29/4/2011 - 11:30h - laMalla.cat

El secret de la felicitat

"Si en algún momento tropiezan con una historia, o con alguna de las criaturas que transmiten mis libros, por favor créanselas. Créanselas porque me las he inventado". La barcelonesa Ana Maria Matute ha rebut aquesta setmana el Premi Cervantes i s'ha mostrat nerviosa i emocionada. Emocionada perquè la seva vida és la literatura, és la imaginació, és la pròpia vida convertida en lletres, en paraules que fan de la realitat, aquesta realitat sòrdida i inaguantable moltes vegades, un món equilibrat, explicat, raonat. Schopenhauer deia que "la vida i els somnis són pàgines d'un mateix llibre". Per això, sentir-se premiat per escriure deu ser com rebre un premi per viure la vida amb autenticitat, segons els propis desitjos.

Ana Maria Matute ha estat la tercera dona que ha rebut el Premi Cervantes, després de Maria Zambrano y Dulce María Loynaz. Matute va néixer l'any 1925 i quan tenia només cinc anys va escriure el seu primer conte. Pertany a la generació dels nens de la guerra, com Josefina Aldecoa, com Ignacio Alcecoa, com Sánchez Ferlosio... La seva vida, com la de les altres dones i els altres homes de la seva edat es va dividir en dues parts, la innocència va traspassar la frontera i es va transmutar en altres vides, en altres invents. Ana Maria Matute creu que la literatura és com la vida, per això ens hauríem de creure, efectivament, cada una de les seves criatures de novel·la.

Un secret: "La felicitat no consisteix en aconseguir els ideals, sinó en idealitzar la realitat que tenim"

Quina saviesa! com la que ha deixat darrere seu Maria Isbert, una actriu fins al final, que anava encara pels escenaris amb 90 anys. Maria Ibert tenia l’habilitat de facilitar titulars ocurrents als periodistes. Tenia clares les idees i sabia transmetre sense dificultats el seu pensament. "La veritat de l'actor es troba sobre l'escenari del teatre" -va dir. Sobre l'escenari i també al cinema i a la televisió. Maria Isbert pensava que un bon actor no necessita actuar. Ella deia les frases del seus personatges com si les hagués pensat ella mateixa. Això ho hem comprovat al llarg dels nombrosos tràilers que hem vist de les seves pel·lícules a la televisió durant els darrers dies. Trossos de cinema i també fragments d’entrevistes. En una d’elles la vaig sentir dir aquesta frase: "La felicitat no consisteix en aconseguir els ideals, sinó en idealitzar la realitat que tenim". Enorme el llegat de la gran actriu i fantàstica persona. Moltes gràcies.

22/4/2011 - 07:30h - laMalla.cat

Sant Jordi

Els llibres estan sempre, són els millors companys, la millor inversió que podem fer. Donen forma a la vida, són una necessitat i un desig, un plaer i un exercici. Escriure és una manera de viure, escriure perquè algú trobi vides, unes altres vides, uns altres somnis. Saber escriure és alguna cosa més que ordenar paraules segons els cànons de la gramàtica. Prendre nota d'un dictat és senzill i pràctic. Allò que realment és difícil és el risc d'anar més lluny, de provar amb la sensació de deixar un record a la memòria del lector.

Aquest 23 d'abril fa trenta anys que va morir Josep Pla, un home clar i un escriptor autèntic. Amb ell porto a la memòria l'estació de Palafrugell, els vespres de l'Escala, l'aigua transparent de les cales, les roques que es desplacen fins al mar. El Quadern gris és un ideal para-sol contra la intransigència.

És un privilegi sortir al carrer i comprar un llibre o una pila de llibres. Seria ideal comprar literatura de la bona. No només hem de comprar allò que ha escrit algú del nostre poble. La passió per llegir ha de ser infinita, com l'univers.

Agafo la meva llibreta i miro les notes, per inspirar-me. Si, tinc algunes idees de llibres pel dia de Sant Jordi.

Algo brilla como el mar, Hiromi Kawakami (Acantilado) És la mateixa autora de El cielo es azul, la tierra blanca. Una història sorprenent.

Un altre japonès: Haruki Murakami, ja és éxit de vendes amb 1Q84 (Tusquests).

Un descobriment: Rosa Cullell i la seva primera novel·la: El millor lloc de nom (AMSTERDAM -ARA).

