24/11/2009 - 12:32h - laMalla.cat

Teatre, novel·la i dansa amb 'El ball' de Némirovsky

Elball


Coreografia i teatre. Dansa i interpretació. Amor i venjança. Societat i soledat. La senyora Kampf no arribarà a la felicitat a través del seu ball, i la seva filla, Antoniette, no obtindrà el seu somni. Totes dues s'enfrontaran a elles mateixes, sense que que la maleïda societat s'assabenti.

Anna Lizaran ha dit que ha fet aquesta obra perquè està cansada del teatre. El ball és una novel·la en el seu origen i un joc de màgia de Sergi Belbel, que converteix la creació d'Irene Némirovski en un espectacle de dansa en el qual la ballarina gairebé no balla i en el qual l'actriu a vegades balla. Sol Picó, en el seu primer paper com actriu que parla, mostra la versatilitat del seu món artístic. 

Teatre i dansa, novel·la i talent, tot junt a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. A l'escenari totes són dones: les actrius Anna Lizaran i Francesca Piñón; les ballerines Sol Picó i Xaro Campo (que a vegades fa el paper de Picó), i el text i la paraula de la novel·lista Irèrene Némirovski. El ball és una de les novel·les més celebrades de l'escriptora russa-francesa. També està Suit francesa, però aquesta història és més breu i amb més possibilitats de ser portada al teatre set dècades després de ser escrita.

El ball es representa al TNC del 20 de novembre al 3 de gener. És una producció del TNC i del Centre Dramático Nacional. Es va estrenar al Teatre de Salt, en el marc de la Temporada Alta 2009, Festival de Tardor de Catalunya. Després de la temporada a la Sala Tallers del TNC, es podrà veure a la Sala Francisco Nieva del Teatro Valle-Inclán de Madrid. També farà una gira que inclou una representació a Perpinyà. 

Irène Némirovsky, filla d'una família comerciant jueva procedent d'Ucraïna, té molt a veure amb la filla de El ball, que es va convertir en pel·lícula als anys 30, en una primera adaptació de Danielle Darrierux. Val la pena recordar que Némirovsky va ser delatada i el 17 d'agost de 1942 va ser assassinada al camp de concentració d'Auschwitz. 

30/12/2008 - 17:36h - laMalla.cat

Per què no busquen Irène Némirovsky?

Qualsevol que passeja aquests dies per les llibreries de la seva ciutat, del seu poble o bé el poble o ciutat d'un altre, de seguida s'adóna que, exposades com si fossin delicades mercaderies, allà estan les novetats esperades de l'any. També estan les reedicions i les versions butxaca d'altres anys. Per aquestes dates, la norma general del consumidor bibliòfil aficionat és mirar les novetats, per regalar-les i per regalar-se-les  a un mateix. Paul Auster ens ha regalat al 2008 Un home en la foscor (Edicions 62/ Anagrama). L'escriptor americà va venir a Barcelona per presentar la seva última novel·la, i no va deixar indiferents als seus admiradors. A "EEUU no entrevisten a un escriptor com jo, no volen saber les meves opinions" -va dir en una entrevista, precissament. Però no ens entretinguem, que queda molta llibreria. Ah! allà està, el Xinès, de Henning Mankell (Tusquets). Segons l'editor aquesta és la millor novel·la de l'escriptor suec. Mankell concedeix poques entrevistes, però l'any passat va ser l'estrella de la tercera trobada de novel·la negra de Barcelona i va deixar bocabadada l'audiència. A Mankell no li agraden els telèfons mòbils i confessa la seva incomoditat quan escolta a tot volum les converses privades al tren o l'autobús, i ara també al metro (no sé si m'agrada aquesta magnífica cobertura del suburbà barceloní de la qual  se senten tan orgullosos els de TMB).

