11/2/2011 - 09:19h - laMalla.cat

Un obrer de la cultura

Manuel Vázquez Montalbán va ser un obrer de la cultura, un "escriba" del nou temps, va dir Francesc Salgado amb motiu de la publicació del segon volum d’una trilogia que recull la seva obra periodística: La identitad periodística de Vázquez Montalbán (1939-2003), que es va configurar entre els anys 1974 i 1986. Del humor al desencanto (Debate) es diu aquest segon volum que va ser presentat dins dels actes de la Setmana Negra de Barcelona. El primer volum es va presentar fa ara un any: La construcció del columnista (1960-1973).

Per cert que la Setmana Negra de Barcelona ha tingut de tot aquest any, fins i tot va comptar amb la presència de Baltasar Garzón. El jutge no va negar ser lector de novel·les policíaques. També va dir, en presència de l’ex fiscal general del Tribunal Superior de Justicia, José María Mena, que la seva suspensió és “una cacera de bruixes desagradable i injusta”. L’acte va ser un dels més multitudinaris de la Setmana.

 

Però la Setmana Negra ja ha passat i ha deixat enrere una estela de grans personatges i grans autors. Em quedo amb les primeres frases del programa i espero impacientment que arribi la convocatòria de l’any vinent. Aquestes paraules confirmen una idea que tinc des de sempre. Per saber coses de la realitat, allò millor que podem fer és llegir ficció:

 “El cas Wikileaks ens ha esclatat a la cara just al final d’aquest any passat. És una història real que té els ingredients del thriller més fascinant. Desbordats per una realitat que a vegades sembla que superi la millor ficció, també ens adonem que seguirem necessitant més ficcions perquè ens ajudin a entendre més bé la realitat: vivim en un món canviant, incert, i tenim encara moltes coses per descobrir…”

Premi Pepe Carvalho

Sense sortir de la Setmana Negra de Barcelona, el VI premi Pepe Carvalho va ser per Andreu Martín, que estava especialment emocionat perquè –diu- es va fer escriptor gràcies a que Manuel Vázquez Montalbán va escriure Tatuaje (1975). Durant aquella época Andreu Martín escrivia guions però després d'aquesta novel·la, de Joc brut de Pedrolo i De Mica en mica s'omple la pica de Jaume Fuster va començar la seva primera novel·la: Aprende y calla, publicada l’any 1979 i amb la qual va guanyar un premi que convocaven Libros de la Fontera. A partir de llavors no ha parat d'escriure.

El Premi Biblioteca Breve i Leonora Carrington

Un altre premi literari recent ha estat el que ha lliurat l’Editorial Seix Barral, el Biblioteca Breve. La guanyadora ha estat la mexicana Elena Poniatowska, per una història inspirada en la vida de l’escriptora i pintora surrealista Leona Carrington i la seva turbulenta història de amor amb Max Ernst, la seva experiència en un manicomi i la seva vida després a Nova York i Mèxic. Haurem d'esperar fins el 22 de febrer per llegir-la.

Premi Minotauro

Pels aficionats, que són molts, al gènere de ciència ficció, una nota sobre el premio Minotauro, que concedeix el grup Planeta. La guanyadora és Montse de Paz (Lleida, 1970) i la seva novel·la Ciudad sin estrellas, un relat sobre la pèrdua de la innocència i la recerca de la llibertat.

14/1/2011 - 09:40h - laMalla.cat

Baralla de gats

L'altre dia llegia en un foro sobre literatura l’enorme quantitat de comentaris que havien generat una paraules d’Eduardo Mendoza sobre Frank Kafka. L'escriptor barcelonès va dir durant una conferencia titulada Teoría general de la novela: balance trimestral que l’autor de la Metamorfosi no era un bon escriptor. Mendoza creu que s'ha de "refer la narrativa" i defensa una manera d'escriure novel·les a l'estil clàssic, entrant en la història suament, sense explicar tot el sentit de la novel·la en les primeres frases, com –diu Mendoza- feia Kafka. "Si expliques tot al començament, la resta del text perd el sentit". Etern dilema aquest de la teoria general de la novel·la, especialment quan és això, teoria.

Tots sabem que els estants particulars i els de les llibreries estan plens de sorpreses literàries que no s'adapten pas al savoir faire de l'escriptor com cal. Metarmorfosi, o El Procés en són un bon exemple. De totes formes, el bon literat, l’autor perfecte de novel·les més senzilles de llegir es fa ràpidament amb les simpaties dels lectors, que cauen sense remei (i voluntàriament) entre les xarxes ben estudiades de d'una novel·la escrita segons els cànons establerts i clàssics.

