10/6/2011 - 12:07h - laMalla.cat

Les frases de Haruki Murakami

Murakami ha estat a Barcelona, no és la primera vegada. Ara ha vingut a la ciutat per recollir el Premi Internacional de Catalunya. En el seu discurs va dir: "Bona nit, Barcelona" i va continuar parlant en contra l'energia nuclear. El seu país ha vist la cara lletja, molt lletja, de les centrals nuclear.

Murakami diu que "escriu pels seus lectors", però si li donen un premi, el recull, és clar. Són 80.000 euros, que donarà als damnificats del tsunami de Japó.

 

“Tot s’acaba extingint”

Murakami pensa que els estats no duren per sempre, "tot s'acaba extingint, no hi ha res immutable". Diu això perquè, segons afirma, els científics auguren un terratrèmol de gran magnitud per als propers 20 anys a la regió de Tokio. L'escriptor s'ha mostrat crític, molt crític, amb l'ús de l'energia nuclear al Japó, malgrat les bombes atòmiques del 1945 a Hiroshima i Nagasaki. Ara, la central de Fukushima amenaça en silenci a una població històricament maltractada per la cruel ferida de la radiació.

Mirada al passat sense deixar de veure el futur

Per cert, diu Murakami que la mirada cap a Orwell a 1Q84 "és la meva obra més ambiciosa". "Orwell va escriure mirant el futur, i jo, amb la meva novel·la, vull fer tot el contrari, mirar cap al passat, però sense deixar de veure el futur". 1Q84 és ja un èxit de vendes.

Faig totes les coses que fan els japonesos, però m’agrada el jazz i Dostoievski

Haruki Murakami compleix amb el tòpic japonès, és un home tímid i amable. "Vaig néixer i vaig créixer al japó, parlo japonès, menjo aliments japonesos i faig totes les coses que fan els japonesos, però m'agrada el jazz i la literatura occidental, des de Dostoievski fins a Stephen King". Sempre s'ha sentit com un pont entre l'occident i l'orient. Potser per això sap crear móns molt personals, situats entre la realitat i el somni, entre la bondat i la maldat de l'ésser humà.

Quina sort, llegir Haruki Murakami!

29/4/2011 - 11:30h - laMalla.cat

El secret de la felicitat

"Si en algún momento tropiezan con una historia, o con alguna de las criaturas que transmiten mis libros, por favor créanselas. Créanselas porque me las he inventado". La barcelonesa Ana Maria Matute ha rebut aquesta setmana el Premi Cervantes i s'ha mostrat nerviosa i emocionada. Emocionada perquè la seva vida és la literatura, és la imaginació, és la pròpia vida convertida en lletres, en paraules que fan de la realitat, aquesta realitat sòrdida i inaguantable moltes vegades, un món equilibrat, explicat, raonat. Schopenhauer deia que "la vida i els somnis són pàgines d'un mateix llibre". Per això, sentir-se premiat per escriure deu ser com rebre un premi per viure la vida amb autenticitat, segons els propis desitjos.

Ana Maria Matute ha estat la tercera dona que ha rebut el Premi Cervantes, després de Maria Zambrano y Dulce María Loynaz. Matute va néixer l'any 1925 i quan tenia només cinc anys va escriure el seu primer conte. Pertany a la generació dels nens de la guerra, com Josefina Aldecoa, com Ignacio Alcecoa, com Sánchez Ferlosio... La seva vida, com la de les altres dones i els altres homes de la seva edat es va dividir en dues parts, la innocència va traspassar la frontera i es va transmutar en altres vides, en altres invents. Ana Maria Matute creu que la literatura és com la vida, per això ens hauríem de creure, efectivament, cada una de les seves criatures de novel·la.

