29/7/2011 - 11:19h - laMalla.cat

No preguntis mai per qui toquen les campanes

Era un home "afable i encantador”, deia un grup de pescadors de Cojimar, una població de la costa est de l’Havana. Parlaven d’Ernest Hemingway i havien organitzat un senzill homenatge per commemorar el 50 aniversari de la seva mort. L’escriptor nord-americà va viure a Cuba i va gaudir del seu mar, del seu paisatge i de la seva gent. Va ser un veí amable i contundent i els habitants de la zona encara el recorden com si fos de la família.

 

Aquest mes de juliol ens ha vingut humit, i també fred a vegades. La xafogor de sempre s’ha amagat sota el llençol i els mosquits no gaudeixen dels seus acostumats banquets d’estiu. Ens ha abandonat la calor, si, però no l’adrenalina acumulada durant els llargs mesos d’hivern.

Aquest juliol ens ha dut també un record, el de la memòria i el desencís. Va ser un 18 de juliol del 36 quan va començar a caure del cel una pluja espesa tacada de vermell. Es va fer el crit, seguidament el silenci i, després, tot va canviar. Es va aturar el temps i ens vàrem quedar enganxats a les golfes de la felicitat col·lectiva.

Les cançons i les bombes, la fam i les ganes de canviar el món. Tot es barreja... i llegir, sempre.  Al juliol, San Fermin es manifesta pels carrers de Pamplona. Ernest Hemingway s’havia posat més d’una vegada el mocador vermell al coll, intentant viure aquella baralla fictícia amb els toros. Després ho va descriure a Fiesta, una història que l'any 1957 Hollywood va transformar en pel·lícula i ens va posar Ava Garner, Errol Flynn i Tyrone Power a l’alçada de la paella.

L'estiu és un moment perfecte per tornar a llegir o per descobrir les intenses històries de Hemingway. "La mort de qualsevol home em disminueix, perquè estic lligat a la humanitat; i, per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes; toquen per tu". Això forma part de la seva novel·la sobre la Guerra Civil, Per qui toquen les campanes?.

 




1/7/2011 - 11:07h - laMalla.cat

L'illa de l'última veritat

Viure el mar; les seves expectatives, les seves amenaces i promeses, la seva plenitud i immensitat és quelcom més que una afició o un esport. La decisió de passar hores navegant per unes aigües que no controles conforma una manera d’entendre la vida. Diu Flavia Company que “Navegar vol dir saber on estem, d’on venim i cap a on anem. Per això potser és més difícil navegar que viure”. I té raó, l’escriptora Flavia Company és una gran navegant i sap de què parla. Per això també sap de què escriu quan omple de vida les pàgines de L’illa de l’última veritat. (Proa, l’edició en català/Lumen, l’edició en castellà).

La novel·la relata la història del Dr. Mathew Prendel, qui havia estat desaparegut al mig de l’Atlàntic durant cinc anys i al final de la seva vida confessa els misteris que van envoltar sempre la seva vida a una illa deserta. Perquè "hi ha secrets amb què es pot viure, però amb què no es pot morir".

L’esperit de supervivència portat als límits més brutals; això trobem a l’últim llibre de Flavia Company. Oi que més d’una vegada hem pensat què passaria si ens trobéssim tirats al mar, sense cap terra a la vista i sense cap més garantia que la pròpia resistència al cansament?. Oi que ens hem imaginat passant totes les hores del dia flotant damunt d’unes aigües sense final?.

