19/4/2011 - 10:19h - laMalla.cat

Sunset Park

Paul Auster s'ha guanyat el privilegi de ser un escriptor esperat. Una filera llarga de lectors de tot el món han passat molt bones estones amb les seves novel·les i quan, finalment, es decideix a publicar-ne una de nova, resulta fàcil imaginar que més d'un admirador deixa allò que estava llegint i s'endinsa sense remei en la novetat que l'escriptor de Nova Jersey ha deixat a l'aparador.

Ens va arribar fa uns mesos i es troba entre els més venuts. Sunset Park, recorda l'aroma de d’una història ben tramada, com Broolyn Follies, però amb uns personatges que no aconsegueixen arribar a ser tan càlids. Possiblement Auster no pretén que Miles, Pilar, Alice, Brig o els pares de Miles siguin allò que podríem anomenar personatges simpàtics, però tots ells tenen un punt de passió oculta que manté alerta el lector.

A Sunsent Park tot comença quan Auster ens presenta Miles Heller, de 28 años. Aquest personatge porta set anys vivint aïllat del seu món, del qual va decidir fugir. Darrere només deixa una breu nota. Heller es passa anys en soledat, fins que un dia troba una jove de 16 anys, Pilar, que, casualment, llegeix la mateixa novel.la que ell: El Gran Gastby.

Després, les circumstàncies fan que Miles torni de nou al seu passat, als secrets, al seu pare, un magnífic editor; a la seva mare, una actriu captivadora; a la seva madrastra, una intel·lectual amb un judici molt encertat. També torna a la comunitat de Sunset Park y als seus camarades okupas. Torna a la vida, amb les seves penes i les seves glòries.

Les penes i les glòries es barregen com si res en una mateixa cosa. Es refia Miles realment del seu amic Brig, que li proposa compartir una casa abandonada i regenta un negoci conegut com L'Hospital dels Objectes trencats? Aquest lloc inèdit està situat a la Cinquena Avinguda, en Park Slope, al costat d'una bugaderia. El negoci de Brig consisteix en reparar objectes que estan a punt de desaparèixer: màquines d'escriure manuals, plomes estilogràfiques, rellotges mecànics, ràdios de fusta, telèfons de disc... Paul Auster diu que s'inspira constantment en Emily Brontë. Potser, i ho fa a la seva manera, amb els peus posats en l'actualitat.

M'ho he passat molt bé amb Sunsent Park. Crec que Paul Auster és un autor que té dues cares: d'una banda, la cara d'un narrador estrany, críptic, que ens fa entrar en mons difícils, els que es troben més enllà del subconscient, com a Viatges per l'Scriptorium o Trilogia de Nova York. D'altra banda, està l'Auster de les històries obertes al carrer, a les misèries humanes a flor de pell, com Brooklyn Follies o Sunsen Park.

Sunsen Park és una història sobre històries, sobre literatura, sobre el món de les editorials. És Nova york i és la la crisi econòmica i la depressió d'una generació de nord-americans amb les coses no gaire clares i amb un futur bastant més incert que el del seus pares.

Invisible

La compassió és un sentiment abominable

 

30/12/2009 - 19:45h - laMalla.cat

Del 23F a Nova York en un llibre electrònic

Ara que s'acaba l'any, sembla una bona idea continuar amb l'exercici que vaig començar fa uns dies, el de parlar de llibres susceptibles de convertir-se en regal. No asseguro res, perquè aconsellar lectures és un risc important. Tot i això, com diu Josep Maria Espinàs en el seu últim llibre “El temps va passant, però la festa segueix”. Aquest nou títol, que ha aparegut durant el 2009, I la festa segueix (Edicions La Campana), és una mena d'autoretrat d'Espinàs, on reflexiona sobre els fets de la vida, la de tots i la seva mateixa. La Campana també ens ha obsequiat aquest any amb Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació, de John Carlin. Sobre aquest llibre Eduardo Mendoza va dir a El País: “Hagués pogut ser la millor novel·la de l'any si no fos perquè tot allò que explica va succeir de veritat. Mendoza, de la seva banda, ha revelat amb Seix Barral Tres vidas de santos. Aquests són tres relats, de tres personatges que estan disposats a renunciar a tot.