L'illa de l'última veritatFlavia Company (Lumen-Proa), em va dir: t'agradarà, perquè es veu el mar.

Més histories d'Almudena Grandes: Ines y la Alegria (Tusquets).

Carme Riera, l'excelsa escriptora, amb una novel·la negra, com Donna Leon o Vázquez Montalbán, Natura quasi morta (Edicions 62).

Una entretinguda novel·la de Rosa Montero, Lágrimas en la lluvia (Seix Barral). La portada del llibre no té res a veure amb el contingut, va ser una felicitació de Nadal que li van enviar per e-mail a l'escriptora i se la va posar com a fons d'escriptori al seu ordinador.

No sóc un cap curt i afegiré que són un capgròs.

 

 

 

 



 
 

19/4/2011 - 10:19h - laMalla.cat

Sunset Park

Paul Auster s'ha guanyat el privilegi de ser un escriptor esperat. Una filera llarga de lectors de tot el món han passat molt bones estones amb les seves novel·les i quan, finalment, es decideix a publicar-ne una de nova, resulta fàcil imaginar que més d'un admirador deixa allò que estava llegint i s'endinsa sense remei en la novetat que l'escriptor de Nova Jersey ha deixat a l'aparador.

Ens va arribar fa uns mesos i es troba entre els més venuts. Sunset Park, recorda l'aroma de d’una història ben tramada, com Broolyn Follies, però amb uns personatges que no aconsegueixen arribar a ser tan càlids. Possiblement Auster no pretén que Miles, Pilar, Alice, Brig o els pares de Miles siguin allò que podríem anomenar personatges simpàtics, però tots ells tenen un punt de passió oculta que manté alerta el lector.

A Sunsent Park tot comença quan Auster ens presenta Miles Heller, de 28 años. Aquest personatge porta set anys vivint aïllat del seu món, del qual va decidir fugir. Darrere només deixa una breu nota. Heller es passa anys en soledat, fins que un dia troba una jove de 16 anys, Pilar, que, casualment, llegeix la mateixa novel.la que ell: El Gran Gastby.

Després, les circumstàncies fan que Miles torni de nou al seu passat, als secrets, al seu pare, un magnífic editor; a la seva mare, una actriu captivadora; a la seva madrastra, una intel·lectual amb un judici molt encertat. També torna a la comunitat de Sunset Park y als seus camarades okupas. Torna a la vida, amb les seves penes i les seves glòries.

Les penes i les glòries es barregen com si res en una mateixa cosa. Es refia Miles realment del seu amic Brig, que li proposa compartir una casa abandonada i regenta un negoci conegut com L'Hospital dels Objectes trencats? Aquest lloc inèdit està situat a la Cinquena Avinguda, en Park Slope, al costat d'una bugaderia. El negoci de Brig consisteix en reparar objectes que estan a punt de desaparèixer: màquines d'escriure manuals, plomes estilogràfiques, rellotges mecànics, ràdios de fusta, telèfons de disc... Paul Auster diu que s'inspira constantment en Emily Brontë. Potser, i ho fa a la seva manera, amb els peus posats en l'actualitat.

M'ho he passat molt bé amb Sunsent Park. Crec que Paul Auster és un autor que té dues cares: d'una banda, la cara d'un narrador estrany, críptic, que ens fa entrar en mons difícils, els que es troben més enllà del subconscient, com a Viatges per l'Scriptorium o Trilogia de Nova York. D'altra banda, està l'Auster de les històries obertes al carrer, a les misèries humanes a flor de pell, com Brooklyn Follies o Sunsen Park.

Sunsen Park és una història sobre històries, sobre literatura, sobre el món de les editorials. És Nova york i és la la crisi econòmica i la depressió d'una generació de nord-americans amb les coses no gaire clares i amb un futur bastant més incert que el del seus pares.

Invisible

La compassió és un sentiment abominable

 

15/4/2011 - 12:03h - laMalla.cat

Un món molt particular

"Bruna se despertó sobresaltada y recordó que iba a morir".

