22/4/2011 - 07:30h - laMalla.cat

Sant Jordi

Els llibres estan sempre, són els millors companys, la millor inversió que podem fer. Donen forma a la vida, són una necessitat i un desig, un plaer i un exercici. Escriure és una manera de viure, escriure perquè algú trobi vides, unes altres vides, uns altres somnis. Saber escriure és alguna cosa més que ordenar paraules segons els cànons de la gramàtica. Prendre nota d'un dictat és senzill i pràctic. Allò que realment és difícil és el risc d'anar més lluny, de provar amb la sensació de deixar un record a la memòria del lector.

Aquest 23 d'abril fa trenta anys que va morir Josep Pla, un home clar i un escriptor autèntic. Amb ell porto a la memòria l'estació de Palafrugell, els vespres de l'Escala, l'aigua transparent de les cales, les roques que es desplacen fins al mar. El Quadern gris és un ideal para-sol contra la intransigència.

És un privilegi sortir al carrer i comprar un llibre o una pila de llibres. Seria ideal comprar literatura de la bona. No només hem de comprar allò que ha escrit algú del nostre poble. La passió per llegir ha de ser infinita, com l'univers.

Agafo la meva llibreta i miro les notes, per inspirar-me. Si, tinc algunes idees de llibres pel dia de Sant Jordi.

Algo brilla como el mar, Hiromi Kawakami (Acantilado) És la mateixa autora de El cielo es azul, la tierra blanca. Una història sorprenent.

Un altre japonès: Haruki Murakami, ja és éxit de vendes amb 1Q84 (Tusquests).

Un descobriment: Rosa Cullell i la seva primera novel·la: El millor lloc de nom (AMSTERDAM -ARA).

L'illa de l'última veritatFlavia Company (Lumen-Proa), em va dir: t'agradarà, perquè es veu el mar.

Més histories d'Almudena Grandes: Ines y la Alegria (Tusquets).

Carme Riera, l'excelsa escriptora, amb una novel·la negra, com Donna Leon o Vázquez Montalbán, Natura quasi morta (Edicions 62).

Una entretinguda novel·la de Rosa Montero, Lágrimas en la lluvia (Seix Barral). La portada del llibre no té res a veure amb el contingut, va ser una felicitació de Nadal que li van enviar per e-mail a l'escriptora i se la va posar com a fons d'escriptori al seu ordinador.

No sóc un cap curt i afegiré que són un capgròs.

 

 

 

 



 
 

19/4/2011 - 10:19h - laMalla.cat

Sunset Park

Paul Auster s'ha guanyat el privilegi de ser un escriptor esperat. Una filera llarga de lectors de tot el món han passat molt bones estones amb les seves novel·les i quan, finalment, es decideix a publicar-ne una de nova, resulta fàcil imaginar que més d'un admirador deixa allò que estava llegint i s'endinsa sense remei en la novetat que l'escriptor de Nova Jersey ha deixat a l'aparador.

Ens va arribar fa uns mesos i es troba entre els més venuts. Sunset Park, recorda l'aroma de d’una història ben tramada, com Broolyn Follies, però amb uns personatges que no aconsegueixen arribar a ser tan càlids. Possiblement Auster no pretén que Miles, Pilar, Alice, Brig o els pares de Miles siguin allò que podríem anomenar personatges simpàtics, però tots ells tenen un punt de passió oculta que manté alerta el lector.

A Sunsent Park tot comença quan Auster ens presenta Miles Heller, de 28 años. Aquest personatge porta set anys vivint aïllat del seu món, del qual va decidir fugir. Darrere només deixa una breu nota. Heller es passa anys en soledat, fins que un dia troba una jove de 16 anys, Pilar, que, casualment, llegeix la mateixa novel.la que ell: El Gran Gastby.

Després, les circumstàncies fan que Miles torni de nou al seu passat, als secrets, al seu pare, un magnífic editor; a la seva mare, una actriu captivadora; a la seva madrastra, una intel·lectual amb un judici molt encertat. També torna a la comunitat de Sunset Park y als seus camarades okupas. Torna a la vida, amb les seves penes i les seves glòries.

