26/10/2009 - 08:31h - laMalla.cat

Rojo i catòlic

"Ojo al dato". Segons diuen les estadístiques, s'han publicat 20.000 llibres sobre la guerra civil. Aquest és un dels temes que omplen els plans editorials més importants, junt amb la segona guerra mundial, la novel·la negra o les sèries romàntiques. Però això no significa que que s'hagi dit tot sobre aquest moment transcendental de la nostra història recent. L'argumentari sobre la guerra és infinit. Un exemple d'això és el nou llibre que ha publicat recentment el periodista Daniel Arasa: Católicos del bando rojo (Styria). Arasa ha investigat sobre els diferents escenaris de la segona guerra Mundial, els maquis, l'exili, la guerra civil...

Val la pena ara conèixer les biografies d'alguns republicans, catòlics practicants, situats durant la guerra civil i per diferents circumstàncies al 'bando rojo'. Arasa desmenteix la creença generalitzada que defineix els republicans com uns ateus recalcitrants i els nacionals com l'essència del catolicisme, associada aquesta creença religiosa amb la beateria conservadora. Quan Franco, Queipo de Llano i altres oficials rebels van declarar la guerra al govern republicà aquell 18 de juliol de 1936 no era la seva intenció fer una creuada religiosa, l'església, diu Arasa, no "va buscar aquesta confrontació" però sí és va aliar després als rebels i durant la Dictadura va crear aliances, fins i tot repressores, amb el Règim.

Surten molts noms de republicans catòlics al llibre de Daniel Arasa. Entre ells el poeta i dramaturg que va liderar els intel·lectuals antifeixistes, José Bergamín, considerat un personatge complex que, com va dir Jacques Maritain, tenia "la bogeria del cristià i la bogeria del poeta". Durant el franquisme va ser un poeta silenciat, però va ser un dels més destacats escriptors de la Generación del 27, una personalitat sui géneris, catòlic i comunista. 

A les primeres pàgines de Católicos del bando Rojo llegim unes paraules del poeta Josep Vicenç Foix, molt reveladores, sobre la guerra civil: "si tallo per la meitat un formatge no em surt per una banda Roquefort i per l'altra holandès. Les dues parts són el mateix tipus de formatge".

6/10/2009 - 18:30h - laMalla.cat

Francesc Cabana i la cultura de la cobdícia

L'últim llibre de Francesc Cabana podria constar només del títol i ja tindria sentit. L'actual crisi de la qual, sembla ser, serem els últims en sortir, podria explicar-se amb aquesta clara sentencia: La cultura de la cobdícia. Claus de la cultura econòmica de Catalunya (Pòrtic). Diu Cabana que el terme "cultura de la cobdícia" el va encunyar Barack Obama. Seria per la tendència d'alguns prestidigitadors dels diners a posar en dubte aquella maledicció bíblica que parlava dels set anys de vaques grasses i set anys de vaques magres. Pensaven que es podia canviar la corrent de les coses i es van dedicar a jugar amb les fortunes com si fossin pilotes de ping-pong i com si la partida no s'hagués d'acabar mai. És més, abans de la crisi, havia molts que pensaven que els diners sortien de les pedres i només calia regar una mica. Però, malgrat la lliçó d'humilitat que la realitat ha fet empassar als que pensaven que això era insubmergible, com el Titànic, Francesc Cabana sosté al seu llibre que els errors humans persistiran i que després d'aquesta crisi en vindrà una altra i una altra. A La cultura de la cobdícia es poden llegir anècdotes reveladores sobre les causes i l'impacte de la crisi immobiliària i financera a casa nostra. A Catalunya, a tota Espanya i al món.

La trama de Wall Street
Un dels capítols que més m'han agradat és el dedicat a l'entramat de bancs, petits i grans, que conviuen al novaiorquès barri de Wall Street. És veritat que per a la majoria dels mortals les intrigues de palau dels monstres de les finances són tan llunyanes com els selenites de la Lluna o els marcians de Mart, si és que existeixen (cosa improbable, d'altra banda). El 'culebrón' ambientat a l'altra banda de l'Atlàntic es pot seguir com si es tractés d'un Triller, una història de suspens del bo. Allò va ser una trama de tremendes dimensions que va acabar aquell fatídic 7 de setembre de 2008, quan el rei mides es va posar en vaga i va fer trontollar les bases de la nostra civilització.