A L’illa de l’última veritat el Dr. Prendel explica aquest moment inexplicable d’angoixa i sentit de supervivència que ens empeny a continuar vivint. I després la curiositat. Què ens portaríem a una illa deserta... Però, en realitat, podem triar què podem portar? Gairebé mai, diria. Com Robinson Crusoe, els nàufrags finalment s’adapten al seu medi i troben la manera de sobreviure. I la traïció? Sabrien mantenir les nostres vides intactes, la nostra integritat inalterable, si la nostra existència depengués dels fils sensibles dels sentiments més retorçats?. De què no seríem capaços per conservar l’últim bri de vida i d’esperança? L’illa de l’última veritat ens transporta al mar, ens deixa navegar pel mig d’un oceà que no sempre és amable, és obsessiu i acaparador, enorme i salat, sord i sorollós, com els tambors monòtons i tronadors que toquen a l’Àfrica. El mar també és silenciós i cruel, amable i romàtic, tan amic i tan sincer com ho pot ser la pròpia vida que canvia a cada instant.

17/6/2011 - 10:00h - laMalla.cat

Primer va ser un llibre

Primer va ser un llibre. Stéphane Hessel va néixer a Berlín l'any 1917. Més de noranta anys d'experiències i records. L'any 1948 formava part de l'equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Va ser membre de la resistència francesa i va sortir viu de Buchenwald. Per això, José Luis Sampedro, que també va néixer l'any de 1917, considera que si un home com Hessel ens diu "Indigneu-vos!", l'hauríem d'escoltar. Ara, aquest al·legat contra la indiferència, de menys de 60 pàgines, és un dels llibres més llegits de la temporada. A França, en poques setmanes el van llegir més d'un milió de persones i també va ser un dels més venuts al Sant Jordi d'enguany. Qui va dir que els llibres només formen part dels interessos d'una minoria?

 

El fons de la qüestió que narra Hessel al seu pou de saviesa en forma de llibre és no sotmetre's a l'huracà destructor del consumisme voraç. És una proposta pacífica, una proposta de resistència no violenta, un compromís, una crida al dret d'indignar-se i resistir davant d'allò que és inacceptable. Un compromís amb la llibertat d'expressió, amb la llibertat d'opinió, amb la societat valent i rebel que hem estat sempre.

10/6/2011 - 12:07h - laMalla.cat

Les frases de Haruki Murakami

Murakami ha estat a Barcelona, no és la primera vegada. Ara ha vingut a la ciutat per recollir el Premi Internacional de Catalunya. En el seu discurs va dir: "Bona nit, Barcelona" i va continuar parlant en contra l'energia nuclear. El seu país ha vist la cara lletja, molt lletja, de les centrals nuclear.

Murakami diu que "escriu pels seus lectors", però si li donen un premi, el recull, és clar. Són 80.000 euros, que donarà als damnificats del tsunami de Japó.

 

“Tot s’acaba extingint”

Murakami pensa que els estats no duren per sempre, "tot s'acaba extingint, no hi ha res immutable". Diu això perquè, segons afirma, els científics auguren un terratrèmol de gran magnitud per als propers 20 anys a la regió de Tokio. L'escriptor s'ha mostrat crític, molt crític, amb l'ús de l'energia nuclear al Japó, malgrat les bombes atòmiques del 1945 a Hiroshima i Nagasaki. Ara, la central de Fukushima amenaça en silenci a una població històricament maltractada per la cruel ferida de la radiació.

Mirada al passat sense deixar de veure el futur

Per cert, diu Murakami que la mirada cap a Orwell a 1Q84 "és la meva obra més ambiciosa". "Orwell va escriure mirant el futur, i jo, amb la meva novel·la, vull fer tot el contrari, mirar cap al passat, però sense deixar de veure el futur". 1Q84 és ja un èxit de vendes.

Faig totes les coses que fan els japonesos, però m’agrada el jazz i Dostoievski

Haruki Murakami compleix amb el tòpic japonès, és un home tímid i amable. "Vaig néixer i vaig créixer al japó, parlo japonès, menjo aliments japonesos i faig totes les coses que fan els japonesos, però m'agrada el jazz i la literatura occidental, des de Dostoievski fins a Stephen King". Sempre s'ha sentit com un pont entre l'occident i l'orient. Potser per això sap crear móns molt personals, situats entre la realitat i el somni, entre la bondat i la maldat de l'ésser humà.

Quina sort, llegir Haruki Murakami!