Aquestes són les primeres paraules de l'última novel·la de Rosa Montero. Lágrimas en la lluvia (Seix Barral) ha estat definida per la pròpia editorial com "una novel·la de supervivència, sobre la moral política i l'ètica individual, sobre l'amor i la necessitat de l'altre, sobre la memòria i la identitat". Els personatges recorden els replicants de Blade Runner, la pel·lícula de Ridley Scott. Lágrimas en la lluvia té molt d'aquesta pel·lícula, té la mirada de qui vol ser, per sobre de tot, humà. La protagonista de la història està a la recerca de respostes, és una replicant que posa el seu temps al servei de la veritat, del record, de les coses autèntiques. La periodista madrilenya ha sabut crear un món oníric i irreal, com la vida mateixa. L'autora de Lágrimas en la lluvia diu que la realitat és molt més amplia del que ens pensem. Els somnis, les elucubracions, les idees també conformen la realitat.

Rosa Montero ha estat a Barcelona fa pocs dies, per explicar personalment el seu món literari i ho ha fet, com sempre, de la mateixa manera apassionada i autèntica que a les novel·les i els articles que escriu.

La primera novel·la que Montero va publicar a començaments dels anys 80, Crónica del desamor, era una apassionant història de joventut, “costumbrista”, amb els peus posats en una realitat desperta i oberta d'una societat crítica, decebuda moltes vegades i sorprenentment vital en altres moments. Les dones no podien escriure des de l'espai dels somnis durant els anys vuitanta, encara no, havien de demostrar que eren dures i que sabien observar el món amb tota la seva realitat crua i Rosa Montero va saber aprofitar la seva habilitat periodística per mostrar una altra manera d'explicar les coses. Era ficció, però no tant. Després va canviar, a partir de Temblor, la seva literatura es va fer més surrealista, més distanciada. La periodista madrilenya es declara una escriptora profunda i clara, diu que s'ha d'escriure "desde lo de más abajo", des de les profunditats d'un mateix i ho fa així perquè ella diu que escriu allò que li agradaria llegir.

Però aquesta novel·la és una anomalia. Rosa Montero explica que Lágrimas en la lluvia és un regal que es va voler fer a ella mateixa quan va fer els 60. És una qüestió de mirades, de gestos de plaer pur i dur. És una història de ciència-ficció. La memòria, la realitat, la vida, el record, la supervivència d'un en els ulls dels altres. Aquesta història et transporta cap a un món oníric i irreal, com la vida mateixa. És un relat de supervivència, sobre la moral política i l'ètica individual; sobre l'amor i la necessitat de l'altre, sobre la memòria i la identitat, sobre la imaginació, sobre la pròpia realitat, que són moltes coses -diu Rosa Montero- també els somnis, els records, la immortalitat i l’obsessió per la mort. Rosa Montero narra la recerca d’un futur imaginari, coherent i poderós i ho fa amb passió, acció vertiginosa i humor, l’eina essencial per a comprendre què està passant i passarà.

Argument

Són els Estats Units de la Terra. Madrid, any 2109. Ha augmentat el número de morts de replicants que s'ha tornat bojos de sobte. La detectiu Bruna Husky és contractada per descobrir què hi ha darrere d'aquesta onada de bogeria col·lectiva en un entorn social cada vegada més inestable. Algú transforma l'arxiu central documentació de la Terra per modificar la Història de la humanitat. La detectiu Bruna Husky, una replicant, una dona inadaptada que es veu immersa en una trama mundial mentre s'enfronta a la constant sospita de la traïció.

Per finalitzar, em permeto copiar les frases del final del llibre, que no és el mateix que explicar el final.

"-pues parece que hoy tampoco se acaba el mundo -dijo la rep

-se diria que no.

-Bueno, es un alivio."

1/4/2011 - 15:00h - laMalla.cat

Rive Gauche

Paris, anys 20. Aquesta va ser una època molt especial. Diuen que, llavors, tot era una festa i la pintura i la literatura eren testimonis de moments espectaculars. L'anomenada, segons el tòpic, “ciutat de la llum”, estava dividida pel Sena. D'una banda, la societat acomodada i conservadora i, de l’altra, la bohèmia, l'art, els intel·lectuals, les llibreries... Durant els anys 20 del segle passat, París era la ciutat de les Avantguardes europees i molts escriptors nord-americans viatjaven al vell continent per ser testimonis de tot allò que estava passant. L’escriptora i mecenes Gertrude Stein, Ernest Hemingway, Ezra Pound o Scott Fitzgerald, es barrejaven amb altres escriptors o pintors europeus com l’irlandès James Joyce, el malagueny Pablo Picasso o els francesos Paul Valéry i André Gide.

