6/4/2011 - 10:32h - laMalla.cat

Lactània materna: mites i llegendes

La meva filla va prendre exclusivament llet materna durant sis mesos. Després, durant tres mesos més, vam combinar els primers aliments amb el pit fins que ambdues vam veure que aquella relació “ubre-filial” no anava en lloc (a ella ja no li sortia llet i a mi em feia mal) i vam trencar de mutu acord. Evidentment, vam estar alletant de manera natural durant nou mesos per convenciment però sobretot perquè resultava fàcil i còmode.

Amb els bessons estic combinant el pit i el biberó i em sap greu; si fos per mi, tot seria pit però la central suministradora no donava per més i els pobres nens passaven molta gana. Aquí tenim un dels primers mites sobre la lactància que a mi m’havien repetit mil vegades i que havia llegit a quaranta mil textos sobre el tema: “es produeix tanta quantitat com en necessitin els nens”; pobrets meus, mira que xuclaven però res de res, no n’hi havia prou i a les poques setmanes vam incorporar...

El diabòlic biberó!!!! Com vaig gosar? I sense una tetina especial?, “mira que si comencen amb el biberó, després no volen el pit”; “MEEEEC, ERROOOOR”, els meus fills mengen indistintament una cosa i una altra però els segueix agrandant més el pit (és que la mama, tan apropet, aquella caloreta i, deixem-nos d’històries, que deu ser més bona que la de fórmula, no?).

Però aquestes no són les úniques regles de la “sacrosanta lactància materna” que m’he permès transgredir (sóc una pecadora sense possible redempció): “és imprescindible que, tot just havent sortit del ventre de la mare, la criatura es posi a prop del pit i faci les primeres succions; si no és així, l’alletament matern no funcionarà”. Cap dels meus TRES fills va tastar el pit abans de 18 hores, vam estar separats (un dels inconvenients de tenir una mare cardiòpata) però cap dels tres va tenir problema per agafar el pit i succionar. Penseu que els petits, la primera vegada que van tastar la llet materna (o més aviat el calostre dels primer dies) directament de la “font” va ser amb més de 48 hores de vida i l’Isaac, esquifit com era i amb menys de 2’4 kg de pes va agafar-se com un autèntic campió.

“La lactància materna permet crear un vincle afectiu indisoluble entre mare i fill”; ara ho entenc, tots aquests salvatges del programa “Hermano mayor”, segur que van ser alletats amb biberó... Jo, justet justet, vaig prendre el pit de la meva mare durant un mes però molt ben aprofitat, eh? Em sembla que no la puc estimar més i estem tan unides que difícilment algú ens podria separar. Algún dia li dedicaré un post a la meva mare, un d’aquells que us fan plorar.

Em sembla que he demostrat fidelitat absoluta al mètode natural però, em primer lloc, no m’agraden les postures talibans sobre aquest tema. La lactància materna s’ha de dur a terme amb convenciment i, sinó, el metòde artificial és fantàstic, compleix la funció i permet incorporar altres membres de la família al ritual de l’alimentació.

En fi, que aniré a l’infern de les mares lactants...

6/1/2011 - 10:02h - laMalla.cat

Recta final

Senyores i senyors, ja estem de 34 setmanes. Ja som a la recta final.

La setmana vinent tinc visita amb l’anestesista, jo no sóc de les cracks que tenen fills sense epidural. I la ginecòloga ja em farà els cultius aquells previs al part per descartar infeccions. A més, com a bona cardiòpata, m’entregaran els meus protocols de part perquè, m’enganxi on m’enganxi el moment esperat o sigui qui sigui el metge que m’atengui, sàpiga què ha de fer amb mi (vaja, res de l’altre món però sóc una miqueta especial).

Amb el que us diré ara us pensareu que no valoro justament la feina de la Dra.Goya, la meva ginecòloga, o la Dra. Pijuan, la meva cardiòloga, ans al contrari! Són excel·lents professionals i em tracten de meravella. El reconeixement inclou la Dra. Avilés, l’artista de les ecografies, o qualsevol dels auxiliars, metges o administratius que m’atenen a la Vall d’Hebrón, que de tant com hi vaig ja semblen de la família! Però és que hi ha gent que es creua a la teva vida i no es poden arribar a imaginar quina empremta hi deixen.

L’altre dia a la consulta de la ginecòloga vaig tenir un dejà-vu i vaig ser conscient de què el moment s’acosta. Vaig veure el doctor que em va atendre en el part de la meva filla i, casualment, els dies previs. Tot i els “problemilles” en que ens vam trobar, tot i les molèsties, em vaig sentir ben tractada i molt respectada, com una reina! Veure’l l’altre dia em va fer pensar que m’encantaria tenir la sort de tornar-lo a tenir al meu paritori.

Si us creueu alguna vegada amb el Dr. Esgueva vosaltres, com jo, també somriureu i descobrireu què tendre i professional pot arribar a ser un metge!