2/2/2009 - 19:03h - laMalla.cat

Una setmana molt, molt negra, a Barcelona

Aquesta setmana ha començat la BCNegra, que no ha faltat a la seva cita ni al seu compromís de situar la intriga, el misteri i el suspens a la categoria de ritu ciutadà. El saló de Cent de l'Ajuntament posarà l'escenari a visites tan esperades com la de l'última estrella del firmament del suspens, Robertto Saviano, l'autor de la també cinematogràfica, Gomorra. Per cert que, ja han passat cinc anys des que va morir Manuel Vázquez Montalbán a l'aeroport de Bangkok. Sempre m'ha semblat que aquest era un final més digne de Pepe Carvalho que del seu creador, sempre discret sota la seva pulcra sensatesa. Commemorant aquest aniversari, aquests dies de la setmana negra, que no ha pogut oblidar el rastre de Montalbán, vol retre un homenatge al seu inspirador i donarà el seu nom a una plaça del Raval. Parlant de Pepe Carvalho, el lliurament del premi que porta el seu nom, és el moment més destacat de la setmana de literatura de suspens i aquest any Roca Editorial i Edicions B han fet venir a un dels seus autors fetitxe, Michael Connely, perquè vingui a buscar el seu guardó. Avui, que he sortit de casa amb 'El Xinès' a la mà, no oblido que Henning Mankell ja ha rebut el Pepe Carvalho, en un acte que difícilment podran oblidar aquells que el van anar a escoltar. Un tema apart és El Xinès. En aquesta ocasió Mankell ha deixat Kurt Wallander al calaix, però ha posat en escena una madura jutgessa sueca que omple el relat de noves sensacions. Em pregunto, si Donna Leon s'atreviria a sortir sense el comissari Brunetti pels sinuosos canals de Venècia.

La setmana de literatura negra de Barcelona dóna per a molt. Una visita ràpida al Palau de la Virreina porta la mirada del curiós amant de la intriga de ficció a històries molt més properes i truculentes, les que es poden llegir a algunes portades de El Caso. Aquest dimarts hi ha una taula rodona a la Blanquerna sobre aquest diari de successos, que va omplir pàgines i pàgines durant quatre dècades amb crimens horribles i amb una realitat que semblava estreta de la imaginació morbosa d'un pertorbat. Durant els anys del franquisme i anys després de la mort del dictador, una frase recurrent de les discussions familiars era: "no, si sortirem a El Caso...". El diari era sinònim de tragedia. Ara, part d'aquesta sòrdida realitat està exposada al vestíbul de la Virreina amb algunes de les portades més significatives. He copiat alguns dels titulars. Crec que no necessiten comentaris: "El arropiero, psicòpata del Puerto de Santa Maria. Son tantos los crímenes que confiesa que ya cuesta trabajo creerlo". Un cas de maltractament: "Bilbao: un banquero apuñala a su mujer. Asesinada por unas cebollas". La veritat és que no tenien manies pel tal de ser breus i explicatius: "Un asesino anda suelto" o "Horror en el cortijo", sobre el cas del crimen de Los Galindos, que després Alfonso Grosso va convertir en novel·l.la (Planeta). Aquestes referències a El Caso m'han fet pensar en Enrique Rubio i en les seves converses d'abans i després del programa de ràdio. Ja jubilat des de feia anys, el 'Comisario' conservava les ganes d'explicar la seva "timoteca nacional" i era un llibre obert si li preguntaves sobre el successos d'aquells anys negres de la dictadura a Barcelona. Fa poc va morir i no vaig sentir o llegir cap homenatge sobre qui havia passat tants anys al peu del canó del periodisme.

Comentaris