21/3/2011 - 11:59h - laMalla.cat

Socialitzar el fet poètic

Primavera


Aquest dilluns va començar la primavera! i, a més, va ser el Dia Mundial de la Poesia. Barcelona va organitzar diverses activitats per participar en la commemoració. S'ha editat un poema de Marta Pessarrodona, traduït a vint idiomes, per demostrar així que la poesia pot ser un punt d'unió entre cultures. El dia Mundial de la Poesia va néixer l'any 1999. La Conferencia General de la Unesco va trobar que era necessari celebrar que la paraula és un element integrador molt important pel diàleg internacional.

El poema de Marta Pesarrodona es diu Poesia: una visió personal i ha estat traduït a idiomes com el romanès, l’urdú, el persa, el serbi, l’hindú, el mandarí, l'armeni, el fula, el francès, l'anglès i l'àrab. Als jardins del Palau Robert es va fer un acte en el qual es van llegir poemes de diversos països del món.

Per cert que de l’11 al 17 de maig tindrà lloc una nova edició de Barcelona Poesia, el Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Durant 7 dies, el Festival ocuparà diversos espais de la ciutat amb la presència de poetes de renom internacional, entre els quals hi figuren Juan Gelman, Kirmen Uribe, Joan Margarit, Luis Alberto de Cuenca, Enric Casasses, Arnaldo Antunes, Vicenç Altaió, Luis Garcia Montero, Núria Martínez Vernis o Jerome Rothenberg, entre molts d’altres, sota la direcció de Martí Sales i Eduard Escoffet.

Gabriel Celaya

Més coses sobre poesia. Al pais basc s’han celebrat durant aquest cap de setmana diversos actes d’homenatge en record de Gabriel Celaya, que va néixer a Hernani l’any 1911. Va morir a Madrid l’any 1991. Així que aquest any és compleixen els 100 anys del seu naixement. Gabriel Celaya va ser un dels poetes anti-franquistes més destacats i més compromesos amb la justicia social. Era un poeta en tot el sentit de la paraula i vivia amb humilitat i orgull la seva existència totalment dedicada a la poesia.

Va dir:

Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

(...)

Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales

que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Del poema: La poesia es un arma cargada de futuro

Rafael Gabriel Juan Múgica Celaya Leceta

18/3/2011 - 15:04h - laMalla.cat

Escriptora i professora

Josefina Aldecoa era una nena durant la Guerra Civil i deia que aquelles vivències les portava sempre molt a dins seu, perquè “allò que vius durant la infantesa et marca molt”.

Josefina Aldecoa era una dona jove durant els anys 50 y formava part de la generació literària a la qual va donar nom la dècada. M’atreveixo a dir que les creacions d’aquells escriptors va ser transcendental, va marcar un estil i va canviar de manera important l’estructura clàssica de la novel·la. La denominada novel·la social va explicar la veritable realitat d’una societat sotmesa, la que no sortia als noticiaris oficials.

Els amics de joventut de Josefina Aldecoa semblen sortits d’un manual de literatura, però són reals, amb ells va passar hores xerrant al Café Gijón. Eren, principalment, Rafael Sánchez Ferlosio, Carmen Martín Gaite, Ana Maria Matute, Rafael Azcona… o Ignacio Aldecoa. “Ens vàrem conèixer sota el mirall que presideix el cafè Gijón” va explicar en mes d’una ocasió l’escriptora recordant el seu marit, amb qui va viure durant 17 anys. Ignacio Aldecoa va morir jove però abans va deixar el seu cognom a la seva dona i una creació literària sensacional.

Aquesta setmana ha mort Josefina Aldecoa, escriptora i professora. Amb ella han mort també els seus records i la seva manera clara i diàfana d’explicar-los. Però la naturalitat i l’elegància de Josefina Aldecoa han quedat impreses a cada una de les pàgines de la seva obra, una narrativa que ha reflectit amb saviesa la sensibilitat i la problemàtica social de les dones en obres com la trilogia Mujeres de Negro o la Historia de una maestra, basada en la vida de la seva mare i l’obra de molts mestres durant els anys de la República.

