1/4/2011 - 15:00h - laMalla.cat

Rive Gauche

Paris, anys 20. Aquesta va ser una època molt especial. Diuen que, llavors, tot era una festa i la pintura i la literatura eren testimonis de moments espectaculars. L'anomenada, segons el tòpic, “ciutat de la llum”, estava dividida pel Sena. D'una banda, la societat acomodada i conservadora i, de l’altra, la bohèmia, l'art, els intel·lectuals, les llibreries... Durant els anys 20 del segle passat, París era la ciutat de les Avantguardes europees i molts escriptors nord-americans viatjaven al vell continent per ser testimonis de tot allò que estava passant. L’escriptora i mecenes Gertrude Stein, Ernest Hemingway, Ezra Pound o Scott Fitzgerald, es barrejaven amb altres escriptors o pintors europeus com l’irlandès James Joyce, el malagueny Pablo Picasso o els francesos Paul Valéry i André Gide.

Fa pocs dies que ha deixat de representar-se a la Sala Muntaner de Barcelona Rive Gauche. Aquesta magnífica obra, interpretada per Mercè Anglès, Anna Güell i Maria Molins ha estat tot un descobriment pels sentits i una manera fàcil i agradable de traslladar-me a un temps somniat. Aquesta és una època densa i plena d'esdeveniments i personalitats, però el guió de Marc Rosich i la direcció de Rafel Duran han estat capaços de realitzar una divertida i delicada comèdia, plena també d'imaginació i a l'hora de rigor històric.

River Gauche m'ha semblat una bona excusa per recuperar una història que va començar l'any 1919, quan la nord-americana Sylvia Beach va crear la famosa i mítica llibreria Shakespeare and Company, al numero 12 del carrer de l'Odeón. Aquest va ser el centre de la cultura angloamericana a París. Era visitada pels representats del de la Generació perduda i els clients podien comprar o demanar en préstec els llibres. Sylvia Beach va ser la primera en publicar el llibre de Joyce, Ulises, l’any 1922.

La llibreria es va tancar el desembre de 1941, degut a l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial i no va tornar a obrir mai més a la seva antiga ubicació. Però l'any 1951, una altra llibreria anglosaxona va ser oberta a París, amb el nom de Le Mistral i quan Sylvia Beach va morir, George Whitman (el seu fundador) va canviar el nom del local pel llegendari Shakespeare and Company. Durant els anys 50 van ser altres nord-amarericans, els de la Generació beat qui es van dirigir a la llibreria esperant hospitalitat. Eren, per exemple, Allen Ginsberg, Gregory Corso o William Burroughs. Casualment, Whitman (que, sembla ser, no té res a veure amb el poeta Walt Whitman) va posar a la seva filla el nom de Sylvia i és ella, precisament, qui ara regenta la llibreria, al carrer Bûcherie, molt a prop de la plaça de Sant Michel, del Sena i de Notre Dame.

4/3/2011 - 10:30h - laMalla.cat

La vida en parella: comèdia o tragèdia?

Diu Eric-Emmanuel Schmitt: "Mai he entès a quin gènere pertany la vida en parella. Comèdia o tragèdia? La meva única certesa és que pertany al gènere dramàtic".

També diu Eric-Emmanuel Schmitt que va trigar en escriure novel·les perquè la llibertat que li oferien l’omplia de pors. Escriure? Fins a quan? Quins eren els límits? Quin era el punt de vista més adequat? Però després va aprendre i va començar a escoltar els personatges i d'aquestes converses van sorgir La secta de los egoistas (Destino) o La part de l'eautre (diria que no està publicada ni en català ni en castellà).

El francès Eric-Emmanuel Schmitt es considera principalment un autor teatral i és un dels més representats i més llegits que existeixen en aquests moments. Ara tenim l'oportunitat de veure a Barcelona un exemple de què pot donar de sí la imaginació creativa d’Schmitt. Al teatre Poliorama es pot veure Petits crims conjugals, una obra que es va estrenar l’any 2003 a París amb una parella de luxe: Charlotte Rampling i Bernard Giradeau. A Barcelona s’està representant la versió traduïda per Sergi Belbel, dirigida per Xico Masó i interpretada per Ramon Madaula i Laura Conejero.