Un secret: "La felicitat no consisteix en aconseguir els ideals, sinó en idealitzar la realitat que tenim"

Quina saviesa! com la que ha deixat darrere seu Maria Isbert, una actriu fins al final, que anava encara pels escenaris amb 90 anys. Maria Ibert tenia l’habilitat de facilitar titulars ocurrents als periodistes. Tenia clares les idees i sabia transmetre sense dificultats el seu pensament. "La veritat de l'actor es troba sobre l'escenari del teatre" -va dir. Sobre l'escenari i també al cinema i a la televisió. Maria Isbert pensava que un bon actor no necessita actuar. Ella deia les frases del seus personatges com si les hagués pensat ella mateixa. Això ho hem comprovat al llarg dels nombrosos tràilers que hem vist de les seves pel·lícules a la televisió durant els darrers dies. Trossos de cinema i també fragments d’entrevistes. En una d’elles la vaig sentir dir aquesta frase: "La felicitat no consisteix en aconseguir els ideals, sinó en idealitzar la realitat que tenim". Enorme el llegat de la gran actriu i fantàstica persona. Moltes gràcies.

11/2/2011 - 09:19h - laMalla.cat

Un obrer de la cultura

Manuel Vázquez Montalbán va ser un obrer de la cultura, un "escriba" del nou temps, va dir Francesc Salgado amb motiu de la publicació del segon volum d’una trilogia que recull la seva obra periodística: La identitad periodística de Vázquez Montalbán (1939-2003), que es va configurar entre els anys 1974 i 1986. Del humor al desencanto (Debate) es diu aquest segon volum que va ser presentat dins dels actes de la Setmana Negra de Barcelona. El primer volum es va presentar fa ara un any: La construcció del columnista (1960-1973).

Per cert que la Setmana Negra de Barcelona ha tingut de tot aquest any, fins i tot va comptar amb la presència de Baltasar Garzón. El jutge no va negar ser lector de novel·les policíaques. També va dir, en presència de l’ex fiscal general del Tribunal Superior de Justicia, José María Mena, que la seva suspensió és “una cacera de bruixes desagradable i injusta”. L’acte va ser un dels més multitudinaris de la Setmana.

 

Però la Setmana Negra ja ha passat i ha deixat enrere una estela de grans personatges i grans autors. Em quedo amb les primeres frases del programa i espero impacientment que arribi la convocatòria de l’any vinent. Aquestes paraules confirmen una idea que tinc des de sempre. Per saber coses de la realitat, allò millor que podem fer és llegir ficció:

 “El cas Wikileaks ens ha esclatat a la cara just al final d’aquest any passat. És una història real que té els ingredients del thriller més fascinant. Desbordats per una realitat que a vegades sembla que superi la millor ficció, també ens adonem que seguirem necessitant més ficcions perquè ens ajudin a entendre més bé la realitat: vivim en un món canviant, incert, i tenim encara moltes coses per descobrir…”

Premi Pepe Carvalho

Sense sortir de la Setmana Negra de Barcelona, el VI premi Pepe Carvalho va ser per Andreu Martín, que estava especialment emocionat perquè –diu- es va fer escriptor gràcies a que Manuel Vázquez Montalbán va escriure Tatuaje (1975). Durant aquella época Andreu Martín escrivia guions però després d'aquesta novel·la, de Joc brut de Pedrolo i De Mica en mica s'omple la pica de Jaume Fuster va començar la seva primera novel·la: Aprende y calla, publicada l’any 1979 i amb la qual va guanyar un premi que convocaven Libros de la Fontera. A partir de llavors no ha parat d'escriure.

El Premi Biblioteca Breve i Leonora Carrington

Un altre premi literari recent ha estat el que ha lliurat l’Editorial Seix Barral, el Biblioteca Breve. La guanyadora ha estat la mexicana Elena Poniatowska, per una història inspirada en la vida de l’escriptora i pintora surrealista Leona Carrington i la seva turbulenta història de amor amb Max Ernst, la seva experiència en un manicomi i la seva vida després a Nova York i Mèxic. Haurem d'esperar fins el 22 de febrer per llegir-la.

Premi Minotauro

Pels aficionats, que són molts, al gènere de ciència ficció, una nota sobre el premio Minotauro, que concedeix el grup Planeta. La guanyadora és Montse de Paz (Lleida, 1970) i la seva novel·la Ciudad sin estrellas, un relat sobre la pèrdua de la innocència i la recerca de la llibertat.