8/6/2011 - 16:41h - laMalla.cat

Jorge Semprún

Escoltar o llegir les paraules de Jorge Semprún era i és un exercici saludable, i sentir com es transmeten amb serenitat i rigor els fets de de la història, d'un passat que és també el present i formarà part del futur. La cultura és una eina i una manera de viure que s'exposa a l'abast de tothom. Sempre està darrere de les pàgines, als arxius oberts de les biblioteques i als estants de les llibreries de tots els pobles i comarques. La cultura i la història. Revisem la biografia de Jorge Semprúm, la seva vida sembla formar part de la nostra per sempre. Ell és part de la nostra memòria. Com es pot llegir a Libération, Jorge Semprún és el testimoni dels esquinçaments del segle XX.

 

 

 

 

 

29/4/2011 - 11:30h - laMalla.cat

El secret de la felicitat

"Si en algún momento tropiezan con una historia, o con alguna de las criaturas que transmiten mis libros, por favor créanselas. Créanselas porque me las he inventado". La barcelonesa Ana Maria Matute ha rebut aquesta setmana el Premi Cervantes i s'ha mostrat nerviosa i emocionada. Emocionada perquè la seva vida és la literatura, és la imaginació, és la pròpia vida convertida en lletres, en paraules que fan de la realitat, aquesta realitat sòrdida i inaguantable moltes vegades, un món equilibrat, explicat, raonat. Schopenhauer deia que "la vida i els somnis són pàgines d'un mateix llibre". Per això, sentir-se premiat per escriure deu ser com rebre un premi per viure la vida amb autenticitat, segons els propis desitjos.

Ana Maria Matute ha estat la tercera dona que ha rebut el Premi Cervantes, després de Maria Zambrano y Dulce María Loynaz. Matute va néixer l'any 1925 i quan tenia només cinc anys va escriure el seu primer conte. Pertany a la generació dels nens de la guerra, com Josefina Aldecoa, com Ignacio Alcecoa, com Sánchez Ferlosio... La seva vida, com la de les altres dones i els altres homes de la seva edat es va dividir en dues parts, la innocència va traspassar la frontera i es va transmutar en altres vides, en altres invents. Ana Maria Matute creu que la literatura és com la vida, per això ens hauríem de creure, efectivament, cada una de les seves criatures de novel·la.

Un secret: "La felicitat no consisteix en aconseguir els ideals, sinó en idealitzar la realitat que tenim"

Quina saviesa! com la que ha deixat darrere seu Maria Isbert, una actriu fins al final, que anava encara pels escenaris amb 90 anys. Maria Ibert tenia l’habilitat de facilitar titulars ocurrents als periodistes. Tenia clares les idees i sabia transmetre sense dificultats el seu pensament. "La veritat de l'actor es troba sobre l'escenari del teatre" -va dir. Sobre l'escenari i també al cinema i a la televisió. Maria Isbert pensava que un bon actor no necessita actuar. Ella deia les frases del seus personatges com si les hagués pensat ella mateixa. Això ho hem comprovat al llarg dels nombrosos tràilers que hem vist de les seves pel·lícules a la televisió durant els darrers dies. Trossos de cinema i també fragments d’entrevistes. En una d’elles la vaig sentir dir aquesta frase: "La felicitat no consisteix en aconseguir els ideals, sinó en idealitzar la realitat que tenim". Enorme el llegat de la gran actriu i fantàstica persona. Moltes gràcies.

22/4/2011 - 07:30h - laMalla.cat

Sant Jordi

Els llibres estan sempre, són els millors companys, la millor inversió que podem fer. Donen forma a la vida, són una necessitat i un desig, un plaer i un exercici. Escriure és una manera de viure, escriure perquè algú trobi vides, unes altres vides, uns altres somnis. Saber escriure és alguna cosa més que ordenar paraules segons els cànons de la gramàtica. Prendre nota d'un dictat és senzill i pràctic. Allò que realment és difícil és el risc d'anar més lluny, de provar amb la sensació de deixar un record a la memòria del lector.