Pelea de gatos l'última novel·la d'Eduardo Mendoza i Premi Planeta del 2010 introdueix al lector en la història a través de la presentació del seu personatge protagonista, Anthony Whitelands, un angles especialitzat en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera convulsa de 1936. A través de la mirada estrangera d’Anthony, Mendoza retrata els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil. Curiosament aquesta època no ha estat molt novel·lada fins ara, així que tenim una bona oportunitat d’entrar en aquell moment complicat que va finalitzar amb una guerra i després amb una de les dictadures mes llargues del món civilitzat. Pero Riña de Gatos no es una història trist. Eduardo Mendoza utilitza un dels seus millors recursos: el sentit de l’humor i la intriga. L’autor ha plantejar dilemes morals al lector i l’ha preparat baralles polítiques, dissertacions sobre l’art i una investigació policíaca. 

Em quedo amb una afirmació que he sentit dir a Mendoza sobre el seu fet d’escriure: “Sempre escric llibres per a veure com finalitzen”.

10/9/2010 - 08:07h - laMalla.cat

Harlan Coben i la seva 'Live Wire'

Com deia Ferran Mascarell aquest dijous, la festa del Premi Internacional de Novela Negra RBA als jardins del Juan Carlos I s'han convertit en una tradició que ja té quatre anys. És una de les primeres trobades després de les vacances, i els col·legues, amics i coneguts del món literari es reuneixen al voltant de la novel·la de suspens.

Aquest any hem vist pujar a l'escenari del guanyador Harlan Coben, un ex jugador de basquet nord-americà que ja porta deu novel·les protagonitzades pel seu alter ego, el detectiu Myron Bolitar, també ex jugador de basquet, casualment. Coben ja ha aconseguit els tres guardons més prestigiosos de la novel·la negra, l'Edgar, el Shamus i l'Antony Adard. Després de 47 milions d'exemplars venuts a tot el món, aquest escriptor de New Jersey s'està convertint en tot un clàssic i diu que prefereix escriure sobre desaparicions i no tant sobre assassinats. "La mena de mal que m'agrada explorar és aquell que descobrim en nosaltres mateixos"-ha dit.

A Live Wire una ex estrella del tennis femení demana que Bolitar li ajudi a trobar el pare del fill que està esperant. Coben diu que la història està basada en la vida real. Es va inspirar quan un amic seu va posar l'ecografia del nen que esperava a Facebook. A partir d’aquí, es va plantejar què passaria si sota la imatge del nen es pogués llegir que la criatura no és de qui ha penjat la foto. Així comença la novel·la.

16/7/2009 - 16:55h - laMalla.cat

La ciutat ha canviat, però no tant

Els llibres no són sempre un producte circumstancial, que passa de moda, com les faldilles o les jaquetes; els pentinats o les arracades. Alguns títols recorren la memòria i formen part dels costums, aquells que repetim marcats pel calendari. Vaig començar a llegir Soldados de Salamina fa alguns anys, una tarda d'estiu, en una cafeteria de la Gran Via de Madrid. El cambrer, vestit amb jaqueta blanca i 'gomina' al cabell, cridava al company de la barra: “¡uno de calamares y dos aguas del tiempo!”. Jo havia demanat un cafè sol i el meu estomac es va queixar sorollosament. Sentia enveja per l'entrepà de calamars que no havia demanat. Havia comprat aquella mateixa tarda el llibre de l'extremeny Javier Cercas a la Casa de libro de Callao i estava impacient per continuar llegint la trobada de l'autor-personatge-protagonista amb Rafael Sánchez Ferlosio, el fill de Sánchez Maza, el misteriós falangista que durant la Guerra Civil es va lliurar miraculosament de ser afusellat a Banyoles. Curiosament, el nom de Ferlosio no es pot lliurar del seu llibre fetitxe, El Jarama, on narra la història d'un grup de joves que passen un diumenge d'estiu al costat del riu madrileny. Aquest llibre i altres que es van escriure durant els anys 50 es van incloure en l'anomenada 'literatura social'. Des del primer moment, em va impressionar la facilitat narrativa, la novetat dels conceptes i la llibertat estilística i intel·lectual d'uns escriptors que estaven sotmesos a una feroç censura. Feroç i ignorant perquè, afortunadament per a nosaltres, no es van adonar mai que aquells escrits obrien escletxes cap a la posteritat. En aquesta línia, i a més de recórrer a les novetats literàries d'aquest estiu, m'atreveixo a recomanar un altre exemplar, Las últimas tardes con Teresa, que va ser Premi Biblioteca Breve al 1965. Les festes majors de Gràcia del mes d'agost estan lligades per a mi al món que va saber dibuixar amb saviesa Juan Marsé, en una ciutat que a mitjans del segle XX estrenava noves formes de vida i també salvatges contrastos socials. El vaig llegir fa temps, i molts anys després de ser escrit, però diria que, fins i tot ara, són actuals les situacions. Barcelona ha canviat, però no tant.

