10/6/2011 - 12:07h - laMalla.cat

Les frases de Haruki Murakami

Murakami ha estat a Barcelona, no és la primera vegada. Ara ha vingut a la ciutat per recollir el Premi Internacional de Catalunya. En el seu discurs va dir: "Bona nit, Barcelona" i va continuar parlant en contra l'energia nuclear. El seu país ha vist la cara lletja, molt lletja, de les centrals nuclear.

Murakami diu que "escriu pels seus lectors", però si li donen un premi, el recull, és clar. Són 80.000 euros, que donarà als damnificats del tsunami de Japó.

 

“Tot s’acaba extingint”

Murakami pensa que els estats no duren per sempre, "tot s'acaba extingint, no hi ha res immutable". Diu això perquè, segons afirma, els científics auguren un terratrèmol de gran magnitud per als propers 20 anys a la regió de Tokio. L'escriptor s'ha mostrat crític, molt crític, amb l'ús de l'energia nuclear al Japó, malgrat les bombes atòmiques del 1945 a Hiroshima i Nagasaki. Ara, la central de Fukushima amenaça en silenci a una població històricament maltractada per la cruel ferida de la radiació.

Mirada al passat sense deixar de veure el futur

Per cert, diu Murakami que la mirada cap a Orwell a 1Q84 "és la meva obra més ambiciosa". "Orwell va escriure mirant el futur, i jo, amb la meva novel·la, vull fer tot el contrari, mirar cap al passat, però sense deixar de veure el futur". 1Q84 és ja un èxit de vendes.

Faig totes les coses que fan els japonesos, però m’agrada el jazz i Dostoievski

Haruki Murakami compleix amb el tòpic japonès, és un home tímid i amable. "Vaig néixer i vaig créixer al japó, parlo japonès, menjo aliments japonesos i faig totes les coses que fan els japonesos, però m'agrada el jazz i la literatura occidental, des de Dostoievski fins a Stephen King". Sempre s'ha sentit com un pont entre l'occident i l'orient. Potser per això sap crear móns molt personals, situats entre la realitat i el somni, entre la bondat i la maldat de l'ésser humà.

Quina sort, llegir Haruki Murakami!

22/1/2009 - 22:00h - laMalla.cat

Les músiques de Murakami

Hi ha un fet d'escriure i també hi ha un fet de llegir. Els escriptors no sempre pensen en els lectors quan escriuen. El camí tortuós que ha de recórrer un creador literari no sempre passa per la porta d'aquell desconegut que busca paraules com qui va a la recerca d'un riu ple de pedres precioses. Haruki Murakami és un d'aquells escriptors que fugen de la bogeria promocional que organitzen les editorials. (Això em fa pensar en l'absurda obsessió d'alguns editors per captar periodistes per a la seva causa empresarial). L'autor japonès no surt habitualment als diaris. La seva imatge més coneguda és la que podem veure a la solapa dels seus llibres. (A Espanya l'edita Tusquets). Però el seu exercit internacional de lectors no sembla estar preocupat per si apareix o no apareix en públic aquest home d'uns seixanta anys, amb aspecte oriental i esportista que, de tant en tant, deixa caure per les llibreries una història nova, sempre captivadora i sorprenent. Per aquell admirador de Murakami que gaudeix amb l'aventura de submergir-se en una llibreria plena de volums de tota mena i espècie, trobar un nou exemplar de l'escriptor nipó suposa una necessitat urgent de passar per caixa. (No puc imaginar un lector de Murakami amagant un dels seus llibres amb la intenció poc lloable de marxar 'raudo' sense pagar. Crec que els llibres es paguen, te'ls regalen, els demanes en préstec a la biblioteca, te'ls deixen, els heretes... Mai he robat un llibre, trobo que és un acte 'hortera' i 'cutre'. Però aquesta és una altra història per debatre, imagino).

Murakami ha tingut la intel·ligència de crear el seu propi món, que no es troba molt lluny dels mites clàssics, uns mites que estan en l'origen de moltes de les seves històries. Els personatges expulsats de la societat o el rebuig per la submissió intel·lectual formen part del seu món... i la música. Sens dubte, el fet de llegir pot provocar innumerables emocions i s'hauria de posar en el pedestal dels triats per la mà de Déu (si és que existeix finalment) als autors que tenen l'habilitat de despertar els sentits. Patrick Süskind, a El perfum, descriu de tal forma els aromes fabricats per Jean-Baptiste Grenouille, que el lector pot quasi olorar els perfums sofisticats que surten del laboratori d'aquest sinistre personatge. Murakami, a totes les seves novel·les, és capaç d'explicar i fer sentir la música, fins a tal punt que allò que diu dels clàssics o del jazz o del rock, arriba a formar part d'una partitura nova i es converteix en una part essencial del relat. Sembla ser que Murakami té a casa seva 40.000 discos. A la dècada dels setanta, abans de fer-se escriptor, tenia un bar musical (de jazz) a Tokyo. Es declara un apassionat de la música i és un geni descrivint les emocions que li provoquen. Per demostrar el motiu d'aquesta addicció irreductible de Murakami, exposaré un exemple. Osima, un dels personatges de 'Kafka a la platja', parla sobre la imperfecció d'una peça de Schubert, la sonata en re major, valorada com a freda i antiga. Els pianistes -diu un dels personatges- ideen artificis, però han de posar molta atenció, perquè poden destrossar la "distinció" de la peça:

"Si conduís escoltant la interpretació perfecta d'una música perfecta, -explica l'Osima a Kafka Tamura- potser acabaria tancant els ulls i em vindrien ganes de morir sense tornar a obrir-los. Però, escoltant la sonata en re major puc percebre en ella les limitacions de la vida humana. Puc descobrir que cert tipus de perfecció només poden aconseguir-se a través d'una imperfecció sense límits."

