13/12/2010 - 16:46h - laMalla.cat

111 cm de perímetre

Va, que sé que us agraden els detalls rotllo "Sálvame".

Ja estic de 31 setmanes (ja queda menys!!!). Faig 111 centímetres de perímetre abdominal i peso 11 kg més de l'habitual. Us poso una foto d'avui mateix en tot el meu "esplendor"; de cara o d'esquena encara semblo mig normal, de costat, faig més aviat por.

31 setmanes

Divendres em van fer una eco i els meus prínceps creixen bé i a bon ritme. L'Isaac pesa aproximadament 1560g i l'Oriol fa quasi 1700, 1697g!!! No es deixen veure gaire la cara perquè ja estan cap per avall i sempre l'un o l'altre està mirant cap a terra o cap als ronyons de la mama, però a mi, amb el poc que he vist, em semblen guapíssims.

Tinc desitjos enfrontats: tinc moltes ganes de veure'ls i treure'm aquest pes de sobre però vull que segueixin dins meu perquè sempre estaran més controlats i perquè se segueixin fent ben grans.

Ara el que estic és crònicament cansada, no puc anar gaire lluny i em fa mal tot, sobretot l'esquena. Sort que això té data de caducitat! No sé quina però en té.

 

22/11/2010 - 10:12h - laMalla.cat

Problemes de mobilitat i estalvi energètic

Semblo una campanya de Medi Ambient!

Com que us he fet plorar amb l’últim post, ara podreu riure una mica de mi perquè, amb 28 setmanes, el meu tamany comença a ser important. Peso 10 kilos més de l’habitual i el meu perímetre abdominal està en 103 cm (de seguida que pugui, us poso una foto).

Per tant, els problemes de mobilitat són més que evidents.

Aixecar-me de sofàs o cadires baixes és tot un exercici per no perdre l’elegància i no haver de cridar una grua. Vaig movent el culete delicadament cap a endavant i, quan semba que les cames ja em respondran, col·loco estratègicament mans i braços i m’aixeco.

La gent em pregunta si dormo bé; la veritat, donat el tamany, raonablement bé però canviar d’un costat a l’altre és com un exercici de gran perícia atlètica:

- Un, dos, tres… aaaah!- i esbufego després com si hagués corregut una marató.

El carrer de casa fa una mínima pujadeta, inapreciable sense panxa i sense empènyer cap cotxet. Ara em sembla l’Everest.

Agafar la meva filla en braços o ajupir-me a fer-li un petó? Val més que segui en una cadira (alta, és clar)…

Passem a l’estalvi energètic o el que és el mateix: reduir esforços, desplaçaments i moviments, inclús en espais reduits.

Les escales? Les evito tot el que puc, tot i que a la feina, on només hi ha planta baixa i primer pis (i jo sempre havia estat a la planta baixa), van decidir fa un parell de mesos pujar-nos al primer pis, quina gràcia…

A casa, cada passeig a la cuina, al bany o a qualsevol habitació és un complex exercici d’habilitat i estratègia. Si vaig a la meva habitació a posar-me el pijama, ja que passo pel lavabo, aprofito per fer un pipi i convido la meva filla a venir per, de pas, rentar-li les mans (al bidet, per suposat). La nena va boja! des que li anuncio que faré una cosa fins que la faig, pot passar de tot, fins i tot que m’oblidi. Si em demana un bastonet de pa (per exemple, després de rentar les mans al bidet), jo immediatament pensaré en aprofitar “el viatge” fins a la cuina (i ni visc en una mansió, ni en un pis de 200 m2): agafaré les tovalloles per ficar-les a la rentadora, passant pel menjador recolliré aquell bibe o aquella ampolla que s’ha d’omplir o de rentar i, quan arribi a la cuina ja estaré pensant en obrir el congelador per treure allò que dinarem l’endemà, mentre trec de la nevera el que sigui per sopar i ja agafo els coberts per anar parant taula; deixaré les tovalloles a la rentadora, esbandiré i ompliré bibes, ampolles o el que calgui però, me’n recordaré del bastonet? Sí, perquè la nena protestarà i el demanarà 25 vegades. Suposo que l’estic acostumant a fer-ho així. Immediatament, m’assec al sofà, aixeco les cames i confio en recuperar l’alè en el mínim temps possible (els coberts els hauré deixat a sobre la taula de camí al sofà).

Això no és només per evitar esbufecs, cal estalviar també: mals d’esquena, de ronyons, de cames i que la variu es posi com una botifarra.

I per completar-ho: no m’he d’oblidar de prendre l’àcid fòlic i el ferro (tinc anèmia, què hi vols fer!), posar-me la crema hidratant a la cara si no vull que em caigui la pell a trossos (com molen els canvis hormonals!), untar-me d’oli per evitar les estries (ep, que no en tinc ni una!) i cada matí em barallo, literalmente, amb les mitges compressives que, si no ho sabeu, és una peça inventada per un torturador de la pitjor de les guerres i que no tenia talons als peus, perquè no passen pel taló d’uns peus normals!!!!!

2/11/2010 - 13:30h - laMalla.cat

La germana "gran"

 

 

La meva filla té els ulls grans i rodons. Quan se’t queda mirant sense cap altra expressió facial o sonora sempre tens la sensació que t’està interrogant. El dia que vaig decidir introduir el tema dels “nous inquilins” potser no vaig escollir la millor fórmula però és la que se’m va ocórrer:

- “La mama té dos germanets a la panxa”

I és clar, la meva filla em va aixecar la samarreta buscant els dos germanets. Evidentment, pocs segons després va baixar la samarreta i se’m va quedar mirant com només ella sap fer: “Mama, quina mena de moto m’estàs venent?”, semblava que em digués.

Bé, no vaig desistir i el seu pare tampoc i vam anar introduint el tema amb noves estratègies; és petita però no és tonta i pensem que és bo anar-li explicant què passa (quins pares més responsables!).

Afegeixo una altra dada. En aquell moment el vocabulari de la meva filla es limitava a: sí, no, papa, mama, iaia, hola, adios (encara no entenc perquè ho diu en castellà), aba per referir-se a l’aigua i pa per indicar qualsevol cosa per endrapar i que es pugui comprar en un forn o pastisseria.

Així que, unes setmanes més tard, estant exactament en la mateixa posició i al mateix lloc que el dia de l’“aixecament de camisa” però amb el seu pare com a espectador, la meva filla em va col·locar les mans amb tota la delicadesa sobre la panxa, em va clavar els ulls (aquells grans i rodons que us deia) i va dir: “Tetes”.

Ho confesso, em vaig emocionar.