14/1/2011 - 09:40h - laMalla.cat

Baralla de gats

L'altre dia llegia en un foro sobre literatura l’enorme quantitat de comentaris que havien generat una paraules d’Eduardo Mendoza sobre Frank Kafka. L'escriptor barcelonès va dir durant una conferencia titulada Teoría general de la novela: balance trimestral que l’autor de la Metamorfosi no era un bon escriptor. Mendoza creu que s'ha de "refer la narrativa" i defensa una manera d'escriure novel·les a l'estil clàssic, entrant en la història suament, sense explicar tot el sentit de la novel·la en les primeres frases, com –diu Mendoza- feia Kafka. "Si expliques tot al començament, la resta del text perd el sentit". Etern dilema aquest de la teoria general de la novel·la, especialment quan és això, teoria.

Tots sabem que els estants particulars i els de les llibreries estan plens de sorpreses literàries que no s'adapten pas al savoir faire de l'escriptor com cal. Metarmorfosi, o El Procés en són un bon exemple. De totes formes, el bon literat, l’autor perfecte de novel·les més senzilles de llegir es fa ràpidament amb les simpaties dels lectors, que cauen sense remei (i voluntàriament) entre les xarxes ben estudiades de d'una novel·la escrita segons els cànons establerts i clàssics.

Pelea de gatos l'última novel·la d'Eduardo Mendoza i Premi Planeta del 2010 introdueix al lector en la història a través de la presentació del seu personatge protagonista, Anthony Whitelands, un angles especialitzat en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera convulsa de 1936. A través de la mirada estrangera d’Anthony, Mendoza retrata els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil. Curiosament aquesta època no ha estat molt novel·lada fins ara, així que tenim una bona oportunitat d’entrar en aquell moment complicat que va finalitzar amb una guerra i després amb una de les dictadures mes llargues del món civilitzat. Pero Riña de Gatos no es una història trist. Eduardo Mendoza utilitza un dels seus millors recursos: el sentit de l’humor i la intriga. L’autor ha plantejar dilemes morals al lector i l’ha preparat baralles polítiques, dissertacions sobre l’art i una investigació policíaca. 

Em quedo amb una afirmació que he sentit dir a Mendoza sobre el seu fet d’escriure: “Sempre escric llibres per a veure com finalitzen”.

28/12/2010 - 07:29h - laMalla.cat

El nas de Mussolini

Es diu L’home de la maleta i és la novel·la que ha guanyat el premi Sant Jordi 2010, un premi que atorga Òmnium Cultural, junt amb Enciclopèdia Catalana i l’editorial Proa. L'escriptor Ramon Solsona ha escrit la història d’un músic jubilat, ex component del trio Bella Aurora, que ha tocat sempre al barri de Gràcia. El vell músic no entén les noves generacions i viu per torns a les cases de les seves tres filles. L’any passat Xavier Bosch va guanyar amb Se sabrà tot, una història sobre la falta de llibertat. Precisament la falta de llibertat és també una de les protagonistes de l'obra de Lluís-Anton Baulenes, El nas de Mussolini, premiat amb el Sant Jordi l’any 2008. La llibertat, però també la utopia, la soledat i la incomprensió estan presents en el llibre de Baulenes.

El personatge principal d’El nas de Mussolini es diu Berta Panatis, una revolucionaria que rep l’encàrrec d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre que Panatis espera ordre per complir amb l’encàrrec es refugia amb el seu pare en un poble del Ripollès, però l’ordre no arriba i l’activista comunista haurà d’esperar sis anys. Durant aquest temps, es dedicarà a conèixer millor la gent que l’envolta com ara el cacic local i la seva amant o la familia Caminal. Baulenes crea en aquesta novel·la un ambient opressiu. És una història de personatges i no tant d’acció política, com es podria deduir de la sinopsi.

Segons ha explicat l’autor, la seva idea va ser ficar-se dins de la ment d’una persona que ha de matar a una altra persona, i explora el món de les contradiccions de la protagonista. La història d’El nas de Mussolini, per arribar a les conclusions que arriba, podria estar ambientada en un altre moment històric, però Baulenes ha cedit a la temptació de situar la seva ficció dins d’aquell moment, analitzant la fascinació que sentia mitja Europa per Mussolini. El continent estava dominat per la força de l'URSS i una Alemnaya immersa en els seus grans canvis. Primo de Rivera governava a una dictadura en la qual es combinava la força econòmica i el nou ímpetu revolucionari d’esquerres.

