15/4/2011 - 12:03h - laMalla.cat

Un món molt particular

"Bruna se despertó sobresaltada y recordó que iba a morir".

Aquestes són les primeres paraules de l'última novel·la de Rosa Montero. Lágrimas en la lluvia (Seix Barral) ha estat definida per la pròpia editorial com "una novel·la de supervivència, sobre la moral política i l'ètica individual, sobre l'amor i la necessitat de l'altre, sobre la memòria i la identitat". Els personatges recorden els replicants de Blade Runner, la pel·lícula de Ridley Scott. Lágrimas en la lluvia té molt d'aquesta pel·lícula, té la mirada de qui vol ser, per sobre de tot, humà. La protagonista de la història està a la recerca de respostes, és una replicant que posa el seu temps al servei de la veritat, del record, de les coses autèntiques. La periodista madrilenya ha sabut crear un món oníric i irreal, com la vida mateixa. L'autora de Lágrimas en la lluvia diu que la realitat és molt més amplia del que ens pensem. Els somnis, les elucubracions, les idees també conformen la realitat.

Rosa Montero ha estat a Barcelona fa pocs dies, per explicar personalment el seu món literari i ho ha fet, com sempre, de la mateixa manera apassionada i autèntica que a les novel·les i els articles que escriu.

La primera novel·la que Montero va publicar a començaments dels anys 80, Crónica del desamor, era una apassionant història de joventut, “costumbrista”, amb els peus posats en una realitat desperta i oberta d'una societat crítica, decebuda moltes vegades i sorprenentment vital en altres moments. Les dones no podien escriure des de l'espai dels somnis durant els anys vuitanta, encara no, havien de demostrar que eren dures i que sabien observar el món amb tota la seva realitat crua i Rosa Montero va saber aprofitar la seva habilitat periodística per mostrar una altra manera d'explicar les coses. Era ficció, però no tant. Després va canviar, a partir de Temblor, la seva literatura es va fer més surrealista, més distanciada. La periodista madrilenya es declara una escriptora profunda i clara, diu que s'ha d'escriure "desde lo de más abajo", des de les profunditats d'un mateix i ho fa així perquè ella diu que escriu allò que li agradaria llegir.

Però aquesta novel·la és una anomalia. Rosa Montero explica que Lágrimas en la lluvia és un regal que es va voler fer a ella mateixa quan va fer els 60. És una qüestió de mirades, de gestos de plaer pur i dur. És una història de ciència-ficció. La memòria, la realitat, la vida, el record, la supervivència d'un en els ulls dels altres. Aquesta història et transporta cap a un món oníric i irreal, com la vida mateixa. És un relat de supervivència, sobre la moral política i l'ètica individual; sobre l'amor i la necessitat de l'altre, sobre la memòria i la identitat, sobre la imaginació, sobre la pròpia realitat, que són moltes coses -diu Rosa Montero- també els somnis, els records, la immortalitat i l’obsessió per la mort. Rosa Montero narra la recerca d’un futur imaginari, coherent i poderós i ho fa amb passió, acció vertiginosa i humor, l’eina essencial per a comprendre què està passant i passarà.

Argument

Són els Estats Units de la Terra. Madrid, any 2109. Ha augmentat el número de morts de replicants que s'ha tornat bojos de sobte. La detectiu Bruna Husky és contractada per descobrir què hi ha darrere d'aquesta onada de bogeria col·lectiva en un entorn social cada vegada més inestable. Algú transforma l'arxiu central documentació de la Terra per modificar la Història de la humanitat. La detectiu Bruna Husky, una replicant, una dona inadaptada que es veu immersa en una trama mundial mentre s'enfronta a la constant sospita de la traïció.

Per finalitzar, em permeto copiar les frases del final del llibre, que no és el mateix que explicar el final.

"-pues parece que hoy tampoco se acaba el mundo -dijo la rep

-se diria que no.

-Bueno, es un alivio."

Comentaris