5/8/2011 - 00:12h - laMalla.cat

Alessandro Baricco, Emaús

Emaús té 149 pàgines. És una novel·la d'Alessandro Baricco, el mateix de Seda o Novecento, per exemple. Aquest autor italià, de Torí, acostuma a dir històries apassionades. Té una gran habilitat per extreure a la ficció tota la força que amaga l’ànima humana; els seus misteris i motius foscos.

A Emaús podem llegir sobre el patiment de la infància i els secrets incomprensibles de les famílies. La depressió i la religió, la fe i la pèrdua de la innocència, i l'esperança sota les aigües negres del riu que hi ha sota pont.

A l'evangeli de Lucas hi ha un moment en què dos deixebles de Jesús es troben a Emaús davant la presència d'un misteriós home que resulta ser el propi Crist ressuscitat.

A la novel·la de Baricco, un adolescent, Luca, junt amb els seus amics Bobby i El Santo, viuen moments de descobriments. Tots ells pertanyen a la classe mitjana de la Itàlia dels anys 70. La seva afició és la música; toquen junts a la Iglesia i assisteixen els malats a l’hospital dels pobres. De l’altra banda està Andre, una noia de classe alta que viu més enllà del bé i del mal, desafiant els prejudicis socials.

Els amics adolescents viuen la seva existència rutinària, aparentment inamovible. Però tot comença a trencar-se davant l'enigma sensual d'Andre, que mostrarà als seus ulls la vida que existeix més enllà de l’existència mediocre d'una societat reprimida.

Inquietant, el joc de Baricco. 


 

1/7/2011 - 11:07h - laMalla.cat

L'illa de l'última veritat

Viure el mar; les seves expectatives, les seves amenaces i promeses, la seva plenitud i immensitat és quelcom més que una afició o un esport. La decisió de passar hores navegant per unes aigües que no controles conforma una manera d’entendre la vida. Diu Flavia Company que “Navegar vol dir saber on estem, d’on venim i cap a on anem. Per això potser és més difícil navegar que viure”. I té raó, l’escriptora Flavia Company és una gran navegant i sap de què parla. Per això també sap de què escriu quan omple de vida les pàgines de L’illa de l’última veritat. (Proa, l’edició en català/Lumen, l’edició en castellà).

La novel·la relata la història del Dr. Mathew Prendel, qui havia estat desaparegut al mig de l’Atlàntic durant cinc anys i al final de la seva vida confessa els misteris que van envoltar sempre la seva vida a una illa deserta. Perquè "hi ha secrets amb què es pot viure, però amb què no es pot morir".

L’esperit de supervivència portat als límits més brutals; això trobem a l’últim llibre de Flavia Company. Oi que més d’una vegada hem pensat què passaria si ens trobéssim tirats al mar, sense cap terra a la vista i sense cap més garantia que la pròpia resistència al cansament?. Oi que ens hem imaginat passant totes les hores del dia flotant damunt d’unes aigües sense final?.

A L’illa de l’última veritat el Dr. Prendel explica aquest moment inexplicable d’angoixa i sentit de supervivència que ens empeny a continuar vivint. I després la curiositat. Què ens portaríem a una illa deserta... Però, en realitat, podem triar què podem portar? Gairebé mai, diria. Com Robinson Crusoe, els nàufrags finalment s’adapten al seu medi i troben la manera de sobreviure. I la traïció? Sabrien mantenir les nostres vides intactes, la nostra integritat inalterable, si la nostra existència depengués dels fils sensibles dels sentiments més retorçats?. De què no seríem capaços per conservar l’últim bri de vida i d’esperança? L’illa de l’última veritat ens transporta al mar, ens deixa navegar pel mig d’un oceà que no sempre és amable, és obsessiu i acaparador, enorme i salat, sord i sorollós, com els tambors monòtons i tronadors que toquen a l’Àfrica. El mar també és silenciós i cruel, amable i romàtic, tan amic i tan sincer com ho pot ser la pròpia vida que canvia a cada instant.

15/4/2011 - 12:03h - laMalla.cat

Un món molt particular

"Bruna se despertó sobresaltada y recordó que iba a morir".

