27/9/2011 - 13:20h - laMalla.cat

El noi que no tenia arguments

"Si, ho sé. sóc un tarat, una aberració de la natura, un anormal. Ho tinc admet des de fa molts anys. He sentit masses vegades 'aquella mirada'. Però què he de fer? M'agrada llegir, més que mirar vídeos a YouTube. Més que anar al cinema a veure seqüeles de Matrix o Terminator o Torrente".

Lorenzo Silva creu que vivim la banalització d'allò que és realment important i donem qualitat de solemnitat a allò que és insubstancial. Per això, el protagonista de la seva última novel·la (Niños feroces, Destino) és un adolescent que prefereix llegir i pateix amb la necessitat imperiosa d'escriure perquè mai aconsegueix passar de les quinze pàgines. Niños feroces és una història dins d'una altra història, dins d'una altra història, com les matriosques russes. Aquesta és una novel·la sobre l'escriptura, sobre la lectura i sobre la guerra; també sobre els efectes que deixen a la memòria la mort i la solitud que genera la violència, la crueltat de les batalles, per més justes que puguin semblar.

El protagonista de Niños feroces, Lázaro, pensa que el seu problema és per culpa de la falta de fe en ell mateix, fins que un dia, el seu professor d'escriptura, que també es diu Lázaro, li regala la història d’un altre noi. Jorge García Vallejo, setanta anys enrere, havia participat a la famosa batalla de Krasny Bor, al front de Leningrad. A partir d’aquí, els lectors que som nosaltres, viurem el relat d'un capítol de la segona Guerra Mundial i també d'altres conflictes actuals: la Guerra a Libia, la mort de Bin Laden, el 15-M... El nen escriu i escriu, i continua llegint Walter Benjamin i Jorge Semprún.

Niños feroces reflexa la capacitat de molts homes i el seu afany destructiu. Però, com va dir Robert Graves i recorda Lorenzo Silva: "la guerra hauria de ser un esport reservat únicament als homes de més de quaranta i cinc anys, als Josep i no als David”.

 

9/9/2011 - 12:22h - laMalla.cat

Patricia Cornwell, 'Red Mist'

Patricia Cornwell ha estat la guanyadora del V Premio Internacional de Novela Negra RBA, per Red Mist. Primer va ser Francisco González Ledesma, després Andrea Camilleri, Philip Kerr i el nord-americà Harlan Coben. A la cinquena edició del certamen,  l’escriptora de novel·la negra més llegida del món, nascuda a Miami, ha estat qui ha rebut els 125.000 € del premi.

Red Mist recupera a la patòloga Kay Scarpetta, la directora del Centre Forense de Cambridge. En aquesta ocasió Cornwell basa la seva història més en el cervell, a l'estil d'Agatha Christie, que en les tecnologies, com passava a les anteriors novel·les. Com saben molts aficionats, les aventures de Scarpetta van inspirar sèries de televisió tan emblemàtiques com C.S.I. o Bones. De fet, Cornwell va ser la primera que va ficar els lectors dins del món de la criminologia forense. Pocs autors havien explorat abans aquest món que ara resulta tan apassionant i ple de recursos literaris.

Patricia Cornwell va recollir el premi amb el seu estil pulcre de dona pràctica de negocis i va dir que "escriure un llibre és com tenir un fill, amb totes les seves dificultats i dubtes". La  motivació per continuar escrivint -va dir també Cornwell- és "saber que els personatges dels meus llibres permeten als lectors navegar per territoris, a vegades foscos". Finalment, es va mostrar agraïda pel guardó i es va acomiadar dient: "mil gràcies, o millor dit, 125.000 gràcies".

El Premi de Novel·la Negra de RBA és el primer de la temporada i és una cita de retrobament als jardins de l'Hotel Juan Carlos I. Com sempre, molta gent de la política junt amb els editors, llibreters i periodistes. Ferran Mascarell, que l'any passat era directiu d'RBA, aquest any ha assistit com a conseller de Cultura. Artur Mas, president de la Generalitat, va lliurar el premi a l'escriptora nord-americana. També vàrem veure l'expresident José Montilla, l'exalcalde Jordi Hereu o Pasqual Maragall. La ministra de Defensa, Carme Chacón, va saludar efusivament la poderosa agent literària Carmen Balcells, que no es prodiga molt per aquests saraus. Entre les converses del còctel-sopar al costat de la piscina, vaig sentir parlar de la crisi, però també de nous projectes: de nous llibres, de nous i antics programes de llibres a la televisió. L'editor de d'Henning Mankell (Tusquets) em va assegurar que la nova novel·la de l'autor suec és commovedora.

