18/9/2009 - 14:40h - laMalla.cat

Philip Roth, el crit i l'engany

Pensava ara en una conversa que vaig sentir en un d’aquests programes de televisió en els quals els reporters perseguiexen pels aeroports personatges que generalment no tenen res a dir. No sé realment el motiu de la pregunta, però un d’aquests imaginatius comunicadors preguntava a una lastimosa vedette de les revistes del cor una cosa semblant a això:
-Has llegit alguna novel·la de Vargas Llosa?
-No he llegit res d’ell, però el segueixo molt -va contestar.
Aquella resposta em va deixar molt intrigada… En fin.

Philip RothHi ha escriptors que tenen els seus adeptes incondicionals. Aquí hem parlat sobre alguns dels especialistes en aconseguir milions de lectors. Existeix un star-system literari? Més aviat, si. És cert també que hi ha una norma no escrita que dubta per defecte de la qualitat literària de les novel·les més venudes. Entrarem ara a jutjar perquè hi ha gent que desconfia de les obres amb rècord d'audiència? No, de moment no entrarem dins d'aquest delicat tema...

Philip Roth no està considerat un escriptor de best-sellers, però diria que els seus editors no tenen queixes del balanç de resultats dels seus llibres i més tenint en compte que hi ha molts lectors que segueixen la pista de les seves novetats pels estands de les llibreries. No acaba de sortir del calaix dels manuscrits, però Seix Barral ha publicat aquest setembre Engaño, “una veloç, elegant i inquietant novel·la” -van dir a The New York Times Book Review.

A Engaño, el possible premi Nobel de literatura dibuixa amb mestria la perplexitat que en la qual ens poden deixar atrapats els sentiments. Sempre em sorprèn l'estil de l'escriptor de Newark quan explica els dubtes i els problemes amb l'edat, l'amor, el desamor o els conflictes generacionals.

Els protagonistes de Engaño són dos amants que enganyen a les seves respectives parelles i es troben al seu amagatall per explicar-se els seus petits o grans conflictes. Ell és un intel·lectual de mitjana edat i ella una dona més jove, intel·ligent i brillant, que es troba atrapada dins del seu matrimoni humiliant. Els lectors ho acaben sabent tot a través dels seus diàlegs.  Coberta del llibre

Per cert, faig referència a una informació sobre Philip Roth que apareix al número d’octubre de la revista Qué Leer versió digital. Segons s’explica, l’escriptor James Marcus va entrevistar l’autor nord-americà per la revista LA Times. Quan va sortir el tema de la versió cinematogràfica de El lamento de Portnoy, Roth va comentar: “És indescriptible. És una pel·lícula de crits. De crits jueus”. L’entrevistador, es clar, es va preguntar com són els crits jueus. I sense cap problema, Philip Roth va llençar un crit històric. Tan és així que Marcus ha utilitzat aquest so per crear un mix tribal de 48 segons que, segons sembla, està causant sensació a The Big Appel. Us passo l’àudio que m'he baixat:  

 
               
               
               
               
               
               
               
               
               
               

20/8/2009 - 17:10h - laMalla.cat

Mendoza i els sants

Mendoza


L'última novetat d'Eduardo Mendoza va ser El asombroso viaje de Pomponio Flato l'any passat, una història amb la qual es va remuntar als clàssics i les seves deïtats múltiples. A l'octubre Seix Barral publicarà una nova entrega de Mendoza amb un registre totalment oposat: el deu únic que ens és propi, com dirien els super beats. És una bona notícia saber que el 20 d'octubre arriben els quatre relats agrupats sota el títol Tres vidas de santos. No és la primera vegada que Mendoza s'endinsa en el món religiós catòlic. Recordem encara aquella novel·la curta que fa olor a pluja i que descriu la vida d'una monja de poble i el cacic falangista. Per cert, que El año del diluvio es va convertir en pel·lícula de la mà de Jaime Chavarri el 2004.

Eduardo Mendoza torna la propera temporada a la seva particular ciutat dels prodigis, a Barcelona, a través d'una de les històries de Tres vidas de santos, La ballena. És el relat més llarg i està ambientat en el congrés eucarístic de 1952. El conte més dramàtic és un que es diu Dubslav. Aquí es manifesta Mendoza en una posició més existencial. El tercer relat, El malentendido reflexiona sobre l'assumpte de la literatura i les classes socials.

Esperarem la nova temporada per conèixer més detalls. De moment, ens quedem amb els comentaris del mateix Mendoza: "la majoria d'aquests sants que no ho són, parteixen d'una idea equivocada, d'un trauma psicològic. La devoció amb la qual s'entreguen a aquesta desviació d'una manera excloent i la seva disposició a renunciar a tot és allò que més ens fa semblar-nos als sants”.