Quan vaig sentir la notícia de la desaparició d’Aldecoa (Josefina Rodríguez, en realitat) vaig recordar una entrevista de fa anys a Radio Nacional, amb Eduardo Sotillos. Em va semblar fascinant quan explicava que havia arribat a conèixer Truman Capote o Kerouac i que, fins i tot, havia arribat a veure Greta Garbo a Nova York, durant el seu primer viatge a la ciutat l’any 1958.

4/3/2011 - 10:30h - laMalla.cat

La vida en parella: comèdia o tragèdia?

Diu Eric-Emmanuel Schmitt: "Mai he entès a quin gènere pertany la vida en parella. Comèdia o tragèdia? La meva única certesa és que pertany al gènere dramàtic".

També diu Eric-Emmanuel Schmitt que va trigar en escriure novel·les perquè la llibertat que li oferien l’omplia de pors. Escriure? Fins a quan? Quins eren els límits? Quin era el punt de vista més adequat? Però després va aprendre i va començar a escoltar els personatges i d'aquestes converses van sorgir La secta de los egoistas (Destino) o La part de l'eautre (diria que no està publicada ni en català ni en castellà).

El francès Eric-Emmanuel Schmitt es considera principalment un autor teatral i és un dels més representats i més llegits que existeixen en aquests moments. Ara tenim l'oportunitat de veure a Barcelona un exemple de què pot donar de sí la imaginació creativa d’Schmitt. Al teatre Poliorama es pot veure Petits crims conjugals, una obra que es va estrenar l’any 2003 a París amb una parella de luxe: Charlotte Rampling i Bernard Giradeau. A Barcelona s’està representant la versió traduïda per Sergi Belbel, dirigida per Xico Masó i interpretada per Ramon Madaula i Laura Conejero.

Quan s'obre el teló, la primera cosa que veus és una casa plena de llibres i de quadres, una sala on es preveu que domina la confusió, la d’una parella que porta 15 anys de matrimoni i no sap com esvair els dubtes d’un sobre l’altre. Eric-Emmanuel Schmitt ha explicat que sempre s’ha sentit “fascinat” per les interioritats de la vida en parella, però que mai havia tingut molt clar si era un tema per tractar en format comèdia, drama o tragicomèdia. Així que es va decidir per un thriller. Ramon Madaula i Laura Conejero han dit que “aquesta obra és com un Hitchcok que parla sobre la parella des del suspens". Per això la van presentar dins de la Setmana Negra de Barcelona.

 

L’argument

Gilles (Ramon Madaula) és víctima d’un misteriós accident. Després de passar uns dies a l’hospital, torna a casa amb la seva dona, Lisa (Laura Conejero). Diu que ha perdut completament la memòria i intenta reconstruir la seva pròpia vida. Però, i si Lisa va mentir? Ell és realment tal com ella el descriu? I ella, és en efecte la seva dona? Moltes preguntes i tot un seguit d’intrigues creixents a través de les quals la parella s’enfronta a revelacions i ocultacions; passions i odi; amor i, fins i tot, indiferència. S’imagina ser testimoni indiscret de la conversa íntima i privada d’una parella quan es confessen els seus secrets?

14/1/2011 - 09:40h - laMalla.cat

Baralla de gats

L'altre dia llegia en un foro sobre literatura l’enorme quantitat de comentaris que havien generat una paraules d’Eduardo Mendoza sobre Frank Kafka. L'escriptor barcelonès va dir durant una conferencia titulada Teoría general de la novela: balance trimestral que l’autor de la Metamorfosi no era un bon escriptor. Mendoza creu que s'ha de "refer la narrativa" i defensa una manera d'escriure novel·les a l'estil clàssic, entrant en la història suament, sense explicar tot el sentit de la novel·la en les primeres frases, com –diu Mendoza- feia Kafka. "Si expliques tot al començament, la resta del text perd el sentit". Etern dilema aquest de la teoria general de la novel·la, especialment quan és això, teoria.

Tots sabem que els estants particulars i els de les llibreries estan plens de sorpreses literàries que no s'adapten pas al savoir faire de l'escriptor com cal. Metarmorfosi, o El Procés en són un bon exemple. De totes formes, el bon literat, l’autor perfecte de novel·les més senzilles de llegir es fa ràpidament amb les simpaties dels lectors, que cauen sense remei (i voluntàriament) entre les xarxes ben estudiades de d'una novel·la escrita segons els cànons establerts i clàssics.