 

22/5/2009 - 12:16h - laMalla.cat

No us lliurareu dels llibres

Llibres


Vaig aprendre molt sobre semiòtica i comunicació de masses a la facultat de periodisme amb Umberto Eco. Apocalíptics i Integrats va ser tota una revelació per a mi durant aquells dies. Vaig veure clar els tres nivells de la cultura i també vaig aprendre sobre la importància de portar un llibre de butxaca penjant del meu abric. Qualsevol estudiant ha tingut l'oportunitat d'aprendre amb Umberto Eco que durant la segona meitat del segle XX a la literatura es va produir una revolució social i es va donar un pas endavant en la socialització de la lectura, venent a preus molt més barats els llibres i obrint una altra línia de mercat per a les editorials. Segurament és per això que des de llavors tinc tendència a creure'm les coses que diu el vell professor del Piamonte. Al seu últim llibre, No esperéis libraros de los libros, aborda l'assumpte dels llibres electrònics i assegura que l'enginyós invent no deixarà enrere els llibres de paper, amb la seva tinta i les seves pàgines amb l'olor de l'impremta. Umberto Eco, que ha estat a Espanya per presentar la seva última obra, ha visitat la Biblioteca Nacional a Madrid, on ha consultat llibres que tenen més de 1000 anys i també altres que poden ser llegits amb tota normalitat 500 anys després d'haver estat escrits. Després d'assistir a aquesta experiència, Eco assegura que el paper i la tinta impresa tenen el seu futur assegurat i ha declarat que si hagués de deixar un missatge de futur a la humanitat ho faria en un llibre de paper i no en un llibre electrònic, perquè ningú no pot assegurar en aquests moments que un suport electrònic pugui durar tant de temps conservant intacte el seu missatge. Interessant punt de vista. 

Per cert que, durant una roda de premsa que va fer a Madrid algú va preguntar a l'autor de En el nom de la rosa: quin llibre regalaria a Silvio Berlusconi?. Va respondre que no li regalaria cap, perquè el president del seu país ha declarat que no ha llegit res en 20 anys. De totes formes, posats a triar un exemplar per al cavalieri, li regalaria Lolita, de Nabokov, per les últimes noticies que han aparegut sobre ell últimament. Curiós. 

19/3/2009 - 19:36h - laMalla.cat

Murakami a la platja de Barcelona

“Jo l'he trobat molt humà, aquesta és la paraula”. Una admiradora de Haruki Murakami sortia l'altre dia de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona molt contenta i dient aquestes coses a una amiga seva. Havia assistit a l'acte on l'escriptor japonès havia mantingut una conversa amb la directora de cinema Isabel Coixet. L'Auditori on es feia la xerrada estava completament ple de gent i molts es van haver de quedar fora. A la sortida d'aquell diàleg, el públic afortunat que havia pogut presenciar-lo no podia dissimular la seva satisfacció. Murakami té milers d'admiradors a tot el món, que valoren la seva senzilla i distant timidesa. No sembla estrany que a Europa soni com el perfecte candidat al Nobel de literatura. Al seu país, però, no ha pogut evitar tenir importants detractors, que l'acusen de destruir la tradició japonesa i, fins i tot, posar en dubte Yukio Mashima, un dels més grans dels clàssics nipons.

A occident, hi ha qui compara Murakami amb el cineasta David Lynch, per allò de situar personatges perduts en mons inhòspits. I realment a After dark (l'última obra que el japonès ha publicat fa poc i que ja hem llegit) el lector s'endinsa sense voler en un món fosc i desconegut per descobrir sentiments que no esperava. Mentre la ciutat dorm, embriaga la música de saxo i uns personatges aparentment freds establiran una altra manera, neta i sincera, d'encarar les complicacions de la vida.