“Si el març del 2008 es va produir una esquerda a la pared de Nova York, el mes de setembre es va ensorrar tota la pared. El mes va començar -7 de setembre- amb la intervenció de les grans societats hipotecàries nord-americanes Freddie Mac i Fannie Mae, que eren semipúbliques. Els seus executius van ser acomiadats per ineptes; un d'ells es va suïcidar l'abril de 2009....”

23/9/2009 - 19:08h - laMalla.cat

Kawakami o remar per un riu tranquil

En un món on la qualitat que més es valora és la velocitat i els coneixements per comptabilitzar la despesa del temps, Hiromi Kawakami decideix aturar totes les expectatives pràctiques de la vida moderna i es posa a navegar seguint només el ritme del seu personal calendari. Tot es valora segons les necessitats del dia i el temps passa si creixen els cirerers o si s'han de tallar les branques seques a l'hivern. El cielo es azul, la tierra blanca (Acantilado) és el primer llibre traduït a l'espanyol d'aquesta escriptora japonesa que ja ha rebut alguns dels premis més prestigiosos, com ara el Tanizaki, i s'ha convertit en un dels autors del Japó més llegits.

El cielo és azul, la tierra blanca es titula en japonès El maletí del mestre. Dins del maletí està el secret d'un amor impossible. Aquesta és la història de dos persones amb una gran diferència d'edat però també amb una gran similitud en els conceptes. Tsukiko té 38 anys i porta una vida solitària. Ella creu que no està dotada per l'amor, fins que un dia es troba en una taverna al seu vell professor de japonès. Els dos són uns solitaris i junts trobaran un món sencer per compartir. M'ha sorprès com s'explica Tsukiko la seva nova situació, com viu amb naturalitat la soledat i també la companyia, el pas de les hores i els canvis viscerals que produeixen els glops de sake a l'organisme. Amb ells mengem i bevem; passegem pels mercats i deixem passar els minuts que queden per començar un nou dia.  

Robert Saladrigas ha escrit sobre aquesta novel·la de poc més de 200 pàgines que és (tradueixo del castellà) “tan carnal, bella i estimulant pel lector, que no exigeix ser més explícita. El seu misteri recau sobre l'extraordinari poder al·lusiu de l'escriptura, llegat dels gran artistes de la narrativa japonesa moderna”. Jo diria que tampoc s'allunya excesivament Kawakami dels seus clàssics, com Yukio Mishima, a qui, per cert, un altre japonès molt conegut a casa nostra, Haruki Murakami (que desperta grans fòbies al seu país) no té precisament en un pedestal. Els dos adolescents que contemplen la tempesta des del far de la petita illa a El rumor del oleaje i la olor a mar que es respira entre les paraules de Mishima, m'ha recordat bastant la frescor de la matinada i la foscor de la soledat que deixa anar, amb la cadència d'un passeig, Hiromi Kawakami.
 

 

 

 

 

 

14/9/2009 - 10:30h - laMalla.cat

Un japonès a la Guerra Civil

Fernando Iwasaki, un peruà resident a Sevilla, té nom de novel·lista nipó i escriu sobre Espanya des de la distància que li dóna el seu origen llatinoamericà. A España aparta de mí estos premios, (Páginas de Espuma) una cita de Jorge Luis Borges diu: "Crec que els argentins, els sud-americans en general, podem utilitzar els temes europeus, utilitzar-los sense supersticions, amb una irreverència que pot tenir, i ja té, conseqüències afortunades". Iwasaki diu dirigir el seu nou relat ple d'ironia i comicitat als espanyols que saben riure's d'ells mateixos.

