9/7/2010 - 08:05h - laMalla.cat

La biografia de Salvador Espriu

Josep Pla deia que Salvador Espriu feia grans esforços perquè ningú el llegís. No li importava posar obstacles entre ell i els lectors. Això que pot semblar una contradicció amb el fet de ser escriptor, en realitat, és la raó de ser de la literatura: que l'autor expliqui realment allò que vol dir, malgrat l'aparent dificultat per fer-se entendre.

Crec que l'escriptor i editor Josep M. Castellet, president del Grup 62, és una de les figures fonamentals de la literatura catalana actual. Sempre que el veig em sembla que em trobo davant un personatge que ja forma part de la història, savi i concentrat sempre en el tema primordial de la seva vida: la literatura. Durant la presentació del projecte de biografia de Salvador Espriu a l'Ateneu de Barcelona, Castellet va justificar aquesta intencionalitat literària a la mida del seu protagonista i no va avançar res per als titulars. La referencia és la pròpia raó de ser de les biografies. Josep Pla -diu Castellet- estava interessat en les autobiografies "per a la recuperació de la memòria". Aquesta memòria del passat és la que ens ajudarà a pensar en el futur. La biografia treu l'escriptor del seu àmbit privat, el de la seva obra, i l'introdueix dins de la xarxa social, com un referent.

Agustí Pons, fa tres mesos que ha començat a escriure la biografia de Salvador Espriu. Ara està recopilant dades i és conscient de l'embolic en què s'ha ficat. L'obra es publicarà l'any 2013, coincidint amb el centenari del naixement de l'escriptor. Pons, autor també de les biografies de Nèstor Lujan o Maria Aurèlia Capmany, té un clar objectiu amb Salvador Espriu: fer una biografia clara d'una poesia obscura, sense que el personatge perdi la seva complexitat.

24/2/2010 - 07:58h - laMalla.cat

Un artesà de la llengua anomenat Salvador Espriu

Salvador Espriu no era un home d'escola, no tenia mestres, no necessitava aliances. Era un home sol que mirava el món des de la seva pròpia drecera. Els autèntics poetes porten aquests lluents vestits, com un far que il·lumina la seva pròpia essència. Alguna vegada he sentit dir que la poesia és quelcom més que literatura, o potser és això i alguna cosa més o totes juntes. Ordenar l'abundància de síl·labes, construir un tot i sorgir del no res per explicar allò que resulta més difícil de dir és una operació complicada.

"Em considero un home intuïtiu, un "artesà de la llengua, que aprèn constantment, va dir Salvador Espriu, i amb la màxima concentració i sense estridències, deixava aquesta sentència: "estic totalment entregat al poble català, a la nació catalana, a la meva llengua i a la meva cultura". L'empremta d'Espriu en la literatura catalana és fonamental i imprescindible, com ho són també Ramon Llull o Mercè Rodoreda. 

Del cementiri de Sinera

Espriu era un home polifacètic i la seva prosa era molt pura, enèrgica i plena de mobilitat, però sempre l'he considerat només un poeta, potser perquè es va dedicar especialment a escriure versos per eludir la censura de la dictadura franquista. "La censura no sabia de poesia", va explicar a Josep Maria Espinàs en una entrevista a La Vanguardia. En el seu propi exili interior, Espriu va meditar llargament sobre la mort i el pas del temps, que ens porta cap a l'únic final possible. Ara que ja descansa al seu especial Cementiri de Sinera se sent la remor d'unes paraules que canten: "Quina petita pàtria/ encercla el cementiri!/ Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol!".

Salvador Espriu està enterrat des de 1985 al cementiri d'Areny de Mar. Ara que es compleixen 25 anys de la seva mort, fa impressió veure la seva làpida sense epitafi. La modèstia del nínxol del tercer pis d'aquesta paret de cementi demostra que el poeta no necessita res de la gent que ha deixat enrere. Només cal llegir la seva poesia, concentrada i adusta, com ho era ell.

Salvador Espriu i Castelló, va néixer a Santa Coloma de Farners, però va viure la major part del seu temps entre Arenys de Mar i Barcelona. En el seu món particular havia creat la seva pròpia geografia: Espanya, era el nom jueu Sepharad, Arenys era Sinera, i Barcelona, la seva Lavinia.

Aquest és un fragment de l'entrevista que fa fer Joaquín Soler Serrano a Salvador Espriu l'any 1976 al programa de TVE A fondo