Fa pocs dies que ha deixat de representar-se a la Sala Muntaner de Barcelona Rive Gauche. Aquesta magnífica obra, interpretada per Mercè Anglès, Anna Güell i Maria Molins ha estat tot un descobriment pels sentits i una manera fàcil i agradable de traslladar-me a un temps somniat. Aquesta és una època densa i plena d'esdeveniments i personalitats, però el guió de Marc Rosich i la direcció de Rafel Duran han estat capaços de realitzar una divertida i delicada comèdia, plena també d'imaginació i a l'hora de rigor històric.

River Gauche m'ha semblat una bona excusa per recuperar una història que va començar l'any 1919, quan la nord-americana Sylvia Beach va crear la famosa i mítica llibreria Shakespeare and Company, al numero 12 del carrer de l'Odeón. Aquest va ser el centre de la cultura angloamericana a París. Era visitada pels representats del de la Generació perduda i els clients podien comprar o demanar en préstec els llibres. Sylvia Beach va ser la primera en publicar el llibre de Joyce, Ulises, l’any 1922.

La llibreria es va tancar el desembre de 1941, degut a l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial i no va tornar a obrir mai més a la seva antiga ubicació. Però l'any 1951, una altra llibreria anglosaxona va ser oberta a París, amb el nom de Le Mistral i quan Sylvia Beach va morir, George Whitman (el seu fundador) va canviar el nom del local pel llegendari Shakespeare and Company. Durant els anys 50 van ser altres nord-amarericans, els de la Generació beat qui es van dirigir a la llibreria esperant hospitalitat. Eren, per exemple, Allen Ginsberg, Gregory Corso o William Burroughs. Casualment, Whitman (que, sembla ser, no té res a veure amb el poeta Walt Whitman) va posar a la seva filla el nom de Sylvia i és ella, precisament, qui ara regenta la llibreria, al carrer Bûcherie, molt a prop de la plaça de Sant Michel, del Sena i de Notre Dame.

23/3/2011 - 16:42h - laMalla.cat

Who's Afraid of Virginia Woolf?

Elizabeth


Per a una gran actiu, el millor homenatge: veure una de les seves memorables actuacions.

 

 

21/3/2011 - 11:59h - laMalla.cat

Socialitzar el fet poètic

Primavera


Aquest dilluns va començar la primavera! i, a més, va ser el Dia Mundial de la Poesia. Barcelona va organitzar diverses activitats per participar en la commemoració. S'ha editat un poema de Marta Pessarrodona, traduït a vint idiomes, per demostrar així que la poesia pot ser un punt d'unió entre cultures. El dia Mundial de la Poesia va néixer l'any 1999. La Conferencia General de la Unesco va trobar que era necessari celebrar que la paraula és un element integrador molt important pel diàleg internacional.

El poema de Marta Pesarrodona es diu Poesia: una visió personal i ha estat traduït a idiomes com el romanès, l’urdú, el persa, el serbi, l’hindú, el mandarí, l'armeni, el fula, el francès, l'anglès i l'àrab. Als jardins del Palau Robert es va fer un acte en el qual es van llegir poemes de diversos països del món.

Per cert que de l’11 al 17 de maig tindrà lloc una nova edició de Barcelona Poesia, el Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Durant 7 dies, el Festival ocuparà diversos espais de la ciutat amb la presència de poetes de renom internacional, entre els quals hi figuren Juan Gelman, Kirmen Uribe, Joan Margarit, Luis Alberto de Cuenca, Enric Casasses, Arnaldo Antunes, Vicenç Altaió, Luis Garcia Montero, Núria Martínez Vernis o Jerome Rothenberg, entre molts d’altres, sota la direcció de Martí Sales i Eduard Escoffet.

Gabriel Celaya

Més coses sobre poesia. Al pais basc s’han celebrat durant aquest cap de setmana diversos actes d’homenatge en record de Gabriel Celaya, que va néixer a Hernani l’any 1911. Va morir a Madrid l’any 1991. Així que aquest any és compleixen els 100 anys del seu naixement. Gabriel Celaya va ser un dels poetes anti-franquistes més destacats i més compromesos amb la justicia social. Era un poeta en tot el sentit de la paraula i vivia amb humilitat i orgull la seva existència totalment dedicada a la poesia.

