28/1/2011 - 12:12h - laMalla.cat

El sol negre

Asseguda en un cadira de Fiumichino espero agafar el vol per tornar a Barcelona i m'endinso entre les paraules d'Andrea Camilleri. És un llibre que no arriba a les 130 pàgines, el Color del sol (Salamandra, 2009), i les llegeixo amb la il·lusió que m'han deixat uns dies a Roma i la visita per les sales sublims de la Galeria Borghesse el 22 de gener. Per les finestres es veu la pluja incessant que cau sobre els arbres del parc i a les parets del museu veiem una retrospectiva del renaixentista Lucas Cranach (excel·lent!). Però jo sento una especial predilecció per la pintura de Caravaggio que forma part de la col·lecció permanent. Davant dels quadres del pintor més important del barroc italià l'espectador té la sensació d'assistir al relat únic d'una aventura fosca i tenebrosa. Així que, tot plegat, ha estat una feliç coincidència. Roma i la seva eterna solemnitat del passat i el present, les escultures de Bellini, el vell mestre de la novel·la negra i el creador del clarobscur.

A el Color del sol, Camilleri fa un relat ple d'ombres (naturalment) i curiositats dels aspectes més profunds del món del barroc i de les contradiccions de Caravaggio. L’autor sicilià és en aquest cas també un personatge. En el transcurs d'un viatge a Siracusa, Camillieri és convocat a una cita secreta per un desconegut que li mostrarà uns suposats manuscrits del mateix Caravaggio que han estat amagats durant quatre-cents anys. Entre les confessions del pintor en els seus escrits hi ha una molt interessant sobre els seus problemes amb la vista i la llum del dia. Una Celestina li va donar unes gotes i després...:

"Y miré el sol. Cuál no sería mi asombro al ver que se tornaba de color enteramente negro como a causa de un eclipse y que de él nacía una luz negra que no oscurecía del todo hombres y cosas, sino que los dejaba visibles sólo en parte, como recortados por la luz de un candil o una vela..." (p.45)

14/1/2011 - 09:40h - laMalla.cat

Baralla de gats

L'altre dia llegia en un foro sobre literatura l’enorme quantitat de comentaris que havien generat una paraules d’Eduardo Mendoza sobre Frank Kafka. L'escriptor barcelonès va dir durant una conferencia titulada Teoría general de la novela: balance trimestral que l’autor de la Metamorfosi no era un bon escriptor. Mendoza creu que s'ha de "refer la narrativa" i defensa una manera d'escriure novel·les a l'estil clàssic, entrant en la història suament, sense explicar tot el sentit de la novel·la en les primeres frases, com –diu Mendoza- feia Kafka. "Si expliques tot al començament, la resta del text perd el sentit". Etern dilema aquest de la teoria general de la novel·la, especialment quan és això, teoria.

Tots sabem que els estants particulars i els de les llibreries estan plens de sorpreses literàries que no s'adapten pas al savoir faire de l'escriptor com cal. Metarmorfosi, o El Procés en són un bon exemple. De totes formes, el bon literat, l’autor perfecte de novel·les més senzilles de llegir es fa ràpidament amb les simpaties dels lectors, que cauen sense remei (i voluntàriament) entre les xarxes ben estudiades de d'una novel·la escrita segons els cànons establerts i clàssics.

Pelea de gatos l'última novel·la d'Eduardo Mendoza i Premi Planeta del 2010 introdueix al lector en la història a través de la presentació del seu personatge protagonista, Anthony Whitelands, un angles especialitzat en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera convulsa de 1936. A través de la mirada estrangera d’Anthony, Mendoza retrata els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil. Curiosament aquesta època no ha estat molt novel·lada fins ara, així que tenim una bona oportunitat d’entrar en aquell moment complicat que va finalitzar amb una guerra i després amb una de les dictadures mes llargues del món civilitzat. Pero Riña de Gatos no es una història trist. Eduardo Mendoza utilitza un dels seus millors recursos: el sentit de l’humor i la intriga. L’autor ha plantejar dilemes morals al lector i l’ha preparat baralles polítiques, dissertacions sobre l’art i una investigació policíaca. 

Em quedo amb una afirmació que he sentit dir a Mendoza sobre el seu fet d’escriure: “Sempre escric llibres per a veure com finalitzen”.