Aquestes són les primeres paraules de l'última novel·la de Rosa Montero. Lágrimas en la lluvia (Seix Barral) ha estat definida per la pròpia editorial com "una novel·la de supervivència, sobre la moral política i l'ètica individual, sobre l'amor i la necessitat de l'altre, sobre la memòria i la identitat". Els personatges recorden els replicants de Blade Runner, la pel·lícula de Ridley Scott. Lágrimas en la lluvia té molt d'aquesta pel·lícula, té la mirada de qui vol ser, per sobre de tot, humà. La protagonista de la història està a la recerca de respostes, és una replicant que posa el seu temps al servei de la veritat, del record, de les coses autèntiques. La periodista madrilenya ha sabut crear un món oníric i irreal, com la vida mateixa. L'autora de Lágrimas en la lluvia diu que la realitat és molt més amplia del que ens pensem. Els somnis, les elucubracions, les idees també conformen la realitat.

Rosa Montero ha estat a Barcelona fa pocs dies, per explicar personalment el seu món literari i ho ha fet, com sempre, de la mateixa manera apassionada i autèntica que a les novel·les i els articles que escriu.

La primera novel·la que Montero va publicar a començaments dels anys 80, Crónica del desamor, era una apassionant història de joventut, “costumbrista”, amb els peus posats en una realitat desperta i oberta d'una societat crítica, decebuda moltes vegades i sorprenentment vital en altres moments. Les dones no podien escriure des de l'espai dels somnis durant els anys vuitanta, encara no, havien de demostrar que eren dures i que sabien observar el món amb tota la seva realitat crua i Rosa Montero va saber aprofitar la seva habilitat periodística per mostrar una altra manera d'explicar les coses. Era ficció, però no tant. Després va canviar, a partir de Temblor, la seva literatura es va fer més surrealista, més distanciada. La periodista madrilenya es declara una escriptora profunda i clara, diu que s'ha d'escriure "desde lo de más abajo", des de les profunditats d'un mateix i ho fa així perquè ella diu que escriu allò que li agradaria llegir.

Però aquesta novel·la és una anomalia. Rosa Montero explica que Lágrimas en la lluvia és un regal que es va voler fer a ella mateixa quan va fer els 60. És una qüestió de mirades, de gestos de plaer pur i dur. És una història de ciència-ficció. La memòria, la realitat, la vida, el record, la supervivència d'un en els ulls dels altres. Aquesta història et transporta cap a un món oníric i irreal, com la vida mateixa. És un relat de supervivència, sobre la moral política i l'ètica individual; sobre l'amor i la necessitat de l'altre, sobre la memòria i la identitat, sobre la imaginació, sobre la pròpia realitat, que són moltes coses -diu Rosa Montero- també els somnis, els records, la immortalitat i l’obsessió per la mort. Rosa Montero narra la recerca d’un futur imaginari, coherent i poderós i ho fa amb passió, acció vertiginosa i humor, l’eina essencial per a comprendre què està passant i passarà.

Argument

Són els Estats Units de la Terra. Madrid, any 2109. Ha augmentat el número de morts de replicants que s'ha tornat bojos de sobte. La detectiu Bruna Husky és contractada per descobrir què hi ha darrere d'aquesta onada de bogeria col·lectiva en un entorn social cada vegada més inestable. Algú transforma l'arxiu central documentació de la Terra per modificar la Història de la humanitat. La detectiu Bruna Husky, una replicant, una dona inadaptada que es veu immersa en una trama mundial mentre s'enfronta a la constant sospita de la traïció.

Per finalitzar, em permeto copiar les frases del final del llibre, que no és el mateix que explicar el final.

"-pues parece que hoy tampoco se acaba el mundo -dijo la rep

-se diria que no.

-Bueno, es un alivio."

11/2/2011 - 09:19h - laMalla.cat

Un obrer de la cultura

Manuel Vázquez Montalbán va ser un obrer de la cultura, un "escriba" del nou temps, va dir Francesc Salgado amb motiu de la publicació del segon volum d’una trilogia que recull la seva obra periodística: La identitad periodística de Vázquez Montalbán (1939-2003), que es va configurar entre els anys 1974 i 1986. Del humor al desencanto (Debate) es diu aquest segon volum que va ser presentat dins dels actes de la Setmana Negra de Barcelona. El primer volum es va presentar fa ara un any: La construcció del columnista (1960-1973).

Per cert que la Setmana Negra de Barcelona ha tingut de tot aquest any, fins i tot va comptar amb la presència de Baltasar Garzón. El jutge no va negar ser lector de novel·les policíaques. També va dir, en presència de l’ex fiscal general del Tribunal Superior de Justicia, José María Mena, que la seva suspensió és “una cacera de bruixes desagradable i injusta”. L’acte va ser un dels més multitudinaris de la Setmana.