Quan s'obre el teló, la primera cosa que veus és una casa plena de llibres i de quadres, una sala on es preveu que domina la confusió, la d’una parella que porta 15 anys de matrimoni i no sap com esvair els dubtes d’un sobre l’altre. Eric-Emmanuel Schmitt ha explicat que sempre s’ha sentit “fascinat” per les interioritats de la vida en parella, però que mai havia tingut molt clar si era un tema per tractar en format comèdia, drama o tragicomèdia. Així que es va decidir per un thriller. Ramon Madaula i Laura Conejero han dit que “aquesta obra és com un Hitchcok que parla sobre la parella des del suspens". Per això la van presentar dins de la Setmana Negra de Barcelona.

 

L’argument

Gilles (Ramon Madaula) és víctima d’un misteriós accident. Després de passar uns dies a l’hospital, torna a casa amb la seva dona, Lisa (Laura Conejero). Diu que ha perdut completament la memòria i intenta reconstruir la seva pròpia vida. Però, i si Lisa va mentir? Ell és realment tal com ella el descriu? I ella, és en efecte la seva dona? Moltes preguntes i tot un seguit d’intrigues creixents a través de les quals la parella s’enfronta a revelacions i ocultacions; passions i odi; amor i, fins i tot, indiferència. S’imagina ser testimoni indiscret de la conversa íntima i privada d’una parella quan es confessen els seus secrets?

3/11/2009 - 10:37h - laMalla.cat

El premi és de la Casa de Bernarda Alba

Bernarda1


És molt més agradable començar el dia amb bones notícies, això és una evidència que no cal ni esmentar. Però vull caure en la més absoluta de les obvietats dient que estic contenta perquè avui m'he despertat igual que em vaig anar a dormir, amb l'agradable regal del Premi Butaca pel muntatge que ha fet el TNC de la Casa de Bernarda Alba. Crec que és absolutament merescut aquest reconeixement. Tots hem vist diferents versions de l'obra de teatre de Federico García Lorca i presenciar la interpretació de Lluís Pasqual d'aquest Drama de las mujeres en los pueblos de España al Nacional em va fer aixecar del seient. A mi i a tot el teatre en ple. Ja ho vaig dir i no em repetiré, aquí deixo el meu comentari. Núria Espert, Rosa Maria Sardà i tot l'equip del Teatre Nacional que treballa a l'obra es troben ara a Milà, preparant l'estrena a terres italianes. Després de la bona acollida que han tingut a Madrid durant mesos, tot són bons auguris. Esperem que sí.

21/8/2009 - 16:52h - laMalla.cat

El 1984 d'Orwell al teatre Poliorama

Estem tornant de les vacances i, de mica en mica, s'omplen els seients de l'autobús i els de l'oficina. Amb l'aire condicionat 'a tope', no sigui que la calor deixi el nostre esforç triturat davant l'onada de calor que ens envaeix, i ja fresquets, se'ns acut posar al dia la nostre rentrée i ens posem a mirar com es presenta la nova temprada. La segona quinzena d'agost és sempre una promesa i el somriure és més brillant, tot ell ficat entre la pell morena que encara no s'ha pansit entre el tumult quotidià. Encara queda pendent un tros de la programació del 'Cinema a la fresca' i queden moltes pàgines encantades de ser devorades sota l'ombra d'una olivera... Però ja comencen a venir les ganes de fer plans per gaudir de l'oci de la tardor.

Fent una mica de recerca, veig que el Teatre Poliorama està preparant la versió teatral del clàssic literari 1984, de George Orwell. Diuen els del teatre que "el muntatge ofereix una relectura en present de l'univers orwellià i la seva denuncia dels totalitarismes”. La versió teatral de 1984 es veurà a Barcelona del 30 de setembre al 4 d'octubre. És la versió que va presentar el 2006 Tim Robbins, com una polèmica sàtira de l'ocupació d'Iraq. Robbins fa una relectura del clàssic i l'adapta al present. Com va dir ell mateix, "les advertències de 1984 són més vibrants i necessàries ara que mai". 

