27/9/2011 - 13:20h - laMalla.cat

El noi que no tenia arguments

"Si, ho sé. sóc un tarat, una aberració de la natura, un anormal. Ho tinc admet des de fa molts anys. He sentit masses vegades 'aquella mirada'. Però què he de fer? M'agrada llegir, més que mirar vídeos a YouTube. Més que anar al cinema a veure seqüeles de Matrix o Terminator o Torrente".

Lorenzo Silva creu que vivim la banalització d'allò que és realment important i donem qualitat de solemnitat a allò que és insubstancial. Per això, el protagonista de la seva última novel·la (Niños feroces, Destino) és un adolescent que prefereix llegir i pateix amb la necessitat imperiosa d'escriure perquè mai aconsegueix passar de les quinze pàgines. Niños feroces és una història dins d'una altra història, dins d'una altra història, com les matriosques russes. Aquesta és una novel·la sobre l'escriptura, sobre la lectura i sobre la guerra; també sobre els efectes que deixen a la memòria la mort i la solitud que genera la violència, la crueltat de les batalles, per més justes que puguin semblar.

El protagonista de Niños feroces, Lázaro, pensa que el seu problema és per culpa de la falta de fe en ell mateix, fins que un dia, el seu professor d'escriptura, que també es diu Lázaro, li regala la història d’un altre noi. Jorge García Vallejo, setanta anys enrere, havia participat a la famosa batalla de Krasny Bor, al front de Leningrad. A partir d’aquí, els lectors que som nosaltres, viurem el relat d'un capítol de la segona Guerra Mundial i també d'altres conflictes actuals: la Guerra a Libia, la mort de Bin Laden, el 15-M... El nen escriu i escriu, i continua llegint Walter Benjamin i Jorge Semprún.

Niños feroces reflexa la capacitat de molts homes i el seu afany destructiu. Però, com va dir Robert Graves i recorda Lorenzo Silva: "la guerra hauria de ser un esport reservat únicament als homes de més de quaranta i cinc anys, als Josep i no als David”.

 

19/4/2011 - 10:19h - laMalla.cat

Sunset Park

Paul Auster s'ha guanyat el privilegi de ser un escriptor esperat. Una filera llarga de lectors de tot el món han passat molt bones estones amb les seves novel·les i quan, finalment, es decideix a publicar-ne una de nova, resulta fàcil imaginar que més d'un admirador deixa allò que estava llegint i s'endinsa sense remei en la novetat que l'escriptor de Nova Jersey ha deixat a l'aparador.

Ens va arribar fa uns mesos i es troba entre els més venuts. Sunset Park, recorda l'aroma de d’una història ben tramada, com Broolyn Follies, però amb uns personatges que no aconsegueixen arribar a ser tan càlids. Possiblement Auster no pretén que Miles, Pilar, Alice, Brig o els pares de Miles siguin allò que podríem anomenar personatges simpàtics, però tots ells tenen un punt de passió oculta que manté alerta el lector.

A Sunsent Park tot comença quan Auster ens presenta Miles Heller, de 28 años. Aquest personatge porta set anys vivint aïllat del seu món, del qual va decidir fugir. Darrere només deixa una breu nota. Heller es passa anys en soledat, fins que un dia troba una jove de 16 anys, Pilar, que, casualment, llegeix la mateixa novel.la que ell: El Gran Gastby.

Després, les circumstàncies fan que Miles torni de nou al seu passat, als secrets, al seu pare, un magnífic editor; a la seva mare, una actriu captivadora; a la seva madrastra, una intel·lectual amb un judici molt encertat. També torna a la comunitat de Sunset Park y als seus camarades okupas. Torna a la vida, amb les seves penes i les seves glòries.

Les penes i les glòries es barregen com si res en una mateixa cosa. Es refia Miles realment del seu amic Brig, que li proposa compartir una casa abandonada i regenta un negoci conegut com L'Hospital dels Objectes trencats? Aquest lloc inèdit està situat a la Cinquena Avinguda, en Park Slope, al costat d'una bugaderia. El negoci de Brig consisteix en reparar objectes que estan a punt de desaparèixer: màquines d'escriure manuals, plomes estilogràfiques, rellotges mecànics, ràdios de fusta, telèfons de disc... Paul Auster diu que s'inspira constantment en Emily Brontë. Potser, i ho fa a la seva manera, amb els peus posats en l'actualitat.

