1/2/2010 - 08:01h - laMalla.cat

No hi ha res que justifiqui una gallina al mig de la ciutat

De l'1 al 5 de febrer Barcelona es vesteix de negre, de Setmana Negra i Criminal. Aquest any els organitzadors utilitzaran les xarxes socials i estaran a http://twitter.com/bcnegra. L'experiment conviurà amb la programació tradicional. L'escriptor Jordi Cervera ja ha començat a escriure una novel·la titulada Serial chiken, dividida en microcapítols que es poden llegir a Twiter. La protagonista és una gallina assassina i el primer capítol diu: "He vist molts crimens, però cap com aquest, no hi ha res que justifiqui una gallina al mig de la ciutat".

La trama d'assassinats i intriga es pot seguir també des de Facebook, Vimeo i Flickr. Aquí els seguidors poden penjar fotos de les pistes que la gallina deixi per Barcelona. A més, el web principal incorpora una eina de Google Maps que permet seguir de prop els llocs del crim.

La idea té precedents a altres països, però és la primera novel·la twiter d'Espanya. Fa unes hores, hem llegit un altre capítol de la novel·la. Deia: "No té proves, comissari. No pot detenir un escriptor i un showman només per ser de Reus. Hi ha qui diu que és un mèrit".

Fora d'Internet, aqui teniu el programa d'avui: http://www.bcn.es/cultura/bcnegra/2010/ca/programa1.html

 

 

20/8/2009 - 17:10h - laMalla.cat

Mendoza i els sants

Mendoza


L'última novetat d'Eduardo Mendoza va ser El asombroso viaje de Pomponio Flato l'any passat, una història amb la qual es va remuntar als clàssics i les seves deïtats múltiples. A l'octubre Seix Barral publicarà una nova entrega de Mendoza amb un registre totalment oposat: el deu únic que ens és propi, com dirien els super beats. És una bona notícia saber que el 20 d'octubre arriben els quatre relats agrupats sota el títol Tres vidas de santos. No és la primera vegada que Mendoza s'endinsa en el món religiós catòlic. Recordem encara aquella novel·la curta que fa olor a pluja i que descriu la vida d'una monja de poble i el cacic falangista. Per cert, que El año del diluvio es va convertir en pel·lícula de la mà de Jaime Chavarri el 2004.

Eduardo Mendoza torna la propera temporada a la seva particular ciutat dels prodigis, a Barcelona, a través d'una de les històries de Tres vidas de santos, La ballena. És el relat més llarg i està ambientat en el congrés eucarístic de 1952. El conte més dramàtic és un que es diu Dubslav. Aquí es manifesta Mendoza en una posició més existencial. El tercer relat, El malentendido reflexiona sobre l'assumpte de la literatura i les classes socials.

Esperarem la nova temporada per conèixer més detalls. De moment, ens quedem amb els comentaris del mateix Mendoza: "la majoria d'aquests sants que no ho són, parteixen d'una idea equivocada, d'un trauma psicològic. La devoció amb la qual s'entreguen a aquesta desviació d'una manera excloent i la seva disposició a renunciar a tot és allò que més ens fa semblar-nos als sants”. 

