16/4/2010 - 18:01h - laMalla.cat

La nostàlgia i les novel·les de l'oest

“Sóc un vell insensat que s’atreveix ara a ser jove”. Francisco González Ledesma ha presentat La Dama i el Recuerdo (Planeta), signada pel seu alter ego Silver Kane i presentant aquesta típica i tòpica novel·la de l’oest l’escriptor torna al passat, el seu i el de tots. González Ledesma sempre parla del seu barri, el Poble-sec, "trist i fosc". Explica que els seus primers anys es van desenvolupar "al pati del darrere de les cases". Els seus pares eren obrers i ell es va criar com un nen senzill i marcat per les reivindicació d’una vida millor. Per a un jove periodista a la Barcelona dels anys 50, amb aquestes característiques socials i amb olor a “rojo” autèntic, era bastant difícil fer carrera literària. La censura mirava amb lupa les creacions dels sospitosos i qualsevol símptoma reivindicatiu era valorat com una heretgia.

El jove González Ledesma, però, va guanyar el Premio Internacional de Novela l’any 1948 amb la seva primera obra, Sombras viejas, però de seguida els censors van prohibir la seva publicació i el van posar a la llista dels escriptors impublicables. Per sort, l’Editorial Bruguera va arribar al seu rescat i li va proposar escriure guions de còmics (El inspector Dan i Doctor Niebla) i després les novel·les de l’oest sota els pseudònim de Silver Kane. Va obtenir un gran èxit i va combinar aquesta feina amb la de redactor de La Vanguardia. Quan va acabar la dictadura, durant els anys 70, va poder, finalment, publicar les novel·les que realment li agradaven.

Ara, el vell periodista i escriptor ha volgut acceptar el desafio i s’ha atrevit a tornar als anys joves de l’aventura i la passió, “del sofriment i la virginitat literària”. Diu que volia saber si “després de tants anys era capaç de tornar a escriure com un jove, tornar a la puresa de l’aventura i ressuscitar un món que va ser”. Curiós repte.

Per acabar, uns apunts: Silver Kane va publicar 400 novel·les de tots el gèneres en només 30 anys i va ser un dels escriptors més venuts durant dècades, especialment als quioscos. La gran competència durant aquells anys era Marcial Lafuente Estefanía.

Per anar fent boca, així comença La Dama y el Recuerdo: "Aquella mañana ocurrieron en Jackson, Kansas, cuatro cosas juntas que no habían ocurrido nunca: se pararon a la vez cien relojes de cuerda, llegó un jefe indio que quería comprar la paz para su pueblo, un pistolero llenó un saloon no de clientes, sino de muertos, y un hombre perfectamente vestido quiso comprar un cementerio".

2/9/2009 - 15:03h - laMalla.cat

Isabel Allende, Stephen King o Mankell

 

Estem a punt de inaugurar la temporada de premis literaris. Aquest dijous RBA llliura el seu tercer premi de Novel·la Negra amb uns precedents de prestigi: El de Francisco González Ledesma el 2007 i del Andrea Camilieri el 2008. No està malament aquesta cita anual als jardins de l'Hotel Juan Carlos I de Barcelona. Tindrem temps de parlar sobre el guanyador d'aquest any. De moment, algun anunci d'altres novetats. Setembre és un mes esperançador pels lectors empedreïts i haurem d'ocupar diferents posts per donar tot el que tenim a la butxaca...

Isabel Allende. No és que sigui la primera de la meva llista, però m'ha vingut a la mà la revista Correo de las letras que edita cada trimestre Random House Mondadori i aquí tenim a doble pàgina La isla bajo el mar (Plaza y Janés). Sempre crea una gran expectativa aquesta xilena nascuda a Lima. Fins i tot els seus detractors es miren les ressenyes per veure si aquesta vegada sí que es decideixen a cruspir-se el seu 'culebrón'. Allende sap com fer passar bones i intenses estones als lectors. És una autora que crea fidels al seu voltant. Això és una garantia d'èxit, crec. La isla bajo el mar és la història de Zarité, una esclava que, malgrat el seu destí penós, amaga al seu interior la flama de la llibertat. “Baila, baila, Zarité, porque esclavo que baila es libre... mientras baila”-escriu Isabel Allende. Aquesta novel·la coral es desenvolupa a Santo Domingo. Ja està a les llibreries.

Stehphen King. No sortim de Plaza y Janés i també per fidels d'un best-seller típic anomenat Stephen King. A l'octubre està prevista la sortida de tretze històries “para no dormir”-ens diuen. Estan aglutinades sota el títol Después del anochecer. Es tracta d'un llibre de relats de 448 pàgines. King explica la vida d'un jove d'origen humil despreciat per la família de la seva promesa. També ens envoltarem de misteri amb la història de dos veïns barallats a mort, que decideixen reconciliar-se...però és possible que no ho aconsegueixin. A més, què passarà amb un grup de passatgers d'un tren, aturats dins d'una estació buida? A les llibreries a partir de l'octubre. 