 

Però la Setmana Negra ja ha passat i ha deixat enrere una estela de grans personatges i grans autors. Em quedo amb les primeres frases del programa i espero impacientment que arribi la convocatòria de l’any vinent. Aquestes paraules confirmen una idea que tinc des de sempre. Per saber coses de la realitat, allò millor que podem fer és llegir ficció:

 “El cas Wikileaks ens ha esclatat a la cara just al final d’aquest any passat. És una història real que té els ingredients del thriller més fascinant. Desbordats per una realitat que a vegades sembla que superi la millor ficció, també ens adonem que seguirem necessitant més ficcions perquè ens ajudin a entendre més bé la realitat: vivim en un món canviant, incert, i tenim encara moltes coses per descobrir…”

Premi Pepe Carvalho

Sense sortir de la Setmana Negra de Barcelona, el VI premi Pepe Carvalho va ser per Andreu Martín, que estava especialment emocionat perquè –diu- es va fer escriptor gràcies a que Manuel Vázquez Montalbán va escriure Tatuaje (1975). Durant aquella época Andreu Martín escrivia guions però després d'aquesta novel·la, de Joc brut de Pedrolo i De Mica en mica s'omple la pica de Jaume Fuster va començar la seva primera novel·la: Aprende y calla, publicada l’any 1979 i amb la qual va guanyar un premi que convocaven Libros de la Fontera. A partir de llavors no ha parat d'escriure.

El Premi Biblioteca Breve i Leonora Carrington

Un altre premi literari recent ha estat el que ha lliurat l’Editorial Seix Barral, el Biblioteca Breve. La guanyadora ha estat la mexicana Elena Poniatowska, per una història inspirada en la vida de l’escriptora i pintora surrealista Leona Carrington i la seva turbulenta història de amor amb Max Ernst, la seva experiència en un manicomi i la seva vida després a Nova York i Mèxic. Haurem d'esperar fins el 22 de febrer per llegir-la.

Premi Minotauro

Pels aficionats, que són molts, al gènere de ciència ficció, una nota sobre el premio Minotauro, que concedeix el grup Planeta. La guanyadora és Montse de Paz (Lleida, 1970) i la seva novel·la Ciudad sin estrellas, un relat sobre la pèrdua de la innocència i la recerca de la llibertat.

14/1/2011 - 09:40h - laMalla.cat

Baralla de gats

L'altre dia llegia en un foro sobre literatura l’enorme quantitat de comentaris que havien generat una paraules d’Eduardo Mendoza sobre Frank Kafka. L'escriptor barcelonès va dir durant una conferencia titulada Teoría general de la novela: balance trimestral que l’autor de la Metamorfosi no era un bon escriptor. Mendoza creu que s'ha de "refer la narrativa" i defensa una manera d'escriure novel·les a l'estil clàssic, entrant en la història suament, sense explicar tot el sentit de la novel·la en les primeres frases, com –diu Mendoza- feia Kafka. "Si expliques tot al començament, la resta del text perd el sentit". Etern dilema aquest de la teoria general de la novel·la, especialment quan és això, teoria.

Tots sabem que els estants particulars i els de les llibreries estan plens de sorpreses literàries que no s'adapten pas al savoir faire de l'escriptor com cal. Metarmorfosi, o El Procés en són un bon exemple. De totes formes, el bon literat, l’autor perfecte de novel·les més senzilles de llegir es fa ràpidament amb les simpaties dels lectors, que cauen sense remei (i voluntàriament) entre les xarxes ben estudiades de d'una novel·la escrita segons els cànons establerts i clàssics.

Pelea de gatos l'última novel·la d'Eduardo Mendoza i Premi Planeta del 2010 introdueix al lector en la història a través de la presentació del seu personatge protagonista, Anthony Whitelands, un angles especialitzat en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera convulsa de 1936. A través de la mirada estrangera d’Anthony, Mendoza retrata els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil. Curiosament aquesta època no ha estat molt novel·lada fins ara, així que tenim una bona oportunitat d’entrar en aquell moment complicat que va finalitzar amb una guerra i després amb una de les dictadures mes llargues del món civilitzat. Pero Riña de Gatos no es una història trist. Eduardo Mendoza utilitza un dels seus millors recursos: el sentit de l’humor i la intriga. L’autor ha plantejar dilemes morals al lector i l’ha preparat baralles polítiques, dissertacions sobre l’art i una investigació policíaca. 

Em quedo amb una afirmació que he sentit dir a Mendoza sobre el seu fet d’escriure: “Sempre escric llibres per a veure com finalitzen”.

