2/9/2009 - 15:03h - laMalla.cat

Isabel Allende, Stephen King o Mankell

 

Estem a punt de inaugurar la temporada de premis literaris. Aquest dijous RBA llliura el seu tercer premi de Novel·la Negra amb uns precedents de prestigi: El de Francisco González Ledesma el 2007 i del Andrea Camilieri el 2008. No està malament aquesta cita anual als jardins de l'Hotel Juan Carlos I de Barcelona. Tindrem temps de parlar sobre el guanyador d'aquest any. De moment, algun anunci d'altres novetats. Setembre és un mes esperançador pels lectors empedreïts i haurem d'ocupar diferents posts per donar tot el que tenim a la butxaca...

Isabel Allende. No és que sigui la primera de la meva llista, però m'ha vingut a la mà la revista Correo de las letras que edita cada trimestre Random House Mondadori i aquí tenim a doble pàgina La isla bajo el mar (Plaza y Janés). Sempre crea una gran expectativa aquesta xilena nascuda a Lima. Fins i tot els seus detractors es miren les ressenyes per veure si aquesta vegada sí que es decideixen a cruspir-se el seu 'culebrón'. Allende sap com fer passar bones i intenses estones als lectors. És una autora que crea fidels al seu voltant. Això és una garantia d'èxit, crec. La isla bajo el mar és la història de Zarité, una esclava que, malgrat el seu destí penós, amaga al seu interior la flama de la llibertat. “Baila, baila, Zarité, porque esclavo que baila es libre... mientras baila”-escriu Isabel Allende. Aquesta novel·la coral es desenvolupa a Santo Domingo. Ja està a les llibreries.

Stehphen King. No sortim de Plaza y Janés i també per fidels d'un best-seller típic anomenat Stephen King. A l'octubre està prevista la sortida de tretze històries “para no dormir”-ens diuen. Estan aglutinades sota el títol Después del anochecer. Es tracta d'un llibre de relats de 448 pàgines. King explica la vida d'un jove d'origen humil despreciat per la família de la seva promesa. També ens envoltarem de misteri amb la història de dos veïns barallats a mort, que decideixen reconciliar-se...però és possible que no ho aconsegueixin. A més, què passarà amb un grup de passatgers d'un tren, aturats dins d'una estació buida? A les llibreries a partir de l'octubre. 

Els amants de les aventures de Henning Mankell estan d'enhorabona. A l'octubre apareix El hombre inquieto (Tusquets). Es va publicar el 18 d'agost a Suècia i suposa la tornada i l'adéu de Kurt Wallander, el personatge més conegut de l'univers literari de Mankell. El hombre inquieto té 600 pàgines i està basada en fets històrics. Al 1982-1983, durant l'època del Primer Ministre Olof Palme, submarins soviètics van envair els mars suecs. Temps després, un dia d'hivern de 2008, Hakan van Enke, un alt càrrec de la Marina va desaparèixer durant el seu passeig diari per Lilljansskogen.

Continuarà...

5/8/2009 - 08:10h - laMalla.cat

Kerouac, On the Road

A vegades ens imaginem que coneixem bé la cultura nord-americana. Innumerables pel·lícules de Hollywood, hamburgueses de McDonald, sèries i més sèries made in USA... Però podria dir-se que tenim moltes lagunes. El procel·lós món literari d'alguns dels autors més representatius de la literatura estadounidenca demostra que ignorem molts detalls sobre els americans del nord, fills únics d'una cultura repressiva i oberta a l'hora. Si et deixes arrossegar, per exemple, per la polsegosa novel·la de William Faulkner El villorrio (The Hamlet), entres en una roda de sorpreses sense fi. Fa temps que vaig entrar en el món escrit americà i he de confessar que fins ara no ha cessat la meva curiositat per la seva manera d'explicar el món.