Les penes i les glòries es barregen com si res en una mateixa cosa. Es refia Miles realment del seu amic Brig, que li proposa compartir una casa abandonada i regenta un negoci conegut com L'Hospital dels Objectes trencats? Aquest lloc inèdit està situat a la Cinquena Avinguda, en Park Slope, al costat d'una bugaderia. El negoci de Brig consisteix en reparar objectes que estan a punt de desaparèixer: màquines d'escriure manuals, plomes estilogràfiques, rellotges mecànics, ràdios de fusta, telèfons de disc... Paul Auster diu que s'inspira constantment en Emily Brontë. Potser, i ho fa a la seva manera, amb els peus posats en l'actualitat.

M'ho he passat molt bé amb Sunsent Park. Crec que Paul Auster és un autor que té dues cares: d'una banda, la cara d'un narrador estrany, críptic, que ens fa entrar en mons difícils, els que es troben més enllà del subconscient, com a Viatges per l'Scriptorium o Trilogia de Nova York. D'altra banda, està l'Auster de les històries obertes al carrer, a les misèries humanes a flor de pell, com Brooklyn Follies o Sunsen Park.

Sunsen Park és una història sobre històries, sobre literatura, sobre el món de les editorials. És Nova york i és la la crisi econòmica i la depressió d'una generació de nord-americans amb les coses no gaire clares i amb un futur bastant més incert que el del seus pares.

Invisible

La compassió és un sentiment abominable

 

23/4/2010 - 06:34h - laMalla.cat

Avui no deixaré de mirar llibres

Llibreria2


Avui comença el dia amb optimisme, com sempre tal dia com avui, i més encara perquè els divendres són per defecte alegres i optimistes. Però no és només per això que els llibreters tenen moltes esperances posades en la Diada de Sant Jordi d'aquest any. Esperen igualar les xifres de vendes del 2009, quan van facturar 20 milions d'euros a tota Catalunya, la qual cosa va significar el 7,6 per cent de les vendes anuals.

A mode de càbala endevinatòria, es preveu que aquest any les vendes siguin molt més diversificades que l'any passat. Se sospita que, com és habitual, guanyaran les novel·les i s'ha apostat especialment pels autors més joves. Per cert que s'han instal·lat 400 parades al carrer, la meitat d'elles a Barcelona.

Algunes altres noticietes

Amb motiu de la diada de Sant Jordi i del Dia Internacional del Llibre, 24 museus i centres d'art contemporani de l'Estat participen en una iniciativa de bookcrossing. Es dipositaran més de 2.500 publicacions d'art. La Fundació Tàpies, per exemple, deixarà a diferents punts de Barcelona i rodalies 20 llibres de fons de la seva Biblioteca.

El dia de Sant Jordi també permet als aficionats anar al teatre pagant menys per la seva entrada. ADTCA i els Teatres Públics de Barcelona ofereixen descomptes especials. Les entrades es poden comprar al Tiquet Rambles al Palau de la Virreina i són per anar a les funcions del 19 al 25 d'abril.

 

Parlem de novetats...

Jhon Carlin, El factor humà.- És el relat que dóna veu a un grup de personatges que van viure aquella Copa del Món de Rugbi memorable gràcies al carisma de Mandela, qui va deixar a un negre formar part de l'equip del seu país. El rugbi era un esport tradicionalment pels blancs a Sud-àfrica i aquell moment va sentar les bases d'una nova manera de fer política. La Warner Bros ha portat al cinema aquesta història, protagonitzada per Morgan Freeman i Matt Damon. (Ed. La Campana)

Al número 7 del carrer Grenelle, a París, res no és el que sembla. Dos dels seus habitants amaguen un secret. Renée, la portera, porta molt de temps fingint. Paloma té dotze anys i amaga una intel·ligència extraordinària. Juntes descobriran la bellesa de les coses petites. Això és La elegancia del erizo, de Barbery Muriel, i està editat per Seix Barral.

L'Acantilado aconsella la seva sorpresa de la temporada, Fin, de David Monteagudo. Aquí es reuneixen un grup d'antics amics, que ja no tenen res en comú, només un torbi episodi del passat.

Quim Monzó es presenta aquest Sant Jordi amb l'Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Quaderns Crema). És un aplec de diversos articles escrits entre 2001 i 2004 i denuncia la incongruència del gremi polític, la superxeria i la impostació de bona part de la vida pública, i del domini de les poses.

Per cert, Quaderns Crema ha editat aquest any el Premi Goncourt 2009: Tres dones fortes, de Marie Ndiaye. Totes elles diuen no per tal de conservar la seva dignitat davant de les humiliacions que els infligeix la vida.