16/7/2009 - 16:55h - laMalla.cat

La ciutat ha canviat, però no tant

Els llibres no són sempre un producte circumstancial, que passa de moda, com les faldilles o les jaquetes; els pentinats o les arracades. Alguns títols recorren la memòria i formen part dels costums, aquells que repetim marcats pel calendari. Vaig començar a llegir Soldados de Salamina fa alguns anys, una tarda d'estiu, en una cafeteria de la Gran Via de Madrid. El cambrer, vestit amb jaqueta blanca i 'gomina' al cabell, cridava al company de la barra: “¡uno de calamares y dos aguas del tiempo!”. Jo havia demanat un cafè sol i el meu estomac es va queixar sorollosament. Sentia enveja per l'entrepà de calamars que no havia demanat. Havia comprat aquella mateixa tarda el llibre de l'extremeny Javier Cercas a la Casa de libro de Callao i estava impacient per continuar llegint la trobada de l'autor-personatge-protagonista amb Rafael Sánchez Ferlosio, el fill de Sánchez Maza, el misteriós falangista que durant la Guerra Civil es va lliurar miraculosament de ser afusellat a Banyoles. Curiosament, el nom de Ferlosio no es pot lliurar del seu llibre fetitxe, El Jarama, on narra la història d'un grup de joves que passen un diumenge d'estiu al costat del riu madrileny. Aquest llibre i altres que es van escriure durant els anys 50 es van incloure en l'anomenada 'literatura social'. Des del primer moment, em va impressionar la facilitat narrativa, la novetat dels conceptes i la llibertat estilística i intel·lectual d'uns escriptors que estaven sotmesos a una feroç censura. Feroç i ignorant perquè, afortunadament per a nosaltres, no es van adonar mai que aquells escrits obrien escletxes cap a la posteritat. En aquesta línia, i a més de recórrer a les novetats literàries d'aquest estiu, m'atreveixo a recomanar un altre exemplar, Las últimas tardes con Teresa, que va ser Premi Biblioteca Breve al 1965. Les festes majors de Gràcia del mes d'agost estan lligades per a mi al món que va saber dibuixar amb saviesa Juan Marsé, en una ciutat que a mitjans del segle XX estrenava noves formes de vida i també salvatges contrastos socials. El vaig llegir fa temps, i molts anys després de ser escrit, però diria que, fins i tot ara, són actuals les situacions. Barcelona ha canviat, però no tant.

 

15/1/2009 - 19:02h - laMalla.cat

Ha copiat Woody Allen el guió de 'Vicky Cristina Barcelona?'

Cartellvichy


Quina pregunta més infame! dirà, segurament, qualsevol admirador del cineasta novaiorquès. No, no i tres vegades, no!. És veritat que la paraula 'còpia' (o aquella altra més tècnica: 'plagi'), espanta al més pintat (perdó per la literalitat de la traducció del 'más pintado' castellà), però aquest fet sempre és possible i totalment probable. De totes formes, com es pot provar això?, qui pot assegurar que determinat autor ha agafat el text d'un altre i s'ha apropiat de les idees o les paraules sense sentir el rugit de la culpabilitat?. No ho sé. El cas és que l'escriptor i fotògraf Alexis de Vilar ha posat el crit al cel per la coincidència (diu) entre la història, les situacions i els personatges que formen part del seu llibre Goodby Barcelona i la història, les situacions i els personatges que formen part de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona.

Alexis de Vilar ha escrit una carta oberta a Woody Allen i desprès ha buscat la manera de fer-la arribar a la premsa de mig món. Aquí diu al director de cinema que no té dret a estar entre els millors autors de guions originals dels premis de la WGA (Writers Guild America) el proper 7 de febrer perquè el guió de Vichy... no és seu. Vilar considera que Allen sí podria optar al premi al millor guió adaptat si hagués inclòs als crèdits de la pel·lícula: "basada en la novel·la Goodbye, Barcelona, d'Alexis de Vilar."  En una nota enviada a alguna editorial de Barcelona, Alexis de Vilar diu que aquest mateix mes de gener pensa presentar una demanda per plagi davant els jutjats de Barcelona contra els productors de la pel·lícula. "Si el Sr. Allen -escriu- no es retracta abans del 7 de febrer, per signar com a guionista original de Vicky Cristina Barcelona, em veuré obligat a presentar una demanda per plagi davant els tribunals de Nova York".  Fa uns mesos, Alexis de Vilar va arribar a afirmar que la pel·lícula li semblava molt dolenta i que els productors i el director van canviar a última hora el primer títol que tenien pensat (Midnight in Barcelona) per evitar paranys amb el seu Goodbye Barcelona. Si Woody Allen sap alguna cosa sobre aquest embolic, no ha dit res i ens atrevim a dir que tampoc dirà o farà res al respecte.  Segons m'ha dit algú que ha llegit el text d'Alexis de Vilar, és veritat que tenen certes similituds, però com podrà demostrar el plagi d'Allen? He vist la pel·lícula i  m'ha semblat molt curiós el retrat que es fa de la ciutat, vista a través de l'objectiu d'algú que vol quedar bé però que no coneix en profunditat Barcelona. Tenint en compte que Alexis de Vilar va néixer a Barcelona, pot semblar una paradoxa aquesta distància narrativa.

Alexis de Vilar, com ell mateix explica, va  escriure Goodbay Barcelona al 1987 i va estar entre els finalistes del Premi Planeta aquell mateix any. Per cert, que ara està a la venda a la seva web. Quines coses…