiències i de tot s'aprèn; el més important, però, són les persones amb qui ens creuem i les lliçons que ens donen. Jo vaig aprendre molt de tota aquesta gent però la matrícula d'honor se l'enduen ells.

3/2/2011 - 21:01h - laMalla.cat

Ja fa tres setmanes!!!

M’haureu de perdonar però això ha estat una bogeria. Primer, com us vaig dir, perquè els nens van estar ingressats, després, l’Ares, “la gran”, va portar els mocs a casa i els va compartir amb tota la família (jo encara els arrossego). Ens estem acostumant tots els uns als altres i, no ens enganyem, això és una feinada.

 

“Lo prometido es deuda” i us he d’explicar com va anar tot plegat.

El dia 11 em vaig aixecar cansada, com tots els dies. Vaig quedar amb l’Israel, un company de feina, per esmorzar i després vaig fer una súper excursió a la farmàcia de davant de casa. En total, 50 metres de desplaçament.

A quarts d’una, mentre li donava el dinar a la meva filla, van començar les contraccions. Com allò no parava i no estava disposada a una altra sessió de contraccions com la del dia 7, vaig molbilitzar el meu exèrcit:

-         Carinyo, em sembla que aquesta tarda no treballaràs. Vine, que torno a tenir contraccions.

-         Mama, pots venir? Això fa mal i bastant seguit.

Feia mal però, com que era suportable, vaig pensar que em farien tornar cap a casa. La sorpresa, doncs, va ser majúscula quan el metge em va dir:

-         Al paritori.

-         Estan molt baixos?- vaig preguntar jo amb l’obsessió del coll de l’úter molt present.

-         No, és que hi ha una dilatació de 7 centímetres- vaig flipar!

 

A partir d’aquí, hores i hores. Senyors, no hi ha manera, no dilato!! Em poden posar tota l’oxitocina de la Vall d’Hebron, que no hi ha manera. La foto que us penjo és d’uns 40 minuts abans que sortissin els nens però ja portàvem unes quantes hores. Mola la panxa descomunal de 35 setmanes!part

En conclusió: van néixer el dia 12 i per poc que no neixen l’un el dia 11 i l’altre el 12!!! Perquè l’Isaac va sortir a dos quarts d’una de la matinada i l’Oriol tres quarts d’hora després. D’altra banda, l’experiència del part va ser genial; l’equip mèdic va ser encantador amb mi, em van cuidar molt i em van ajudar molt, un veritable treball d’equip. Vaig estar conscient i col·laborant en tot moment (no com amb la nena). La sortida de cada nen va ser un esclat de joia indescriptible. Només m’han posat dos punt “perquè el teu marit no es queixi” (paraules textuals del metge) i m’estic recuperant molt ràpidament, a més, pràcticament no he tingut dolors. Tot genial!!! Amb la nena, la recuperació va ser molt lenta i molt fotuda: el forceps és una salvatjada pels baixos de la mare.

Ara, cansament i falta de son però no us ho canvio: són guapíssims. Com em va dir la Hasna, la meva companya d’habitació a l’hospital, en el seu castellà justet “será lo que Dios dice”; que sigui el que Deu vulgui però que ens doni un cop de mà, sobretot a la Hasna, mare de TRIGÈMINS! amb els nens a la incubadora perquè van néixer molt aviat i molt petits i amb tota la família al Marroc. Això meu no és res i jo tinc l’ajuda incomparable de la meva mare.

En fi, a la propera, us explico com ho està vivint “la germana gran” i us parlaré dels companys de neonats, una gran família!

 

Gràcies a tots per les felicitacions i fins aviat!

6/1/2011 - 10:02h - laMalla.cat

Recta final

Senyores i senyors, ja estem de 34 setmanes. Ja som a la recta final.

La setmana vinent tinc visita amb l’anestesista, jo no sóc de les cracks que tenen fills sense epidural. I la ginecòloga ja em farà els cultius aquells previs al part per descartar infeccions. A més, com a bona cardiòpata, m’entregaran els meus protocols de part perquè, m’enganxi on m’enganxi el moment esperat o sigui qui sigui el metge que m’atengui, sàpiga què ha de fer amb mi (vaja, res de l’altre món però sóc una miqueta especial).