Imprescindibles també els evocadors plats del sopar, inspirats en arguments de novel·la, com bufets reencarnats, relíquies goloses, pocions y verins. Em va agradar molt la ‘Xocolata tòxica amb ametlla virulenta’.

5/8/2011 - 00:12h - laMalla.cat

Alessandro Baricco, Emaús

Emaús té 149 pàgines. És una novel·la d'Alessandro Baricco, el mateix de Seda o Novecento, per exemple. Aquest autor italià, de Torí, acostuma a dir històries apassionades. Té una gran habilitat per extreure a la ficció tota la força que amaga l’ànima humana; els seus misteris i motius foscos.

A Emaús podem llegir sobre el patiment de la infància i els secrets incomprensibles de les famílies. La depressió i la religió, la fe i la pèrdua de la innocència, i l'esperança sota les aigües negres del riu que hi ha sota pont.

A l'evangeli de Lucas hi ha un moment en què dos deixebles de Jesús es troben a Emaús davant la presència d'un misteriós home que resulta ser el propi Crist ressuscitat.

A la novel·la de Baricco, un adolescent, Luca, junt amb els seus amics Bobby i El Santo, viuen moments de descobriments. Tots ells pertanyen a la classe mitjana de la Itàlia dels anys 70. La seva afició és la música; toquen junts a la Iglesia i assisteixen els malats a l’hospital dels pobres. De l’altra banda està Andre, una noia de classe alta que viu més enllà del bé i del mal, desafiant els prejudicis socials.

Els amics adolescents viuen la seva existència rutinària, aparentment inamovible. Però tot comença a trencar-se davant l'enigma sensual d'Andre, que mostrarà als seus ulls la vida que existeix més enllà de l’existència mediocre d'una societat reprimida.

Inquietant, el joc de Baricco. 


 

29/7/2011 - 11:19h - laMalla.cat

No preguntis mai per qui toquen les campanes

Era un home "afable i encantador”, deia un grup de pescadors de Cojimar, una població de la costa est de l’Havana. Parlaven d’Ernest Hemingway i havien organitzat un senzill homenatge per commemorar el 50 aniversari de la seva mort. L’escriptor nord-americà va viure a Cuba i va gaudir del seu mar, del seu paisatge i de la seva gent. Va ser un veí amable i contundent i els habitants de la zona encara el recorden com si fos de la família.

 

Aquest mes de juliol ens ha vingut humit, i també fred a vegades. La xafogor de sempre s’ha amagat sota el llençol i els mosquits no gaudeixen dels seus acostumats banquets d’estiu. Ens ha abandonat la calor, si, però no l’adrenalina acumulada durant els llargs mesos d’hivern.

Aquest juliol ens ha dut també un record, el de la memòria i el desencís. Va ser un 18 de juliol del 36 quan va començar a caure del cel una pluja espesa tacada de vermell. Es va fer el crit, seguidament el silenci i, després, tot va canviar. Es va aturar el temps i ens vàrem quedar enganxats a les golfes de la felicitat col·lectiva.

Les cançons i les bombes, la fam i les ganes de canviar el món. Tot es barreja... i llegir, sempre.  Al juliol, San Fermin es manifesta pels carrers de Pamplona. Ernest Hemingway s’havia posat més d’una vegada el mocador vermell al coll, intentant viure aquella baralla fictícia amb els toros. Després ho va descriure a Fiesta, una història que l'any 1957 Hollywood va transformar en pel·lícula i ens va posar Ava Garner, Errol Flynn i Tyrone Power a l’alçada de la paella.

L'estiu és un moment perfecte per tornar a llegir o per descobrir les intenses històries de Hemingway. "La mort de qualsevol home em disminueix, perquè estic lligat a la humanitat; i, per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes; toquen per tu". Això forma part de la seva novel·la sobre la Guerra Civil, Per qui toquen les campanes?.

 




1/7/2011 - 11:07h - laMalla.cat

L'illa de l'última veritat

Viure el mar; les seves expectatives, les seves amenaces i promeses, la seva plenitud i immensitat és quelcom més que una afició o un esport. La decisió de passar hores navegant per unes aigües que no controles conforma una manera d’entendre la vida. Diu Flavia Company que “Navegar vol dir saber on estem, d’on venim i cap a on anem. Per això potser és més difícil navegar que viure”. I té raó, l’escriptora Flavia Company és una gran navegant i sap de què parla. Per això també sap de què escriu quan omple de vida les pàgines de L’illa de l’última veritat. (Proa, l’edició en català/Lumen, l’edició en castellà).

