20/4/2010 - 10:57h - laMalla.cat

“Sóc un cap curt i afegiré que sóc un cap gros”

Sant Jordi es presenta com ho fa sempre: amb la perspectiva de les hores que encara queden per treure els llibres al carrer i vendre. La gent passejarà buscant les novetats i especialment als autors, per si de cas poden veure quina cara fa aquella persona que és capaç d’escriure aquelles paraules... És molt curiosa aquesta relació. Llegir és un fet íntim, t’apropa al més profund de l’habilitat literària de l'escriptor i descobrir-lo al carrer, assegut al mig de la Rambla, reconforta la curiositat. Però mes enllà del fet d'escriure i llegir, Sant Jordi és el dia del negoci. Al final de la jornada el que queden són les xifres de venda.

És important el negoci, sí senyor. Però a mi m'agraden especialment les roses i les paraules. Així que he robat un fragment del Quadern gris de Josep Pla, per aplacar la gana. Mireu, aquest és part de l'autoretrat “verídic” de l’escriptor!!:

“Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlla. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un cap gros. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M'hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, I això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d'orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d'acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d'una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig. D'aquest front, tot baixant, se'n desprèn un nas que en altre temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas, me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l'arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d''haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l'arbre llarguíssim. En trobar-m'hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l'aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca –el color de la sang és escandalós--, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit.

–I d'aquests pollastres, què en farem? –deia la família.

Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d'un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès. Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d'una incisió d'escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i son –segons m'han dit– molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment....”

Comentaris
  1. Avatar
    francina diu:

    M'encanta el dia de St Jordi. Però no pels autors, mai m'ha cridat l'atenció fer cua en va. El que si m'encanta és poder remenar llibres. Tocar-los, fullejar-los, mirar-los detingudament... Remenar llibres a l'aire lliure i veure com va caient el sol és preciós, ara que el dia és més llarg.

    20/04/2010 - 22:27h