Sorprèn La primera vez tenia 6 años, de Isabelle Aubry. Roca Editorial ha presentat el relat d'aquesta dona que va ser víctima d’incest i abusos. La seva lluita personal i la superació del passat, l'han portat a convertir-se en la presidenta de l'Associació internacional de víctimes del incest.

L'editorial Planeta aporta a Angeles Caso i el seu Contra el viento. També trobarem avui un altre Premi important del grup, l'Azorín, que es diu El amor del Rey, de Begoña Aranguren. El rei és Alfonso XIII i es tracta de la narració d'una dona, Soledad Quiñones, que va passar tota la seva vida al voltant de la Corte. Així que explica els seus records i la seva amistat amb el monarca, un home al qual dibuixa com divertit, espontani i encantador.

 

Més títols que trobarem a les taules: Manhattan líquid, Llibert Ferri (Empúries). Es novetat un altre de Murakami, De qué hablo cuando hablo de correr. (Tusquets). Una reflexió sobre la influència de l'esport en la vida de l'autor. Un altre best-seller de Planeta: La Divina Adoratriz, de Christian Jacq, que ressuscita l'antic Egipte amb una història de detectius. La Magrana ha publicat el darrer llibre de Joan Majó titulat Després de tocar fons: Un repàs de les diverses perspectives que ciutadans, polítics, professionals i empresaris tenen en el camp de l'energia, les tecnologies de comunicació, la salut, les noves formes de treballar i l'educació.

...I Quevedo!

Interessant pot ser també conèixer Poesía inédita, de Francisco de Quevedo (Libros del Silencio). Rescata versos extraviats d'un dels millors escriptors del Siglo de Oro. Gràcies al rigorós anàlisi dels textos atribuïts a Quevedo en el manuscrit d'Evora, realitzat per la investigadora Maria Hernández, es recupera part del poemari moral, eròtic, satíric i polític de Quevedo. Un esdeveniment literari, diuen els experts.

20/4/2010 - 10:57h - laMalla.cat

“Sóc un cap curt i afegiré que sóc un cap gros”

Sant Jordi es presenta com ho fa sempre: amb la perspectiva de les hores que encara queden per treure els llibres al carrer i vendre. La gent passejarà buscant les novetats i especialment als autors, per si de cas poden veure quina cara fa aquella persona que és capaç d’escriure aquelles paraules... És molt curiosa aquesta relació. Llegir és un fet íntim, t’apropa al més profund de l’habilitat literària de l'escriptor i descobrir-lo al carrer, assegut al mig de la Rambla, reconforta la curiositat. Però mes enllà del fet d'escriure i llegir, Sant Jordi és el dia del negoci. Al final de la jornada el que queden són les xifres de venda.

És important el negoci, sí senyor. Però a mi m'agraden especialment les roses i les paraules. Així que he robat un fragment del Quadern gris de Josep Pla, per aplacar la gana. Mireu, aquest és part de l'autoretrat “verídic” de l’escriptor!!:

“Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlla. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un cap gros. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M'hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, I això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d'orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d'acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d'una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig. D'aquest front, tot baixant, se'n desprèn un nas que en altre temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas, me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l'arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d''haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l'arbre llarguíssim. En trobar-m'hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l'aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca –el color de la sang és escandalós--, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit.

–I d'aquests pollastres, què en farem? –deia la família.

Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d'un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès. Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d'una incisió d'escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i son –segons m'han dit– molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment....”

16/4/2010 - 18:01h - laMalla.cat

La nostàlgia i les novel·les de l'oest

“Sóc un vell insensat que s’atreveix ara a ser jove”. Francisco González Ledesma ha presentat La Dama i el Recuerdo (Planeta), signada pel seu alter ego Silver Kane i presentant aquesta típica i tòpica novel·la de l’oest l’escriptor torna al passat, el seu i el de tots. González Ledesma sempre parla del seu barri, el Poble-sec, "trist i fosc". Explica que els seus primers anys es van desenvolupar "al pati del darrere de les cases". Els seus pares eren obrers i ell es va criar com un nen senzill i marcat per les reivindicació d’una vida millor. Per a un jove periodista a la Barcelona dels anys 50, amb aquestes característiques socials i amb olor a “rojo” autèntic, era bastant difícil fer carrera literària. La censura mirava amb lupa les creacions dels sospitosos i qualsevol símptoma reivindicatiu era valorat com una heretgia.

