25/7/2011 - 12:56h - laMalla.cat

Nens i nenes. Homes i dones.

Tinc molt clar que el respecte als altres, les actituds vitals i socials o els valors són coses que s’aprenen quan ets infant i que, si realment volem que s’interioritzin, cal que formin part de l’actitud diària i de l’exemple que donem.

A priori, sempre havia pensat que si tenia fills dels dos sexes els tractaria de la mateixa manera, fomentaria els mateixos valors, inculcaria als nois el respecte i l’estimació a les dones i a les noies l’autoestima i la confiança en sí mateixes perquè no se sentissin mai menys que ningú.

A més, evidentment, tinc molt clar que han de veure a casa que tant la mare com el pare fan feines domèstiques i, quan tinguin l’edat, tots tres tindran les mateixes responsabilitats a l’hora de parar taula, posar el rentavaixelles, fer-se el llit o endreçar l’habitació.

Fins aquí, la teoria està molt bé; portar-ho a la pràctica tenint en compte que cal “predicar amb l’exemple”, de vegades potser no serà tan fàcil. I és que crec que el pes cultural és molt gran i les coses no són tan neutres com semblen. Evidentment, els nens reben altres inputs que no sempre podrem controlar però no em refereixo a això, parlo de mí mateixa i del seu pare (que això és cosa de dos), de la nostra actitud, de la manera com ens hi adrecem des de ben petits. Quan l’Ares es porta malament és “una bruixeta” i quan l’Isaac xiscla com un animal fins que l’agafes en braços (que seria el més semblant a portar-se malament en un nen de 6 mesos i mig), li dic que és “un terrorista” o “un delinqüent”. Quan l’Ares sent un nadó assolia un nou repte (fer la croqueta, aixecar-se, menjar sòlids…) era una campiona però també “la meva reina bonica”; els petits són per exemple, a part de campions, “valents”. El llenguatge ens depara aquests paranys però, el més greu, és que en general i sense voler hi adrecem més tendresa (o potser una actitud diferent, no sé com dir-ho) a la nena. Us prometo que, des que ens vam adonar, tant el seu pare com jo ho estem corregint però no deixa de ser curiós que et passin aquestes coses estan conscienciats com estem.

Com he arribat a fer tota aquesta reflexió? Els amics de “Famílies i escola” m’hi han portat.

http://xtvlblocs.cat/familiesiescola

“Jo sóc noi i ella és noia. I què?” és el tema d’aquesta setmana, l’últim d’aquesta temporada, però els podeu veure tots al seu bloc: hi ha temes ben interessants pels pares i mares i que volem fer-ho bé (aix! Què difícil!)

26/4/2011 - 16:26h - laMalla.cat

Aniversari feliç

Ahir va ser el meu aniversari.

Sempre m'ha agradat fer anys i l'aniversari d'ahir no tenia per què ser menys: era festiu, el vaig compartir amb els qui estimo, em van agradar molt els regals... tot el que podia desitjar... però estic ensopida, agobiada i entenc perfectament que hi hagi mares que puguin patir depresions en un moment tan feliç.

Jo estic feliç però no puc evitar les cabòries. Per què? Perquè, tot i que tinc ajut, quan no hi és la meva parella, no faig res més que cuidar nens i anar corrent tot el dia (5 minuts de dutxa, 5 minuts per fer el dinar, 5 minuts per dinar...); la meva vida social durant setmanes es limita a les mares i els pares del parc i a les mestres de la llar d'infants; i els meus temes de conversa, és clar, nens i més nens. De vegades tinc la sensació que no he fet res més mai.

En fi, no us preocupeu, eh? és una reflexió en veu alta per desfogar-me però estic bé.

Per cert, el millor de l'aniversari: la meva filla cantant "culelanos mama". És taaaaaan guaaaaaaaaapa...

9/3/2011 - 15:45h - laMalla.cat

Els nadons prematurs prenen cafeïna

Ja us he comentat algun altre dia quin munt de coses he après amb els meus embarassos. Un nou capítol del curs d'iniciació a la medicina el vaig fer a les unitats de neonats.

És al·lucinant la de biberons que es poden prendre PEL NAS!!! amb una sonda. És impressionant com es pot dur una via al cap, en comptes de pel braç o per la mà, per prendre medicació, quan només tens dies de vida. I, el remate, els nens prematurs són tan petits i han de fer tantes coses abans d'hora (menjar, respirar...), que es cansen moltíssim i poden OBLIDAR-SE DE RESPIRAR!!! us imagineu? Per aquest motiu els donen una petita dosi de cafeïna, per espavilar-los, el "talladet després de dinar" que deien les mames dels companys de box dels meus fills.