30/12/2008 - 17:36h - laMalla.cat

Per què no busquen Irène Némirovsky?

Qualsevol que passeja aquests dies per les llibreries de la seva ciutat, del seu poble o bé el poble o ciutat d'un altre, de seguida s'adóna que, exposades com si fossin delicades mercaderies, allà estan les novetats esperades de l'any. També estan les reedicions i les versions butxaca d'altres anys. Per aquestes dates, la norma general del consumidor bibliòfil aficionat és mirar les novetats, per regalar-les i per regalar-se-les  a un mateix. Paul Auster ens ha regalat al 2008 Un home en la foscor (Edicions 62/ Anagrama). L'escriptor americà va venir a Barcelona per presentar la seva última novel·la, i no va deixar indiferents als seus admiradors. A "EEUU no entrevisten a un escriptor com jo, no volen saber les meves opinions" -va dir en una entrevista, precissament. Però no ens entretinguem, que queda molta llibreria. Ah! allà està, el Xinès, de Henning Mankell (Tusquets). Segons l'editor aquesta és la millor novel·la de l'escriptor suec. Mankell concedeix poques entrevistes, però l'any passat va ser l'estrella de la tercera trobada de novel·la negra de Barcelona i va deixar bocabadada l'audiència. A Mankell no li agraden els telèfons mòbils i confessa la seva incomoditat quan escolta a tot volum les converses privades al tren o l'autobús, i ara també al metro (no sé si m'agrada aquesta magnífica cobertura del suburbà barceloní de la qual  se senten tan orgullosos els de TMB).

Haruki Murakami és un altre escriptor de poques paraules (parlades, es clar). La traducció que ens arriba del japonès ens fa sentir la proximitat d'un autor que despulla aquells sentits que no estan catalogats als manuals infantils. After Dark és de l'octubre de 2008, però també estan per les taules llibreteres els altres sis títols que també ha publicat Tusquets. El vell Andrea Camilleri és un altre que no deixa d'escriure. Per Sant Jordi, molta gent es va decidir per La pensión de Eva, (Salamandra) "Una desesperada i molt tendra història d'amor y mort", deien al Corriere della Sera Magazine. Per cert, El crim de Garlasco, II Premi de Novel·la Negra RBA, és la primera novel·la negra de Camilleri sense Salvo Montalvano. Està basada en un fet real que va passar a Palermo. Un altre veterà, D. Antonio, (Antonio Gala) va esperar a la tardor i va obrir temporada editorial amb Los papeles de agua. De nou, la protagonista una dona amb problemes. Parò, vaja! si les aventures literàries poden ser un espectacle... Després de l'èxit d'Els homes que no amaven a les dones, Stieg Larsson torna amb La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Columna/Destino), amb Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist de nou junts. El desaparegut Stieg Larsson és el protagonista de les llistes de vendes amb la segona entrega de la trilogia Millenium. Per cert, d'aquí a poc es podrà veure la pel.lícula d'allò que s'ha denominat 'la bogeria Larsson'. Blomkvist i Salander a la pantalla gran, posant imatges a la història d'Els homes que no amaven a les dones.

Això serà cap al febrer. De moment, l'estoig dels premis planeta sempre són interessants i aquí estan, fidels al seu encant mediàtic. Aquest any els Planeta introdueixen al lector en gèneres molt definits: la novel·la negra i el de les curses de cavalls, no és que sigui aquest un gènere molt abundant en exemples, però Fernando Savater, amb La hermandad de la buena suerte, aposta per situar la seva obra en un sorprenent i encara reduït club de les novel·les sobre aquest món que, ho reconec, ignoro absolutament. Es veritat que al voltant de les curses de cavalls es poden imaginar multitud de situacions retorçades, personatges molt dolents i vicis sense control. M'ha semblat una mica més interessant la novel·la d'Àngela Vallvey, Muerte entre poetes. Les novel.les de misteri sempre tenen un no sé què d'intriga que et fa mantenir l'atenció fins al final. Una altra garantia: Vila-Matas. L'autor de Doctor Pasavento ha publicat aquest desembre Dietari Voluble (Anagrama). És un quadern de notes personals, amb comentaris sobre llibres llegits i la pròpia experiència. "Aquest és el meu tema, tots els meus temes. La manera en què la literatura apareix a tot arreu", diu Enric Vila-Matas.

Però no marxem encara. Remenant llibres a la llibreria es poden descobrir tresors, no hem d'anar sempre amb la llista feta, com quan anem al 'super', demanar al dependent per acabar abans, pagar (es clar) i sortir de pressa, com si els milers de volums entregats al seu solitari esperar que algú els agafi tinguessin urpes. Per què no busquen Irene Némirovski? El seu cas és molt semblant (segons el meu punt de vista) al de Sándor Márai, Salamandra recupera escriptors de l'Europa de l'est nascuts a principis del segle XX (Márai a la ciutat eslovaca de Kassa. Per cert que l'editorial ha publicat recentment Diarios, el primer volum dels seus diaris personals que es tradueix al castellà). Némirovski va néixer a Kiev, a principis del segle XX. Era una escriptora lúcida i també commovedora, que descrivia amb el detall dels naturalistes l'ambient opressiu de les ciutats provincianes d'aquella època. A vegades em recorda a la gallega Emilia Pardo Bazan (no cal que sigui ara, però no hauríem de descartar buscar també la comtessa entre els fons d'Alianza Editorial). Némirovski va morir a Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial, quan ja havia començat la seva carrera a París.  Es curiós i afortunat que, passat mig segle, s'hagin publicat els seus relats inèdits, alguns enterrats en maletes familiars durant decennis.