Pelea de gatos l'última novel·la d'Eduardo Mendoza i Premi Planeta del 2010 introdueix al lector en la història a través de la presentació del seu personatge protagonista, Anthony Whitelands, un angles especialitzat en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera convulsa de 1936. A través de la mirada estrangera d’Anthony, Mendoza retrata els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil. Curiosament aquesta època no ha estat molt novel·lada fins ara, així que tenim una bona oportunitat d’entrar en aquell moment complicat que va finalitzar amb una guerra i després amb una de les dictadures mes llargues del món civilitzat. Pero Riña de Gatos no es una història trist. Eduardo Mendoza utilitza un dels seus millors recursos: el sentit de l’humor i la intriga. L’autor ha plantejar dilemes morals al lector i l’ha preparat baralles polítiques, dissertacions sobre l’art i una investigació policíaca. 

Em quedo amb una afirmació que he sentit dir a Mendoza sobre el seu fet d’escriure: “Sempre escric llibres per a veure com finalitzen”.

28/12/2010 - 07:29h - laMalla.cat

El nas de Mussolini

Es diu L’home de la maleta i és la novel·la que ha guanyat el premi Sant Jordi 2010, un premi que atorga Òmnium Cultural, junt amb Enciclopèdia Catalana i l’editorial Proa. L'escriptor Ramon Solsona ha escrit la història d’un músic jubilat, ex component del trio Bella Aurora, que ha tocat sempre al barri de Gràcia. El vell músic no entén les noves generacions i viu per torns a les cases de les seves tres filles. L’any passat Xavier Bosch va guanyar amb Se sabrà tot, una història sobre la falta de llibertat. Precisament la falta de llibertat és també una de les protagonistes de l'obra de Lluís-Anton Baulenes, El nas de Mussolini, premiat amb el Sant Jordi l’any 2008. La llibertat, però també la utopia, la soledat i la incomprensió estan presents en el llibre de Baulenes.

El personatge principal d’El nas de Mussolini es diu Berta Panatis, una revolucionaria que rep l’encàrrec d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre que Panatis espera ordre per complir amb l’encàrrec es refugia amb el seu pare en un poble del Ripollès, però l’ordre no arriba i l’activista comunista haurà d’esperar sis anys. Durant aquest temps, es dedicarà a conèixer millor la gent que l’envolta com ara el cacic local i la seva amant o la familia Caminal. Baulenes crea en aquesta novel·la un ambient opressiu. És una història de personatges i no tant d’acció política, com es podria deduir de la sinopsi.

Segons ha explicat l’autor, la seva idea va ser ficar-se dins de la ment d’una persona que ha de matar a una altra persona, i explora el món de les contradiccions de la protagonista. La història d’El nas de Mussolini, per arribar a les conclusions que arriba, podria estar ambientada en un altre moment històric, però Baulenes ha cedit a la temptació de situar la seva ficció dins d’aquell moment, analitzant la fascinació que sentia mitja Europa per Mussolini. El continent estava dominat per la força de l'URSS i una Alemnaya immersa en els seus grans canvis. Primo de Rivera governava a una dictadura en la qual es combinava la força econòmica i el nou ímpetu revolucionari d’esquerres.

8/12/2010 - 22:21h - laMalla.cat

Què estàs pensant?

Si algú et demana que pensis en un número, ja sé el que triaràs. No em creus? Pensa en qualsevol número de l'1 al 1000. Comprovaràs que conec els teus secrets. Obre el petit sobre.

Segons diu John Katzenbach, Se lo que estás pensando (Roca Editorial) "és un dels millors thrillers que s'han escrit últimament". No m'atreveixo a assegurar-ho, però sí que és veritat que la primera novel·la del publicista John Verdon atrapa el lector.
En un curiós experiment interactiu. Amb aquesta novel·la el lector s'ha ficat en un joc interactiu: El enigma de Manhattan que ha portat el guanyador a Manhattan. A través de www.seloqueestaspensando.com.