Igual que el llibre de Carlin, el 23 F de 1981 també podia haver estat una novel·la si els fets que es van produir al Congreso de los Diputados no haguessin estat una realitat com un piano. De fet, Javier Cercas va intentar convertir en ficció tot l'entramat conspirador que va finalitzar amb Antonio Tejero envaint el Parlamento i disparant contra tot allò que es movia. Finalment, Cercas va escriure Anatomia de un instante sense allunyar-se de la veritat i ha demostrat que el cop d'Estat contra la democràcia incipient que presidia Adolfo Suárez pot superar qualsevol novel·la policíaca. L'última obra de Cercas s'ha situat entre els més venuts a la diada de Sant Jordi, de la Feria del libro de Madrid i de les llistes de més venuts de les llibreries i de les seccions de cultura dels diaris. Mereix una estona d'atenció.

 

Per cert, Ecos Travel Books ha presentat la primera guia de viatges digital en castellà per a e-book, iPhone, ordinadors i altres dispositius de lectura electrònica. Es tracta d'una guia de Nova York i conté tot allò que s'ha de veure a Manhattan, a les seves botigues, museus, parcs, gratacels.....

21/12/2009 - 12:40h - laMalla.cat

El prestigi de llegir

'L'altre dia parlava amb un veterà i expert editor (que ha viscut moltes enceses i difícils batalles editorials i literàries) sobre la relació de la cultura amb la política i l'economia. Està clar que fer llibres no és negoci. No és un negoci, per exemple, com fer cotxes o fabricar ChupaChups. No obstant això, els llibres s'editen, s'escriuen... i a vegades es llegeixen.

I, si no és negoci, com és que no s'han tancat totes les editorials del món, com és que encara no s'han convertit en sandvitxeries totes les llibreries? Com és que el pragmatisme que impera no s'ha carregat d'una vegada per totes d'aquest inútil i poc pragmàtic món del llibre? És el prestigi, vaig sentir dir.

És molt normal i corrent sentir parlar a la gent sobre la quantitat de llibres, sobre les piles de llibres que tenen a casa per llegir, com si aquest deure es pogués donar per tancat algun dia. Dir aquesta obvietat sempre m'ha semblat una enorme ximpleria, o és que algú té pensat engolir-se tota l'energia del món, la vida de les coses o tot el pensament que ha generat la història?. Jorge Luis Borges, un lector impenitent i constant, deia: “Que altres presumeixin de les pàgines que han escrit; a mi me enorgulleixen les pàgines que he llegit”. L'escriptor argentí lamentava que “ja no queden lectors, en el sentit ingenu de la paraula, sinó que tots són crítics potencials”.

 

En fin, he sentit a pocs escriptors i lectors impenitents parlar sobre la por al llibre electrònic, sens dubte un dels regals de moda d'aquest Nadal. Tot s'ha de veure, si més no. Umberto Eco, un descregut magistral, resolt el tema assegurant que no ens lliurarem dels llibres. Aquest any ha publicat No esperéis libraros de los libros, on aborda l'assumpte del llibre electrònic i assegura que l'invent no deixarà enrere el llibre de paper.

16/12/2009 - 12:30h - laMalla.cat

De kawakami a Dan Brown

La literatura sap com ningú fer una ullada al món i sap viatjar pels confins més llunyans i més propers de l'univers. Els millors llibres, crec, són aquells que han sorgit de la llibertat personal i íntima del seu autor i que van més enllà de les petites misèries que els envolten. En els propers dies em proposo fer un repàs de llibres, aquells que poden ser perfectament recomanables i que es poden trobar fàcilment a les llibreries, per si algú vol regalar un bon cúmul de paraules.


 

Un descobriment interessant ha estat l'autora japonesa Hiromi Kawakami. El cielo es azul la tierra blanca (Acantilado) ha estat el primer títol traduït a l'espanyol d'aquesta autora que ja ha rebut els premis més prestigiosos del Japó.

Trago Amargo (Roca Editorial) dóna un apunt cinematogràfic i es fica en el rodatge del clàssic de John Huston La nit de la Iguana que, amb un repartiment de luxe, portava al cinema una de les diatribes existencialistes del dramaturg Tenesse Williams.