Amb el que us diré ara us pensareu que no valoro justament la feina de la Dra.Goya, la meva ginecòloga, o la Dra. Pijuan, la meva cardiòloga, ans al contrari! Són excel·lents professionals i em tracten de meravella. El reconeixement inclou la Dra. Avilés, l’artista de les ecografies, o qualsevol dels auxiliars, metges o administratius que m’atenen a la Vall d’Hebrón, que de tant com hi vaig ja semblen de la família! Però és que hi ha gent que es creua a la teva vida i no es poden arribar a imaginar quina empremta hi deixen.

L’altre dia a la consulta de la ginecòloga vaig tenir un dejà-vu i vaig ser conscient de què el moment s’acosta. Vaig veure el doctor que em va atendre en el part de la meva filla i, casualment, els dies previs. Tot i els “problemilles” en que ens vam trobar, tot i les molèsties, em vaig sentir ben tractada i molt respectada, com una reina! Veure’l l’altre dia em va fer pensar que m’encantaria tenir la sort de tornar-lo a tenir al meu paritori.

Si us creueu alguna vegada amb el Dr. Esgueva vosaltres, com jo, també somriureu i descobrireu què tendre i professional pot arribar a ser un metge!

24/12/2010 - 08:34h - laMalla.cat

Adenoma lactacional

Sona fatal però us ben asseguro que em va sonar a glòria (un nou "palabro" per la col·lecció).

Fa uns dies em vaig trobar un bonyet al pit esquerre. Quan li vaig comentar a la meva ginecòloga, el va mirar i va decidir enviar-me immediatament a l'especialista en patologies mamàries: calia estar segurs del que era. 

Quan dic "immediatament", va ser immediatament. Aquell mateix dia em va veure l'especialista, em va fer una ecografia i una biopsia (pim, pam, pum!). Em va dir que era una tumoració que no tenia mal aspecte però calia assegurar-se mitjançant la biopsia.

Dotze dies després es va confirmar el diagnòstic i es tracta d'un nòdul sense cap mena de malignitat que no m'ha de donar més problemes, ni tan sols amb la lactància. Només he de tornar d'aquí sis mesos per veure si ha desaparegut per ell mateix com preveuen el metges, ja no vindrà d'una planta per visitar a la Vall d'Hebrón!

 

Us sonarà a valentoneria, a falsedat (o potser no, no ho sé, ja m'ho direu) però en aquests dotze dies mai vaig tenir por de que fos dolent, de la possibilitat d'estar malalta, del tractament, del dolor, de res d'això (potser sóc una inconscient). Només em feien patir els meus tres fills i em posava a plorar com una magadalena (ara que ho escric també). Us imagineu? estar malalta i no poder estar amb ells i cuidar-los, em resulta insuportable només de pensar-ho... 

1/12/2010 - 16:56h - laMalla.cat

Vides paral·leles

Ja estic de baixa perquè això costa de dur i arribar a la feina feta una piltrafa no era gaire productiu. Per tant, teòricament, tinc més temps per actualitzar el meu bloc, però ha estat impossible. Ara tinc un encostipat de cavall i he anat empalmant "arrechuches", així que, quan he tingut alguna estona, l'he dedicada a la meva filla.

En fi, us volia dir que a l'última ecografia els meus nens ja pesaven uns 1200g cadascun, que estan molt bé i que al fetus 1 pràcticament li ha desaparegut un "quist al plexo coroideo" que li van trobar a les 20 setmanes. Ole!

Però d'aquestes coses anirem parlant, el que em ve realment de gust és confirmar que la vida et dóna sorpreses, com deia la cançó.

Us situo. En Jordi i jo vam néixer el mateix dia del mateix any i durant 10 anys de les nostres vides vam compartir el dia de l'aniversari, els 10 anys que vam passar a l'escola. Durant no sé quan de temps va ser el meu "marit" a l'hora del pati; jugàvem al "séptimo de caballería", ell era el corneta i jo la seva dona (no em pregunteu com vam arribar a aquest repartiment de papers, només sé que va ser durant molt de temps perquè ens ho passàvem realment bé). Arribats a l'adolescència, els seus pares van canviar de barri i vam estar uns quants anys sense veure'ns fins que la independència i la vida en parella ens van fer retrobar com a veins d'escala. Havíem escollit el mateix bloc i, és clar, quan arribes a un nou lloc, s'agraeix conèixer algú. Vam descobrir que les respectives parelles ens queien bé, i que compartiem el gust pel bon menjar i el bon beure. Així que, en els últims 8 anys, he recuperat una relació amb algú que valia la pena (la vida no sempre et dóna aquestes oportunitats) i hem guanyat dos nous amics, que no sempre és fàcil.