He après que no és el mateix donar un biberó que el pit: les postures de l'adult i del  nen canvien totalment; que la saturació d'oxigen en sang ha de rondar el 100; que el tubet d'oxigen al nas se'n diu ulleres; que la vida d'un prematur es compta com si encara fos al ventre de la seva mare (30 setmanes, 31...); o que la icterícia és habitual als prematurs i es cura prenent "el sol" sota una làmpada.

Però la lliçó definitiva te la dóna la gent, els pares i mares que es passen dies, setmanes, tancats en aquelles sales de llum tènue veient avançar dia a dia als seus nens: avui respirem sense ajuda, avui ens posem roba, avui deixem la incubadora... cada dia un passet, tot i que algun dia també s'enfonsen perquè han fet una passa enrera, però només era per agafar impuls.

Em sembla que no obidaré mai la Mariona, el Rafael, l'Oriol i el seu germà Pau i els pares de tots ells. Van arribar al món abans d'hora, a les 25, 26, 27 setmanes de gestació i ara estan a casa amb els seus pares. Només deu quedar (o no) ingressada l'Ada, la germaneta del Rafael. D'ella vaig aprendre que es pot venir al món pràcticament sense líquid amniòtic a la bossa per la voluntat i la valentia dels teus pares. Aquesta nena serà una gran dona, demostra força i decisió des d'abans de néixer.

En aquesta vida tot són experiències i de tot s'aprèn; el més important, però, són les persones amb qui ens creuem i les lliçons que ens donen. Jo vaig aprendre molt de tota aquesta gent però la matrícula d'honor se l'enduen ells.

20/1/2011 - 14:40h - laMalla.cat

Ja som 5!!!

Segur que em sabreu perdonar. Els meus fills van néixer el dia 12 i amb tantes emocions no he pogut posar-vos al dia.

A mi em van donar l'alta divendres, a l'Isaac dilluns i avui m'enduc a l'Oriol a casa, per fi!

De fet, us escric des de la "sala de pares" de neonatologia de la Vall d'Hebron. Han sigut uns dies molt pesats i estressants perquè, tot i que els nens tenien un bon pes i no han passat per incubadora, no deixàven de ser prematurs i ha calgut una mica de seguiment i superar algun petit obstacle.

No patiu, a partir de demà, la meva descontrolada vida tindrà una sola seu i us podré fer la crònica completa del part i els primers dies!!!

Molts petons i gràcies a tots.

6/1/2011 - 10:02h - laMalla.cat

Recta final

Senyores i senyors, ja estem de 34 setmanes. Ja som a la recta final.

La setmana vinent tinc visita amb l’anestesista, jo no sóc de les cracks que tenen fills sense epidural. I la ginecòloga ja em farà els cultius aquells previs al part per descartar infeccions. A més, com a bona cardiòpata, m’entregaran els meus protocols de part perquè, m’enganxi on m’enganxi el moment esperat o sigui qui sigui el metge que m’atengui, sàpiga què ha de fer amb mi (vaja, res de l’altre món però sóc una miqueta especial).

Amb el que us diré ara us pensareu que no valoro justament la feina de la Dra.Goya, la meva ginecòloga, o la Dra. Pijuan, la meva cardiòloga, ans al contrari! Són excel·lents professionals i em tracten de meravella. El reconeixement inclou la Dra. Avilés, l’artista de les ecografies, o qualsevol dels auxiliars, metges o administratius que m’atenen a la Vall d’Hebrón, que de tant com hi vaig ja semblen de la família! Però és que hi ha gent que es creua a la teva vida i no es poden arribar a imaginar quina empremta hi deixen.

L’altre dia a la consulta de la ginecòloga vaig tenir un dejà-vu i vaig ser conscient de què el moment s’acosta. Vaig veure el doctor que em va atendre en el part de la meva filla i, casualment, els dies previs. Tot i els “problemilles” en que ens vam trobar, tot i les molèsties, em vaig sentir ben tractada i molt respectada, com una reina! Veure’l l’altre dia em va fer pensar que m’encantaria tenir la sort de tornar-lo a tenir al meu paritori.

Si us creueu alguna vegada amb el Dr. Esgueva vosaltres, com jo, també somriureu i descobrireu què tendre i professional pot arribar a ser un metge!