19/11/2010 - 08:19h - laMalla.cat

Castellet i la literatura

En reconeixement a la seva trajectòria literària i al conjunt de la seva obra. Josep Maria Castellet ha guanyat el Premi Nacional de les Lletres que atorga el Ministeri de cultura per la seva trajectòria en el món de la literatura. Fa poc vaig fer referència a la importància de l'escriptor i editor. La literatura catalana li deu molt a Castellet i també la literatura castellana. Ell ha estat un dels intel·lectuals més destacats des de la dècada dels cinquanta, seixanta i setanta i ha participat activament en un seguit d'empreses de molta importància, com editor i escriptor.

Com diuen els companys de premsa d’Edicions 62, al seu comunicat d'ahir al vespre, Castellet "s’ha implicat en projectes que van des de la fundació de la revista Laye fins al Pacte Cultural de Catalunya, passant per l’homenatge a Antonio Machado del 1959, el Congrés per la Llibertat de la Cultura, els ‘Diálogos Calunya-Castella’, la Comunitat Europea d’Escriptors, els premis internacionals de literatura Formentor, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Edicions 62 o la Institució de les Lletres Catalanes. El 2009 li van concedir el Premi Nacional de la Cultura 2009 a la trajectòria artística i professional. La seva tasca editorial l’ha desenvolupada com a Director Literari d’Edicions 62 i Edicions Península, i com a Conseller i President (2002) del Grup 62."

Castellet ha declarat: "sospito que m'han donat el guardó per tota una sèrie d'activitats que he desenvolupat a la meva vida i per l'interès enorme de fer contactes entre les llengües".

16/10/2010 - 10:04h - laMalla.cat

El Planeta. Conjures i misteris

Eduardo Mendoza és un gran escriptor que explica històries des de la realitat i posant tota la seva imaginació al servei d'una narrativa potent, enèrgica. Eduardo Mendoza és també un autor enemic de la promoció de les seves obres i era, fins ara, un dels grans que encara no havia guanyat el Premi Planeta.

Aquesta és una bona notícia per als lectors, que es trobaran ara amb una bona novel·la per llegir a partir de novembre. Riña de gatos, és el títol d'aquest flamant Planeta que ja ha començat a formar part de la història de la literatura. Apuntem dos elements que afavoreixen el seu futur èxit: és una novel·la de misteri, i està ambientada en la Guerra Civil. "Hem d'assumir entre tots la Guerra Civil", diu Mendoza i ens proposa un temps i unes circumstàncies poc conegudes i que fins ara no s'havien tractat en una novel·la.

Riña de gatos està situada a Madrid, durant els mesos anteriors al 18 de juliol. "Hi havia molts espies i moltes corrents subterrànies". Madrid era una ciutat plena de "conjures i misteris", ha explicat Edudardo Mendoza. Més de 600.000 euros per un autor que ha decidit agafar l'AVE i baixar a l'estació d'Atocha, abandonant el seu barceloní escenari habitual per escriure el relat d'un jove britànic, expert en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera del 36 per analitzar un possible quadre de Velazquez desconegut i es veu embolicat en una trama policial amb personatges reals com José Antonio Primo de Rivera, Sanjurjo, Queipo de Llano i Franco.

8/10/2010 - 00:52h - laMalla.cat

La veritat de les mentides

Mario Vargas Llosa ha despertat aquest dijous a Nova York amb una gran certesa: ha aconseguit definitivament el Nobel de Literatura 2010. L'Acadèmia sueca ha decidit no deixar l'autor peruà i espanyol fora del seu privilegiat club i ens ha alegrat el dia amb la feliç notícia. Per celebrar-ho, he recuperat, a la primera, de la meva desordenada biblioteca, La verdad de las mentiras, més de 400 pàgines editades per Alfaguara gràcies a les quals podem assistir a una classe magistral sobre teoria i pràctica de la literatura. Són joies atresorades per Vargas Llosa que ens ensenyen molt sobre aquest món mig imaginari i mig real. Com va deixar escrit aquell il·luminat que es deia Ramón del Valle-Inclàn: "les coses no són com les veiem, sinó com les recordem". Les coses de la literatura i el poder de persuadir de l'escriptor a un, voluntàriament, crèdul lector, que es deixa transportar a imaginaris mons reals i a escenaris on la vida no és volubre i canviant sinó clara i estable, com voldríem que fossin sempre les coses.



