1/7/2011 - 11:07h - laMalla.cat

L'illa de l'última veritat

Viure el mar; les seves expectatives, les seves amenaces i promeses, la seva plenitud i immensitat és quelcom més que una afició o un esport. La decisió de passar hores navegant per unes aigües que no controles conforma una manera d’entendre la vida. Diu Flavia Company que “Navegar vol dir saber on estem, d’on venim i cap a on anem. Per això potser és més difícil navegar que viure”. I té raó, l’escriptora Flavia Company és una gran navegant i sap de què parla. Per això també sap de què escriu quan omple de vida les pàgines de L’illa de l’última veritat. (Proa, l’edició en català/Lumen, l’edició en castellà).

La novel·la relata la història del Dr. Mathew Prendel, qui havia estat desaparegut al mig de l’Atlàntic durant cinc anys i al final de la seva vida confessa els misteris que van envoltar sempre la seva vida a una illa deserta. Perquè "hi ha secrets amb què es pot viure, però amb què no es pot morir".

L’esperit de supervivència portat als límits més brutals; això trobem a l’últim llibre de Flavia Company. Oi que més d’una vegada hem pensat què passaria si ens trobéssim tirats al mar, sense cap terra a la vista i sense cap més garantia que la pròpia resistència al cansament?. Oi que ens hem imaginat passant totes les hores del dia flotant damunt d’unes aigües sense final?.

A L’illa de l’última veritat el Dr. Prendel explica aquest moment inexplicable d’angoixa i sentit de supervivència que ens empeny a continuar vivint. I després la curiositat. Què ens portaríem a una illa deserta... Però, en realitat, podem triar què podem portar? Gairebé mai, diria. Com Robinson Crusoe, els nàufrags finalment s’adapten al seu medi i troben la manera de sobreviure. I la traïció? Sabrien mantenir les nostres vides intactes, la nostra integritat inalterable, si la nostra existència depengués dels fils sensibles dels sentiments més retorçats?. De què no seríem capaços per conservar l’últim bri de vida i d’esperança? L’illa de l’última veritat ens transporta al mar, ens deixa navegar pel mig d’un oceà que no sempre és amable, és obsessiu i acaparador, enorme i salat, sord i sorollós, com els tambors monòtons i tronadors que toquen a l’Àfrica. El mar també és silenciós i cruel, amable i romàtic, tan amic i tan sincer com ho pot ser la pròpia vida que canvia a cada instant.

Comentaris