Haruki Murakami s'ha convertit en una addicció pels seus lectors incondicionals, que s'han acostumat a creuar els límits entre la ficció i la realitat, entre la consciencia i el subconscient. Llegint, per exemple, Faka a la platja, es pot arribar a veure lògic que algú pugui parlar amb els gats o que ploguin peixos del cel. És veritat que també pot crear grans fòbies entre els que es neguen a entrar en aquest món sensorial i oníric. Però ha estat capaç d'escriure sobre els llocs comuns de molta gent de tot el món. Ell mateix ho explica: “tinc un lloc secret, profund i fosc, on no es distingeix entre allò que és real o allò que és fantàstic”.

1Q84, aquest serà el títol que haurem de perseguir d'aquí a poc. Durant la seva visita a Barcelona Murakami ha avançat que serà l'obra més voluminosa que hagi escrit i vol que recordi a l'Orwell de 1984 però al inrevés. No serà una novel·la futurista sinó que parlarà del passat. Umm!. Quina impaciència. Però, tranquils, que ja ha passat a les mans del seu editor japonès.

Si vols, pots llegir Les músiques de Murakami.

2/2/2009 - 19:03h - laMalla.cat

Una setmana molt, molt negra, a Barcelona

Aquesta setmana ha començat la BCNegra, que no ha faltat a la seva cita ni al seu compromís de situar la intriga, el misteri i el suspens a la categoria de ritu ciutadà. El saló de Cent de l'Ajuntament posarà l'escenari a visites tan esperades com la de l'última estrella del firmament del suspens, Robertto Saviano, l'autor de la també cinematogràfica, Gomorra. Per cert que, ja han passat cinc anys des que va morir Manuel Vázquez Montalbán a l'aeroport de Bangkok. Sempre m'ha semblat que aquest era un final més digne de Pepe Carvalho que del seu creador, sempre discret sota la seva pulcra sensatesa. Commemorant aquest aniversari, aquests dies de la setmana negra, que no ha pogut oblidar el rastre de Montalbán, vol retre un homenatge al seu inspirador i donarà el seu nom a una plaça del Raval. Parlant de Pepe Carvalho, el lliurament del premi que porta el seu nom, és el moment més destacat de la setmana de literatura de suspens i aquest any Roca Editorial i Edicions B han fet venir a un dels seus autors fetitxe, Michael Connely, perquè vingui a buscar el seu guardó. Avui, que he sortit de casa amb 'El Xinès' a la mà, no oblido que Henning Mankell ja ha rebut el Pepe Carvalho, en un acte que difícilment podran oblidar aquells que el van anar a escoltar. Un tema apart és El Xinès. En aquesta ocasió Mankell ha deixat Kurt Wallander al calaix, però ha posat en escena una madura jutgessa sueca que omple el relat de noves sensacions. Em pregunto, si Donna Leon s'atreviria a sortir sense el comissari Brunetti pels sinuosos canals de Venècia.

La setmana de literatura negra de Barcelona dóna per a molt. Una visita ràpida al Palau de la Virreina porta la mirada del curiós amant de la intriga de ficció a històries molt més properes i truculentes, les que es poden llegir a algunes portades de El Caso. Aquest dimarts hi ha una taula rodona a la Blanquerna sobre aquest diari de successos, que va omplir pàgines i pàgines durant quatre dècades amb crimens horribles i amb una realitat que semblava estreta de la imaginació morbosa d'un pertorbat. Durant els anys del franquisme i anys després de la mort del dictador, una frase recurrent de les discussions familiars era: "no, si sortirem a El Caso...". El diari era sinònim de tragedia. Ara, part d'aquesta sòrdida realitat està exposada al vestíbul de la Virreina amb algunes de les portades més significatives. He copiat alguns dels titulars. Crec que no necessiten comentaris: "El arropiero, psicòpata del Puerto de Santa Maria. Son tantos los crímenes que confiesa que ya cuesta trabajo creerlo". Un cas de maltractament: "Bilbao: un banquero apuñala a su mujer. Asesinada por unas cebollas". La veritat és que no tenien manies pel tal de ser breus i explicatius: "Un asesino anda suelto" o "Horror en el cortijo", sobre el cas del crimen de Los Galindos, que després Alfonso Grosso va convertir en novel·l.la (Planeta). Aquestes referències a El Caso m'han fet pensar en Enrique Rubio i en les seves converses d'abans i després del programa de ràdio. Ja jubilat des de feia anys, el 'Comisario' conservava les ganes d'explicar la seva "timoteca nacional" i era un llibre obert si li preguntaves sobre el successos d'aquells anys negres de la dictadura a Barcelona. Fa poc va morir i no vaig sentir o llegir cap homenatge sobre qui havia passat tants anys al peu del canó del periodisme.