La ciudad y los perros
, La casa verde, Los cuadernos de Don Rigoberto o La fiesta del Chivo. El primer llibre que em va agradar de Vargas Llosa va ser La tia Julia y el escribidor, la història d'un jove autor de serials per a la ràdio. D'alta banda, sempre he considerat Pantaleón y las visitadoras una novel·la desconcertant. Potser perquè vaig voler llegir-la quan era massa jove? Potser, si. Més enllà de les virtuts literàries del nou premi Nobel, és interessant fer un repàs de la importància que ha tingut per a l'edició a Barcelona. Com ell mateix ha reconegut i ha agraït sempre, editors com Carles Barral o agents literàries com Carme Balcells van tenir molt a veure amb el futur d'un jove escriptor llatinoamericà que va arribar a Barcelona durant els anys 60. L'època de la Gauche Divine i del Boom de la literatura llatinoamericana són les mateixes i els personatges d'aquell temps formen part de la cultura d'una ciutat i de gran part de la seva raó de ser. Al mateix temps que van créixer com a grans escriptors Mario Vargas Llosa o Gabriel García Màrquez, Beatriz de Moura començava amb Tusquets i Herralde iniciava l'aventura d'Anagrama; Ricard Bofill imaginava edificis i Oriol Bohigas conformava les claus de la seva arquitectura.

 

10/9/2010 - 08:07h - laMalla.cat

Harlan Coben i la seva 'Live Wire'

Com deia Ferran Mascarell aquest dijous, la festa del Premi Internacional de Novela Negra RBA als jardins del Juan Carlos I s'han convertit en una tradició que ja té quatre anys. És una de les primeres trobades després de les vacances, i els col·legues, amics i coneguts del món literari es reuneixen al voltant de la novel·la de suspens.

Aquest any hem vist pujar a l'escenari del guanyador Harlan Coben, un ex jugador de basquet nord-americà que ja porta deu novel·les protagonitzades pel seu alter ego, el detectiu Myron Bolitar, també ex jugador de basquet, casualment. Coben ja ha aconseguit els tres guardons més prestigiosos de la novel·la negra, l'Edgar, el Shamus i l'Antony Adard. Després de 47 milions d'exemplars venuts a tot el món, aquest escriptor de New Jersey s'està convertint en tot un clàssic i diu que prefereix escriure sobre desaparicions i no tant sobre assassinats. "La mena de mal que m'agrada explorar és aquell que descobrim en nosaltres mateixos"-ha dit.

A Live Wire una ex estrella del tennis femení demana que Bolitar li ajudi a trobar el pare del fill que està esperant. Coben diu que la història està basada en la vida real. Es va inspirar quan un amic seu va posar l'ecografia del nen que esperava a Facebook. A partir d’aquí, es va plantejar què passaria si sota la imatge del nen es pogués llegir que la criatura no és de qui ha penjat la foto. Així comença la novel·la.

30/11/2009 - 16:33h - laMalla.cat

Un observador consternat

Segurament s'ha de tenir ànima d'artista, d'aquelles que realment tenen contacte amb la mà divina de les muses, per dir la frase més encertada, entenedora i correcta que defineixi una situació o un estat de la qüestió. No cal fer una anàlisi detallat, no cal fer un llarg llistat amb totes les ofenses. Simplement cal dir.

Aquest dilluns hem conegut el premi Cervantes 2009: José Emilio Pacheco. El poeta i assagista mexicà ha rebut el guardó (dotat amb 125.000 euros) més important de les lletres castellanes per “ser un poeta excepcional de la vida quotidiana amb profunditat i capacitat de crear un món propi”.

Això està molt bé, però em quedo amb la seva pròpia definició, quan diu que es considera  “un observador consternat”. Aquest estiu, quan va rebre un homenatge pels seus 70 anys, va dir que “escriure poesia és una forma de resistència contra la barbàrie”.

Qui va dir que escriure o parlar sobre literatura és mirar la vida d'una forma tangencial? Un neci, segur. Ja ho va dir Gabriel Celaya: “maldigo la poesia concebida como un lujo cultural por los neutrales, que lavándose las manos se desentienden y evaden”.

Felicitats a José Emilio Pacheco.