28/12/2010 - 07:29h - laMalla.cat

El nas de Mussolini

Es diu L’home de la maleta i és la novel·la que ha guanyat el premi Sant Jordi 2010, un premi que atorga Òmnium Cultural, junt amb Enciclopèdia Catalana i l’editorial Proa. L'escriptor Ramon Solsona ha escrit la història d’un músic jubilat, ex component del trio Bella Aurora, que ha tocat sempre al barri de Gràcia. El vell músic no entén les noves generacions i viu per torns a les cases de les seves tres filles. L’any passat Xavier Bosch va guanyar amb Se sabrà tot, una història sobre la falta de llibertat. Precisament la falta de llibertat és també una de les protagonistes de l'obra de Lluís-Anton Baulenes, El nas de Mussolini, premiat amb el Sant Jordi l’any 2008. La llibertat, però també la utopia, la soledat i la incomprensió estan presents en el llibre de Baulenes.

El personatge principal d’El nas de Mussolini es diu Berta Panatis, una revolucionaria que rep l’encàrrec d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre que Panatis espera ordre per complir amb l’encàrrec es refugia amb el seu pare en un poble del Ripollès, però l’ordre no arriba i l’activista comunista haurà d’esperar sis anys. Durant aquest temps, es dedicarà a conèixer millor la gent que l’envolta com ara el cacic local i la seva amant o la familia Caminal. Baulenes crea en aquesta novel·la un ambient opressiu. És una història de personatges i no tant d’acció política, com es podria deduir de la sinopsi.

Segons ha explicat l’autor, la seva idea va ser ficar-se dins de la ment d’una persona que ha de matar a una altra persona, i explora el món de les contradiccions de la protagonista. La història d’El nas de Mussolini, per arribar a les conclusions que arriba, podria estar ambientada en un altre moment històric, però Baulenes ha cedit a la temptació de situar la seva ficció dins d’aquell moment, analitzant la fascinació que sentia mitja Europa per Mussolini. El continent estava dominat per la força de l'URSS i una Alemnaya immersa en els seus grans canvis. Primo de Rivera governava a una dictadura en la qual es combinava la força econòmica i el nou ímpetu revolucionari d’esquerres.

8/12/2010 - 22:21h - laMalla.cat

Què estàs pensant?

Si algú et demana que pensis en un número, ja sé el que triaràs. No em creus? Pensa en qualsevol número de l'1 al 1000. Comprovaràs que conec els teus secrets. Obre el petit sobre.

Segons diu John Katzenbach, Se lo que estás pensando (Roca Editorial) "és un dels millors thrillers que s'han escrit últimament". No m'atreveixo a assegurar-ho, però sí que és veritat que la primera novel·la del publicista John Verdon atrapa el lector.
En un curiós experiment interactiu. Amb aquesta novel·la el lector s'ha ficat en un joc interactiu: El enigma de Manhattan que ha portat el guanyador a Manhattan. A través de www.seloqueestaspensando.com.

Són 430 pàgines d'intriga i matemàtica. Un home rep una carta en la qual algú li demana que pensi en un número. Quan obre el sobre que acompanya el text, comprova que que allà està escrit exactament el número que havia pensat. Sorprès, intrigat i mort de por, demana ajuda a un antic company d'universitat, el policia David Gurney.

Un interessant experiment literari el d'aquest principiant novel·lista que promet més aventures amb la seva segona novel·la, la que es publicarà durant el mes de juny de 2011.

19/11/2010 - 08:19h - laMalla.cat

Castellet i la literatura

En reconeixement a la seva trajectòria literària i al conjunt de la seva obra. Josep Maria Castellet ha guanyat el Premi Nacional de les Lletres que atorga el Ministeri de cultura per la seva trajectòria en el món de la literatura. Fa poc vaig fer referència a la importància de l'escriptor i editor. La literatura catalana li deu molt a Castellet i també la literatura castellana. Ell ha estat un dels intel·lectuals més destacats des de la dècada dels cinquanta, seixanta i setanta i ha participat activament en un seguit d'empreses de molta importància, com editor i escriptor.

Com diuen els companys de premsa d’Edicions 62, al seu comunicat d'ahir al vespre, Castellet "s’ha implicat en projectes que van des de la fundació de la revista Laye fins al Pacte Cultural de Catalunya, passant per l’homenatge a Antonio Machado del 1959, el Congrés per la Llibertat de la Cultura, els ‘Diálogos Calunya-Castella’, la Comunitat Europea d’Escriptors, els premis internacionals de literatura Formentor, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Edicions 62 o la Institució de les Lletres Catalanes. El 2009 li van concedir el Premi Nacional de la Cultura 2009 a la trajectòria artística i professional. La seva tasca editorial l’ha desenvolupada com a Director Literari d’Edicions 62 i Edicions Península, i com a Conseller i President (2002) del Grup 62."

