14/1/2011 - 09:40h - laMalla.cat

Baralla de gats

L'altre dia llegia en un foro sobre literatura l’enorme quantitat de comentaris que havien generat una paraules d’Eduardo Mendoza sobre Frank Kafka. L'escriptor barcelonès va dir durant una conferencia titulada Teoría general de la novela: balance trimestral que l’autor de la Metamorfosi no era un bon escriptor. Mendoza creu que s'ha de "refer la narrativa" i defensa una manera d'escriure novel·les a l'estil clàssic, entrant en la història suament, sense explicar tot el sentit de la novel·la en les primeres frases, com –diu Mendoza- feia Kafka. "Si expliques tot al començament, la resta del text perd el sentit". Etern dilema aquest de la teoria general de la novel·la, especialment quan és això, teoria.

Tots sabem que els estants particulars i els de les llibreries estan plens de sorpreses literàries que no s'adapten pas al savoir faire de l'escriptor com cal. Metarmorfosi, o El Procés en són un bon exemple. De totes formes, el bon literat, l’autor perfecte de novel·les més senzilles de llegir es fa ràpidament amb les simpaties dels lectors, que cauen sense remei (i voluntàriament) entre les xarxes ben estudiades de d'una novel·la escrita segons els cànons establerts i clàssics.

Pelea de gatos l'última novel·la d'Eduardo Mendoza i Premi Planeta del 2010 introdueix al lector en la història a través de la presentació del seu personatge protagonista, Anthony Whitelands, un angles especialitzat en pintura espanyola que viatja a Madrid durant la primavera convulsa de 1936. A través de la mirada estrangera d’Anthony, Mendoza retrata els mesos immediatament anteriors a la Guerra Civil. Curiosament aquesta època no ha estat molt novel·lada fins ara, així que tenim una bona oportunitat d’entrar en aquell moment complicat que va finalitzar amb una guerra i després amb una de les dictadures mes llargues del món civilitzat. Pero Riña de Gatos no es una història trist. Eduardo Mendoza utilitza un dels seus millors recursos: el sentit de l’humor i la intriga. L’autor ha plantejar dilemes morals al lector i l’ha preparat baralles polítiques, dissertacions sobre l’art i una investigació policíaca. 

Em quedo amb una afirmació que he sentit dir a Mendoza sobre el seu fet d’escriure: “Sempre escric llibres per a veure com finalitzen”.

16/11/2009 - 12:44h - laMalla.cat

El procés kafkià de Kafka

Praga és una ciutat que associo amb l'hivern i amb la pluja, potser per contradir la seva famosa primavera. Els mullats carrers estrets et porten a una sinagoga i s'anuncien interminables concerts de Mozart a totes les esglésies. L'excelsa divinitat és més creïble si mirem el barroc de les parets mentre un violinista toca una peça de Haydn. La capital de Txèquia conté molta vida i molta història i per sobre de totes les coses i a tot arreu està la imatge de Franz Kafka: a les tasses de cafè, a les samarretes, als cartells, a les llibreries (es clar), als museus, a l'aeroport, a les botigues de souvenirs i als restaurants... L'ajuntament de la ciutat ha tancat el carrer on va viure l'escriptor perquè el turista pagui per passar davant la porta de la casa.


Sorprèn l'avarícia al voltant de la figura i l'obra d'un dels millors escriptors europeus del segle XX. En vida només va publicar algunes històries curtes i va passar pràcticament desapercebut. Quan va morir va deixar dit al seu agent literari, Max Brod, que cremés els seus manuscrits. Kafka no volia publicar la seva obra. Però Brod no li va fer cas i gràcies a aquesta desobediència, hem pogut llegir El Procés, Amèrica o El castell. Han quedat inèdits altres documents i un diari en el qual sembla ser que Kafka explicava totes les seves obsessions.  

La cobdícia ha caigut sobre el llegat literari
Max Brod, jueu i sionista convençut, va marxar d'Alemanya fugint del nazisme i es va instal·lar a Israel. Amb ell anava el llegat literari de Kafka. Quan va morir poc després, aquests papers van passar a mans de la secretària i amiga de Brod, Esther Hoffe, qui va vendre una part i l'altra va anar a parar a les mans de les seves filles. Els manuscrits de les tres novel·les van ser donats a la Universitat d'Oxford i després els va adquirir l'arxiu alemany de Marbach. L'ambició i el mercantilisme té atrapats altres esborranys, dibuixos i escrits de l'escriptor txec a l'espera del millor postor. Brod va dir en el seu testament que els papers havien d'anar a parar a la Biblioteca Nacional de Jerusalem, a la Biblioteca de Tel Aviv o a qualsevol altre arxiu estranger.

Fa temps que la Biblioteca Nacional d'Israel i l'Arxiu de Marbach es volen fer amb el llegat literari de Franz Kafka. Els alemanys perquè l'escriptor havia escrit sempre en alemany i els israelians perquè es tractava d'un escriptor jueu. El tema està als jutjats i aquest gener sembla que s'ha de conèixer la resolució. Qui té dret a ser el dipositari del llegat de Kafka?

Paradoxalment, un embolic kafkià que té atrapada part de la literatura en mans de les germanes Hoffe, que volien continuar venent originals a preus milionaris, com va fer la seva mare, però hauran d'esperar la resolució judicial.