24/12/2010 - 08:34h - laMalla.cat

Adenoma lactacional

Sona fatal però us ben asseguro que em va sonar a glòria (un nou "palabro" per la col·lecció).

Fa uns dies em vaig trobar un bonyet al pit esquerre. Quan li vaig comentar a la meva ginecòloga, el va mirar i va decidir enviar-me immediatament a l'especialista en patologies mamàries: calia estar segurs del que era. 

Quan dic "immediatament", va ser immediatament. Aquell mateix dia em va veure l'especialista, em va fer una ecografia i una biopsia (pim, pam, pum!). Em va dir que era una tumoració que no tenia mal aspecte però calia assegurar-se mitjançant la biopsia.

Dotze dies després es va confirmar el diagnòstic i es tracta d'un nòdul sense cap mena de malignitat que no m'ha de donar més problemes, ni tan sols amb la lactància. Només he de tornar d'aquí sis mesos per veure si ha desaparegut per ell mateix com preveuen el metges, ja no vindrà d'una planta per visitar a la Vall d'Hebrón!

 

Us sonarà a valentoneria, a falsedat (o potser no, no ho sé, ja m'ho direu) però en aquests dotze dies mai vaig tenir por de que fos dolent, de la possibilitat d'estar malalta, del tractament, del dolor, de res d'això (potser sóc una inconscient). Només em feien patir els meus tres fills i em posava a plorar com una magadalena (ara que ho escric també). Us imagineu? estar malalta i no poder estar amb ells i cuidar-los, em resulta insuportable només de pensar-ho... 

1/12/2010 - 16:56h - laMalla.cat

Vides paral·leles

Ja estic de baixa perquè això costa de dur i arribar a la feina feta una piltrafa no era gaire productiu. Per tant, teòricament, tinc més temps per actualitzar el meu bloc, però ha estat impossible. Ara tinc un encostipat de cavall i he anat empalmant "arrechuches", així que, quan he tingut alguna estona, l'he dedicada a la meva filla.

En fi, us volia dir que a l'última ecografia els meus nens ja pesaven uns 1200g cadascun, que estan molt bé i que al fetus 1 pràcticament li ha desaparegut un "quist al plexo coroideo" que li van trobar a les 20 setmanes. Ole!

Però d'aquestes coses anirem parlant, el que em ve realment de gust és confirmar que la vida et dóna sorpreses, com deia la cançó.

Us situo. En Jordi i jo vam néixer el mateix dia del mateix any i durant 10 anys de les nostres vides vam compartir el dia de l'aniversari, els 10 anys que vam passar a l'escola. Durant no sé quan de temps va ser el meu "marit" a l'hora del pati; jugàvem al "séptimo de caballería", ell era el corneta i jo la seva dona (no em pregunteu com vam arribar a aquest repartiment de papers, només sé que va ser durant molt de temps perquè ens ho passàvem realment bé). Arribats a l'adolescència, els seus pares van canviar de barri i vam estar uns quants anys sense veure'ns fins que la independència i la vida en parella ens van fer retrobar com a veins d'escala. Havíem escollit el mateix bloc i, és clar, quan arribes a un nou lloc, s'agraeix conèixer algú. Vam descobrir que les respectives parelles ens queien bé, i que compartiem el gust pel bon menjar i el bon beure. Així que, en els últims 8 anys, he recuperat una relació amb algú que valia la pena (la vida no sempre et dóna aquestes oportunitats) i hem guanyat dos nous amics, que no sempre és fàcil.

El Jordi i la seva dona, la Vanesa, van ser pares 8 mesos i mig abans que nosaltres. I diumenge ens van anunciar que el seu fill Bruno deixarà de ser fill únic. En camí: DOS GERMANETS O DUES GERMANETES!!! I aquí no hi ha possibilitat de combinació germanet-germaneta perquè es tracta d'un embaràs bicorial (recordeu? dues bosses), monoamniòtic i monocigòtic; un sol òvul fecundat es va dividir en dos i donarà com a resultat dues criatures genèticament idèntiques, un miracle de la natura.

La sorpresa va ser majúscula però, als dos segons, es va sumar una alegria immensa.

SORT i VISCA LES FAMÍLIES NOMBROSES A COP DE BESSONADA!!!

15/11/2010 - 15:55h - laMalla.cat

El meu pare i el pare dels meus fills

Els que em coneixen i coneixien el meu pare saben que m’hi assemblo molt, físicament i, tot i que en molts aspectes ho voldria evitar, en el caràcter. Suposo que és per això que xocàvem i que sempre m’he sentit molt més propera a la meva mare. Però igualment, 14 anys després de la seva mort, encara és molt present en la meva vida i en el meu pensament, sobretot en els moments més trascendentals.