El jove González Ledesma, però, va guanyar el Premio Internacional de Novela l’any 1948 amb la seva primera obra, Sombras viejas, però de seguida els censors van prohibir la seva publicació i el van posar a la llista dels escriptors impublicables. Per sort, l’Editorial Bruguera va arribar al seu rescat i li va proposar escriure guions de còmics (El inspector Dan i Doctor Niebla) i després les novel·les de l’oest sota els pseudònim de Silver Kane. Va obtenir un gran èxit i va combinar aquesta feina amb la de redactor de La Vanguardia. Quan va acabar la dictadura, durant els anys 70, va poder, finalment, publicar les novel·les que realment li agradaven.

Ara, el vell periodista i escriptor ha volgut acceptar el desafio i s’ha atrevit a tornar als anys joves de l’aventura i la passió, “del sofriment i la virginitat literària”. Diu que volia saber si “després de tants anys era capaç de tornar a escriure com un jove, tornar a la puresa de l’aventura i ressuscitar un món que va ser”. Curiós repte.

Per acabar, uns apunts: Silver Kane va publicar 400 novel·les de tots el gèneres en només 30 anys i va ser un dels escriptors més venuts durant dècades, especialment als quioscos. La gran competència durant aquells anys era Marcial Lafuente Estefanía.

Per anar fent boca, així comença La Dama y el Recuerdo: "Aquella mañana ocurrieron en Jackson, Kansas, cuatro cosas juntas que no habían ocurrido nunca: se pararon a la vez cien relojes de cuerda, llegó un jefe indio que quería comprar la paz para su pueblo, un pistolero llenó un saloon no de clientes, sino de muertos, y un hombre perfectamente vestido quiso comprar un cementerio".

12/4/2010 - 16:31h - laMalla.cat

El periple de Sant Jordi

Comença la setmana i tot és optimisme (?) Aquest interrogant es fa evident perquè entenc que el dilluns no és el dia adequat per parlar d’optimisme. Els dilluns i durant els temps que corren, amb una “cuesta de enero” (dit en castellà) que no s’acaba mai... Però no, no continuo, que la meva missió en aquest espai de lamalla.cat no és parlar d’economia i els dies de la setmana són un passar pàgines, una darrera de l’altra, i un després de l’altre, els llibres que es posen en fila.

En dies com aquests, sento la veu de Joan Manuel Serrat dient allò d’”embolicada en paper de plata”, la rosa, es clar, la de Sant Jordi i el llibre, elss llibresss, moltsss, muntanyes d’exemplars als magatzems, esperant impacients la sortida al carrer, els carrers de totes les ciutats i els pobles i els barris, per més petits que siguin. Ja està tot preparat i falta temps per llegir totes les expectatives, per anar a sentir a tots els escriptors i editors que xerren a totes les llibreries de la ciutat.

Encara no és, encara no ha arribat el moment, però les paraules ens esperen multiplicades i el dia 23 és divendres, quan multitud d’expectatives s’obren davant la imminència d’un cap de setmana que obre les seves portes per fer de nosaltres aquelles persones que volem ser. El fracàs vindrà després, encara no, que ens espera el temps de navegar, orsant i arribant, orsant i arribant, i preparant les veles per acollir tot el vent del món, tot aquell possible que ens ha de poder empènyer molt lluny.

M’arriba una informació del Museu Marítim de Barcelona, que ha preparat activitats per a tota la família i decideixo començar el meu periple de Sant Jordi parlant sobre aquestes aventures que ens preparen a les Drassanes. He agafat la imatge de la seva goleta, tan en blanc i negre com inspiradora nau disposada a emprendre les més enigmàtiques aventures.

23/4/2009 - 12:27h - laMalla.cat

He vist Antonia dell'Atte

És habitual i necessària, és un fet, una esperança i una necessitat. Ha començat Sant Jordi la nit abans del dia 23. L'excelsa terrassa de Casa Fuster, als Jardinets de Gràcia, corona la part més noble de la ciutat. El programa de TVE Continuarà organitza cada any una concorreguda festa en la qual es reuneix la flor i nata del món del llibre de Barcelona i de Madrid, que no es perden la intensitat aclaparadora del Sant Jordi. El comentari generalitzat és "aquest any hi ha més gent que mai", però no per una mania de fer estadística dels 'llibretaires' sinó per pura qüestió física, no hi cab ningú més. Això és un èxit de Montse Mompó, la directora del programa, que sempre ha sabut fer amics. Sens dubte, Barcelona té molts atractius, però sempre em quedaré amb les vistes des dels terrats. El passeig de Gràcia als teus peus i a la festa la conversa i l'animació de qui saluda als vells coneguts. Ah, però si allà, a l'esquerra, al costat de Mabel Beltran, està Antonia dell'Atte, alta i discreta, amb una copa de cava a la mà!. Continuarà ha premiat aquest any Ana Mª Matute, Jorge Herralde, Maruja Torres, Boris Izaguirre i el grup Ojos de Brujo.