Aquest 23 d'abril fa trenta anys que va morir Josep Pla, un home clar i un escriptor autèntic. Amb ell porto a la memòria l'estació de Palafrugell, els vespres de l'Escala, l'aigua transparent de les cales, les roques que es desplacen fins al mar. El Quadern gris és un ideal para-sol contra la intransigència.

És un privilegi sortir al carrer i comprar un llibre o una pila de llibres. Seria ideal comprar literatura de la bona. No només hem de comprar allò que ha escrit algú del nostre poble. La passió per llegir ha de ser infinita, com l'univers.

Agafo la meva llibreta i miro les notes, per inspirar-me. Si, tinc algunes idees de llibres pel dia de Sant Jordi.

Algo brilla como el mar, Hiromi Kawakami (Acantilado) És la mateixa autora de El cielo es azul, la tierra blanca. Una història sorprenent.

Un altre japonès: Haruki Murakami, ja és éxit de vendes amb 1Q84 (Tusquests).

Un descobriment: Rosa Cullell i la seva primera novel·la: El millor lloc de nom (AMSTERDAM -ARA).

L'illa de l'última veritatFlavia Company (Lumen-Proa), em va dir: t'agradarà, perquè es veu el mar.

Més histories d'Almudena Grandes: Ines y la Alegria (Tusquets).

Carme Riera, l'excelsa escriptora, amb una novel·la negra, com Donna Leon o Vázquez Montalbán, Natura quasi morta (Edicions 62).

Una entretinguda novel·la de Rosa Montero, Lágrimas en la lluvia (Seix Barral). La portada del llibre no té res a veure amb el contingut, va ser una felicitació de Nadal que li van enviar per e-mail a l'escriptora i se la va posar com a fons d'escriptori al seu ordinador.

No sóc un cap curt i afegiré que són un capgròs.

 

 

 

 



 
 

19/4/2011 - 10:19h - laMalla.cat

Sunset Park

Paul Auster s'ha guanyat el privilegi de ser un escriptor esperat. Una filera llarga de lectors de tot el món han passat molt bones estones amb les seves novel·les i quan, finalment, es decideix a publicar-ne una de nova, resulta fàcil imaginar que més d'un admirador deixa allò que estava llegint i s'endinsa sense remei en la novetat que l'escriptor de Nova Jersey ha deixat a l'aparador.

Ens va arribar fa uns mesos i es troba entre els més venuts. Sunset Park, recorda l'aroma de d’una història ben tramada, com Broolyn Follies, però amb uns personatges que no aconsegueixen arribar a ser tan càlids. Possiblement Auster no pretén que Miles, Pilar, Alice, Brig o els pares de Miles siguin allò que podríem anomenar personatges simpàtics, però tots ells tenen un punt de passió oculta que manté alerta el lector.

A Sunsent Park tot comença quan Auster ens presenta Miles Heller, de 28 años. Aquest personatge porta set anys vivint aïllat del seu món, del qual va decidir fugir. Darrere només deixa una breu nota. Heller es passa anys en soledat, fins que un dia troba una jove de 16 anys, Pilar, que, casualment, llegeix la mateixa novel.la que ell: El Gran Gastby.

Després, les circumstàncies fan que Miles torni de nou al seu passat, als secrets, al seu pare, un magnífic editor; a la seva mare, una actriu captivadora; a la seva madrastra, una intel·lectual amb un judici molt encertat. També torna a la comunitat de Sunset Park y als seus camarades okupas. Torna a la vida, amb les seves penes i les seves glòries.

Les penes i les glòries es barregen com si res en una mateixa cosa. Es refia Miles realment del seu amic Brig, que li proposa compartir una casa abandonada i regenta un negoci conegut com L'Hospital dels Objectes trencats? Aquest lloc inèdit està situat a la Cinquena Avinguda, en Park Slope, al costat d'una bugaderia. El negoci de Brig consisteix en reparar objectes que estan a punt de desaparèixer: màquines d'escriure manuals, plomes estilogràfiques, rellotges mecànics, ràdios de fusta, telèfons de disc... Paul Auster diu que s'inspira constantment en Emily Brontë. Potser, i ho fa a la seva manera, amb els peus posats en l'actualitat.

