23/4/2009 - 12:27h - laMalla.cat

He vist Antonia dell'Atte

És habitual i necessària, és un fet, una esperança i una necessitat. Ha començat Sant Jordi la nit abans del dia 23. L'excelsa terrassa de Casa Fuster, als Jardinets de Gràcia, corona la part més noble de la ciutat. El programa de TVE Continuarà organitza cada any una concorreguda festa en la qual es reuneix la flor i nata del món del llibre de Barcelona i de Madrid, que no es perden la intensitat aclaparadora del Sant Jordi. El comentari generalitzat és "aquest any hi ha més gent que mai", però no per una mania de fer estadística dels 'llibretaires' sinó per pura qüestió física, no hi cab ningú més. Això és un èxit de Montse Mompó, la directora del programa, que sempre ha sabut fer amics. Sens dubte, Barcelona té molts atractius, però sempre em quedaré amb les vistes des dels terrats. El passeig de Gràcia als teus peus i a la festa la conversa i l'animació de qui saluda als vells coneguts. Ah, però si allà, a l'esquerra, al costat de Mabel Beltran, està Antonia dell'Atte, alta i discreta, amb una copa de cava a la mà!. Continuarà ha premiat aquest any Ana Mª Matute, Jorge Herralde, Maruja Torres, Boris Izaguirre i el grup Ojos de Brujo.

El costum ens porta a tots a baixar per la ciutat. És una tradició entre els escriptors, editors, periodistes de cultura, caps de premsa d'editorials, agents literaris... assistir a la mutitudinària festa del Qué leer. Aquest any hem anat a la Llotja, un escenari perfecte per premiar el Joc de l'Àngel, de Carles Ruiz Zafón i a Stieg Larsson, per la trilogia Millenium. Després de parlar tant sobre Larsson en aquest bloc, li dic a Toni Iturbe, el director de la revista i amfitrió de la festa, “tu creus que el veurem recollir el seu premi”? Era fàcil imaginar que l'autor suec sortiria d'un moment a l'altre per una de les columnes barroques del temple dels diners. Negativo. Iburbe porta l'estatueta, impossible entregar-la a ningú. La vaig agafar un moment, i les dues pàgines de ferro forjat pesen lo seu. Hi ha molt d'interès per la biografia d'Stieg Larsson. “Quina putada per la seva dona” -sento dir, com que no es van cassar, ara ella es podria quedar sense res dels milionaris drets d'autor de la seva parella i segurament aniran a parar als pares. Ironies de la vida, diuen que Larsson no es va voler cassar amb la seva companya per protegir-la de les amenaces que rebia. No podia imaginar-se l'autor suec que es moriria en la cinquantena, una miqueta abans de convertir-se en un dels escriptors més llegits del món.

Francisco González Ledesma està molt content. Presenta novetat al Sant Jordi, No hay que morir dos veces (Planeta), una aventura de Méndez. Li dic que estic llegint la seva novel·la i que  em sembla molt inquietant que la núvia dispari al nuvi el dia de la boda i el mati, vestida de blanc i tot. Ell em pregunta “per on vas?”, “vaig per la meitat, més o menys”-li contesto-, ah doncs “continua, que després venen moltes més sorpreses". Realment és destacable la vitalitat de Francisco González Ledesma. Per cert, que tenia ganes de citar una frase d'aquesta novel·la, pàg 36, “Nunca hay que desesperar. Las cosas suelen ir mal, pero no van mal siempre”. Realment crec que té raó Lorenzo Silva quan diu que No hay que morir dos veces "és feroç en la seva humanitat”.

Aquí deixo aquests apunts, i em felicito, perquè aquest dia de Sant Jordi de 2009 ha sortit amb un sol fantàstic, com s'esperava. 

30/12/2008 - 17:36h - laMalla.cat

Per què no busquen Irène Némirovsky?

Qualsevol que passeja aquests dies per les llibreries de la seva ciutat, del seu poble o bé el poble o ciutat d'un altre, de seguida s'adóna que, exposades com si fossin delicades mercaderies, allà estan les novetats esperades de l'any. També estan les reedicions i les versions butxaca d'altres anys. Per aquestes dates, la norma general del consumidor bibliòfil aficionat és mirar les novetats, per regalar-les i per regalar-se-les  a un mateix. Paul Auster ens ha regalat al 2008 Un home en la foscor (Edicions 62/ Anagrama). L'escriptor americà va venir a Barcelona per presentar la seva última novel·la, i no va deixar indiferents als seus admiradors. A "EEUU no entrevisten a un escriptor com jo, no volen saber les meves opinions" -va dir en una entrevista, precissament. Però no ens entretinguem, que queda molta llibreria. Ah! allà està, el Xinès, de Henning Mankell (Tusquets). Segons l'editor aquesta és la millor novel·la de l'escriptor suec. Mankell concedeix poques entrevistes, però l'any passat va ser l'estrella de la tercera trobada de novel·la negra de Barcelona i va deixar bocabadada l'audiència. A Mankell no li agraden els telèfons mòbils i confessa la seva incomoditat quan escolta a tot volum les converses privades al tren o l'autobús, i ara també al metro (no sé si m'agrada aquesta magnífica cobertura del suburbà barceloní de la qual  se senten tan orgullosos els de TMB).