Per cert, que Orvell va escriure al Teatre Poliorama de la Rambla el seu assaig Homenatge a Catalunya, una crònica de les seves vicissituds a la Guerra Civil Espanyola. L'escriptor britànic, nascut a l'Índia britànica el 1903, va arribar a Barcelona el 16 de desembre de 1936. Es va allistar al POUM i va formar part activa a la guerra com a soltat, a Osca. Quan van passar els coneguts 'fets de maig', que van enfrontar als comunistes, Orwell estava de permís a Barcelona, a la terrassa del Poliorama, protegint els locals de l'executiva del POUM durant el tiroteig que es va lliurar a la Rambla i la Plaça de Catalunya. Stalin va fer pagar un alt preu a Negrin i la República pel seu suport i aquest preu va incloure la repressió del POUM. Després d'això, George Orwell va tornar a Anglaterra amb les seves idees i el seu projecte literari més reforçat que mai. 1984 va ser l'última novel·la. Aquí descriu les pràctiques de la Unió Soviètica i de l'Alemanya Nazi. També surten les experiències durant la Guerra Civil Espanyola. A més, va introduir el terme omnipresent i vigilant del 'Gran Germà'. La policia del pensament i la dictadura de la neollengua completen l'infern que preveu Orwell pel futur.

L'obra es veurà en anglès amb subtítols. 

30/4/2009 - 08:06h - laMalla.cat

Lorca, Núria Espert, Sardà, Lluís Pasqual, La casa de Bernarda Alba

Silencio”, “silencio he dicho”. Bernarda Alba tanca a les seves filles entre les quatre parets de la casa durant els vuit anys que ha de durar el dol per la mort del seu segon marit. El dol ha de ser negre, silenciós, metòdic i sense llàgrimes dins d'un ambient claustrofòbic i sufocant. La casa de Bernarda Alba és una obra plena de simbologies, com acostumava a fer Lorca. L'aigua, la calor, el blanc i el negre, el cavall i el bastó que representa la dominació de la mare sobre les filles solteres.

De la mà del director Lluís Pasqual, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), ha estrenat aquest dimecres la seva versió de l'última peça teatral escrita per Federico García Lorca abans de ser assassinat. És un drama en tres actes que Lorca va subtitular d'una manera que defineix la seva essència: 'Drama de mujeres en los pueblos de España'. Es emocionant sentir les belles paraules de Lorca en la veu de Núria Espert, Rosa M. Sardà i les actrius que donen vida a les cinc filles de Bernarda. Pasqual ha donat a una de les obres de teatre més impactants del segle XX, un muntatge vaporós i efectiu, amb tots els símbols lorquians i la puresa i elegància de la seva poesia. Vaig sentir dir a Sergi Berbel, director del TNC, poc abans que comencés l'obra, que aquell era un moment “històric”.  A l'estrena de dimecres va anar la neboda del poeta, Laura García Lorca, i segur que s'ho va passar bé i es va emocionar, com el públic, que es va quedar atrapat a la cadira, respirant a poc a poc, atent al drama que s'estava desenvolupant a l'escenari. La història és la mateixa de sempre, impossible canviar una coma. Però quina sorpresa sentir-la amb la cadència d'aquest repartiment. El joc entre el negre de la roba de les dones, la nebulosa, el blanc que cada vegada és més fosc, la desesperació de l'univers femení, tancat i tenebrós. 

 

És la primera vegada que hem pogut veure Núria Espert i Rosa M. Sardà juntes en un escenari. L'efecte és màgic. Més enllà de les seves interpretacions televisives o cinematogràfiques, sempre he pensat que aquesta actriu és tota ella carn d'escenari. El paper de Poncia, la vella criada de Bernarda, sembla escrit per la Sardà. Núria Espert que, segons la meva opinió molt poc científica, té la facultat de fer brillar amb la seva influència les actrius amb què comparteix escena, fa una Bernarda a vegades continguda i a vegades una autèntica mare de poble, la 'mandona' Bernarda Alba, que vol conèixer cada moviment que es produeix a la casa, però que perd de vista el més important, allò que s'esdevé en drama.