M'ho he passat molt bé amb Sunsent Park. Crec que Paul Auster és un autor que té dues cares: d'una banda, la cara d'un narrador estrany, críptic, que ens fa entrar en mons difícils, els que es troben més enllà del subconscient, com a Viatges per l'Scriptorium o Trilogia de Nova York. D'altra banda, està l'Auster de les històries obertes al carrer, a les misèries humanes a flor de pell, com Brooklyn Follies o Sunsen Park.

Sunsen Park és una història sobre històries, sobre literatura, sobre el món de les editorials. És Nova york i és la la crisi econòmica i la depressió d'una generació de nord-americans amb les coses no gaire clares i amb un futur bastant més incert que el del seus pares.

Invisible

La compassió és un sentiment abominable

 

11/2/2011 - 09:19h - laMalla.cat

Un obrer de la cultura

Manuel Vázquez Montalbán va ser un obrer de la cultura, un "escriba" del nou temps, va dir Francesc Salgado amb motiu de la publicació del segon volum d’una trilogia que recull la seva obra periodística: La identitad periodística de Vázquez Montalbán (1939-2003), que es va configurar entre els anys 1974 i 1986. Del humor al desencanto (Debate) es diu aquest segon volum que va ser presentat dins dels actes de la Setmana Negra de Barcelona. El primer volum es va presentar fa ara un any: La construcció del columnista (1960-1973).

Per cert que la Setmana Negra de Barcelona ha tingut de tot aquest any, fins i tot va comptar amb la presència de Baltasar Garzón. El jutge no va negar ser lector de novel·les policíaques. També va dir, en presència de l’ex fiscal general del Tribunal Superior de Justicia, José María Mena, que la seva suspensió és “una cacera de bruixes desagradable i injusta”. L’acte va ser un dels més multitudinaris de la Setmana.

 

Però la Setmana Negra ja ha passat i ha deixat enrere una estela de grans personatges i grans autors. Em quedo amb les primeres frases del programa i espero impacientment que arribi la convocatòria de l’any vinent. Aquestes paraules confirmen una idea que tinc des de sempre. Per saber coses de la realitat, allò millor que podem fer és llegir ficció:

 “El cas Wikileaks ens ha esclatat a la cara just al final d’aquest any passat. És una història real que té els ingredients del thriller més fascinant. Desbordats per una realitat que a vegades sembla que superi la millor ficció, també ens adonem que seguirem necessitant més ficcions perquè ens ajudin a entendre més bé la realitat: vivim en un món canviant, incert, i tenim encara moltes coses per descobrir…”

Premi Pepe Carvalho

Sense sortir de la Setmana Negra de Barcelona, el VI premi Pepe Carvalho va ser per Andreu Martín, que estava especialment emocionat perquè –diu- es va fer escriptor gràcies a que Manuel Vázquez Montalbán va escriure Tatuaje (1975). Durant aquella época Andreu Martín escrivia guions però després d'aquesta novel·la, de Joc brut de Pedrolo i De Mica en mica s'omple la pica de Jaume Fuster va començar la seva primera novel·la: Aprende y calla, publicada l’any 1979 i amb la qual va guanyar un premi que convocaven Libros de la Fontera. A partir de llavors no ha parat d'escriure.

El Premi Biblioteca Breve i Leonora Carrington

Un altre premi literari recent ha estat el que ha lliurat l’Editorial Seix Barral, el Biblioteca Breve. La guanyadora ha estat la mexicana Elena Poniatowska, per una història inspirada en la vida de l’escriptora i pintora surrealista Leona Carrington i la seva turbulenta història de amor amb Max Ernst, la seva experiència en un manicomi i la seva vida després a Nova York i Mèxic. Haurem d'esperar fins el 22 de febrer per llegir-la.

Premi Minotauro

Pels aficionats, que són molts, al gènere de ciència ficció, una nota sobre el premio Minotauro, que concedeix el grup Planeta. La guanyadora és Montse de Paz (Lleida, 1970) i la seva novel·la Ciudad sin estrellas, un relat sobre la pèrdua de la innocència i la recerca de la llibertat.

3/10/2010 - 11:07h - laMalla.cat

No acceptar les condicions del silenci

Què passa quan el periodisme és alguna cosa més que un entrar i sortir de l'oficina, un llegir i transcriure els resums de les agències i un escoltar i recollir fidelment les paraules dels polítics als congrés dels diputats i al parlament? Què passa si la nòmina de final de més o la paga extra de Nadal no és la autèntica recompensa d'un periodista? Què passa si l'angoixa professional no és una falta d'ortografia al titular, ni una frase malament construïda al paràgraf tercer?.