On the road, A la carretera (Edicions 62) En la carretera, el rollo mecanografiado original (Anagrama) ha estat reeditada el 2008 per Howard Cunnell per a Penguin Classics i aquesta edició és la que ha estat traduïda al castellà i al català aquest any 2009. Jack Kerouac va escriure On the Road a màquina, en un rotllo de paper que va fer enganxant vuit llargues fulles, a un espai i sense un sol punt i a part. Sorprenentment, va escriure aquesta història en només tres setmanes, del 2 al 22 d'abril de 1951. Durant els anys cinquanta va sorgir entre un grup d'autors i intel·lectuals americans el terme beat. Entre ells es trobaven el mateix Kerouac, Neal Cassady, William Burroughs, Allen Ginsberg o el poeta Gregory Corso. Volent definir el terme, Kerouac va dir que volia dir 'beatitud' i estava inspirat en la cultura oriental. De fet, On the Road constitueix un viatge inicàtic pel bell mig dels EEUU i entre les seves pàgines estan tots ells: Cassady, Burroughs, Ginsberg, Corso...etc.

El fet d'escriure per a Keruouac no era simplement un fet intel·lectual. Era una manera de viure, una necessitat expressiva. A la dècada dels cinquanta el màrqueting encara no era l'amo i senyor de qualsevol activitat creativa. Això volia dir que la creativitat era això, vida i creació. Amb aquesta afirmació no vull dir que tots els autors d'ara funcionin perseguits pel balanç de pagament. Philip Roth, Paul Auster, John Irving, ens han aportat pàgina lúcides i esperançadores. Molts dels grans autors nord-americans han estat uns grans viatgers. Han traspassat les seves fronteres per trobar, no la inspiració, sinó a ells mateixos, per allunyar-se de la seva còmoda i poc compromesa manera de pensar i de viure. On the road és la narració d'un viatge iniciàtic pels EEUU dels anys cinquanta. Va explicar el món amb aquella estètica Beat i tot el que té de dramatisme descarrnat. M'atreveixo a pensar en paral·lel en els francesos Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, que van fer el seu viatge iniciàtic a través de l'anomenat existencialisme, vist a través de la profunditat burgesa europea...

Eren temps de descobriment. Neal Cassidy, va escriure a Kerouac una carta on li deia: "Crec que s'hauria d'escriure, si es possible, com si un fos la primera persona de la terra i expliqués humil i sincerament allò que ha vist, experimentat, amat i perdut, els seus pensaments lleugers i els seus pesars i somnis: i aquestes coses deurien dir-se evitant frases corrents, la utilització de paraules vulgars i això. S'hauria de combinar Wolfe, Flaubert i Dickens. L'art és bo quan neix de la necessitat. Aquest origen és la garantia del seu valor, no hi ha un altre."

19/6/2009 - 17:30h - laMalla.cat

40 anys, 40 llunes

Encara no parlaré de Larsson, deixem que passi la feliç expectativa i que els lectors tinguin temps de passar totes les pàgines. Abans d'això, fa dies que vull entrar en els 40. Oi que va ser al 1969 quan l'home va trepitjar per primera vegada la lluna? Molta gent s'ha fet gran amb la imatge d'aquesta trepitjada al cap. Espanya encara era de Franco... El món ha donat moltes voltes durant aquestes quatre dècades...

Però la idea no és parlar sobre la lluna, ni tampoc sobre la 'carrera espacial'. Sí pot ser una feliç coincidència que alguns situïn Neil Armstrong en la categoria d'heroi de tots els temps i al mateix temps es declarin entusiastes de llibres sortits de la inspiració editora d'uns solitaris. “Descriure l'emoció és molt difícil i pertany als budells” i “això és el que sento (emoció) davant l'original (d'un bon llibre) d'un autor desconegut”. A Beatriz de Moura li preguntaven com sap que es troba davant d'un llibre que pot ser un èxit editorial. La creadora de Tusquets, es va quedar pensativa... i després va intentar respondre d'alguna manera positiva a una pregunta destinada a provocar mal de cap... Jo vaig pensar: Què gran! i em vaig apuntar la frase. 