Són 430 pàgines d'intriga i matemàtica. Un home rep una carta en la qual algú li demana que pensi en un número. Quan obre el sobre que acompanya el text, comprova que que allà està escrit exactament el número que havia pensat. Sorprès, intrigat i mort de por, demana ajuda a un antic company d'universitat, el policia David Gurney.

Un interessant experiment literari el d'aquest principiant novel·lista que promet més aventures amb la seva segona novel·la, la que es publicarà durant el mes de juny de 2011.

16/10/2010 - 10:04h - laMalla.cat

El Planeta. Conjures i misteris

Eduardo Mendoza és un gran escriptor que explica històries des de la realitat i posant tota la seva imaginació al servei d'una narrativa potent, enèrgica. Eduardo Mendoza és també un autor enemic de la promoció de les seves obres i era, fins ara, un dels grans que encara no havia guanyat el Premi Planeta.

Aquesta és una bona notícia per als lectors, que es trobaran ara amb una bona novel·la per llegir a partir de novembre. Riña de gatos, és el títol d'aquest flamant Planeta que ja ha començat a formar part de la història de la literatura. Apuntem dos elements que afavoreixen el seu futur èxit: és una novel·la de misteri, i està ambientada en la Guerra Civil. "Hem d'assumir entre tots la Guerra Civil", diu Mendoza i ens proposa un temps i unes circumstàncies poc conegudes i que fins ara no s'havien tractat en una novel·la.

Riña de gatos està situada a Madrid, durant els mesos anteriors al 18 de juliol. "Hi havia molts espies i moltes corrents subterrànies". Madrid era una ciutat plena de "conjures i misteris", ha explicat Edudardo Mendoza. Més de 600.000 euros per un autor que ha decidit agafar l'AVE i baixar a l'estació d'Atocha, abandonant el seu barceloní escenari habitual per escriure el relat d'un jove britànic, expert en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera del 36 per analitzar un possible quadre de Velazquez desconegut i es veu embolicat en una trama policial amb personatges reals com José Antonio Primo de Rivera, Sanjurjo, Queipo de Llano i Franco.

8/10/2010 - 00:52h - laMalla.cat

La veritat de les mentides

Mario Vargas Llosa ha despertat aquest dijous a Nova York amb una gran certesa: ha aconseguit definitivament el Nobel de Literatura 2010. L'Acadèmia sueca ha decidit no deixar l'autor peruà i espanyol fora del seu privilegiat club i ens ha alegrat el dia amb la feliç notícia. Per celebrar-ho, he recuperat, a la primera, de la meva desordenada biblioteca, La verdad de las mentiras, més de 400 pàgines editades per Alfaguara gràcies a les quals podem assistir a una classe magistral sobre teoria i pràctica de la literatura. Són joies atresorades per Vargas Llosa que ens ensenyen molt sobre aquest món mig imaginari i mig real. Com va deixar escrit aquell il·luminat que es deia Ramón del Valle-Inclàn: "les coses no són com les veiem, sinó com les recordem". Les coses de la literatura i el poder de persuadir de l'escriptor a un, voluntàriament, crèdul lector, que es deixa transportar a imaginaris mons reals i a escenaris on la vida no és volubre i canviant sinó clara i estable, com voldríem que fossin sempre les coses.



La ciudad y los perros
, La casa verde, Los cuadernos de Don Rigoberto o La fiesta del Chivo. El primer llibre que em va agradar de Vargas Llosa va ser La tia Julia y el escribidor, la història d'un jove autor de serials per a la ràdio. D'alta banda, sempre he considerat Pantaleón y las visitadoras una novel·la desconcertant. Potser perquè vaig voler llegir-la quan era massa jove? Potser, si. Més enllà de les virtuts literàries del nou premi Nobel, és interessant fer un repàs de la importància que ha tingut per a l'edició a Barcelona. Com ell mateix ha reconegut i ha agraït sempre, editors com Carles Barral o agents literàries com Carme Balcells van tenir molt a veure amb el futur d'un jove escriptor llatinoamericà que va arribar a Barcelona durant els anys 60. L'època de la Gauche Divine i del Boom de la literatura llatinoamericana són les mateixes i els personatges d'aquell temps formen part de la cultura d'una ciutat i de gran part de la seva raó de ser. Al mateix temps que van créixer com a grans escriptors Mario Vargas Llosa o Gabriel García Màrquez, Beatriz de Moura començava amb Tusquets i Herralde iniciava l'aventura d'Anagrama; Ricard Bofill imaginava edificis i Oriol Bohigas conformava les claus de la seva arquitectura.