Coberta del llibre España aparta de mí estos premiosSón dos els temes que presideixen aquesta història: el món tancat i ple de paradoxes dels premis literaris que es convoquen continuadament a totes les ciutats de la península Ibèrica i la Guerra Civil. Groucho Marx ajuda a entendre les argumentacions narratives d'Iwasaki: "els grans èxits els obtenen els llibres de cuina, els volums de teologia, els manuals de 'com fer' i els refregits de la Guerra Civil." Amb aquesta recepta, només cal com a ingredients la guerra del 36 i grans dosis de la passió descontrolada japonesa que ha envaït el nostre món interior i exterior. Per acabar d'adobar l'invent còmic, tenim una amanida de tòpics de la vella guarda republicana, de beates dretanes, de sentiments nacionalistes i dels mass-media i els seus rànquings d'audiència. Set premis ha guanyat Iwasaki amb el mateix conte malgrat que -segons s'apunta al llibre- és més fàcil ser basc, andalús o català sent japonès que d'Ultramar.

España aparta de mí estos premios és capaç d'arrencar una història partint d'una situació absurda. Però, com que la realitat moltes vegades pot ser més rocambolesca que la ficció, podia haver estat real. Un terrorista atapeït de bombes pren com a hostatges a la corporació municipal, l'arquebisbe i l'Hermandad de Defensores del Alcazar de Toledo, així com també a un grup del Tercio de Requetés i un grup de joves anti globalització que estaven celebrant l'aniversari de la liberalització de l'Alcazar. En contra de totes les sospites internacionals, el terrorista no és islàmic, sinó un militar i cuiner japonès que havia estat al costat dels nacionalistes durant la Guerra Civil i que havia ficat dins de les galeries subterrànies de l'Alcazar de Toledo, carregat d'explosius. El japonès no sap que la Guerra Civil ha acabat fa molts anys i pensa que encara s'ha de defensar el fortí militar. "L'arquebisbe de Toledo va ser el primer que es va adonar que el terrorista era japonès, perquè només entrar a l'ordre havia estat missioner a Okinawa".

Fernando Iwasaki 

Aquesta és la primera novetat de la temporada de Paginas de Espuma, una de les poques editorials especialitzades en la publicació de contes. El seu editor, Juan Casamajor, que pateix les dificultats de totes les petites editorials, diu que "Fernando és simultàniament el més divertit i, al mateix temps, el més rigorós documental i literàriament".

 

2/9/2009 - 15:03h - laMalla.cat

Isabel Allende, Stephen King o Mankell

 

Estem a punt de inaugurar la temporada de premis literaris. Aquest dijous RBA llliura el seu tercer premi de Novel·la Negra amb uns precedents de prestigi: El de Francisco González Ledesma el 2007 i del Andrea Camilieri el 2008. No està malament aquesta cita anual als jardins de l'Hotel Juan Carlos I de Barcelona. Tindrem temps de parlar sobre el guanyador d'aquest any. De moment, algun anunci d'altres novetats. Setembre és un mes esperançador pels lectors empedreïts i haurem d'ocupar diferents posts per donar tot el que tenim a la butxaca...

Isabel Allende. No és que sigui la primera de la meva llista, però m'ha vingut a la mà la revista Correo de las letras que edita cada trimestre Random House Mondadori i aquí tenim a doble pàgina La isla bajo el mar (Plaza y Janés). Sempre crea una gran expectativa aquesta xilena nascuda a Lima. Fins i tot els seus detractors es miren les ressenyes per veure si aquesta vegada sí que es decideixen a cruspir-se el seu 'culebrón'. Allende sap com fer passar bones i intenses estones als lectors. És una autora que crea fidels al seu voltant. Això és una garantia d'èxit, crec. La isla bajo el mar és la història de Zarité, una esclava que, malgrat el seu destí penós, amaga al seu interior la flama de la llibertat. “Baila, baila, Zarité, porque esclavo que baila es libre... mientras baila”-escriu Isabel Allende. Aquesta novel·la coral es desenvolupa a Santo Domingo. Ja està a les llibreries.