M'ho he passat molt bé amb Sunsent Park. Crec que Paul Auster és un autor que té dues cares: d'una banda, la cara d'un narrador estrany, críptic, que ens fa entrar en mons difícils, els que es troben més enllà del subconscient, com a Viatges per l'Scriptorium o Trilogia de Nova York. D'altra banda, està l'Auster de les històries obertes al carrer, a les misèries humanes a flor de pell, com Brooklyn Follies o Sunsen Park.

Sunsen Park és una història sobre històries, sobre literatura, sobre el món de les editorials. És Nova york i és la la crisi econòmica i la depressió d'una generació de nord-americans amb les coses no gaire clares i amb un futur bastant més incert que el del seus pares.

Invisible

La compassió és un sentiment abominable

 

15/4/2011 - 12:03h - laMalla.cat

Un món molt particular

"Bruna se despertó sobresaltada y recordó que iba a morir".

Aquestes són les primeres paraules de l'última novel·la de Rosa Montero. Lágrimas en la lluvia (Seix Barral) ha estat definida per la pròpia editorial com "una novel·la de supervivència, sobre la moral política i l'ètica individual, sobre l'amor i la necessitat de l'altre, sobre la memòria i la identitat". Els personatges recorden els replicants de Blade Runner, la pel·lícula de Ridley Scott. Lágrimas en la lluvia té molt d'aquesta pel·lícula, té la mirada de qui vol ser, per sobre de tot, humà. La protagonista de la història està a la recerca de respostes, és una replicant que posa el seu temps al servei de la veritat, del record, de les coses autèntiques. La periodista madrilenya ha sabut crear un món oníric i irreal, com la vida mateixa. L'autora de Lágrimas en la lluvia diu que la realitat és molt més amplia del que ens pensem. Els somnis, les elucubracions, les idees també conformen la realitat.

Rosa Montero ha estat a Barcelona fa pocs dies, per explicar personalment el seu món literari i ho ha fet, com sempre, de la mateixa manera apassionada i autèntica que a les novel·les i els articles que escriu.

La primera novel·la que Montero va publicar a començaments dels anys 80, Crónica del desamor, era una apassionant història de joventut, “costumbrista”, amb els peus posats en una realitat desperta i oberta d'una societat crítica, decebuda moltes vegades i sorprenentment vital en altres moments. Les dones no podien escriure des de l'espai dels somnis durant els anys vuitanta, encara no, havien de demostrar que eren dures i que sabien observar el món amb tota la seva realitat crua i Rosa Montero va saber aprofitar la seva habilitat periodística per mostrar una altra manera d'explicar les coses. Era ficció, però no tant. Després va canviar, a partir de Temblor, la seva literatura es va fer més surrealista, més distanciada. La periodista madrilenya es declara una escriptora profunda i clara, diu que s'ha d'escriure "desde lo de más abajo", des de les profunditats d'un mateix i ho fa així perquè ella diu que escriu allò que li agradaria llegir.

Però aquesta novel·la és una anomalia. Rosa Montero explica que Lágrimas en la lluvia és un regal que es va voler fer a ella mateixa quan va fer els 60. És una qüestió de mirades, de gestos de plaer pur i dur. És una història de ciència-ficció. La memòria, la realitat, la vida, el record, la supervivència d'un en els ulls dels altres. Aquesta història et transporta cap a un món oníric i irreal, com la vida mateixa. És un relat de supervivència, sobre la moral política i l'ètica individual; sobre l'amor i la necessitat de l'altre, sobre la memòria i la identitat, sobre la imaginació, sobre la pròpia realitat, que són moltes coses -diu Rosa Montero- també els somnis, els records, la immortalitat i l’obsessió per la mort. Rosa Montero narra la recerca d’un futur imaginari, coherent i poderós i ho fa amb passió, acció vertiginosa i humor, l’eina essencial per a comprendre què està passant i passarà.

