1/7/2011 - 11:07h - laMalla.cat

L'illa de l'última veritat

Viure el mar; les seves expectatives, les seves amenaces i promeses, la seva plenitud i immensitat és quelcom més que una afició o un esport. La decisió de passar hores navegant per unes aigües que no controles conforma una manera d’entendre la vida. Diu Flavia Company que “Navegar vol dir saber on estem, d’on venim i cap a on anem. Per això potser és més difícil navegar que viure”. I té raó, l’escriptora Flavia Company és una gran navegant i sap de què parla. Per això també sap de què escriu quan omple de vida les pàgines de L’illa de l’última veritat. (Proa, l’edició en català/Lumen, l’edició en castellà).

La novel·la relata la història del Dr. Mathew Prendel, qui havia estat desaparegut al mig de l’Atlàntic durant cinc anys i al final de la seva vida confessa els misteris que van envoltar sempre la seva vida a una illa deserta. Perquè "hi ha secrets amb què es pot viure, però amb què no es pot morir".

L’esperit de supervivència portat als límits més brutals; això trobem a l’últim llibre de Flavia Company. Oi que més d’una vegada hem pensat què passaria si ens trobéssim tirats al mar, sense cap terra a la vista i sense cap més garantia que la pròpia resistència al cansament?. Oi que ens hem imaginat passant totes les hores del dia flotant damunt d’unes aigües sense final?.

A L’illa de l’última veritat el Dr. Prendel explica aquest moment inexplicable d’angoixa i sentit de supervivència que ens empeny a continuar vivint. I després la curiositat. Què ens portaríem a una illa deserta... Però, en realitat, podem triar què podem portar? Gairebé mai, diria. Com Robinson Crusoe, els nàufrags finalment s’adapten al seu medi i troben la manera de sobreviure. I la traïció? Sabrien mantenir les nostres vides intactes, la nostra integritat inalterable, si la nostra existència depengués dels fils sensibles dels sentiments més retorçats?. De què no seríem capaços per conservar l’últim bri de vida i d’esperança? L’illa de l’última veritat ens transporta al mar, ens deixa navegar pel mig d’un oceà que no sempre és amable, és obsessiu i acaparador, enorme i salat, sord i sorollós, com els tambors monòtons i tronadors que toquen a l’Àfrica. El mar també és silenciós i cruel, amable i romàtic, tan amic i tan sincer com ho pot ser la pròpia vida que canvia a cada instant.

13/3/2009 - 14:34h - laMalla.cat

Tots els viatges de Julio Equis comencen amb un parell de paraules, "me'n vaig"...

Havia molta gent a la sala de l'Ateneu de Barcelona on s'estava presentant l'últim llibre de Flavia Company. Cristina Fernández Cubas, amb la passió del lector satisfet, descrivia els 19 relats que formen Con la soga al cuello, editat per Páginas de Espuma. Anava avisada: trobaria fina ironia, sentit de l'humor, descripció milimètrica de la sordidesa, el punt àcid, la sorpresa, l'alegria, la tristor, l'absurd i la casualitat amb què ens sorprèn cada dia la quotidianitat urbana. Flavia Company declara que escriu perquè l'estimin, per retrobar-se amb els amics durant les presentacions dels llibres. "Si deixeu de venir, jo deixaré d'escriure", diu. Però m'atreveixo a dir que, molt lluny d'aquesta broma amable, continuaria escrivint en la més complerta de les soledats. Quan s'està acostumat a anar per la vida diseccionant sensacions, analitzant personatges i descrivint simplement allò que un veu o imagina veure, és impossible que es pugui silenciar aquest impuls. Darrera de cada dona gran, home jove, noia que que es retoca els cabells pel carrer, hi ha una llarga vida de soledats, sorpreses, moments d'angoixa i incompresions. Explica Flavia Company que la vida, de sobte, es pot convertir en un carrer sense sortida, en una soga que ens atrapa pel coll fins a ofegar-nos. Un adulteri, una mentida, un descobriment, una persona de la qual ens hem de fer càrrec...

Con la soga al cuello és un llibre de relats independents i tots ells junts formen un mosaic de cares i de vides, les que es barregen al metro o entren i surten dels edificis anònims de Barcelona. Company, que ha declarat el seu compromís amb la literatura, explica als seus escrits elements de la pròpia vida, la que es manifesta cada dia i a cada instant. Les històries relatades poden ser tristes, desconcertants i curioses o surrealistes...i, fins i tot, divertides. També, atenent aquest compromís de la literatura amb la vida, alguna de les històries et deixa amb una gran fredor al cos. Com s'ha de digerir, per exemple, la misèria dissimulada de dues dones grans, o l'engany dins de la parella o el taxista que vol entrar en la vida i la mort del seu passatger? "Aquí estem tots", ens diu Flavia Company. Tots podem ser l'heroi, el botxí i la víctima.

Per finalitzar, aquí deixo l'inici del relat Julio Equis: "Todos los viajes de Julio Equis empiezan con un par de palabras, me voy..."