Stehphen King. No sortim de Plaza y Janés i també per fidels d'un best-seller típic anomenat Stephen King. A l'octubre està prevista la sortida de tretze històries “para no dormir”-ens diuen. Estan aglutinades sota el títol Después del anochecer. Es tracta d'un llibre de relats de 448 pàgines. King explica la vida d'un jove d'origen humil despreciat per la família de la seva promesa. També ens envoltarem de misteri amb la història de dos veïns barallats a mort, que decideixen reconciliar-se...però és possible que no ho aconsegueixin. A més, què passarà amb un grup de passatgers d'un tren, aturats dins d'una estació buida? A les llibreries a partir de l'octubre. 

Els amants de les aventures de Henning Mankell estan d'enhorabona. A l'octubre apareix El hombre inquieto (Tusquets). Es va publicar el 18 d'agost a Suècia i suposa la tornada i l'adéu de Kurt Wallander, el personatge més conegut de l'univers literari de Mankell. El hombre inquieto té 600 pàgines i està basada en fets històrics. Al 1982-1983, durant l'època del Primer Ministre Olof Palme, submarins soviètics van envair els mars suecs. Temps després, un dia d'hivern de 2008, Hakan van Enke, un alt càrrec de la Marina va desaparèixer durant el seu passeig diari per Lilljansskogen.

Continuarà...

20/8/2009 - 17:10h - laMalla.cat

Mendoza i els sants

Mendoza


L'última novetat d'Eduardo Mendoza va ser El asombroso viaje de Pomponio Flato l'any passat, una història amb la qual es va remuntar als clàssics i les seves deïtats múltiples. A l'octubre Seix Barral publicarà una nova entrega de Mendoza amb un registre totalment oposat: el deu únic que ens és propi, com dirien els super beats. És una bona notícia saber que el 20 d'octubre arriben els quatre relats agrupats sota el títol Tres vidas de santos. No és la primera vegada que Mendoza s'endinsa en el món religiós catòlic. Recordem encara aquella novel·la curta que fa olor a pluja i que descriu la vida d'una monja de poble i el cacic falangista. Per cert, que El año del diluvio es va convertir en pel·lícula de la mà de Jaime Chavarri el 2004.

Eduardo Mendoza torna la propera temporada a la seva particular ciutat dels prodigis, a Barcelona, a través d'una de les històries de Tres vidas de santos, La ballena. És el relat més llarg i està ambientat en el congrés eucarístic de 1952. El conte més dramàtic és un que es diu Dubslav. Aquí es manifesta Mendoza en una posició més existencial. El tercer relat, El malentendido reflexiona sobre l'assumpte de la literatura i les classes socials.

Esperarem la nova temporada per conèixer més detalls. De moment, ens quedem amb els comentaris del mateix Mendoza: "la majoria d'aquests sants que no ho són, parteixen d'una idea equivocada, d'un trauma psicològic. La devoció amb la qual s'entreguen a aquesta desviació d'una manera excloent i la seva disposició a renunciar a tot és allò que més ens fa semblar-nos als sants”. 

25/6/2009 - 17:15h - laMalla.cat

Objectiu: la lluna

Tot s'ha de dir. No feia ni 24 hores que havia escrit el post anterior, 40 anys, 40 llunes, quan em trobo amb una novetat de Planeta d'aquest mes de juny que es diu justament Objetivo: la luna. I aquí tinc un exemplar, gentilesa dels amics de premsa de l'editorial. Gràcies a aquest llibre de Dan Parry, ara sóc conscient de la data exacta en què uns homes de carn i ossos van partir rumb a la lluna, per desfer l'encanteri selenita que des de sempre havia omplert els somnis de les ments més immaculades. Va ser el 16 de juliol de 1969, quan “va començar el compte enrere i el món va contenir el seu alè”.  El llibre està basat en extenses investigacions, entrevistes als principals participants, materials d'arxiu i informació inèdita dels membres de la tripulació del 'Apolo 11'. El motiu d'aquesta publicació és el 40è aniversari de la missió.