Quan em vaig quedar embarassada i vaig ser mare, hi vaig pensar molt: s’hagués tornat boig! Si alguna cosa li feia il·lusió en aquesta vida era ser avi!

Hagués consentit a la nena més que tots nosaltres junts: amb 20 mesos ara ja tindria tots els trastos possibles i impossibes per jugar; arriba Nadal, ja estaria frisant per fer-li el tió perquè aquest any ja comença a adonar-se de les coses; i, evidentment, s’hagués encarregat ell de fer-la sòcia del Barça i de portar-la a Montserrat, tot plegat, molt nostrat. Per tant, amb els nens, la bogeria s’hagués multiplicat per mil. Ara, ja tindríem a casa la primera equipació del Barça per duplicat i tamany mini, ja estaria fent la carta als reis per demanar-los aquell tren elèctric que sempre va voler i que no sé per què, mai no em va regalar a mi (coses de pares d’una altra generació, suposo)...

Però res seria comparable, res de res, amb el que hagués “fardat” perquè els seus néts portin el seu cognom primer. Segur que no li agradarien gens els noms que hem triat, ell hagués votat per Montserrat, Jordi i Josep (a poder ser, Josep Ma, com ell; tots molt nostrats), però davant el tema del cognom, com si els hagués posat Juanita Banana, Mortadelo i Filemón!!!

Allò que ell havia descartat, “passar el seu cognom” (com us deia, una altra generació) resolt per una llei de 1999 i pel seu gendre, un home fora de l’habitual. La meva filla, i després els seus germans, porta primer el meu cognom i després el del seu pare, per què? “I perquè no”, va expressar el pare de les criatures. Però, sobretot, per una concepció totalment generosa i desinteressada de la paternitat “els seus fills no són menys fills seus perquè portin el seu cognom abans o després”, tota una declaració de principis.

Jo mai li vaig demanar que els nostres fills portessin primer el meu cognom, ho va proposar ell, i jo m’hi vaig apuntar. No hi va haver negociació, ni disputa, no ens hagués calgut la renovació legal que ara es planteja. http://www.lamalla.cat/societat/article?id=417758

No va ser cap homenatge al meu pare, a mi m’agrada més el meu cognom i em va agradar la idea, no us enganyaré, però, ves per on, li vam retre l’homenatge que més il·lusió li hagués fet. De fet, li va retre l’home més oposat a ell que hagués pogut trobar per ser el pare dels meus fills. Però, al final i si volem, sempre trobem punts de connexió.

 

A mi m’agrada pensar que, els que no hi són, estan a prop nostre:

Papa, tranquil, del tió s’encarrega la mama. De portar els nens a Montserrat, com amb la nena, m’encarrego jo.

I de fer-los socis del Barça, ja s’encarrega el seu pare.

Petons, papes!

2/11/2010 - 13:30h - laMalla.cat

La germana "gran"

 

 

La meva filla té els ulls grans i rodons. Quan se’t queda mirant sense cap altra expressió facial o sonora sempre tens la sensació que t’està interrogant. El dia que vaig decidir introduir el tema dels “nous inquilins” potser no vaig escollir la millor fórmula però és la que se’m va ocórrer:

- “La mama té dos germanets a la panxa”

I és clar, la meva filla em va aixecar la samarreta buscant els dos germanets. Evidentment, pocs segons després va baixar la samarreta i se’m va quedar mirant com només ella sap fer: “Mama, quina mena de moto m’estàs venent?”, semblava que em digués.

Bé, no vaig desistir i el seu pare tampoc i vam anar introduint el tema amb noves estratègies; és petita però no és tonta i pensem que és bo anar-li explicant què passa (quins pares més responsables!).

Afegeixo una altra dada. En aquell moment el vocabulari de la meva filla es limitava a: sí, no, papa, mama, iaia, hola, adios (encara no entenc perquè ho diu en castellà), aba per referir-se a l’aigua i pa per indicar qualsevol cosa per endrapar i que es pugui comprar en un forn o pastisseria.

Així que, unes setmanes més tard, estant exactament en la mateixa posició i al mateix lloc que el dia de l’“aixecament de camisa” però amb el seu pare com a espectador, la meva filla em va col·locar les mans amb tota la delicadesa sobre la panxa, em va clavar els ulls (aquells grans i rodons que us deia) i va dir: “Tetes”.

Ho confesso, em vaig emocionar.