Seix Barral ha publicat aquest setembre Engaño, de Philip Roth, una novel·la curta de qui està considerat un dels millors escriptors nordamericans actuals. Engaño és el relat de dos amants que enganyen a les seves respectives parelles i es troben al seu amagatall per explicar-se els seus petits o gran conflictes. Ell és un intel·lectual de mitjana edat i ella una dona més jove, intel·ligent i brillant, que es troba atrapada dins del seu matrimoni humiliant.

Però no obviarem els best-sellers. Sens dubte, un dels més esperats de la temporada ha estat El símbolo perdido/El símbol perdut (Planeta/Empúries) que es va posar a la venda el 29 d'octubre amb tota mena d'expectatives, amb un concurs per descobrir enigmes i tot. La nova entrega de Dan Brown va sortir amb una tirada milionària. Per cert, que l'e-book d'El símbol perdut està plantant cara a la seva edició en paper i la llibreria online més important del món, Amazon, sembla que està guanyant.

21/4/2009 - 13:31h - laMalla.cat

Què esperem de Sant Jordi?

Què esperem del dia de Sant Jordi? Esperem que faci bon temps, és la resposta correcta i generalitzada. Els editors, esperen el sol. Els llibreters, han posat espelmes al Crist de Lepant, que per això va estar a la batalla del mateix nom, perquè allunyi la pluja que ens envia amb el paraigües a casa. I el públic nombrós, naturalment, espera i desitja un bon “sol, solet, vine'm a veure...” per a les seves passejades entre les taules de llibres. Docs, si, és això. El dia ha de sortir lluit, la resta de la feina ja esta feta. Això ho saben molt bé els companys dels departaments de premsa de les editorials, que a aquestes alçades saluden els seus familiars per e-mail. Les llibreries ja han posat el cartell de “no tinc més espai al magatzem” i els periodistes han fet els deures i han llegit i han presentat als seus lectors les seves recomanacions. A lamalla.cat teniu un especial amb totes les novetats i aquí, fem repàs ara mateix:

El per què de la bogeria Larsson (I)

El per què de la bogeria Larsson (II)

Una història d'amor de Salman Rushdie

Murakami a la platja de Barcelona

Elegia per un amercià', el tribut de Siri Hustvest a Nova York

Tots els viatges de Julio Equis comencen amb un parell de paraules , “me'n vaig”...

El corazón de Napalm' a la Barcelona dels vuitanta

Jordi Coca i la noia del ball

Maruja Torres, Nadal 2009

Per què no busquen Irène Némirovsky

Ruedo Ibérico

Ah, aviso. El 23 d'abril és urgent, he de marxar unes hores, no puc acabar el dia sense passar per caixa (hi ha el 10 per cent de descompte). Normalment ja sé el que vull. I també m'esperen les rosquilles de Sant Jordi que compro a la plaça de Sant Jaume. Tot un plaer de la vida.

30/12/2008 - 17:36h - laMalla.cat

Per què no busquen Irène Némirovsky?

Qualsevol que passeja aquests dies per les llibreries de la seva ciutat, del seu poble o bé el poble o ciutat d'un altre, de seguida s'adóna que, exposades com si fossin delicades mercaderies, allà estan les novetats esperades de l'any. També estan les reedicions i les versions butxaca d'altres anys. Per aquestes dates, la norma general del consumidor bibliòfil aficionat és mirar les novetats, per regalar-les i per regalar-se-les  a un mateix. Paul Auster ens ha regalat al 2008 Un home en la foscor (Edicions 62/ Anagrama). L'escriptor americà va venir a Barcelona per presentar la seva última novel·la, i no va deixar indiferents als seus admiradors. A "EEUU no entrevisten a un escriptor com jo, no volen saber les meves opinions" -va dir en una entrevista, precissament. Però no ens entretinguem, que queda molta llibreria. Ah! allà està, el Xinès, de Henning Mankell (Tusquets). Segons l'editor aquesta és la millor novel·la de l'escriptor suec. Mankell concedeix poques entrevistes, però l'any passat va ser l'estrella de la tercera trobada de novel·la negra de Barcelona i va deixar bocabadada l'audiència. A Mankell no li agraden els telèfons mòbils i confessa la seva incomoditat quan escolta a tot volum les converses privades al tren o l'autobús, i ara també al metro (no sé si m'agrada aquesta magnífica cobertura del suburbà barceloní de la qual  se senten tan orgullosos els de TMB).