7/5/2010 - 13:02h - laMalla.cat

Black, Black, Black

Marta Sanz pretenia explicar un assassinat, però també altres coses. Volia escriure una novel·la i li va sortir alguna cosa més que una trama de suspens. Amb l’intencionat títol Black, Black, Black (Anagrama) l’escriptora ha cobert diverses obsessions, totes elles relacionades amb la foscor del gènere i la foscor d’una societat que amaga, per sobre de tot, les seves primàries intencions. Aquesta història és una barreja entre l’autèntica novel·la policíaca i una sàtira dels tics del gènere, sense que el sentit del humor amagui la crítica de l’entorn i l’actitud burlesca davant l’absurd quotidià.

Durant algun moment, Black, Black, Black m’ha recordat l’ambient provincià que descrivia García Pavón. Malgrat que Marta Sanz parla sobre una casa de veïns de Madrid, he vist planejar la influència i el “savoir faire” del cap de la Guardia Municipal de Tomelloso, D. Manuel González alias Plinio. Però que aquesta comparació no ens confongui. L’Arturo Zarco de Marta Sanz és un detectiu gay, instal·lat ja als seus quaranta i que continua estretament lligat a la seva ex dona.

Zarco investiga la mort de Cristina Esquivel, una geriatra que han trobat estrangulada al seu pis. Les primeres sospites recauen sobre el marit, Yalal, paleta marroquí. Un relat dins d’un l’altre relat i un personatge digne de ser mencionat: la veïna Luz Divina.

Deixo aquí unes línees que mostren l’estupenda capacitat narrativa de Marta Sanz: "Mi marido se ha quedado a comer y cuando se ha dado cuenta de que yo rebañaba la salsa me ha dicho: veo que tienes buen apetito, Luz Divina. No ha sido una recriminación sino una constatación de un hecho a la que yo he respondido rascándome el cogote.”

Jorge Herralde va decidir publicar Black, Black, Black malgrat no haver guanyat el XXVII Premio Herralde de Novela, per la seva qualitat literària. Recordem que el guanyador del Premio Herralde de Novela de 2009 va ser Manuel Gutiérrez Aragón amb La vida antes de marzo. El finalista va ser Juan Francisco Ferré amb Providence.

5/2/2010 - 07:59h - laMalla.cat

Rankin i una inèdita de Terenci Moix

L'escocès Ian Rankin es va fer amb el V Premi Pepe Carvalho. En un dels moments fonamentals de la setmana negra, l'autor del solitari i pre jubilat inspector Rebus ha començat una nova sèrie, protagonitzada per Malcom Fox. Rankin estava content per rebre el Pepe Carvalho, i ha dit que Barcelona i Ediburg són molt similars.

Besaré tu cadáver
Aquest és el títol d'una novel·la policíaca de Terenci Moix rescatada per la seva germana, Ana Maria Moix, i presentada durant aquesta setmana. L'altra desconeguda de Terenci es diu Han matado a una rubia. Les dues han estat editades per Planeta, estan incloses en un mateix volum i estan prologades per Pere Gimferrer.

Moix va escriure aquestes novel·les quan tenia 20 anys i encara es deia Ramon. Es van publicar per a quiosc amb un pseudònim, Ray Sorel, en homenatge al protagonista de El Rojo i negro, el clàssic d'Stendhal. Interessant descobriment!.

18/1/2010 - 10:28h - laMalla.cat

La compassió és un sentiment abominable

Paul Auster torna a interpretar una perfecta simfonia a Invisible. Primavera, estiu, tardor... i el final. L'aparent món tancat i reduït de l'autor de Nova York no deixa d'oferir hàbils creacions a l'irreductible lector. S'aprecien coincidències autobiogràfiques a Invisible. Un any: 1967. Un estudiant de la Universitat de Columbia amb inquietud per la literatura...

Paul Auster atrapa amb una estructura que encaixa amb l’enrevessada habilitat dels puntaires. Amunt i avall; el passat i el present. Novel·la, poesia i llibre d'història. Invisible és una endogàmica obra mestra de la literatura que parla de literatura. Escriure i llegir, viure i explicar la vida. El sexe, l'amor no autoritzat. La traïció. La soledat i la culpa i la mort...

Anoto aquesta frase:

El protagonista, Adam Walker, escriu sobre la seva infantesa i la seva mare: "La compassió és un sentiment abominable, sense valor, quan intentes explicar-te-la només aconsegueixes empitjorar les coses".