Per a molts professionals del periodisme de tot el món, despertar-se cada dia és el premi. Publicar i estar al servei de la llibertat d'expressió és el privilegi. Dir la veritat sobre tot allò que veu és la seva raó de ser. Encara avui en dia moren al carrer professionals de la informació que no han acceptat les condicions del silenci.

Guillem Bravo Vega, de Colòmbia o Marlene García-Esperat, de Filipines, van morir per exercir la seva professió. I també Anna Politkovskaya, qui durant anys havia sorprès al món per continuar viva malgrat les seves constants crítiques sobre les actuacions criminals a Rússia. Finalment, quan treballava en un reportatge sobre les tortures que l'exercit duia a Txetxènia, l'any 2006,  la van matar a trets a la porta de casa seva.

El periodista, Manik Chandra Saha, de Bangladesh, va ser brutalment assassinat al carrer de la seva ciutat. Abans de morir, va deixar moltes paraules i frases com aquestes: "si fan servir el segrest i l'assassinat com a armes, si roben la terra i ningú aconsegueix explicar-lo al món, les seves maldats es mantindran al buit".

Matar a un periodista (Los libros el Lince) del novaiorquès Terry Gould, destapa als nostres ulls com han finalitzat les carreres de periodistes que només volien explicar tot allò que sabien. Amb la mort del periodista, a molts països del món es perpetra "la forma definitiva de la censura de premsa, que elimina el problema immediat e intimida amb freqüència als altres i fa que es mantingui en silenci" i ho fan amb autèntica impunitat.

Diu  Joel Simon, director executiu del Comitè per a la Protecció dels Periodistes: El llibre de Gould "ens recorda que el periodisme pot ser un ofici molt maco i carregat de significat, que la seva capacitat de combatre la injustícia és enorme i que a tot el món continuen havent periodistes disposats a donar la seva vida per explicar la veritat".

31/5/2010 - 08:02h - laMalla.cat

Download

El primer cap de setmana de la Feria del libro de Madrid ha regalat als lectors i venedors una sorpresa: el llibre electrònic. Es podran comprar descàrregues a les "casetas"!. Els editors s'han avançat i no han esperat al dia 8 de juny, quan estava previst presentar a Libranda la nova iniciativa. Es tracta d'una plataforma de continguts digitals que han creat Planeta, Santillana, Random House Mondadori i SM.

El món editorial mira el llibre electrònic amb cautela i certa fascinació. Pot amenaçar les vendes de llibre tradicional? No és segur, tampoc és improbable. Pot ser un amic o un enemic mortal? Durant el primer trimestre del 2010 s'han venut menys llibres que el primer trimestre del 2009 i els llibreters esperen recuperar-se aquesta primavera. Per això, han invertit milions d'euros per implantar el llibre electrònic i superar aquests moments de crisi.

A més d'aquesta novetat cantada, aquest any la Feria (que finalitza el 13 de juny) es rendeix als autors nòrdics. Camilla Läckberg, Asa Larsson, Lisa Markund o Hanne Bartholin són alguns dels escriptors de moda que han conquistat el Retiro.

"Elemental, querida Salander"

No podia faltar un record especial a la trilogia Milennium per donar nom a l'èxit de la novel·la negra del nord d'Europa. Al pavelló de Madrid es parlarà molt sobre el tema, i el títol escollit per donar nom a la sèrie de conferències i tertúlies no deixa de ser molt "elemental"... i imaginatiu?...

7/5/2010 - 13:02h - laMalla.cat

Black, Black, Black

Marta Sanz pretenia explicar un assassinat, però també altres coses. Volia escriure una novel·la i li va sortir alguna cosa més que una trama de suspens. Amb l’intencionat títol Black, Black, Black (Anagrama) l’escriptora ha cobert diverses obsessions, totes elles relacionades amb la foscor del gènere i la foscor d’una societat que amaga, per sobre de tot, les seves primàries intencions. Aquesta història és una barreja entre l’autèntica novel·la policíaca i una sàtira dels tics del gènere, sense que el sentit del humor amagui la crítica de l’entorn i l’actitud burlesca davant l’absurd quotidià.