Haruki Murakami és un altre escriptor de poques paraules (parlades, es clar). La traducció que ens arriba del japonès ens fa sentir la proximitat d'un autor que despulla aquells sentits que no estan catalogats als manuals infantils. After Dark és de l'octubre de 2008, però també estan per les taules llibreteres els altres sis títols que també ha publicat Tusquets. El vell Andrea Camilleri és un altre que no deixa d'escriure. Per Sant Jordi, molta gent es va decidir per La pensión de Eva, (Salamandra) "Una desesperada i molt tendra història d'amor y mort", deien al Corriere della Sera Magazine. Per cert, El crim de Garlasco, II Premi de Novel·la Negra RBA, és la primera novel·la negra de Camilleri sense Salvo Montalvano. Està basada en un fet real que va passar a Palermo. Un altre veterà, D. Antonio, (Antonio Gala) va esperar a la tardor i va obrir temporada editorial amb Los papeles de agua. De nou, la protagonista una dona amb problemes. Parò, vaja! si les aventures literàries poden ser un espectacle... Després de l'èxit d'Els homes que no amaven a les dones, Stieg Larsson torna amb La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Columna/Destino), amb Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist de nou junts. El desaparegut Stieg Larsson és el protagonista de les llistes de vendes amb la segona entrega de la trilogia Millenium. Per cert, d'aquí a poc es podrà veure la pel.lícula d'allò que s'ha denominat 'la bogeria Larsson'. Blomkvist i Salander a la pantalla gran, posant imatges a la història d'Els homes que no amaven a les dones.

Això serà cap al febrer. De moment, l'estoig dels premis planeta sempre són interessants i aquí estan, fidels al seu encant mediàtic. Aquest any els Planeta introdueixen al lector en gèneres molt definits: la novel·la negra i el de les curses de cavalls, no és que sigui aquest un gènere molt abundant en exemples, però Fernando Savater, amb La hermandad de la buena suerte, aposta per situar la seva obra en un sorprenent i encara reduït club de les novel·les sobre aquest món que, ho reconec, ignoro absolutament. Es veritat que al voltant de les curses de cavalls es poden imaginar multitud de situacions retorçades, personatges molt dolents i vicis sense control. M'ha semblat una mica més interessant la novel·la d'Àngela Vallvey, Muerte entre poetes. Les novel.les de misteri sempre tenen un no sé què d'intriga que et fa mantenir l'atenció fins al final. Una altra garantia: Vila-Matas. L'autor de Doctor Pasavento ha publicat aquest desembre Dietari Voluble (Anagrama). És un quadern de notes personals, amb comentaris sobre llibres llegits i la pròpia experiència. "Aquest és el meu tema, tots els meus temes. La manera en què la literatura apareix a tot arreu", diu Enric Vila-Matas.

Però no marxem encara. Remenant llibres a la llibreria es poden descobrir tresors, no hem d'anar sempre amb la llista feta, com quan anem al 'super', demanar al dependent per acabar abans, pagar (es clar) i sortir de pressa, com si els milers de volums entregats al seu solitari esperar que algú els agafi tinguessin urpes. Per què no busquen Irene Némirovski? El seu cas és molt semblant (segons el meu punt de vista) al de Sándor Márai, Salamandra recupera escriptors de l'Europa de l'est nascuts a principis del segle XX (Márai a la ciutat eslovaca de Kassa. Per cert que l'editorial ha publicat recentment Diarios, el primer volum dels seus diaris personals que es tradueix al castellà). Némirovski va néixer a Kiev, a principis del segle XX. Era una escriptora lúcida i també commovedora, que descrivia amb el detall dels naturalistes l'ambient opressiu de les ciutats provincianes d'aquella època. A vegades em recorda a la gallega Emilia Pardo Bazan (no cal que sigui ara, però no hauríem de descartar buscar també la comtessa entre els fons d'Alianza Editorial). Némirovski va morir a Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial, quan ja havia començat la seva carrera a París.  Es curiós i afortunat que, passat mig segle, s'hagin publicat els seus relats inèdits, alguns enterrats en maletes familiars durant decennis.