16/12/2009 - 12:30h - laMalla.cat

De kawakami a Dan Brown

La literatura sap com ningú fer una ullada al món i sap viatjar pels confins més llunyans i més propers de l'univers. Els millors llibres, crec, són aquells que han sorgit de la llibertat personal i íntima del seu autor i que van més enllà de les petites misèries que els envolten. En els propers dies em proposo fer un repàs de llibres, aquells que poden ser perfectament recomanables i que es poden trobar fàcilment a les llibreries, per si algú vol regalar un bon cúmul de paraules.


 

Un descobriment interessant ha estat l'autora japonesa Hiromi Kawakami. El cielo es azul la tierra blanca (Acantilado) ha estat el primer títol traduït a l'espanyol d'aquesta autora que ja ha rebut els premis més prestigiosos del Japó.

Trago Amargo (Roca Editorial) dóna un apunt cinematogràfic i es fica en el rodatge del clàssic de John Huston La nit de la Iguana que, amb un repartiment de luxe, portava al cinema una de les diatribes existencialistes del dramaturg Tenesse Williams.

Seix Barral ha publicat aquest setembre Engaño, de Philip Roth, una novel·la curta de qui està considerat un dels millors escriptors nordamericans actuals. Engaño és el relat de dos amants que enganyen a les seves respectives parelles i es troben al seu amagatall per explicar-se els seus petits o gran conflictes. Ell és un intel·lectual de mitjana edat i ella una dona més jove, intel·ligent i brillant, que es troba atrapada dins del seu matrimoni humiliant.

Però no obviarem els best-sellers. Sens dubte, un dels més esperats de la temporada ha estat El símbolo perdido/El símbol perdut (Planeta/Empúries) que es va posar a la venda el 29 d'octubre amb tota mena d'expectatives, amb un concurs per descobrir enigmes i tot. La nova entrega de Dan Brown va sortir amb una tirada milionària. Per cert, que l'e-book d'El símbol perdut està plantant cara a la seva edició en paper i la llibreria online més important del món, Amazon, sembla que està guanyant.

18/9/2009 - 14:40h - laMalla.cat

Philip Roth, el crit i l'engany

Pensava ara en una conversa que vaig sentir en un d’aquests programes de televisió en els quals els reporters perseguiexen pels aeroports personatges que generalment no tenen res a dir. No sé realment el motiu de la pregunta, però un d’aquests imaginatius comunicadors preguntava a una lastimosa vedette de les revistes del cor una cosa semblant a això:
-Has llegit alguna novel·la de Vargas Llosa?
-No he llegit res d’ell, però el segueixo molt -va contestar.
Aquella resposta em va deixar molt intrigada… En fin.

Philip RothHi ha escriptors que tenen els seus adeptes incondicionals. Aquí hem parlat sobre alguns dels especialistes en aconseguir milions de lectors. Existeix un star-system literari? Més aviat, si. És cert també que hi ha una norma no escrita que dubta per defecte de la qualitat literària de les novel·les més venudes. Entrarem ara a jutjar perquè hi ha gent que desconfia de les obres amb rècord d'audiència? No, de moment no entrarem dins d'aquest delicat tema...

Philip Roth no està considerat un escriptor de best-sellers, però diria que els seus editors no tenen queixes del balanç de resultats dels seus llibres i més tenint en compte que hi ha molts lectors que segueixen la pista de les seves novetats pels estands de les llibreries. No acaba de sortir del calaix dels manuscrits, però Seix Barral ha publicat aquest setembre Engaño, “una veloç, elegant i inquietant novel·la” -van dir a The New York Times Book Review.

A Engaño, el possible premi Nobel de literatura dibuixa amb mestria la perplexitat que en la qual ens poden deixar atrapats els sentiments. Sempre em sorprèn l'estil de l'escriptor de Newark quan explica els dubtes i els problemes amb l'edat, l'amor, el desamor o els conflictes generacionals.

