13/12/2010 - 16:46h - laMalla.cat

111 cm de perímetre

Va, que sé que us agraden els detalls rotllo "Sálvame".

Ja estic de 31 setmanes (ja queda menys!!!). Faig 111 centímetres de perímetre abdominal i peso 11 kg més de l'habitual. Us poso una foto d'avui mateix en tot el meu "esplendor"; de cara o d'esquena encara semblo mig normal, de costat, faig més aviat por.

31 setmanes

Divendres em van fer una eco i els meus prínceps creixen bé i a bon ritme. L'Isaac pesa aproximadament 1560g i l'Oriol fa quasi 1700, 1697g!!! No es deixen veure gaire la cara perquè ja estan cap per avall i sempre l'un o l'altre està mirant cap a terra o cap als ronyons de la mama, però a mi, amb el poc que he vist, em semblen guapíssims.

Tinc desitjos enfrontats: tinc moltes ganes de veure'ls i treure'm aquest pes de sobre però vull que segueixin dins meu perquè sempre estaran més controlats i perquè se segueixin fent ben grans.

Ara el que estic és crònicament cansada, no puc anar gaire lluny i em fa mal tot, sobretot l'esquena. Sort que això té data de caducitat! No sé quina però en té.

 

28/10/2010 - 15:29h - laMalla.cat

La Notícia

Començarem des del principi: com reps la notícia.

Sí, sí, tots ho hem pensat alguna vegada i, molt probablement, hem fet conya al respecte però pensant que mai ens passaria.

Sí, sí, també és molt fàcil a posteriori justificar determinades coses: “és clar, ja deia jo que tenies molta panxa”; “normal, amb la gana que tenies”; “home, després del primer fill, els primers mesos ets més fèrtil”…

Sí, sí, tothom en sap molt d’embarassos i de fecunditat (com de futbol) però quelcom així ni és normal, ni és clar, ni és fàcil de preveure.

Com reps la notícia? Fonamentalment, preguntant-te on és la càmera oculta. Imagineu-vos la situació: tu vas al metge a confirmar allò que ja t’ha dit el test d’embaràs i els petits canvis que detectes al teu organisme (res massa diferent del primer embaràs) i aquella doctora amb un ecògraf a la mà que diu:

- A veure, comprovem que tenim un fetus… - pausa - O DOS!!! I tu, pensant que està de broma (com si això fos per fer broma), que respons:

- Sí, home!

- Doncs, sí, home, sí – jo que començo a riure…

- A veure, el pare, que s’apropi.

I el pare que apareix per darrera de la cortina amb els ulls com taronges pensant que allò potser no ho ha sentit bé. I l’auxiliar que se’n va a cridar a la teva doctora i us deixen allà perquè ho aneu paint. I jo, que segueixo rient i li encomano a la meva parella (crec que vam continuar rient des que vam sortir d’allà i tot el trajecte fins a casa).

Després arriben les expressions de familiars i amics quan els hi vam anar dient. Normalment incrèduls, tots sorpresos. El que he descobert és que no m’agrada que em facin la broma (molt recurrent, d’altra banda) de dir-me si m’han de felicitar o d’acompanyar en el sentiment. I també em fa molta ràbia que es pensin que estic disgustada… NO ESTIC DISGUSTADA I M’HAN DE FELICITAR. NO ESTIC MALALTA!!! I ESTIC MOLT CONTENTA!!!