22/1/2009 - 22:00h - laMalla.cat

Les músiques de Murakami

Hi ha un fet d'escriure i també hi ha un fet de llegir. Els escriptors no sempre pensen en els lectors quan escriuen. El camí tortuós que ha de recórrer un creador literari no sempre passa per la porta d'aquell desconegut que busca paraules com qui va a la recerca d'un riu ple de pedres precioses. Haruki Murakami és un d'aquells escriptors que fugen de la bogeria promocional que organitzen les editorials. (Això em fa pensar en l'absurda obsessió d'alguns editors per captar periodistes per a la seva causa empresarial). L'autor japonès no surt habitualment als diaris. La seva imatge més coneguda és la que podem veure a la solapa dels seus llibres. (A Espanya l'edita Tusquets). Però el seu exercit internacional de lectors no sembla estar preocupat per si apareix o no apareix en públic aquest home d'uns seixanta anys, amb aspecte oriental i esportista que, de tant en tant, deixa caure per les llibreries una història nova, sempre captivadora i sorprenent. Per aquell admirador de Murakami que gaudeix amb l'aventura de submergir-se en una llibreria plena de volums de tota mena i espècie, trobar un nou exemplar de l'escriptor nipó suposa una necessitat urgent de passar per caixa. (No puc imaginar un lector de Murakami amagant un dels seus llibres amb la intenció poc lloable de marxar 'raudo' sense pagar. Crec que els llibres es paguen, te'ls regalen, els demanes en préstec a la biblioteca, te'ls deixen, els heretes... Mai he robat un llibre, trobo que és un acte 'hortera' i 'cutre'. Però aquesta és una altra història per debatre, imagino).

Murakami ha tingut la intel·ligència de crear el seu propi món, que no es troba molt lluny dels mites clàssics, uns mites que estan en l'origen de moltes de les seves històries. Els personatges expulsats de la societat o el rebuig per la submissió intel·lectual formen part del seu món... i la música. Sens dubte, el fet de llegir pot provocar innumerables emocions i s'hauria de posar en el pedestal dels triats per la mà de Déu (si és que existeix finalment) als autors que tenen l'habilitat de despertar els sentits. Patrick Süskind, a El perfum, descriu de tal forma els aromes fabricats per Jean-Baptiste Grenouille, que el lector pot quasi olorar els perfums sofisticats que surten del laboratori d'aquest sinistre personatge. Murakami, a totes les seves novel·les, és capaç d'explicar i fer sentir la música, fins a tal punt que allò que diu dels clàssics o del jazz o del rock, arriba a formar part d'una partitura nova i es converteix en una part essencial del relat. Sembla ser que Murakami té a casa seva 40.000 discos. A la dècada dels setanta, abans de fer-se escriptor, tenia un bar musical (de jazz) a Tokyo. Es declara un apassionat de la música i és un geni descrivint les emocions que li provoquen. Per demostrar el motiu d'aquesta addicció irreductible de Murakami, exposaré un exemple. Osima, un dels personatges de 'Kafka a la platja', parla sobre la imperfecció d'una peça de Schubert, la sonata en re major, valorada com a freda i antiga. Els pianistes -diu un dels personatges- ideen artificis, però han de posar molta atenció, perquè poden destrossar la "distinció" de la peça:

"Si conduís escoltant la interpretació perfecta d'una música perfecta, -explica l'Osima a Kafka Tamura- potser acabaria tancant els ulls i em vindrien ganes de morir sense tornar a obrir-los. Però, escoltant la sonata en re major puc percebre en ella les limitacions de la vida humana. Puc descobrir que cert tipus de perfecció només poden aconseguir-se a través d'una imperfecció sense límits."

Comentaris