Va dir:

Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

(...)

Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales

que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Del poema: La poesia es un arma cargada de futuro

Rafael Gabriel Juan Múgica Celaya Leceta

18/3/2011 - 15:04h - laMalla.cat

Escriptora i professora

Josefina Aldecoa era una nena durant la Guerra Civil i deia que aquelles vivències les portava sempre molt a dins seu, perquè “allò que vius durant la infantesa et marca molt”.

Josefina Aldecoa era una dona jove durant els anys 50 y formava part de la generació literària a la qual va donar nom la dècada. M’atreveixo a dir que les creacions d’aquells escriptors va ser transcendental, va marcar un estil i va canviar de manera important l’estructura clàssica de la novel·la. La denominada novel·la social va explicar la veritable realitat d’una societat sotmesa, la que no sortia als noticiaris oficials.

Els amics de joventut de Josefina Aldecoa semblen sortits d’un manual de literatura, però són reals, amb ells va passar hores xerrant al Café Gijón. Eren, principalment, Rafael Sánchez Ferlosio, Carmen Martín Gaite, Ana Maria Matute, Rafael Azcona… o Ignacio Aldecoa. “Ens vàrem conèixer sota el mirall que presideix el cafè Gijón” va explicar en mes d’una ocasió l’escriptora recordant el seu marit, amb qui va viure durant 17 anys. Ignacio Aldecoa va morir jove però abans va deixar el seu cognom a la seva dona i una creació literària sensacional.

Aquesta setmana ha mort Josefina Aldecoa, escriptora i professora. Amb ella han mort també els seus records i la seva manera clara i diàfana d’explicar-los. Però la naturalitat i l’elegància de Josefina Aldecoa han quedat impreses a cada una de les pàgines de la seva obra, una narrativa que ha reflectit amb saviesa la sensibilitat i la problemàtica social de les dones en obres com la trilogia Mujeres de Negro o la Historia de una maestra, basada en la vida de la seva mare i l’obra de molts mestres durant els anys de la República.

Quan vaig sentir la notícia de la desaparició d’Aldecoa (Josefina Rodríguez, en realitat) vaig recordar una entrevista de fa anys a Radio Nacional, amb Eduardo Sotillos. Em va semblar fascinant quan explicava que havia arribat a conèixer Truman Capote o Kerouac i que, fins i tot, havia arribat a veure Greta Garbo a Nova York, durant el seu primer viatge a la ciutat l’any 1958.

4/3/2011 - 10:30h - laMalla.cat

La vida en parella: comèdia o tragèdia?

Diu Eric-Emmanuel Schmitt: "Mai he entès a quin gènere pertany la vida en parella. Comèdia o tragèdia? La meva única certesa és que pertany al gènere dramàtic".

També diu Eric-Emmanuel Schmitt que va trigar en escriure novel·les perquè la llibertat que li oferien l’omplia de pors. Escriure? Fins a quan? Quins eren els límits? Quin era el punt de vista més adequat? Però després va aprendre i va començar a escoltar els personatges i d'aquestes converses van sorgir La secta de los egoistas (Destino) o La part de l'eautre (diria que no està publicada ni en català ni en castellà).

El francès Eric-Emmanuel Schmitt es considera principalment un autor teatral i és un dels més representats i més llegits que existeixen en aquests moments. Ara tenim l'oportunitat de veure a Barcelona un exemple de què pot donar de sí la imaginació creativa d’Schmitt. Al teatre Poliorama es pot veure Petits crims conjugals, una obra que es va estrenar l’any 2003 a París amb una parella de luxe: Charlotte Rampling i Bernard Giradeau. A Barcelona s’està representant la versió traduïda per Sergi Belbel, dirigida per Xico Masó i interpretada per Ramon Madaula i Laura Conejero.

Quan s'obre el teló, la primera cosa que veus és una casa plena de llibres i de quadres, una sala on es preveu que domina la confusió, la d’una parella que porta 15 anys de matrimoni i no sap com esvair els dubtes d’un sobre l’altre. Eric-Emmanuel Schmitt ha explicat que sempre s’ha sentit “fascinat” per les interioritats de la vida en parella, però que mai havia tingut molt clar si era un tema per tractar en format comèdia, drama o tragicomèdia. Així que es va decidir per un thriller. Ramon Madaula i Laura Conejero han dit que “aquesta obra és com un Hitchcok que parla sobre la parella des del suspens". Per això la van presentar dins de la Setmana Negra de Barcelona.

