30/4/2009 - 08:06h - laMalla.cat

Lorca, Núria Espert, Sardà, Lluís Pasqual, La casa de Bernarda Alba

Silencio”, “silencio he dicho”. Bernarda Alba tanca a les seves filles entre les quatre parets de la casa durant els vuit anys que ha de durar el dol per la mort del seu segon marit. El dol ha de ser negre, silenciós, metòdic i sense llàgrimes dins d'un ambient claustrofòbic i sufocant. La casa de Bernarda Alba és una obra plena de simbologies, com acostumava a fer Lorca. L'aigua, la calor, el blanc i el negre, el cavall i el bastó que representa la dominació de la mare sobre les filles solteres.

De la mà del director Lluís Pasqual, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), ha estrenat aquest dimecres la seva versió de l'última peça teatral escrita per Federico García Lorca abans de ser assassinat. És un drama en tres actes que Lorca va subtitular d'una manera que defineix la seva essència: 'Drama de mujeres en los pueblos de España'. Es emocionant sentir les belles paraules de Lorca en la veu de Núria Espert, Rosa M. Sardà i les actrius que donen vida a les cinc filles de Bernarda. Pasqual ha donat a una de les obres de teatre més impactants del segle XX, un muntatge vaporós i efectiu, amb tots els símbols lorquians i la puresa i elegància de la seva poesia. Vaig sentir dir a Sergi Berbel, director del TNC, poc abans que comencés l'obra, que aquell era un moment “històric”.  A l'estrena de dimecres va anar la neboda del poeta, Laura García Lorca, i segur que s'ho va passar bé i es va emocionar, com el públic, que es va quedar atrapat a la cadira, respirant a poc a poc, atent al drama que s'estava desenvolupant a l'escenari. La història és la mateixa de sempre, impossible canviar una coma. Però quina sorpresa sentir-la amb la cadència d'aquest repartiment. El joc entre el negre de la roba de les dones, la nebulosa, el blanc que cada vegada és més fosc, la desesperació de l'univers femení, tancat i tenebrós. 

 

És la primera vegada que hem pogut veure Núria Espert i Rosa M. Sardà juntes en un escenari. L'efecte és màgic. Més enllà de les seves interpretacions televisives o cinematogràfiques, sempre he pensat que aquesta actriu és tota ella carn d'escenari. El paper de Poncia, la vella criada de Bernarda, sembla escrit per la Sardà. Núria Espert que, segons la meva opinió molt poc científica, té la facultat de fer brillar amb la seva influència les actrius amb què comparteix escena, fa una Bernarda a vegades continguda i a vegades una autèntica mare de poble, la 'mandona' Bernarda Alba, que vol conèixer cada moviment que es produeix a la casa, però que perd de vista el més important, allò que s'esdevé en drama.

No és la primera vegada que l'Espert interpreta Lorca. Ha fet Yerma, ha fet Doña Rosita la Soltera, ha dirigit La casa.... Precisament, per haver dirigit ja l'obra, va costar convèncer l'actriu per vestir-se de Bernarda. Però, finalment, aquí està, malgrat els seus dubtes. L'esperen dos mesos al TNC i després fins a finals d'any a Madrid. Algú, segurament, es qüestionarà, perquè una obra en castellà al TNC? Perquè el teatre és cultura universal, perquè hem vist Shakespeare en anglès a la Sala Gran i perquè no cal justificar les belles paraules de Federico García Lorca pujades a qualsevol escenari del món. “, déjame decirlo, con la cabeza fuera de los embozos”, li diu Martirio a la seva germana Adela. Totes dues estimen el mateix home, Pepe el Romano...Val la pena recuperar aquesta obra, tan lúcida com ho era el seu autor, tant contemporània en la seva essència com autèntica en tot allò que té de biografia popular.

La Casa de Bernarda Alba no es va estrenar fins el 1945, anys després de la mort del poeta. La va estrenar Margarita Xirgu a Buenos Aires. En realitat, la gran actriu barcelonina (mestra de Núria Espert) havia estrenat gran part de les obres de Lorca: Yerma, La Zapaterilla prodigiosa, Doña Rosita la soltera...  El poeta granadí sentia una enorme admiració per aquella actriu dramàtica i contundent, i també per la ciutat de Barcelona.

Comentaris