El Jordi i la seva dona, la Vanesa, van ser pares 8 mesos i mig abans que nosaltres. I diumenge ens van anunciar que el seu fill Bruno deixarà de ser fill únic. En camí: DOS GERMANETS O DUES GERMANETES!!! I aquí no hi ha possibilitat de combinació germanet-germaneta perquè es tracta d'un embaràs bicorial (recordeu? dues bosses), monoamniòtic i monocigòtic; un sol òvul fecundat es va dividir en dos i donarà com a resultat dues criatures genèticament idèntiques, un miracle de la natura.

La sorpresa va ser majúscula però, als dos segons, es va sumar una alegria immensa.

SORT i VISCA LES FAMÍLIES NOMBROSES A COP DE BESSONADA!!!

9/11/2010 - 10:30h - laMalla.cat

Dicigòtic, bicorial i biamniòtic

Ja vaig aprendre un munt de coses en el meu primer embaràs: que la vida des que et confirmen que estàs embarassada es compta per setmanes, que les corretges mesuren contraccions i batecs de fetus, què és una trisomia, un triple screening… En fi, un grapat de coses que, si voleu, podem comentar un altre dia; una cosa així com “diccionari matern d’estar per casa”.

Però amb un embaràs múltiple s’aprèn mooooolt més i mooooolt més curiós. Per exemple, jo tinc un embaràs dicigòtic, bicorial i biamniòtic, "¡¡¡toma ya!!!", sembla que hi entengui i tot!

De fet és el més habitual dels embarassos de bessons, vaja, molt vulgar. És molt habitual, entre altres factors, perquè és el que se sol produir amb les inseminacions artificials o les fecundacions in vitro. A més, sembla ser que a partir dels 35 anys és més fàcil un embaràs doble i, fonamentalment d’aquesta tipologia, per què? Perquè l’organisme de la dona, veient que l’època propícia per la maternitat s’acaba, decideix “cremar les naus” i deixar anar “els últims cartutxos”, de vegades més d’un...

A veure, el meu embaràs és dicigòtic perquè dos òvuls van ser fecundats per dos espermatozous (aquell mes la meva trompa treballava a tota màquina; sí, ho confesso, tinc més de 35 anys).

Bicorial perquè hi ha dues placentes.

I biamniòtic perquè els nens es desenvolupen en dues bosses.

Per tant, els meus nens no seran iguals, podrien ser inclús de diferent sexe. S’assemblaran tant o tan poc com dos germans que no fossin bessons.

Per si us interessa, en el cas embarassos monocigòtics, un espermatozoide fecunda un sol òvul però aquest es divideix en dos. Tant si es desenvolupen en dues bosses o una (biamniòtic o monoamniòtic), com si tenen una o dues placentes (monocorial o bicorial), aquests bessons seran idèntics, amb el mateix material genètic i del mateix sexe.

Més coses que he après. Que els meus fetus sempre ocupen el mateix “ordre” i per distingir-los i per anar comparant l’evolució per separat, els metges els numeren: el fetus 1 sempre serà el fetus 1 i el fetus 2 sempre serà el fetus 2. Com? Perquè, tot i que ells es moguin, les seves bosses mantenen la posició i hi ha una que està més a prop de la sortida (la bossa del fetus 1).

Els meus bitxitos seran dos nens i, de moment, es desenvoupen amb tamanys similars. Habitualment, el fetus 1 ocupa la part dreta del meu ventre i el 2 l’esquerra. De fet, aquest dies el papa i la mama estan deixant de dir-los 1 i 2 i comencen a anomenar-los pel seu nom però, sense la confirmació oficial i el permís del pare, encara no us dic els noms.