Perry agraeix a tots els que han col·laborat amablement amb el llibre i la sèrie de televisió que els acompanya. Moonshot és una de les sèries que ha produït Dangerous Films, centrades en la història de la NASA en general i 'l'Apolo 11' en particular. La veritat és que el món té molt a agrair a aquells primers homes que van posar a disposició de la ciència les seves vides i es van arriscar a volar per sobre de tota gravetat per resoldre una incògnita llegendària: Com serà la lluna?. Segons les primeres descripcions de Neil Amstrong “la superfície és molt fina, com la pols. Puc aixecar-la una mica amb la punta del peu. S'adherix en capes fines, com carbó en pols, a les soles de les meves botes. Només m'enfonso un mil·límetres, potser tres, però puc veure les trepitjades de les meves botes i les estries a les partícules fines i farinoses".  

 

21/4/2009 - 13:31h - laMalla.cat

Què esperem de Sant Jordi?

Què esperem del dia de Sant Jordi? Esperem que faci bon temps, és la resposta correcta i generalitzada. Els editors, esperen el sol. Els llibreters, han posat espelmes al Crist de Lepant, que per això va estar a la batalla del mateix nom, perquè allunyi la pluja que ens envia amb el paraigües a casa. I el públic nombrós, naturalment, espera i desitja un bon “sol, solet, vine'm a veure...” per a les seves passejades entre les taules de llibres. Docs, si, és això. El dia ha de sortir lluit, la resta de la feina ja esta feta. Això ho saben molt bé els companys dels departaments de premsa de les editorials, que a aquestes alçades saluden els seus familiars per e-mail. Les llibreries ja han posat el cartell de “no tinc més espai al magatzem” i els periodistes han fet els deures i han llegit i han presentat als seus lectors les seves recomanacions. A lamalla.cat teniu un especial amb totes les novetats i aquí, fem repàs ara mateix:

El per què de la bogeria Larsson (I)

El per què de la bogeria Larsson (II)

Una història d'amor de Salman Rushdie

Murakami a la platja de Barcelona

Elegia per un amercià', el tribut de Siri Hustvest a Nova York

Tots els viatges de Julio Equis comencen amb un parell de paraules , “me'n vaig”...

El corazón de Napalm' a la Barcelona dels vuitanta

Jordi Coca i la noia del ball

Maruja Torres, Nadal 2009

Per què no busquen Irène Némirovsky

Ruedo Ibérico

Ah, aviso. El 23 d'abril és urgent, he de marxar unes hores, no puc acabar el dia sense passar per caixa (hi ha el 10 per cent de descompte). Normalment ja sé el que vull. I també m'esperen les rosquilles de Sant Jordi que compro a la plaça de Sant Jaume. Tot un plaer de la vida.

6/4/2009 - 11:24h - laMalla.cat

Una història d'amor de Salman Rushdie

"És una història d'amor", diu Salman Rushdie sobre la seva última novel·la. També és una reflexió sobre Orient i Occident. Aquests són alguns dels ingredients i, com a les receptes de cuina, les delícies de les promeses dependran del temps de cocció, de la qualitat de la matèria prima, de si es de temporada o ha estat massa temps al refrigerador... La qualitat del plat també depèn del dia que tingui el cuiner. Una novel·la, abans de llegir-la, és una il·lusió i una promesa i si el seu autor sap fer bé el seu treball de convenciment es pot convertir en un apetible banquet abans d'engolir les seves línies. Salman Rushdie ha passat per Barcelona, en una aparició estel·lar, per presentar el seu últim treball: La encantadora de Florencia (Mondadori). Ja ha arribat el mes d'abril i amb ell sembla que ha florit el bon temps, les paraules i el no parar de llibres que se'n van del magatzem a l'estand i de la taula de novetats a la butxaca.