El costum ens porta a tots a baixar per la ciutat. És una tradició entre els escriptors, editors, periodistes de cultura, caps de premsa d'editorials, agents literaris... assistir a la mutitudinària festa del Qué leer. Aquest any hem anat a la Llotja, un escenari perfecte per premiar el Joc de l'Àngel, de Carles Ruiz Zafón i a Stieg Larsson, per la trilogia Millenium. Després de parlar tant sobre Larsson en aquest bloc, li dic a Toni Iturbe, el director de la revista i amfitrió de la festa, “tu creus que el veurem recollir el seu premi”? Era fàcil imaginar que l'autor suec sortiria d'un moment a l'altre per una de les columnes barroques del temple dels diners. Negativo. Iburbe porta l'estatueta, impossible entregar-la a ningú. La vaig agafar un moment, i les dues pàgines de ferro forjat pesen lo seu. Hi ha molt d'interès per la biografia d'Stieg Larsson. “Quina putada per la seva dona” -sento dir, com que no es van cassar, ara ella es podria quedar sense res dels milionaris drets d'autor de la seva parella i segurament aniran a parar als pares. Ironies de la vida, diuen que Larsson no es va voler cassar amb la seva companya per protegir-la de les amenaces que rebia. No podia imaginar-se l'autor suec que es moriria en la cinquantena, una miqueta abans de convertir-se en un dels escriptors més llegits del món.

Francisco González Ledesma està molt content. Presenta novetat al Sant Jordi, No hay que morir dos veces (Planeta), una aventura de Méndez. Li dic que estic llegint la seva novel·la i que  em sembla molt inquietant que la núvia dispari al nuvi el dia de la boda i el mati, vestida de blanc i tot. Ell em pregunta “per on vas?”, “vaig per la meitat, més o menys”-li contesto-, ah doncs “continua, que després venen moltes més sorpreses". Realment és destacable la vitalitat de Francisco González Ledesma. Per cert, que tenia ganes de citar una frase d'aquesta novel·la, pàg 36, “Nunca hay que desesperar. Las cosas suelen ir mal, pero no van mal siempre”. Realment crec que té raó Lorenzo Silva quan diu que No hay que morir dos veces "és feroç en la seva humanitat”.

Aquí deixo aquests apunts, i em felicito, perquè aquest dia de Sant Jordi de 2009 ha sortit amb un sol fantàstic, com s'esperava. 

21/4/2009 - 13:31h - laMalla.cat

Què esperem de Sant Jordi?

Què esperem del dia de Sant Jordi? Esperem que faci bon temps, és la resposta correcta i generalitzada. Els editors, esperen el sol. Els llibreters, han posat espelmes al Crist de Lepant, que per això va estar a la batalla del mateix nom, perquè allunyi la pluja que ens envia amb el paraigües a casa. I el públic nombrós, naturalment, espera i desitja un bon “sol, solet, vine'm a veure...” per a les seves passejades entre les taules de llibres. Docs, si, és això. El dia ha de sortir lluit, la resta de la feina ja esta feta. Això ho saben molt bé els companys dels departaments de premsa de les editorials, que a aquestes alçades saluden els seus familiars per e-mail. Les llibreries ja han posat el cartell de “no tinc més espai al magatzem” i els periodistes han fet els deures i han llegit i han presentat als seus lectors les seves recomanacions. A lamalla.cat teniu un especial amb totes les novetats i aquí, fem repàs ara mateix:

El per què de la bogeria Larsson (I)

El per què de la bogeria Larsson (II)

Una història d'amor de Salman Rushdie

Murakami a la platja de Barcelona

Elegia per un amercià', el tribut de Siri Hustvest a Nova York

Tots els viatges de Julio Equis comencen amb un parell de paraules , “me'n vaig”...