La novel·la relata la història del Dr. Mathew Prendel, qui havia estat desaparegut al mig de l’Atlàntic durant cinc anys i al final de la seva vida confessa els misteris que van envoltar sempre la seva vida a una illa deserta. Perquè "hi ha secrets amb què es pot viure, però amb què no es pot morir".

L’esperit de supervivència portat als límits més brutals; això trobem a l’últim llibre de Flavia Company. Oi que més d’una vegada hem pensat què passaria si ens trobéssim tirats al mar, sense cap terra a la vista i sense cap més garantia que la pròpia resistència al cansament?. Oi que ens hem imaginat passant totes les hores del dia flotant damunt d’unes aigües sense final?.

A L’illa de l’última veritat el Dr. Prendel explica aquest moment inexplicable d’angoixa i sentit de supervivència que ens empeny a continuar vivint. I després la curiositat. Què ens portaríem a una illa deserta... Però, en realitat, podem triar què podem portar? Gairebé mai, diria. Com Robinson Crusoe, els nàufrags finalment s’adapten al seu medi i troben la manera de sobreviure. I la traïció? Sabrien mantenir les nostres vides intactes, la nostra integritat inalterable, si la nostra existència depengués dels fils sensibles dels sentiments més retorçats?. De què no seríem capaços per conservar l’últim bri de vida i d’esperança? L’illa de l’última veritat ens transporta al mar, ens deixa navegar pel mig d’un oceà que no sempre és amable, és obsessiu i acaparador, enorme i salat, sord i sorollós, com els tambors monòtons i tronadors que toquen a l’Àfrica. El mar també és silenciós i cruel, amable i romàtic, tan amic i tan sincer com ho pot ser la pròpia vida que canvia a cada instant.

17/6/2011 - 10:00h - laMalla.cat

Primer va ser un llibre

Primer va ser un llibre. Stéphane Hessel va néixer a Berlín l'any 1917. Més de noranta anys d'experiències i records. L'any 1948 formava part de l'equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Va ser membre de la resistència francesa i va sortir viu de Buchenwald. Per això, José Luis Sampedro, que també va néixer l'any de 1917, considera que si un home com Hessel ens diu "Indigneu-vos!", l'hauríem d'escoltar. Ara, aquest al·legat contra la indiferència, de menys de 60 pàgines, és un dels llibres més llegits de la temporada. A França, en poques setmanes el van llegir més d'un milió de persones i també va ser un dels més venuts al Sant Jordi d'enguany. Qui va dir que els llibres només formen part dels interessos d'una minoria?

 

El fons de la qüestió que narra Hessel al seu pou de saviesa en forma de llibre és no sotmetre's a l'huracà destructor del consumisme voraç. És una proposta pacífica, una proposta de resistència no violenta, un compromís, una crida al dret d'indignar-se i resistir davant d'allò que és inacceptable. Un compromís amb la llibertat d'expressió, amb la llibertat d'opinió, amb la societat valent i rebel que hem estat sempre.

10/6/2011 - 12:07h - laMalla.cat

Les frases de Haruki Murakami

Murakami ha estat a Barcelona, no és la primera vegada. Ara ha vingut a la ciutat per recollir el Premi Internacional de Catalunya. En el seu discurs va dir: "Bona nit, Barcelona" i va continuar parlant en contra l'energia nuclear. El seu país ha vist la cara lletja, molt lletja, de les centrals nuclear.

Murakami diu que "escriu pels seus lectors", però si li donen un premi, el recull, és clar. Són 80.000 euros, que donarà als damnificats del tsunami de Japó.

 

“Tot s’acaba extingint”

Murakami pensa que els estats no duren per sempre, "tot s'acaba extingint, no hi ha res immutable". Diu això perquè, segons afirma, els científics auguren un terratrèmol de gran magnitud per als propers 20 anys a la regió de Tokio. L'escriptor s'ha mostrat crític, molt crític, amb l'ús de l'energia nuclear al Japó, malgrat les bombes atòmiques del 1945 a Hiroshima i Nagasaki. Ara, la central de Fukushima amenaça en silenci a una població històricament maltractada per la cruel ferida de la radiació.

Mirada al passat sense deixar de veure el futur

Per cert, diu Murakami que la mirada cap a Orwell a 1Q84 "és la meva obra més ambiciosa". "Orwell va escriure mirant el futur, i jo, amb la meva novel·la, vull fer tot el contrari, mirar cap al passat, però sense deixar de veure el futur". 1Q84 és ja un èxit de vendes.