Amb la maquinària editorial al cent per cent de la seva ebullició, hem vist un dels tòtems dels autors internacionals, potser més per les circumstàncies que pel fons de les seves històries. L'Auditori de la Biblioteca Jaume Fuster estava plena de gent que volia veure amb els seus propis ulls l'escriptor indi que es va haver d'amagar per les amenaces de mort d'aquell integrista de Jomeini. Qui ha dit que la feina de l'escriptor no pot comportar també grans perills?. La realitat compleix amb les expectatives. Rushdie omple l'escenari que comparteix amb l'escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez. La seva cara no amaga el somriure. Porta una perilla canosa a sobre d'una pell rosada quasi adolescent. I parla sense parar, amb una simpàtica mirada que no amaga el vell rictus d'ironia dels intel·ligents. Es nota que li agrada el contacte amb la gent i contesta totes les preguntes d'un públic entregat. Orient i Occident, la seva relació i els contrastos. Com viu un condemnat a mort per Els versos satànics l'etern debat sobre dues civilitzacions? El problema -diu Rushdie- és que som “molt semblants”, no lluitaríem tant si no fóssim tan semblants.

Maquiavel no era tan cínic
La encantadora de Florencia “és una història d'amor” -explica Salman Rushdie. També és un relat dels conflictes entre Orient i Occident. El protagonista avança i retrocedeix en el temps. Ell és un florentí que viatja l'Imperi Mongol, a l'Índia del segle del segle XVI. L'escriptor diu que en realitat la relació entre Orient i Occident va començar fa 400 anys. Rushdie explica que també ha volgut introduir a la seva novel·la Niccolò Maquiavel, un personatge històric que el fascina. En realitat, Maquiavel “no era tan cínic” com ha fet creure la història, diu.

13/3/2009 - 14:34h - laMalla.cat

Tots els viatges de Julio Equis comencen amb un parell de paraules, "me'n vaig"...

Havia molta gent a la sala de l'Ateneu de Barcelona on s'estava presentant l'últim llibre de Flavia Company. Cristina Fernández Cubas, amb la passió del lector satisfet, descrivia els 19 relats que formen Con la soga al cuello, editat per Páginas de Espuma. Anava avisada: trobaria fina ironia, sentit de l'humor, descripció milimètrica de la sordidesa, el punt àcid, la sorpresa, l'alegria, la tristor, l'absurd i la casualitat amb què ens sorprèn cada dia la quotidianitat urbana. Flavia Company declara que escriu perquè l'estimin, per retrobar-se amb els amics durant les presentacions dels llibres. "Si deixeu de venir, jo deixaré d'escriure", diu. Però m'atreveixo a dir que, molt lluny d'aquesta broma amable, continuaria escrivint en la més complerta de les soledats. Quan s'està acostumat a anar per la vida diseccionant sensacions, analitzant personatges i descrivint simplement allò que un veu o imagina veure, és impossible que es pugui silenciar aquest impuls. Darrera de cada dona gran, home jove, noia que que es retoca els cabells pel carrer, hi ha una llarga vida de soledats, sorpreses, moments d'angoixa i incompresions. Explica Flavia Company que la vida, de sobte, es pot convertir en un carrer sense sortida, en una soga que ens atrapa pel coll fins a ofegar-nos. Un adulteri, una mentida, un descobriment, una persona de la qual ens hem de fer càrrec...

Con la soga al cuello és un llibre de relats independents i tots ells junts formen un mosaic de cares i de vides, les que es barregen al metro o entren i surten dels edificis anònims de Barcelona. Company, que ha declarat el seu compromís amb la literatura, explica als seus escrits elements de la pròpia vida, la que es manifesta cada dia i a cada instant. Les històries relatades poden ser tristes, desconcertants i curioses o surrealistes...i, fins i tot, divertides. També, atenent aquest compromís de la literatura amb la vida, alguna de les històries et deixa amb una gran fredor al cos. Com s'ha de digerir, per exemple, la misèria dissimulada de dues dones grans, o l'engany dins de la parella o el taxista que vol entrar en la vida i la mort del seu passatger? "Aquí estem tots", ens diu Flavia Company. Tots podem ser l'heroi, el botxí i la víctima.

Per finalitzar, aquí deixo l'inici del relat Julio Equis: "Todos los viajes de Julio Equis empiezan con un par de palabras, me voy..."