 

Vaig aprendre català per demanar un préstec a Banca Catalana

Al 1969, fa ara ja 40 anys, van néixer dues editorials que en aquests moments es mantenen intactes amb els seus fundadors al capdavant: Jorge Herralde a Anagrama i Beatriz de Moura a Tusquets (el nom li ve del seu marit en aquells moments, Oscar Tusquets). Casualment els dos editors no tenen descendència i per això sempre els interroguen sobre la continuïtat de les seves empreses. Moura, ja ficada en els 70 anys, deia l'altre dia durant una xerrada a la Biblioteca Jaume Fuster que no s'ha posat cap límit, “Durarà mentre no m'avorreixi", diu. També ha explicat el significat d'editorial: “Demà s'ha de tornar a treballar i demà passat i l'altre....això és una editorial, treballar cada dia”. Segons va explicar Beatriz de Moura, durant les quatre dècades de Tusquets, ha passat per molts moments feliços, sens dubte, però també per moltes dificultats: “Una vegada em vaig fer un vestit d'una cortina i em vaig sentir com el personatge d'Allò que el vent se'n dugué. Es clar que aquestes dificultats econòmiques no transcendien a començaments dels setanta i menys a l'ambient en què es movia aquesta filla de diplomàtic brasiler. “A la Gauche Divine no es podia parlar de diners”, confessa. Però, més enllà de Bocaccio, estava el món real i les seves factures. De Moura ironitza: “vaig haver d'aprendre català per demanar un crèdit a Banca Catalana”. No era un joc, però estic convençuda que sí era un 'divertimento'. El primer llibre que va editar Tusquets va ser Cuadernos íntimos, sobre Bertolucci, que en aquella època no havia aconseguit estrenar cap pel·lícula a Espanya perquè estava prohibit. 

El futur està al darrere

Tusquets va començar amb no gaire més de 1000 euros i no ha estat un camí de roses fundar una editorial que ara compta amb alguns dels autors que creen addició. Haruki Murakami ha descobert als lectors espanyols que hi ha una literatura japonesa molt potent i la temporada vinent tindrem un altre exemple, amb una novel·la seva que va ser publicada al Japó fa uns anys. L'autor suec Hanning Mankell sorprendrà durant la tardor amb una nova i “inesperada” novel·la que recupera al detectiu Wallander de sempre. Per cert, que d'aquí a uns mesos els lectors amb propensió a les fixacions, podrien estar d'enhorabona amb una nova promesa, un holandès, que és un clàssic al seu país, Willem Federik Hermans. Per això la frase “el futur està al darrere” que em vaig apuntar, perquè davant un passat inabastable, queda un futur amb multitud de promeses. Un altre per cert, Beatriz de Moura diu que ha descobert un autor filipí que és tota una promesa...

18/5/2009 - 17:39h - laMalla.cat

L'art de perdre

S'ha de saber perdre, és un art, diuen els esportistes d'elit sempre que les coses van mal dades, la qual cosa no vol dir, suposo, que cal exercitar l'habilitat de perdedor. Perdre i guanyar, les dues possibilitats d'un mateix joc. Lola Beccaria ha estat la guanyadora del Premio Azorin 2009 amb la novel·la El arte de perder, que proposa un tema central que molts reconeixeran: l'amor. La novetat és que Beccaria presenta aquest assumpte, tant antic com la mateixa literatura, des d'una vessant molt actual, la virtual. Com conèixer un desconegut sense tenir por a la timidesa, al propi físic, als complexos...? La resposta correcta és a Internet. Aquí, la paraula actua com a únic primer contacte i després... sempre o moltes vegades, la decepció.

La protagonista de El arte de perder és Sara, una restauradora de mobles antics que basa la seva vida sentimental amb les relacions que es produeixen als xats i els fòrums d'Internet. Acostumada a controlar, Sara no compta amb un autèntic jugador de l'amor, l'Enzo, i cau dins d'un cercle obsessiu i malaltís. L'amor virtual i l'obsessió, els elements per crear una història que descriu les excuses i les limitacions del mitjà. Interessant la novetat de l'escenari que tria l'autora per descriure el cercle viciós de qui pensa que sempre i en qualsevol situació pot controlar els sentiments, sense comptar amb els perjudicis i els pocs recursos que es posseeixen per defensar-se de l'addicció, de qualsevol addicció. Interessant també veure com utilitzen els manipuladors de sempre les noves tecnologies.  Em quedo amb una frase de la protagonista, sempre optimista, quan després d'omplir pàgines de correu electrònic donant voltes sobre el fet de l'amor, els silencis de l'altre i l'obsessió per provocar sentiments a qui no vol tenir-los, diu: "com a mínim, m'ha servit per coneixem a mi mateixa"...