 

L’argument

Gilles (Ramon Madaula) és víctima d’un misteriós accident. Després de passar uns dies a l’hospital, torna a casa amb la seva dona, Lisa (Laura Conejero). Diu que ha perdut completament la memòria i intenta reconstruir la seva pròpia vida. Però, i si Lisa va mentir? Ell és realment tal com ella el descriu? I ella, és en efecte la seva dona? Moltes preguntes i tot un seguit d’intrigues creixents a través de les quals la parella s’enfronta a revelacions i ocultacions; passions i odi; amor i, fins i tot, indiferència. S’imagina ser testimoni indiscret de la conversa íntima i privada d’una parella quan es confessen els seus secrets?

11/2/2011 - 09:19h - laMalla.cat

Un obrer de la cultura

Manuel Vázquez Montalbán va ser un obrer de la cultura, un "escriba" del nou temps, va dir Francesc Salgado amb motiu de la publicació del segon volum d’una trilogia que recull la seva obra periodística: La identitad periodística de Vázquez Montalbán (1939-2003), que es va configurar entre els anys 1974 i 1986. Del humor al desencanto (Debate) es diu aquest segon volum que va ser presentat dins dels actes de la Setmana Negra de Barcelona. El primer volum es va presentar fa ara un any: La construcció del columnista (1960-1973).

Per cert que la Setmana Negra de Barcelona ha tingut de tot aquest any, fins i tot va comptar amb la presència de Baltasar Garzón. El jutge no va negar ser lector de novel·les policíaques. També va dir, en presència de l’ex fiscal general del Tribunal Superior de Justicia, José María Mena, que la seva suspensió és “una cacera de bruixes desagradable i injusta”. L’acte va ser un dels més multitudinaris de la Setmana.

 

Però la Setmana Negra ja ha passat i ha deixat enrere una estela de grans personatges i grans autors. Em quedo amb les primeres frases del programa i espero impacientment que arribi la convocatòria de l’any vinent. Aquestes paraules confirmen una idea que tinc des de sempre. Per saber coses de la realitat, allò millor que podem fer és llegir ficció:

 “El cas Wikileaks ens ha esclatat a la cara just al final d’aquest any passat. És una història real que té els ingredients del thriller més fascinant. Desbordats per una realitat que a vegades sembla que superi la millor ficció, també ens adonem que seguirem necessitant més ficcions perquè ens ajudin a entendre més bé la realitat: vivim en un món canviant, incert, i tenim encara moltes coses per descobrir…”

Premi Pepe Carvalho

Sense sortir de la Setmana Negra de Barcelona, el VI premi Pepe Carvalho va ser per Andreu Martín, que estava especialment emocionat perquè –diu- es va fer escriptor gràcies a que Manuel Vázquez Montalbán va escriure Tatuaje (1975). Durant aquella época Andreu Martín escrivia guions però després d'aquesta novel·la, de Joc brut de Pedrolo i De Mica en mica s'omple la pica de Jaume Fuster va començar la seva primera novel·la: Aprende y calla, publicada l’any 1979 i amb la qual va guanyar un premi que convocaven Libros de la Fontera. A partir de llavors no ha parat d'escriure.

El Premi Biblioteca Breve i Leonora Carrington

Un altre premi literari recent ha estat el que ha lliurat l’Editorial Seix Barral, el Biblioteca Breve. La guanyadora ha estat la mexicana Elena Poniatowska, per una història inspirada en la vida de l’escriptora i pintora surrealista Leona Carrington i la seva turbulenta història de amor amb Max Ernst, la seva experiència en un manicomi i la seva vida després a Nova York i Mèxic. Haurem d'esperar fins el 22 de febrer per llegir-la.

Premi Minotauro

Pels aficionats, que són molts, al gènere de ciència ficció, una nota sobre el premio Minotauro, que concedeix el grup Planeta. La guanyadora és Montse de Paz (Lleida, 1970) i la seva novel·la Ciudad sin estrellas, un relat sobre la pèrdua de la innocència i la recerca de la llibertat.