 

16/8/2010 - 06:00h - laMalla.cat

L'agulla daurada

"El dia disset de maig de 1980 em trobava en un avió d'Aereoflot en direcció a Moscou. Les primaveres de Barcelona acostumen a ser opaques i feixugues, però aquell dia havia deixat al meu darrera un cel nítid. Un poeta estranger diria que "mediterrani." (L'agulla Daurada, Montserrat Roig)

És un dia del mes d'agost de 2010. Estic de vacances i baixo a comprar el diari. Les noticies no són diferents a les de la resta de l'any, però s'afegeix un titular habitual durant l'estiu: "Quin llibre posaries a la teva maleta d'estiueig?"... Jo he posat a la meva bossa el diccionari d'anglès, la gramàtica de francès, el de dubtes de català... Però realment he llegit L'home inquiet, de Henning Mankell i he recuperat L'agulla daurada, que Montserrat Roig va escriure l'any 80, quan va visitar l'URSS.

Més d'una dècada després, quan ja faltava poc perquè Ielsin posés punt i final al vell somni de Gorbatxov i pugés dalt del tanc, vaig anar a descobrir aquells mons que tant havia llegit als llibres dels clàssics russos. Durant aquells anys, Leningrad encara es deia Leningrad i encara existien els paisatge gèlids i melancòlics de Tolstoi. I, casualitats de la vida, vaig conèixer una de les persones que havien fet de guia per a Montserrat Roig. Es deia Rosa i era la filla russa d'un nen de la guerra...

L'any 80 Montserrat Roig escrivia un llibre sobre el setge de Leningrad durant l'ocupació nazi i, com a conseqüència d'aquell viatge, va sorgir també L'agulla daurada, una mena de quadern de bitàcola "d'una noia de Barcelona que anava pel món amb un boig com a intèrpret"-va explicar.

Ha estat una bona idea recuperar aquesta història i ha estat una bona idea tornar a llegir aquestes pàgines un dia feliç de les meves vacances d'estiu. 

 

9/7/2010 - 08:05h - laMalla.cat

La biografia de Salvador Espriu

Josep Pla deia que Salvador Espriu feia grans esforços perquè ningú el llegís. No li importava posar obstacles entre ell i els lectors. Això que pot semblar una contradicció amb el fet de ser escriptor, en realitat, és la raó de ser de la literatura: que l'autor expliqui realment allò que vol dir, malgrat l'aparent dificultat per fer-se entendre.

Crec que l'escriptor i editor Josep M. Castellet, president del Grup 62, és una de les figures fonamentals de la literatura catalana actual. Sempre que el veig em sembla que em trobo davant un personatge que ja forma part de la història, savi i concentrat sempre en el tema primordial de la seva vida: la literatura. Durant la presentació del projecte de biografia de Salvador Espriu a l'Ateneu de Barcelona, Castellet va justificar aquesta intencionalitat literària a la mida del seu protagonista i no va avançar res per als titulars. La referencia és la pròpia raó de ser de les biografies. Josep Pla -diu Castellet- estava interessat en les autobiografies "per a la recuperació de la memòria". Aquesta memòria del passat és la que ens ajudarà a pensar en el futur. La biografia treu l'escriptor del seu àmbit privat, el de la seva obra, i l'introdueix dins de la xarxa social, com un referent.

Agustí Pons, fa tres mesos que ha començat a escriure la biografia de Salvador Espriu. Ara està recopilant dades i és conscient de l'embolic en què s'ha ficat. L'obra es publicarà l'any 2013, coincidint amb el centenari del naixement de l'escriptor. Pons, autor també de les biografies de Nèstor Lujan o Maria Aurèlia Capmany, té un clar objectiu amb Salvador Espriu: fer una biografia clara d'una poesia obscura, sense que el personatge perdi la seva complexitat.