Durant algun moment, Black, Black, Black m’ha recordat l’ambient provincià que descrivia García Pavón. Malgrat que Marta Sanz parla sobre una casa de veïns de Madrid, he vist planejar la influència i el “savoir faire” del cap de la Guardia Municipal de Tomelloso, D. Manuel González alias Plinio. Però que aquesta comparació no ens confongui. L’Arturo Zarco de Marta Sanz és un detectiu gay, instal·lat ja als seus quaranta i que continua estretament lligat a la seva ex dona.

Zarco investiga la mort de Cristina Esquivel, una geriatra que han trobat estrangulada al seu pis. Les primeres sospites recauen sobre el marit, Yalal, paleta marroquí. Un relat dins d’un l’altre relat i un personatge digne de ser mencionat: la veïna Luz Divina.

Deixo aquí unes línees que mostren l’estupenda capacitat narrativa de Marta Sanz: "Mi marido se ha quedado a comer y cuando se ha dado cuenta de que yo rebañaba la salsa me ha dicho: veo que tienes buen apetito, Luz Divina. No ha sido una recriminación sino una constatación de un hecho a la que yo he respondido rascándome el cogote.”

Jorge Herralde va decidir publicar Black, Black, Black malgrat no haver guanyat el XXVII Premio Herralde de Novela, per la seva qualitat literària. Recordem que el guanyador del Premio Herralde de Novela de 2009 va ser Manuel Gutiérrez Aragón amb La vida antes de marzo. El finalista va ser Juan Francisco Ferré amb Providence.

26/4/2010 - 07:02h - laMalla.cat

La elegancia del erizo

Muriel Barbery va guanyar el Premi dels Llibreters Francesos i el seu llibre ha estat un èxit de vendes a tot el món. Le Figaró ha dit que ha estat "la revelació de l'any". "Si l'encertes, l'endevines", sentenciava un concurs de televisió. La sort d'un llibre recau també sobre motivacions intangibles a primera vista, independentment de la qualitat.

Aquest cap de setmana he estat llegint el meu llibre de Sant Jordi, La elegancia del erizo, un lloc per trobar mons diferents que viuen junts. Cultures i classes socials diferents i la bellesa de les coses. Renée és la portera d'una casa de luxe de Paris. Aparentment, la seva vida es correspon al que se suposa que ha ser la vida d'una portera. Professional fins a l'exageració, es mostra al món baixeta i lletja, grassoneta i amb "un aliento que tumba de espaldas".

Simula una addicció diària a veure infames programes de televisió, mentre al seu refugi secret mira amb passió La mort a Venècia i escolta la cinquena simfonia de Malher. De l'altra banda, una nena d'onze anys, rica i intel·ligent clandestina, davant la seva vida perfecta i planificada fins al final, pren una decisió dràstica.

La imaginació de Barbery no té límits i relata les vides ocultes de l'aparent normalitat. Critica la burgesia francesa i es declara tímida compulsiva. La seva literatura, però, és àgil, divertida i intel·ligent.

Com a exemple, una frase: "Dime qué lees en el desayuno y te diré quien eres"

23/12/2009 - 19:41h - laMalla.cat

La previa muerte del lugarteniente Aloof

"Toda la lluvia ha vuelto, palabra por palabra. Toda la lluvia ha vuelto y atardece. Y no me atrevo a bajar ni sé cambiar de idea. Estoy aquí sentado, calofrío de la estufa de leños, que calienta la mitad derecha de mi cuerpo y deja mi flanco izquierdo congelado, despavorido, como en la retirada de un combate inútil contra enemigos rastreros que no vemos.”

Álvaro Pombo fa que un aventurer d'una altra època deixi escrites aquestes paraules per a la posteritat al seu últim llibre La previa muerte del lugarteniente Aloof (Anagrama). És una novel·la curta, no arriba a les 200 pàgines i està escrita a dues veus: la d'Aloof i la d'un narrador, un “franctirador acadèmic”. Hi ha qui diu que amb aquesta història Álvaro Pombo demostra que és un dels millors escriptors del moment. Jo no m'atreveixo a contradir aquesta afirmació, ni molt menys. Troballes com aquestes ens accentua la nostra obsessió per la literatura.