Els amants de les aventures de Henning Mankell estan d'enhorabona. A l'octubre apareix El hombre inquieto (Tusquets). Es va publicar el 18 d'agost a Suècia i suposa la tornada i l'adéu de Kurt Wallander, el personatge més conegut de l'univers literari de Mankell. El hombre inquieto té 600 pàgines i està basada en fets històrics. Al 1982-1983, durant l'època del Primer Ministre Olof Palme, submarins soviètics van envair els mars suecs. Temps després, un dia d'hivern de 2008, Hakan van Enke, un alt càrrec de la Marina va desaparèixer durant el seu passeig diari per Lilljansskogen.

Continuarà...

23/4/2009 - 12:27h - laMalla.cat

He vist Antonia dell'Atte

És habitual i necessària, és un fet, una esperança i una necessitat. Ha començat Sant Jordi la nit abans del dia 23. L'excelsa terrassa de Casa Fuster, als Jardinets de Gràcia, corona la part més noble de la ciutat. El programa de TVE Continuarà organitza cada any una concorreguda festa en la qual es reuneix la flor i nata del món del llibre de Barcelona i de Madrid, que no es perden la intensitat aclaparadora del Sant Jordi. El comentari generalitzat és "aquest any hi ha més gent que mai", però no per una mania de fer estadística dels 'llibretaires' sinó per pura qüestió física, no hi cab ningú més. Això és un èxit de Montse Mompó, la directora del programa, que sempre ha sabut fer amics. Sens dubte, Barcelona té molts atractius, però sempre em quedaré amb les vistes des dels terrats. El passeig de Gràcia als teus peus i a la festa la conversa i l'animació de qui saluda als vells coneguts. Ah, però si allà, a l'esquerra, al costat de Mabel Beltran, està Antonia dell'Atte, alta i discreta, amb una copa de cava a la mà!. Continuarà ha premiat aquest any Ana Mª Matute, Jorge Herralde, Maruja Torres, Boris Izaguirre i el grup Ojos de Brujo.

El costum ens porta a tots a baixar per la ciutat. És una tradició entre els escriptors, editors, periodistes de cultura, caps de premsa d'editorials, agents literaris... assistir a la mutitudinària festa del Qué leer. Aquest any hem anat a la Llotja, un escenari perfecte per premiar el Joc de l'Àngel, de Carles Ruiz Zafón i a Stieg Larsson, per la trilogia Millenium. Després de parlar tant sobre Larsson en aquest bloc, li dic a Toni Iturbe, el director de la revista i amfitrió de la festa, “tu creus que el veurem recollir el seu premi”? Era fàcil imaginar que l'autor suec sortiria d'un moment a l'altre per una de les columnes barroques del temple dels diners. Negativo. Iburbe porta l'estatueta, impossible entregar-la a ningú. La vaig agafar un moment, i les dues pàgines de ferro forjat pesen lo seu. Hi ha molt d'interès per la biografia d'Stieg Larsson. “Quina putada per la seva dona” -sento dir, com que no es van cassar, ara ella es podria quedar sense res dels milionaris drets d'autor de la seva parella i segurament aniran a parar als pares. Ironies de la vida, diuen que Larsson no es va voler cassar amb la seva companya per protegir-la de les amenaces que rebia. No podia imaginar-se l'autor suec que es moriria en la cinquantena, una miqueta abans de convertir-se en un dels escriptors més llegits del món.

Francisco González Ledesma està molt content. Presenta novetat al Sant Jordi, No hay que morir dos veces (Planeta), una aventura de Méndez. Li dic que estic llegint la seva novel·la i que  em sembla molt inquietant que la núvia dispari al nuvi el dia de la boda i el mati, vestida de blanc i tot. Ell em pregunta “per on vas?”, “vaig per la meitat, més o menys”-li contesto-, ah doncs “continua, que després venen moltes més sorpreses". Realment és destacable la vitalitat de Francisco González Ledesma. Per cert, que tenia ganes de citar una frase d'aquesta novel·la, pàg 36, “Nunca hay que desesperar. Las cosas suelen ir mal, pero no van mal siempre”. Realment crec que té raó Lorenzo Silva quan diu que No hay que morir dos veces "és feroç en la seva humanitat”.

Aquí deixo aquests apunts, i em felicito, perquè aquest dia de Sant Jordi de 2009 ha sortit amb un sol fantàstic, com s'esperava.