9/4/2009 - 14:37h - laMalla.cat

El per què de la bogeria Larsson (I)

No és la primera vegada que parlem aquí sobre Stieg Larsson i la trilogia Millenium que va deixar escrita abans de morir d'un infart als 54 anys. Aquests eren els tres primers capítols d'una sèrie molt més llarga, però els milions de lectors de tot el món s'hauran de conformar amb la promesa de la tercera i última novel·la que ha d'arribar d'aquí a poc a les nostres llibreries. Alguns diuen que la publicaran abans de l'estiu i d'altres aposten per després de l'agost. El cas és que la denominada 'bogeria Larsson' té corda per a temps llarg. El mes de maig cinematogràfic porta sota el braç la seva versió de la primera part de la trilogia: Els homes que no estimaven les dones. Ja veurem com resulta l'experiència. El món literari i els lectors addictes tenen les seves manies i no sempre volen veure malament retratats els personatges que tan bones hores els han fet passar. La història té la suficient força i el suficient ritme i intriga com per deixar atrapats als espectadors a la butaca del cinema. Noomi Rapace serà Lisbeth Salander. Ja és suficientment baixeta i té els ulls suficientment negres, petits i freds que descriu Larsson?. Mikael Blomkvist, que pensa molt i parla poc, com expressarà al cinema els seus cops de melancolia? No ho se. El cinema, que no està vivint uns temps especialment creatius i pateix un dèficit descomunal de bons guions, necessita el recurs de les novel·les i caçar al vol històries que atrapin... Els homes que no estimaven les dones, certament, atrapa i ha deixat a lectors de tot el món enganxats. Què llestos són aquests del cinema!

CONTINUARÀ....

6/4/2009 - 11:24h - laMalla.cat

Una història d'amor de Salman Rushdie

"És una història d'amor", diu Salman Rushdie sobre la seva última novel·la. També és una reflexió sobre Orient i Occident. Aquests són alguns dels ingredients i, com a les receptes de cuina, les delícies de les promeses dependran del temps de cocció, de la qualitat de la matèria prima, de si es de temporada o ha estat massa temps al refrigerador... La qualitat del plat també depèn del dia que tingui el cuiner. Una novel·la, abans de llegir-la, és una il·lusió i una promesa i si el seu autor sap fer bé el seu treball de convenciment es pot convertir en un apetible banquet abans d'engolir les seves línies. Salman Rushdie ha passat per Barcelona, en una aparició estel·lar, per presentar el seu últim treball: La encantadora de Florencia (Mondadori). Ja ha arribat el mes d'abril i amb ell sembla que ha florit el bon temps, les paraules i el no parar de llibres que se'n van del magatzem a l'estand i de la taula de novetats a la butxaca.

Amb la maquinària editorial al cent per cent de la seva ebullició, hem vist un dels tòtems dels autors internacionals, potser més per les circumstàncies que pel fons de les seves històries. L'Auditori de la Biblioteca Jaume Fuster estava plena de gent que volia veure amb els seus propis ulls l'escriptor indi que es va haver d'amagar per les amenaces de mort d'aquell integrista de Jomeini. Qui ha dit que la feina de l'escriptor no pot comportar també grans perills?. La realitat compleix amb les expectatives. Rushdie omple l'escenari que comparteix amb l'escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez. La seva cara no amaga el somriure. Porta una perilla canosa a sobre d'una pell rosada quasi adolescent. I parla sense parar, amb una simpàtica mirada que no amaga el vell rictus d'ironia dels intel·ligents. Es nota que li agrada el contacte amb la gent i contesta totes les preguntes d'un públic entregat. Orient i Occident, la seva relació i els contrastos. Com viu un condemnat a mort per Els versos satànics l'etern debat sobre dues civilitzacions? El problema -diu Rushdie- és que som “molt semblants”, no lluitaríem tant si no fóssim tan semblants.