Haruki Murakami és un altre escriptor de poques paraules (parlades, es clar). La traducció que ens arriba del japonès ens fa sentir la proximitat d'un autor que despulla aquells sentits que no estan catalogats als manuals infantils. After Dark és de l'octubre de 2008, però també estan per les taules llibreteres els altres sis títols que també ha publicat Tusquets. El vell Andrea Camilleri és un altre que no deixa d'escriure. Per Sant Jordi, molta gent es va decidir per La pensión de Eva, (Salamandra) "Una desesperada i molt tendra història d'amor y mort", deien al Corriere della Sera Magazine. Per cert, El crim de Garlasco, II Premi de Novel·la Negra RBA, és la primera novel·la negra de Camilleri sense Salvo Montalvano. Està basada en un fet real que va passar a Palermo. Un altre veterà, D. Antonio, (Antonio Gala) va esperar a la tardor i va obrir temporada editorial amb Los papeles de agua. De nou, la protagonista una dona amb problemes. Parò, vaja! si les aventures literàries poden ser un espectacle... Després de l'èxit d'Els homes que no amaven a les dones, Stieg Larsson torna amb La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Columna/Destino), amb Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist de nou junts. El desaparegut Stieg Larsson és el protagonista de les llistes de vendes amb la segona entrega de la trilogia Millenium. Per cert, d'aquí a poc es podrà veure la pel.lícula d'allò que s'ha denominat 'la bogeria Larsson'. Blomkvist i Salander a la pantalla gran, posant imatges a la història d'Els homes que no amaven a les dones.

Això serà cap al febrer. De moment, l'estoig dels premis planeta sempre són interessants i aquí estan, fidels al seu encant mediàtic. Aquest any els Planeta introdueixen al lector en gèneres molt definits: la novel·la negra i el de les curses de cavalls, no és que sigui aquest un gènere molt abundant en exemples, però Fernando Savater, amb La hermandad de la buena suerte, aposta per situar la seva obra en un sorprenent i encara reduït club de les novel·les sobre aquest món que, ho reconec, ignoro absolutament. Es veritat que al voltant de les curses de cavalls es poden imaginar multitud de situacions retorçades, personatges molt dolents i vicis sense control. M'ha semblat una mica més interessant la novel·la d'Àngela Vallvey, Muerte entre poetes. Les novel.les de misteri sempre tenen un no sé què d'intriga que et fa mantenir l'atenció fins al final. Una altra garantia: Vila-Matas. L'autor de Doctor Pasavento ha publicat aquest desembre Dietari Voluble (Anagrama). És un quadern de notes personals, amb comentaris sobre llibres llegits i la pròpia experiència. "Aquest és el meu tema, tots els meus temes. La manera en què la literatura apareix a tot arreu", diu Enric Vila-Matas.

Però no marxem encara. Remenant llibres a la llibreria es poden descobrir tresors, no hem d'anar sempre amb la llista feta, com quan anem al 'super', demanar al dependent per acabar abans, pagar (es clar) i sortir de pressa, com si els milers de volums entregats al seu solitari esperar que algú els agafi tinguessin urpes. Per què no busquen Irene Némirovski? El seu cas és molt semblant (segons el meu punt de vista) al de Sándor Márai, Salamandra recupera escriptors de l'Europa de l'est nascuts a principis del segle XX (Márai a la ciutat eslovaca de Kassa. Per cert que l'editorial ha publicat recentment Diarios, el primer volum dels seus diaris personals que es tradueix al castellà). Némirovski va néixer a Kiev, a principis del segle XX. Era una escriptora lúcida i també commovedora, que descrivia amb el detall dels naturalistes l'ambient opressiu de les ciutats provincianes d'aquella època. A vegades em recorda a la gallega Emilia Pardo Bazan (no cal que sigui ara, però no hauríem de descartar buscar també la comtessa entre els fons d'Alianza Editorial). Némirovski va morir a Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial, quan ja havia començat la seva carrera a París.  Es curiós i afortunat que, passat mig segle, s'hagin publicat els seus relats inèdits, alguns enterrats en maletes familiars durant decennis.