Argument

Són els Estats Units de la Terra. Madrid, any 2109. Ha augmentat el número de morts de replicants que s'ha tornat bojos de sobte. La detectiu Bruna Husky és contractada per descobrir què hi ha darrere d'aquesta onada de bogeria col·lectiva en un entorn social cada vegada més inestable. Algú transforma l'arxiu central documentació de la Terra per modificar la Història de la humanitat. La detectiu Bruna Husky, una replicant, una dona inadaptada que es veu immersa en una trama mundial mentre s'enfronta a la constant sospita de la traïció.

Per finalitzar, em permeto copiar les frases del final del llibre, que no és el mateix que explicar el final.

"-pues parece que hoy tampoco se acaba el mundo -dijo la rep

-se diria que no.

-Bueno, es un alivio."

1/4/2011 - 15:00h - laMalla.cat

Rive Gauche

Paris, anys 20. Aquesta va ser una època molt especial. Diuen que, llavors, tot era una festa i la pintura i la literatura eren testimonis de moments espectaculars. L'anomenada, segons el tòpic, “ciutat de la llum”, estava dividida pel Sena. D'una banda, la societat acomodada i conservadora i, de l’altra, la bohèmia, l'art, els intel·lectuals, les llibreries... Durant els anys 20 del segle passat, París era la ciutat de les Avantguardes europees i molts escriptors nord-americans viatjaven al vell continent per ser testimonis de tot allò que estava passant. L’escriptora i mecenes Gertrude Stein, Ernest Hemingway, Ezra Pound o Scott Fitzgerald, es barrejaven amb altres escriptors o pintors europeus com l’irlandès James Joyce, el malagueny Pablo Picasso o els francesos Paul Valéry i André Gide.

Fa pocs dies que ha deixat de representar-se a la Sala Muntaner de Barcelona Rive Gauche. Aquesta magnífica obra, interpretada per Mercè Anglès, Anna Güell i Maria Molins ha estat tot un descobriment pels sentits i una manera fàcil i agradable de traslladar-me a un temps somniat. Aquesta és una època densa i plena d'esdeveniments i personalitats, però el guió de Marc Rosich i la direcció de Rafel Duran han estat capaços de realitzar una divertida i delicada comèdia, plena també d'imaginació i a l'hora de rigor històric.

River Gauche m'ha semblat una bona excusa per recuperar una història que va començar l'any 1919, quan la nord-americana Sylvia Beach va crear la famosa i mítica llibreria Shakespeare and Company, al numero 12 del carrer de l'Odeón. Aquest va ser el centre de la cultura angloamericana a París. Era visitada pels representats del de la Generació perduda i els clients podien comprar o demanar en préstec els llibres. Sylvia Beach va ser la primera en publicar el llibre de Joyce, Ulises, l’any 1922.

La llibreria es va tancar el desembre de 1941, degut a l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial i no va tornar a obrir mai més a la seva antiga ubicació. Però l'any 1951, una altra llibreria anglosaxona va ser oberta a París, amb el nom de Le Mistral i quan Sylvia Beach va morir, George Whitman (el seu fundador) va canviar el nom del local pel llegendari Shakespeare and Company. Durant els anys 50 van ser altres nord-amarericans, els de la Generació beat qui es van dirigir a la llibreria esperant hospitalitat. Eren, per exemple, Allen Ginsberg, Gregory Corso o William Burroughs. Casualment, Whitman (que, sembla ser, no té res a veure amb el poeta Walt Whitman) va posar a la seva filla el nom de Sylvia i és ella, precisament, qui ara regenta la llibreria, al carrer Bûcherie, molt a prop de la plaça de Sant Michel, del Sena i de Notre Dame.