Els protagonistes de Engaño són dos amants que enganyen a les seves respectives parelles i es troben al seu amagatall per explicar-se els seus petits o grans conflictes. Ell és un intel·lectual de mitjana edat i ella una dona més jove, intel·ligent i brillant, que es troba atrapada dins del seu matrimoni humiliant. Els lectors ho acaben sabent tot a través dels seus diàlegs.  Coberta del llibre

Per cert, faig referència a una informació sobre Philip Roth que apareix al número d’octubre de la revista Qué Leer versió digital. Segons s’explica, l’escriptor James Marcus va entrevistar l’autor nord-americà per la revista LA Times. Quan va sortir el tema de la versió cinematogràfica de El lamento de Portnoy, Roth va comentar: “És indescriptible. És una pel·lícula de crits. De crits jueus”. L’entrevistador, es clar, es va preguntar com són els crits jueus. I sense cap problema, Philip Roth va llençar un crit històric. Tan és així que Marcus ha utilitzat aquest so per crear un mix tribal de 48 segons que, segons sembla, està causant sensació a The Big Appel. Us passo l’àudio que m'he baixat:  

 
               
               
               
               
               
               
               
               
               
               

5/8/2009 - 08:10h - laMalla.cat

Kerouac, On the Road

A vegades ens imaginem que coneixem bé la cultura nord-americana. Innumerables pel·lícules de Hollywood, hamburgueses de McDonald, sèries i més sèries made in USA... Però podria dir-se que tenim moltes lagunes. El procel·lós món literari d'alguns dels autors més representatius de la literatura estadounidenca demostra que ignorem molts detalls sobre els americans del nord, fills únics d'una cultura repressiva i oberta a l'hora. Si et deixes arrossegar, per exemple, per la polsegosa novel·la de William Faulkner El villorrio (The Hamlet), entres en una roda de sorpreses sense fi. Fa temps que vaig entrar en el món escrit americà i he de confessar que fins ara no ha cessat la meva curiositat per la seva manera d'explicar el món.

On the road, A la carretera (Edicions 62) En la carretera, el rollo mecanografiado original (Anagrama) ha estat reeditada el 2008 per Howard Cunnell per a Penguin Classics i aquesta edició és la que ha estat traduïda al castellà i al català aquest any 2009. Jack Kerouac va escriure On the Road a màquina, en un rotllo de paper que va fer enganxant vuit llargues fulles, a un espai i sense un sol punt i a part. Sorprenentment, va escriure aquesta història en només tres setmanes, del 2 al 22 d'abril de 1951. Durant els anys cinquanta va sorgir entre un grup d'autors i intel·lectuals americans el terme beat. Entre ells es trobaven el mateix Kerouac, Neal Cassady, William Burroughs, Allen Ginsberg o el poeta Gregory Corso. Volent definir el terme, Kerouac va dir que volia dir 'beatitud' i estava inspirat en la cultura oriental. De fet, On the Road constitueix un viatge inicàtic pel bell mig dels EEUU i entre les seves pàgines estan tots ells: Cassady, Burroughs, Ginsberg, Corso...etc.

El fet d'escriure per a Keruouac no era simplement un fet intel·lectual. Era una manera de viure, una necessitat expressiva. A la dècada dels cinquanta el màrqueting encara no era l'amo i senyor de qualsevol activitat creativa. Això volia dir que la creativitat era això, vida i creació. Amb aquesta afirmació no vull dir que tots els autors d'ara funcionin perseguits pel balanç de pagament. Philip Roth, Paul Auster, John Irving, ens han aportat pàgina lúcides i esperançadores. Molts dels grans autors nord-americans han estat uns grans viatgers. Han traspassat les seves fronteres per trobar, no la inspiració, sinó a ells mateixos, per allunyar-se de la seva còmoda i poc compromesa manera de pensar i de viure. On the road és la narració d'un viatge iniciàtic pels EEUU dels anys cinquanta. Va explicar el món amb aquella estètica Beat i tot el que té de dramatisme descarrnat. M'atreveixo a pensar en paral·lel en els francesos Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, que van fer el seu viatge iniciàtic a través de l'anomenat existencialisme, vist a través de la profunditat burgesa europea...

Eren temps de descobriment. Neal Cassidy, va escriure a Kerouac una carta on li deia: "Crec que s'hauria d'escriure, si es possible, com si un fos la primera persona de la terra i expliqués humil i sincerament allò que ha vist, experimentat, amat i perdut, els seus pensaments lleugers i els seus pesars i somnis: i aquestes coses deurien dir-se evitant frases corrents, la utilització de paraules vulgars i això. S'hauria de combinar Wolfe, Flaubert i Dickens. L'art és bo quan neix de la necessitat. Aquest origen és la garantia del seu valor, no hi ha un altre."