Faig totes les coses que fan els japonesos, però m’agrada el jazz i Dostoievski

Haruki Murakami compleix amb el tòpic japonès, és un home tímid i amable. "Vaig néixer i vaig créixer al japó, parlo japonès, menjo aliments japonesos i faig totes les coses que fan els japonesos, però m'agrada el jazz i la literatura occidental, des de Dostoievski fins a Stephen King". Sempre s'ha sentit com un pont entre l'occident i l'orient. Potser per això sap crear móns molt personals, situats entre la realitat i el somni, entre la bondat i la maldat de l'ésser humà.

Quina sort, llegir Haruki Murakami!

8/6/2011 - 16:41h - laMalla.cat

Jorge Semprún

Escoltar o llegir les paraules de Jorge Semprún era i és un exercici saludable, i sentir com es transmeten amb serenitat i rigor els fets de de la història, d'un passat que és també el present i formarà part del futur. La cultura és una eina i una manera de viure que s'exposa a l'abast de tothom. Sempre està darrere de les pàgines, als arxius oberts de les biblioteques i als estants de les llibreries de tots els pobles i comarques. La cultura i la història. Revisem la biografia de Jorge Semprúm, la seva vida sembla formar part de la nostra per sempre. Ell és part de la nostra memòria. Com es pot llegir a Libération, Jorge Semprún és el testimoni dels esquinçaments del segle XX.

 

 

 

 

 

2/6/2011 - 07:20h - laMalla.cat

Vesteixo de negre, tinc els ulls verds

"Faig aquesta cançó per a tu,
Senyor del Món,
Ho tens tot, menys aquesta cançó."

D'un llibre de poemes de Leonard Cohen, The energy of slaves, traduït per l'editorial Visor com La energía de los esclavos. És un llibre publicat durant els anys 70 i és un descobriment. Descobriment d'una altra manera de dir els poemes. Eren molt diferents als que havia llegit abans, densos i moltes vegades complicats d'entendre. La poesia explica els instants.

El primer disc de Leonard Cohen que vaig comprar va ser a Picadilli Circus. Un altre descobriment. Feia molts anys que havia gravat aquelles cançons, però les vaig entendre dècades després. Sempre hi ha un moment per a cada cosa. I les paraules estan plenes de paisatges. Els paisatges de Grècia, on va viure el cantant durant anys, a Hydra, una illa meravellosament verd, blanca i rosa, com les buganvilies que s'enfilen per les parets. Leonard Cohen és la vida explicada com una cançó interminable.

El Premi Príncep de Astúries de las lletres d'aquest any és pel cantant canadenc Leonard Cohen, pel seu "imaginari sentimental'. Cohen és un admirador de Federico García Lorca des que va llegir Poeta en Nueva York. Després va dedicar al granadí Take this Waltz i li va posar a un fill seu el nom 'Lorca'.

Diu:
"Vesteixo de negre.
Tinc els ulls verds.
Quan em dóna la llum de determinada forma."

20/5/2011 - 13:00h - laMalla.cat

El misantrop

Misantrop


Molière en prosa, Molière en català, Molière al Teatre Nacional. Autor francès, director francès (Georges Lavaudant) i repartiment català per a una peça teatral: El misantrop, que qüestiona la falsedat de la societat i la hipocresia d'un món políticament correcte. Jordi Boixaderas dóna vida al Misantrop que va construir Jean-Baptiste Poquelin (Molière) l'any 1666 i, com sempre passa amb els clàssics, el text és tan actual ara com ho era al segle XVIII. Els bufons de la societat, els diplomàtics que volen quedar sempre bé amb tothom, la senyora respectable que vol salvar l'ànima de tothom i els que, malgrat tot, s’acaben trobant per gaudir finalment d'un amor privat i real.

Quan Molière va escriure El misantrop vivia malalt d'hipocondria i la seva dona l'havia abandonat. Amb aquesta història, aquell home torturat, va expressar el seu malestar pel món i el gènere humà. La misantropia es defineix com una actitud social i psicològica que mostra d’una manera clara i diàfana una gran aversió cap a l’ humanitat en general i els homes i les seves circumstàncies, i Molière, amb la seva intel·ligència, va saber descriure sàviament aquest sentiment i les seves causes. Per això es considera aquesta peça una de les més brillants de l’autor francès. Com també va fer al Tartuffe, en aquesta obra Molière profunditza en la seva visió d'una societat falsa i impostada, ambiciosa i mentidera.

El muntatge de El Misantrop que es pot veure al TNC ( fins el 19 de juny) és una traducció al català i en prosa de Sergi Belbel  (l’original és una obra en vers en cinc actes). Destaca la interpretació de Jordi Boixaderas en el paper de Alceste. La resta del repartiment és brillant: Jordi Bosch, Lluís Soler, Marta Marco, Anna Ycobalzeta, Rosa Novell, Carles Martínez, Jordi Martínez, Ramón Giró y Miquel Bonet...