9/11/2009 - 17:12h - laMalla.cat

No conec ningú en aquesta reunió

Fa una setmana va morir Francisco Ayala, als 103 anys d'edat i amb tot el pes de la intel·ligència sobre la seva ment centenària. Durant aquests dies s'ha escrit molt sobre l'escriptor, però m'ha cridat l'atenció una anècdota. Sembla ser que quan va anar a recollir el Premio Príncipe de Astúries, li va comentar a la seva filla, "¿Te das cuenta que a parte de don Juan Carlos i doña Sofia no conocemos a nadie en esta reunión?".  

Pensava en això mentre mirava la cara de Manuel Gutiérrez Aragón durant la festa que organitza Anagrama per celebrar l'entrega del premi Herralde. La seva presència em va recordar l'arpa de Gustavo Adolfo Bécquer, la "del salón en el ángulo oscuro, silenciosa y cubierta de polvo". El cineasta va optar per ignorar el món social i els convidats es van posar a parlar d'altres coses. La vida antes de marzo, es diu la primera novel·la del director de Demonios en el jardín i La mitad del cielo. Després de retirar-se del cinema ha narrat per escrit aquesta història, situada a l'any 2024. Dos desconeguts es coneixen en un tren...

Però no tot és llegir. La literatura també es manifesta a l'escenari. Estic intrigada amb la interpretació que ha fet Sergi Belbel d'El Ball, d'Irène Némirovsky. Fora de les pàgines, l'obra d'aquesta escriptora russa-francesa es manifesta amb la forma interpretativa d'Anna Lizaran i el ball de l'escenògrafa Sol Picó. Aquesta és una bona notícia que ens ha preparat El Teatre Nacional de Catalunya per aquesta temporada

18/9/2009 - 14:40h - laMalla.cat

Philip Roth, el crit i l'engany

Pensava ara en una conversa que vaig sentir en un d’aquests programes de televisió en els quals els reporters perseguiexen pels aeroports personatges que generalment no tenen res a dir. No sé realment el motiu de la pregunta, però un d’aquests imaginatius comunicadors preguntava a una lastimosa vedette de les revistes del cor una cosa semblant a això:
-Has llegit alguna novel·la de Vargas Llosa?
-No he llegit res d’ell, però el segueixo molt -va contestar.
Aquella resposta em va deixar molt intrigada… En fin.

Philip RothHi ha escriptors que tenen els seus adeptes incondicionals. Aquí hem parlat sobre alguns dels especialistes en aconseguir milions de lectors. Existeix un star-system literari? Més aviat, si. És cert també que hi ha una norma no escrita que dubta per defecte de la qualitat literària de les novel·les més venudes. Entrarem ara a jutjar perquè hi ha gent que desconfia de les obres amb rècord d'audiència? No, de moment no entrarem dins d'aquest delicat tema...

Philip Roth no està considerat un escriptor de best-sellers, però diria que els seus editors no tenen queixes del balanç de resultats dels seus llibres i més tenint en compte que hi ha molts lectors que segueixen la pista de les seves novetats pels estands de les llibreries. No acaba de sortir del calaix dels manuscrits, però Seix Barral ha publicat aquest setembre Engaño, “una veloç, elegant i inquietant novel·la” -van dir a The New York Times Book Review.

A Engaño, el possible premi Nobel de literatura dibuixa amb mestria la perplexitat que en la qual ens poden deixar atrapats els sentiments. Sempre em sorprèn l'estil de l'escriptor de Newark quan explica els dubtes i els problemes amb l'edat, l'amor, el desamor o els conflictes generacionals.

Els protagonistes de Engaño són dos amants que enganyen a les seves respectives parelles i es troben al seu amagatall per explicar-se els seus petits o grans conflictes. Ell és un intel·lectual de mitjana edat i ella una dona més jove, intel·ligent i brillant, que es troba atrapada dins del seu matrimoni humiliant. Els lectors ho acaben sabent tot a través dels seus diàlegs.  Coberta del llibre

Per cert, faig referència a una informació sobre Philip Roth que apareix al número d’octubre de la revista Qué Leer versió digital. Segons s’explica, l’escriptor James Marcus va entrevistar l’autor nord-americà per la revista LA Times. Quan va sortir el tema de la versió cinematogràfica de El lamento de Portnoy, Roth va comentar: “És indescriptible. És una pel·lícula de crits. De crits jueus”. L’entrevistador, es clar, es va preguntar com són els crits jueus. I sense cap problema, Philip Roth va llençar un crit històric. Tan és així que Marcus ha utilitzat aquest so per crear un mix tribal de 48 segons que, segons sembla, està causant sensació a The Big Appel. Us passo l’àudio que m'he baixat: