6/4/2011 - 10:32h - laMalla.cat

Lactània materna: mites i llegendes

La meva filla va prendre exclusivament llet materna durant sis mesos. Després, durant tres mesos més, vam combinar els primers aliments amb el pit fins que ambdues vam veure que aquella relació “ubre-filial” no anava en lloc (a ella ja no li sortia llet i a mi em feia mal) i vam trencar de mutu acord. Evidentment, vam estar alletant de manera natural durant nou mesos per convenciment però sobretot perquè resultava fàcil i còmode.

Amb els bessons estic combinant el pit i el biberó i em sap greu; si fos per mi, tot seria pit però la central suministradora no donava per més i els pobres nens passaven molta gana. Aquí tenim un dels primers mites sobre la lactància que a mi m’havien repetit mil vegades i que havia llegit a quaranta mil textos sobre el tema: “es produeix tanta quantitat com en necessitin els nens”; pobrets meus, mira que xuclaven però res de res, no n’hi havia prou i a les poques setmanes vam incorporar...

El diabòlic biberó!!!! Com vaig gosar? I sense una tetina especial?, “mira que si comencen amb el biberó, després no volen el pit”; “MEEEEC, ERROOOOR”, els meus fills mengen indistintament una cosa i una altra però els segueix agrandant més el pit (és que la mama, tan apropet, aquella caloreta i, deixem-nos d’històries, que deu ser més bona que la de fórmula, no?).

Però aquestes no són les úniques regles de la “sacrosanta lactància materna” que m’he permès transgredir (sóc una pecadora sense possible redempció): “és imprescindible que, tot just havent sortit del ventre de la mare, la criatura es posi a prop del pit i faci les primeres succions; si no és així, l’alletament matern no funcionarà”. Cap dels meus TRES fills va tastar el pit abans de 18 hores, vam estar separats (un dels inconvenients de tenir una mare cardiòpata) però cap dels tres va tenir problema per agafar el pit i succionar. Penseu que els petits, la primera vegada que van tastar la llet materna (o més aviat el calostre dels primer dies) directament de la “font” va ser amb més de 48 hores de vida i l’Isaac, esquifit com era i amb menys de 2’4 kg de pes va agafar-se com un autèntic campió.

“La lactància materna permet crear un vincle afectiu indisoluble entre mare i fill”; ara ho entenc, tots aquests salvatges del programa “Hermano mayor”, segur que van ser alletats amb biberó... Jo, justet justet, vaig prendre el pit de la meva mare durant un mes però molt ben aprofitat, eh? Em sembla que no la puc estimar més i estem tan unides que difícilment algú ens podria separar. Algún dia li dedicaré un post a la meva mare, un d’aquells que us fan plorar.

Em sembla que he demostrat fidelitat absoluta al mètode natural però, em primer lloc, no m’agraden les postures talibans sobre aquest tema. La lactància materna s’ha de dur a terme amb convenciment i, sinó, el metòde artificial és fantàstic, compleix la funció i permet incorporar altres membres de la família al ritual de l’alimentació.

En fi, que aniré a l’infern de les mares lactants...

24/12/2010 - 08:34h - laMalla.cat

Adenoma lactacional

Sona fatal però us ben asseguro que em va sonar a glòria (un nou "palabro" per la col·lecció).

Fa uns dies em vaig trobar un bonyet al pit esquerre. Quan li vaig comentar a la meva ginecòloga, el va mirar i va decidir enviar-me immediatament a l'especialista en patologies mamàries: calia estar segurs del que era. 

Quan dic "immediatament", va ser immediatament. Aquell mateix dia em va veure l'especialista, em va fer una ecografia i una biopsia (pim, pam, pum!). Em va dir que era una tumoració que no tenia mal aspecte però calia assegurar-se mitjançant la biopsia.

Dotze dies després es va confirmar el diagnòstic i es tracta d'un nòdul sense cap mena de malignitat que no m'ha de donar més problemes, ni tan sols amb la lactància. Només he de tornar d'aquí sis mesos per veure si ha desaparegut per ell mateix com preveuen el metges, ja no vindrà d'una planta per visitar a la Vall d'Hebrón!

 

Us sonarà a valentoneria, a falsedat (o potser no, no ho sé, ja m'ho direu) però en aquests dotze dies mai vaig tenir por de que fos dolent, de la possibilitat d'estar malalta, del tractament, del dolor, de res d'això (potser sóc una inconscient). Només em feien patir els meus tres fills i em posava a plorar com una magadalena (ara que ho escric també). Us imagineu? estar malalta i no poder estar amb ells i cuidar-los, em resulta insuportable només de pensar-ho...