Els habituals d'Álvaro Pombo comprovaran que a La previa muerte del lugartenientse Aloof paladeja una vegada més cada una de les paraules que escriu i envolta la descripció de la dura vida del vell capità amb un inevitable lirisme. Qui anava a pensar que la història d'un aventurer pogués semblar un al·legat filosòfic? Ulilitzant la literatura com a ressort liberador del futur i del passat, Pombo ha explicat que el manuscrit que descriu va existir realment, està basat en un llibre que va trobar José Luis Borau. També ha dit que la novel·la es pot llegir al bany de casa "en tres o cuatro sentadas”.

3/12/2009 - 17:51h - laMalla.cat

Del llibre electrònic a Buck

Estem vivint una època de canvis al món de llibre. Aquesta afirmació és d'avui, però també es podria haver dit fa una dècada o mig segle, o podria haver fet un assaig de 1000  pàgines a principis del segle XX. Quan els germans Salvat van recórrer Amèrica, de nord a sud, a lloms d'una mula, estaven a les acaballes d'una manera de fer llibres i començaven una aventura que encara dura. Ells van ser uns pioners. Era l'època de les primeres enciclopèdies, els primers fascicles, els primers llibres de butxaca. Els lectors van augmentar considerablement i es va crear tota una indústria al voltant del llibre.

Llibre electrònic
Passats els decennis, els editors ja no porten manguitos i el llibre electrònic és una realitat a l'espera del seu mercat. Aquest dijous s'ha presentat a Barcelona leqtor.com, una plataforma de distribució de llibres digitals. De moment, dins d'aquesta plataforma no estan incloses les grans editorials espanyoles, com Planeta, Random House Mondadori o Santillana. Però sí s'han adherit Edicions 62 o RBA. Estarem atents per veure com funciona.

Ediciones Buck
Aquest dijous també s'ha presentat una nova editorial, aquesta a l'estil tradicional, amb llibres de paper que es distribueixen per les llibreries. Es diu Ediciones Buck i vol centrar-se en la narrativa estatunidenca de finals del segle XIX i principis del XX. Una aposta molt interessant, si tenim en compte que la literatura nord-americana clàssica és una gran desconeguda al nostre país. Els primers llibres ja estan a punt: El Camino, de Jack London i La vuelta al mundo en 72 días i 10 Días en un manicomio, de Nellie Blay. Buck promet traduccions d'obres inèdites en castellà o descatalogades.

Una curiositat, Nellie Blay va ser una de les primeres dones que es van dedicar al periodisme. De fet, Blay, de viatge per Europa quan va començar la Segona Guerra Mundial, va explicar als nord-americans aquells esdeveniments bèl·lics.

30/10/2009 - 11:06h - laMalla.cat

Burton, Ava Gardner i La nit de la Iguana

Com que hi ha una paraula per definir aquesta obsessió, divertimento o ciència que analitza el setè art, vaig a utilitzar-la, encara que només sigui una vegada: cinèfil. Aquesta mena d'éssers humans estan repartits per tot el món i obeïxen a les mateixes neurosis i manies. Dir Richar Burton, Ava Gardner, Liz Taylor, Deborah Kerr o John Huston és com citar els ingredients d'un menú de gourmet.

La nit de la Iguana és un d'aquells clàssics mastodòntics que convé veure a les fosques i renunciant totalment a les crispetes. Aquesta pel·lícula de 1964 està basada en una obra de teatre de Tenesse Williams. Això vol dir que darrera de cada gest i de cada paraula hi ha un pensament que transcendeix, que deixa l'espectador clavat a la butaca, tot per veure un exreverend alcohòlic, una dona que amaga la seva falta d'amor en el sarcasme, una altra que mai no s'ha enamorat, una adolescent procaç i capriciosa i un poeta vell que composa des de fa vint anys el seu darrer poema. L'escenari: un hostal perdut a la selva mexicana...

Si us agrada o pot ser que us agradi algun dia el film, us interessarà també la novel·la de F.G. Haghenbeck, Trago amargo (Roca) on assistim a les peripècies d'un guarda jurat o més bé un detectiu o alguna cosa semblant, que va a parar al rodatge de La nit de la Iguana a Puerto Vallarta. Se suposa que és una feina tranquil·la i sense dificultats. Però les coses es compliquen... Indio Fernández li propina un cop de puny. Sue Lyon, Gardner, Burton, els ulls turqueses de Liz Taylor, l'alcohol i més alcohol... Un llibre diferent.

Un al·licient més. Abans de començar cada capítol Haghenbeck ens diu la recepta d'un cocktail: la d'un bon dry martiny, una margarita o tequila amb alguna cosa més.