30/4/2010 - 09:00h - laMalla.cat

Els 50 anys de Psicosis

L'estrena va ser el 16 de juny de 1960 i després la Paramount Pictures va distribuir la pel·lícula a tot el món. Es deia Psicosis, un dels èxits més celebrats d'Alfred Hitchcock. Està basada en la novel·la del mateix nom de Robert Bloch i el director britànic va comptar amb la col·laboració del guionista Joseph Stefano per fer una de les pel·lícules de suspens més impactats de la història del cinema. Diria que no exagero, però en cas de dubte, sempre podem tornar a veure la cara de terror de Janet Leighen morint a ganivetades a la dutxa d'aquell motel perdut de la mà de Déu. I la música!. Norman Bates-Anthony Perkins, no va tornar a ser el mateix després d'aquella memorable interpretació.

 

El cos de la dutxa no era de Janet Leighen

He dit la cara de terror de Janet Leighen perquè sembla que la propietària del cos que apareixia mullat i ple de sang era una stripper de Las Vegas anomenada Marli Renfro, diu Robert Graysmith al llibre que acaba de publicar: The girl in Alfred Hitchock shower (La noia de la dutxa d'Alfred Hitchock). A Renfro la van donar per morta durant anys, però sembla que la llegenda que afirmava la seva mort a la mida de la ficció no era certa i encara viu tranquil·lament a Califòrnia.

Una altra novetat per celebrar el 50è aniversari de Psicosis: The Moment of Psycho: How Alfred Hitchcock Taught America to Love Murder. Aqui, David Thompson analitza la influència d’aqueta pel·licula en el cinema i la societat nord-americana.

Parlaré més sobre el tema, per celebrar aquest mig segle. De moment, uns apunts per a la fitxa: Janet Leigh para ser nominada a l'Òscar a la millor actriu de repartiment l'any 1961 per la seva interpretació de la pobre Marion Crane. També va obtenir el Globus d'Or a la millor actriu de repartiment. De la seva banda, Anthony Perkins no va ser nominat per l'Acadèmia pel seu memorable paper.

13/1/2010 - 00:47h - laMalla.cat

Éric Rohmer

Ja ha passat gairebé la primera meitat d'aquest mes, el primer de l'últim any del primer decenni del segon mil·lenni. Penso en això i llegeixo que aquest 12 de gener ha mort als 89 anys d'edat Éric Rohmer, el llegendari director de cinema francès, de la nouvelle vague. Va començar en el món artístic ensenyant literatura i va escriure una novel·la, Elisabeth. Després va ser crític de cinema a Cahiers de Cinéma. Un crític que després va obtenir molt bones crítiques per les seves pel·lícules, però mai un èxit de públic majoritari.

El dia que s'ha conegut l'enorme èxit de taquilla d'Avatar, pocs han tingut ganes de recuperar una de les petites joies que Rohmer va construir. El cineasta dedicava els seus treballs al seu públic minoritari però fidel. Quant a la relació del cinema i la literatura, sempre constant, Éric Rohmer preferia les pel·lícules basades en llibres desconeguts, perquè d'aquesta manera els donava a conèixer al públic. L'últim treball de director va ser l'adaptació d'un relat del segle XVII.

Amb Pauline à la plage, Éric Rohmer va aconseguir el reconeixement del jurat al Festival de Berlín de 1983.

30/10/2009 - 11:06h - laMalla.cat

Burton, Ava Gardner i La nit de la Iguana

Com que hi ha una paraula per definir aquesta obsessió, divertimento o ciència que analitza el setè art, vaig a utilitzar-la, encara que només sigui una vegada: cinèfil. Aquesta mena d'éssers humans estan repartits per tot el món i obeïxen a les mateixes neurosis i manies. Dir Richar Burton, Ava Gardner, Liz Taylor, Deborah Kerr o John Huston és com citar els ingredients d'un menú de gourmet.

La nit de la Iguana és un d'aquells clàssics mastodòntics que convé veure a les fosques i renunciant totalment a les crispetes. Aquesta pel·lícula de 1964 està basada en una obra de teatre de Tenesse Williams. Això vol dir que darrera de cada gest i de cada paraula hi ha un pensament que transcendeix, que deixa l'espectador clavat a la butaca, tot per veure un exreverend alcohòlic, una dona que amaga la seva falta d'amor en el sarcasme, una altra que mai no s'ha enamorat, una adolescent procaç i capriciosa i un poeta vell que composa des de fa vint anys el seu darrer poema. L'escenari: un hostal perdut a la selva mexicana...

Si us agrada o pot ser que us agradi algun dia el film, us interessarà també la novel·la de F.G. Haghenbeck, Trago amargo (Roca) on assistim a les peripècies d'un guarda jurat o més bé un detectiu o alguna cosa semblant, que va a parar al rodatge de La nit de la Iguana a Puerto Vallarta. Se suposa que és una feina tranquil·la i sense dificultats. Però les coses es compliquen... Indio Fernández li propina un cop de puny. Sue Lyon, Gardner, Burton, els ulls turqueses de Liz Taylor, l'alcohol i més alcohol... Un llibre diferent.

Un al·licient més. Abans de començar cada capítol Haghenbeck ens diu la recepta d'un cocktail: la d'un bon dry martiny, una margarita o tequila amb alguna cosa més. 

 

9/4/2009 - 14:37h - laMalla.cat

El per què de la bogeria Larsson (I)

No és la primera vegada que parlem aquí sobre Stieg Larsson i la trilogia Millenium que va deixar escrita abans de morir d'un infart als 54 anys. Aquests eren els tres primers capítols d'una sèrie molt més llarga, però els milions de lectors de tot el món s'hauran de conformar amb la promesa de la tercera i última novel·la que ha d'arribar d'aquí a poc a les nostres llibreries. Alguns diuen que la publicaran abans de l'estiu i d'altres aposten per després de l'agost. El cas és que la denominada 'bogeria Larsson' té corda per a temps llarg. El mes de maig cinematogràfic porta sota el braç la seva versió de la primera part de la trilogia: Els homes que no estimaven les dones. Ja veurem com resulta l'experiència. El món literari i els lectors addictes tenen les seves manies i no sempre volen veure malament retratats els personatges que tan bones hores els han fet passar. La història té la suficient força i el suficient ritme i intriga com per deixar atrapats als espectadors a la butaca del cinema. Noomi Rapace serà Lisbeth Salander. Ja és suficientment baixeta i té els ulls suficientment negres, petits i freds que descriu Larsson?. Mikael Blomkvist, que pensa molt i parla poc, com expressarà al cinema els seus cops de melancolia? No ho se. El cinema, que no està vivint uns temps especialment creatius i pateix un dèficit descomunal de bons guions, necessita el recurs de les novel·les i caçar al vol històries que atrapin... Els homes que no estimaven les dones, certament, atrapa i ha deixat a lectors de tot el món enganxats. Què llestos són aquests del cinema!

CONTINUARÀ....