Maquiavel no era tan cínic
La encantadora de Florencia “és una història d'amor” -explica Salman Rushdie. També és un relat dels conflictes entre Orient i Occident. El protagonista avança i retrocedeix en el temps. Ell és un florentí que viatja l'Imperi Mongol, a l'Índia del segle del segle XVI. L'escriptor diu que en realitat la relació entre Orient i Occident va començar fa 400 anys. Rushdie explica que també ha volgut introduir a la seva novel·la Niccolò Maquiavel, un personatge històric que el fascina. En realitat, Maquiavel “no era tan cínic” com ha fet creure la història, diu.

9/3/2009 - 13:55h - laMalla.cat

'El corazón de Napalm' a la Barcelona dels vuitanta

En el record de la gent, els anys vuitanta van marcar un abans i un després. Un abans i un després en la forma d'entendre la vida, escoltar la música o percebre la política. Durant aquells anys, es va estrenar una manera diferent de recordar el passat i projectar-se cap al futur. Superat el 23-F i amb Felipe González com a líder polític carismàtic, havia arribat el moment de deixar de somiar amb una societat més justa i dedicar-se a treballar per construir un país lliure i amb drets plenament democràtics. En aquells moments, com deia Miquel Martí i Pol, semblava que tot estava per fer i que tot era possible. I què feien els joves de l'època? Clara Usón, autora de Corazón de Napalm, la seva cinquena obra i l'últim Premi Biblioteca Breve de Seix Barral afirma que "els 'veinteañeros dels vuitanta èrem uns pasotes, només ens voliem divertir, no estàvem polititzats ni lluitàvem contra la Dictadura, no volíem compromisos". La música, la vida nocturna de Barcelona, veure la sortida del sol a la platja, les drogues, el hachis, 'bajarse al moro', heroïna, el 'caballo' i el no passa res, fora els 'pelmas' dels hippies del passat i... la sida... i la mort abans d'arribar als trenta, en molts casos, o als quaranta, en molts casos més. Usón, que va viure els seus vint als vuitanta, coneix prou bé la seva època i ha mostrat al seu llibre l'altra cara d'uns anys que van construir els tics d'ara, però amb la innocència de qui encara no ha descobert l'altre cara desdentada de la desil·lusió.

Llegir Corazón de Napalm és una bona decisió per aquells que van viure els vuitanta a Barcelona, perquè es retrobaran amb les llums i les ombres d'aquella època. Allà està tot allò que tenia de descobriment, però també està tot allò que queda ocult, la part fosca d'una joventut que rebutjava tot allò que venia dels seus pares i que volia volar sense conèixer ben bé les conseqüències. De totes formes, no crec que el llibre de Clara Usón sigui una obra generacional. Corazón de Napalm és una bona idea perquè és una tema nou per a la literatura i, més encara, pot ser un descobriment per aquells que no van viure l'època, però que reconeixeran els orígens de molts mites actuals. La necessitat d'escoltar música a totes hores, els piercings, els punkies...

Formalment, Clara Usón relata a la novel·la dues històries paral·leles situades cada una d'elles en dues èpoques deferents. Fede, un adolescent dels vuitanta, que sent un amor incommensurable per la seva mare, s'escapa de la casa del seu pare, seguint els preceptes del seu heroi, Sid Vicius. D'altra banda, Marta, una pintora desconeguda al 2006, es guanya la vida executant els quadres d'un pintor molt conegut que, als seus vuitanta anys llargs, ja no pot agafar els pinzells. Dues històries i dos personatges que aparentment no tenen cap relació... Una crònica realista del seu temps. Una novel·la molt bé construïda i una crítica molt encertada del món mercantilista de l'art actual.