Castellet ha declarat: "sospito que m'han donat el guardó per tota una sèrie d'activitats que he desenvolupat a la meva vida i per l'interès enorme de fer contactes entre les llengües".

28/10/2010 - 23:14h - laMalla.cat

Hernández, Miguel

El dia 30 d'octubre se celebra el centenari del naixement de Miguel Hernández. Va morir l'any 1942, als 31 anys d'edat, a la presó d'Alacant, el el 28 de març de 1942. Era poeta i va deixar al món milers de paraules que parlaven sobre la llibertat.

 

16/10/2010 - 10:04h - laMalla.cat

El Planeta. Conjures i misteris

Eduardo Mendoza és un gran escriptor que explica històries des de la realitat i posant tota la seva imaginació al servei d'una narrativa potent, enèrgica. Eduardo Mendoza és també un autor enemic de la promoció de les seves obres i era, fins ara, un dels grans que encara no havia guanyat el Premi Planeta.

Aquesta és una bona notícia per als lectors, que es trobaran ara amb una bona novel·la per llegir a partir de novembre. Riña de gatos, és el títol d'aquest flamant Planeta que ja ha començat a formar part de la història de la literatura. Apuntem dos elements que afavoreixen el seu futur èxit: és una novel·la de misteri, i està ambientada en la Guerra Civil. "Hem d'assumir entre tots la Guerra Civil", diu Mendoza i ens proposa un temps i unes circumstàncies poc conegudes i que fins ara no s'havien tractat en una novel·la.

Riña de gatos està situada a Madrid, durant els mesos anteriors al 18 de juliol. "Hi havia molts espies i moltes corrents subterrànies". Madrid era una ciutat plena de "conjures i misteris", ha explicat Edudardo Mendoza. Més de 600.000 euros per un autor que ha decidit agafar l'AVE i baixar a l'estació d'Atocha, abandonant el seu barceloní escenari habitual per escriure el relat d'un jove britànic, expert en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera del 36 per analitzar un possible quadre de Velazquez desconegut i es veu embolicat en una trama policial amb personatges reals com José Antonio Primo de Rivera, Sanjurjo, Queipo de Llano i Franco.

8/10/2010 - 00:52h - laMalla.cat

La veritat de les mentides

Mario Vargas Llosa ha despertat aquest dijous a Nova York amb una gran certesa: ha aconseguit definitivament el Nobel de Literatura 2010. L'Acadèmia sueca ha decidit no deixar l'autor peruà i espanyol fora del seu privilegiat club i ens ha alegrat el dia amb la feliç notícia. Per celebrar-ho, he recuperat, a la primera, de la meva desordenada biblioteca, La verdad de las mentiras, més de 400 pàgines editades per Alfaguara gràcies a les quals podem assistir a una classe magistral sobre teoria i pràctica de la literatura. Són joies atresorades per Vargas Llosa que ens ensenyen molt sobre aquest món mig imaginari i mig real. Com va deixar escrit aquell il·luminat que es deia Ramón del Valle-Inclàn: "les coses no són com les veiem, sinó com les recordem". Les coses de la literatura i el poder de persuadir de l'escriptor a un, voluntàriament, crèdul lector, que es deixa transportar a imaginaris mons reals i a escenaris on la vida no és volubre i canviant sinó clara i estable, com voldríem que fossin sempre les coses.



La ciudad y los perros
, La casa verde, Los cuadernos de Don Rigoberto o La fiesta del Chivo. El primer llibre que em va agradar de Vargas Llosa va ser La tia Julia y el escribidor, la història d'un jove autor de serials per a la ràdio. D'alta banda, sempre he considerat Pantaleón y las visitadoras una novel·la desconcertant. Potser perquè vaig voler llegir-la quan era massa jove? Potser, si. Més enllà de les virtuts literàries del nou premi Nobel, és interessant fer un repàs de la importància que ha tingut per a l'edició a Barcelona. Com ell mateix ha reconegut i ha agraït sempre, editors com Carles Barral o agents literàries com Carme Balcells van tenir molt a veure amb el futur d'un jove escriptor llatinoamericà que va arribar a Barcelona durant els anys 60. L'època de la Gauche Divine i del Boom de la literatura llatinoamericana són les mateixes i els personatges d'aquell temps formen part de la cultura d'una ciutat i de gran part de la seva raó de ser. Al mateix temps que van créixer com a grans escriptors Mario Vargas Llosa o Gabriel García Màrquez, Beatriz de Moura començava amb Tusquets i Herralde iniciava l'aventura d'Anagrama; Ricard Bofill imaginava edificis i Oriol Bohigas conformava les claus de la seva arquitectura.