El corazón de Napalm' a la Barcelona dels vuitanta

Jordi Coca i la noia del ball

Maruja Torres, Nadal 2009

Per què no busquen Irène Némirovsky

Ruedo Ibérico

Ah, aviso. El 23 d'abril és urgent, he de marxar unes hores, no puc acabar el dia sense passar per caixa (hi ha el 10 per cent de descompte). Normalment ja sé el que vull. I també m'esperen les rosquilles de Sant Jordi que compro a la plaça de Sant Jaume. Tot un plaer de la vida.

15/4/2009 - 18:53h - laMalla.cat

El per què de la bogeria Larsson (II)

Tiralarsson


Ja tenim clar que després del segon volum de la trilogia Millenium vindrà la tercera. Segons les previsions editorials, la data més segura és a principis de juny. En aquests moments, la tercera part de la trilogia Millenium ja ha estat publicada a països com França o Itàlia i diuen els afortunats lectors que continua en la mateixa línia de les dues entregues anteriors. La cosa és que Stieg Larsson ha fet guanyar milions d'euros als editors dels diferents països on l'han traduït i també a alguna agència de viatges. La veritat és que hi ha molta vida al voltant de Larsson. Diuen que l'autor de personatges tan emblemàtics com Michael Blomkvist i Lisbert Salander va morir a les escales de la seva editorial quan sortia d'entregar la tercera part de la trilogia, la que estem esperant per l'estiu. Ell no sabia que deixaria una estela tan llarga darrera seu, ni que els seus pares i la seva parella es barallarien pels drets d'autor milionaris que està generant la seva obra literària. Per cert que hi ha qui diu que Blomkvist, el seu personatge fictici, és molt semblant al Larsson real, també un periodista suec compromès amb la persecució dels vells nazis. En mig de tot, diuen els suecs que que ja han vist la pel·lícula (estrenada el 27 de febrer i que nosaltres veurem el 29 de maig) que pot provocar tota una revolució. Hi ha qui assegura també que el personatge de Lisbeth Salander és un dels personatges femenins més aconseguits de la literatura. Estaran exagerant tots plegats?
Una altre tema és el títol de la novel·la. No és un títol usual i alguns (admiradors i detractors) no acaben d'entendre com és que l'autor i l'editor es van atrevir a escollir un nom tan "horrible" per a una novel·la que ha generat tants èxits i admiracions. Quan a la coberta, només dir que a països com Anglaterra van prendre la decissió de canviar la imatge i el títol. En anglès es diu The Girl With the Dragoon Tatoo (La noia amb el tatuatge del drac), en comptes de Els homes que no amaven les dones. Els italians van canviar el títol del segon llibre, La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina per La ragazza che giocava con il fuoco.

9/4/2009 - 14:37h - laMalla.cat

El per què de la bogeria Larsson (I)

No és la primera vegada que parlem aquí sobre Stieg Larsson i la trilogia Millenium que va deixar escrita abans de morir d'un infart als 54 anys. Aquests eren els tres primers capítols d'una sèrie molt més llarga, però els milions de lectors de tot el món s'hauran de conformar amb la promesa de la tercera i última novel·la que ha d'arribar d'aquí a poc a les nostres llibreries. Alguns diuen que la publicaran abans de l'estiu i d'altres aposten per després de l'agost. El cas és que la denominada 'bogeria Larsson' té corda per a temps llarg. El mes de maig cinematogràfic porta sota el braç la seva versió de la primera part de la trilogia: Els homes que no estimaven les dones. Ja veurem com resulta l'experiència. El món literari i els lectors addictes tenen les seves manies i no sempre volen veure malament retratats els personatges que tan bones hores els han fet passar. La història té la suficient força i el suficient ritme i intriga com per deixar atrapats als espectadors a la butaca del cinema. Noomi Rapace serà Lisbeth Salander. Ja és suficientment baixeta i té els ulls suficientment negres, petits i freds que descriu Larsson?. Mikael Blomkvist, que pensa molt i parla poc, com expressarà al cinema els seus cops de melancolia? No ho se. El cinema, que no està vivint uns temps especialment creatius i pateix un dèficit descomunal de bons guions, necessita el recurs de les novel·les i caçar al vol històries que atrapin... Els homes que no estimaven les dones, certament, atrapa i ha deixat a lectors de tot el món enganxats. Què llestos són aquests del cinema!

CONTINUARÀ....