No és la primera vegada que l'Espert interpreta Lorca. Ha fet Yerma, ha fet Doña Rosita la Soltera, ha dirigit La casa.... Precisament, per haver dirigit ja l'obra, va costar convèncer l'actriu per vestir-se de Bernarda. Però, finalment, aquí està, malgrat els seus dubtes. L'esperen dos mesos al TNC i després fins a finals d'any a Madrid. Algú, segurament, es qüestionarà, perquè una obra en castellà al TNC? Perquè el teatre és cultura universal, perquè hem vist Shakespeare en anglès a la Sala Gran i perquè no cal justificar les belles paraules de Federico García Lorca pujades a qualsevol escenari del món. “, déjame decirlo, con la cabeza fuera de los embozos”, li diu Martirio a la seva germana Adela. Totes dues estimen el mateix home, Pepe el Romano...Val la pena recuperar aquesta obra, tan lúcida com ho era el seu autor, tant contemporània en la seva essència com autèntica en tot allò que té de biografia popular.

La Casa de Bernarda Alba no es va estrenar fins el 1945, anys després de la mort del poeta. La va estrenar Margarita Xirgu a Buenos Aires. En realitat, la gran actriu barcelonina (mestra de Núria Espert) havia estrenat gran part de les obres de Lorca: Yerma, La Zapaterilla prodigiosa, Doña Rosita la soltera...  El poeta granadí sentia una enorme admiració per aquella actriu dramàtica i contundent, i també per la ciutat de Barcelona.

23/2/2009 - 08:12h - laMalla.cat

Henning Mankell trasllada l'Àfrica al TNC

Antilops


"Generalment és difícil, fins i tot gairebé impossible, decidir amb exactitud quan s'inicia el procés d'escriptura d'una novel·la o d'una obra de teatre. En el cas d'Antílops, però, recordo perfectament com va ser". Henning Mankell explica que fa més de vint anys, quan vivia a Zàmbia, uns suecs experts en ajuda internacional el van convidar a sopar. La casa era molt gran i tenia molts criats, però per a ells eren totalment invisibles. En aquells moments, l'escriptor suec va tenir el primer impuls per escriure la peça que desprès es va convertir en Antílops, una obra de teatre. Per als nombrosos admiradors que té per aquesta banda d'Europa l'autor nòrdic, aquesta notícia no deixa de ser una sorpresa, acostumats als relats, a vegades freds com ganivetades, als quals ens té acostumats Henning Makell. Però no és un autor llunyà pels escenaris. De fet, va començar la seva carrera literària com a dramaturg i quan es va casar amb Eva Bergman, filla d'Ingmar Bergman, directora del Backa Teater de Goteborg, van treballar junts en diferents projectes teatrals. Àfrica, d'altre banda, també ha estat un tema recurrent per al creador de Kurt Wallander i un lloc on passa gran part de l'any. No oblidem que Mankell és el director general del teatre Avenida de Maputo.

A Antílops els personatges principals són els negres, però no surten físicament. Són una il·lusió òptica, com el paisatge. En un primer moment, l'obra pot semblar que està ambientada en qualsevol casa sueca, però poc a poc es descobreix que tot el que allí passa, passa a l'Àfrica, que envaeix l'espai a mida que els conflictes laborals i personals surten a la llum. Aquesta és la història d'una parella que està a punt de deixar l'Àfrica després de catorze anys treballant en un programa d'ajuda internacional. L'últim dia de la seva estada al continent africà, reben la visita de l'home que ocuparà el seu lloc i també decideixen fer balanç dels darrers anys, davant l'estupor de la visita. Diuen els del Nacional que el relat "recorda Dansa de mort d'August Strindberg, per les tensions del matrimoni turmentat". També es nota a la peça teatral "l'elegància narrativa i la tendència natural de l'autor al thiller".
Henning Mankell ha dit que Antílops està escrita "des de la ràbia", i és una crítica cap a l'actitud de molts "experts europeus que van a l'Àfrica per viure la vida i no realitzen les tasques que tenen assignades. En realitat -considera Mankell- arriben al continent africà més experts dels que farien falta.

Antílops es podrà veure del 27 de febrer a l'1 de març al Teatre Alegria de Terrassa i ocuparà la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya del 7 al 29 de març. La traducció al català és de Feliu Formosa, amb la col·laboració de Carolina Moreno. La direcció és de Magda Puyo i la Producció del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET). Els protagonistes són Jordi Martínez i Munsa Alcañiz.