 

3/10/2010 - 11:07h - laMalla.cat

No acceptar les condicions del silenci

Què passa quan el periodisme és alguna cosa més que un entrar i sortir de l'oficina, un llegir i transcriure els resums de les agències i un escoltar i recollir fidelment les paraules dels polítics als congrés dels diputats i al parlament? Què passa si la nòmina de final de més o la paga extra de Nadal no és la autèntica recompensa d'un periodista? Què passa si l'angoixa professional no és una falta d'ortografia al titular, ni una frase malament construïda al paràgraf tercer?.

Per a molts professionals del periodisme de tot el món, despertar-se cada dia és el premi. Publicar i estar al servei de la llibertat d'expressió és el privilegi. Dir la veritat sobre tot allò que veu és la seva raó de ser. Encara avui en dia moren al carrer professionals de la informació que no han acceptat les condicions del silenci.

Guillem Bravo Vega, de Colòmbia o Marlene García-Esperat, de Filipines, van morir per exercir la seva professió. I també Anna Politkovskaya, qui durant anys havia sorprès al món per continuar viva malgrat les seves constants crítiques sobre les actuacions criminals a Rússia. Finalment, quan treballava en un reportatge sobre les tortures que l'exercit duia a Txetxènia, l'any 2006,  la van matar a trets a la porta de casa seva.

El periodista, Manik Chandra Saha, de Bangladesh, va ser brutalment assassinat al carrer de la seva ciutat. Abans de morir, va deixar moltes paraules i frases com aquestes: "si fan servir el segrest i l'assassinat com a armes, si roben la terra i ningú aconsegueix explicar-lo al món, les seves maldats es mantindran al buit".

Matar a un periodista (Los libros el Lince) del novaiorquès Terry Gould, destapa als nostres ulls com han finalitzat les carreres de periodistes que només volien explicar tot allò que sabien. Amb la mort del periodista, a molts països del món es perpetra "la forma definitiva de la censura de premsa, que elimina el problema immediat e intimida amb freqüència als altres i fa que es mantingui en silenci" i ho fan amb autèntica impunitat.

Diu  Joel Simon, director executiu del Comitè per a la Protecció dels Periodistes: El llibre de Gould "ens recorda que el periodisme pot ser un ofici molt maco i carregat de significat, que la seva capacitat de combatre la injustícia és enorme i que a tot el món continuen havent periodistes disposats a donar la seva vida per explicar la veritat".

19/9/2010 - 23:07h - laMalla.cat

Inés y la alegría

L'any 1944, un grup de la Resistència contra l'ocupació nazi compta amb un exercit d'homes conscienciats i prepara la plataforma de la Unió Nacional Espanyola. La majoria d'aquests "soldats" pertanyen al Partit Comunista i tenen com a projecte la invasió d'Espanya. Els integrants d'aquest grup pensen que després del desembarcament aliat i la retirada dels alemanys és possible establir un govern republicà a Vielha.

Almudena Grandes
, a la seva darrera novel·la combina realitat i ficció per construir Inés y la Alegría (Tusquests), una història d'amor i de guerra, d'intriga i de passió que comença un projecte més ambició. Inés y la alegria és el primer volum de la col·lecció Episodios de una Guerra Interminable.

Al web www.almudenagrandes.com, l'autora parla de tots els detalls de l'obra. És un reportatge  realitzat per la directora de cinema i televisió Azucena Rodríguez. Aquí trobem galeria de personatges, opinions, receptes de cuina. Una interessant manera d'accedir a la literatura. Gaudim d'aquest aperitiu literari i llegim amb bon apetit aquesta novetat de la temporada, una temporada que es presenta amb molt bones expectatives. La crisi ha despertat l'enginy dels editors i els autors i ens han preparat un bon àpat de bona literatura. Ja en parlarem!