Haruki Murakami és un altre escriptor de poques paraules (parlades, es clar). La traducció que ens arriba del japonès ens fa sentir la proximitat d'un autor que despulla aquells sentits que no estan catalogats als manuals infantils. After Dark és de l'octubre de 2008, però també estan per les taules llibreteres els altres sis títols que també ha publicat Tusquets. El vell Andrea Camilleri és un altre que no deixa d'escriure. Per Sant Jordi, molta gent es va decidir per La pensión de Eva, (Salamandra) "Una desesperada i molt tendra història d'amor y mort", deien al Corriere della Sera Magazine. Per cert, El crim de Garlasco, II Premi de Novel·la Negra RBA, és la primera novel·la negra de Camilleri sense Salvo Montalvano. Està basada en un fet real que va passar a Palermo. Un altre veterà, D. Antonio, (Antonio Gala) va esperar a la tardor i va obrir temporada editorial amb Los papeles de agua. De nou, la protagonista una dona amb problemes. Parò, vaja! si les aventures literàries poden ser un espectacle... Després de l'èxit d'Els homes que no amaven a les dones, Stieg Larsson torna amb La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Columna/Destino), amb Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist de nou junts. El desaparegut Stieg Larsson és el protagonista de les llistes de vendes amb la segona entrega de la trilogia Millenium. Per cert, d'aquí a poc es podrà veure la pel.lícula d'allò que s'ha denominat 'la bogeria Larsson'. Blomkvist i Salander a la pantalla gran, posant imatges a la història d'Els homes que no amaven a les dones.

Això serà cap al febrer. De moment, l'estoig dels premis planeta sempre són interessants i aquí estan, fidels al seu encant mediàtic. Aquest any els Planeta introdueixen al lector en gèneres molt definits: la novel·la negra i el de les curses de cavalls, no és que sigui aquest un gènere molt abundant en exemples, però Fernando Savater, amb La hermandad de la buena suerte, aposta per situar la seva obra en un sorprenent i encara reduït club de les novel·les sobre aquest món que, ho reconec, ignoro absolutament. Es veritat que al voltant de les curses de cavalls es poden imaginar multitud de situacions retorçades, personatges molt dolents i vicis sense control. M'ha semblat una mica més interessant la novel·la d'Àngela Vallvey, Muerte entre poetes. Les novel.les de misteri sempre tenen un no sé què d'intriga que et fa mantenir l'atenció fins al final. Una altra garantia: Vila-Matas. L'autor de Doctor Pasavento ha publicat aquest desembre Dietari Voluble (Anagrama). És un quadern de notes personals, amb comentaris sobre llibres llegits i la pròpia experiència. "Aquest és el meu tema, tots els meus temes. La manera en què la literatura apareix a tot arreu", diu Enric Vila-Matas.

Però no marxem encara. Remenant llibres a la llibreria es poden descobrir tresors, no hem d'anar sempre amb la llista feta, com quan anem al 'super', demanar al dependent per acabar abans, pagar (es clar) i sortir de pressa, com si els milers de volums entregats al seu solitari esperar que algú els agafi tinguessin urpes. Per què no busquen Irene Némirovski? El seu cas és molt semblant (segons el meu punt de vista) al de Sándor Márai, Salamandra recupera escriptors de l'Europa de l'est nascuts a principis del segle XX (Márai a la ciutat eslovaca de Kassa. Per cert que l'editorial ha publicat recentment Diarios, el primer volum dels seus diaris personals que es tradueix al castellà). Némirovski va néixer a Kiev, a principis del segle XX. Era una escriptora lúcida i també commovedora, que descrivia amb el detall dels naturalistes l'ambient opressiu de les ciutats provincianes d'aquella època. A vegades em recorda a la gallega Emilia Pardo Bazan (no cal que sigui ara, però no hauríem de descartar buscar també la comtessa entre els fons d'Alianza Editorial). Némirovski va morir a Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial, quan ja havia començat la seva carrera a París.  Es curiós i afortunat que, passat mig segle, s'hagin publicat els seus relats inèdits, alguns enterrats en maletes familiars durant decennis.