10/10/2011 - 06:00h - laMalla.cat

La llengua pròpia del PSC


Publicat al Diari de Barcelona el 20 de febrer del 1992.

Les eleccions són el moment central de la vida democràtica, en el qual el debat sobre les idees i els projectes no és només un dret sinó una obligació. La frase anterior la faig meva, però no és meva. És de Jordi Font Cardona, secretari de Cultura del PSC. Apareix en un dels escrits aplegats al llibre Papers de política cultural, que acaba de publicar Edicions 62. És una obra excepcional, perquè l'autor és un polític professional que escriu tan bé com un professional de l'escriptura. És, a més, una obra important, perquè Jordi Font Cardona pertany al rovell de l'ou de l'obiolisme i, per tant, és representatiu de tot el socialisme català. El llibre té un sol defecte, inevitable en un home de partit, i és el partidisme: el PSC no s'equivoca mai, CiU no n'encerta ni una i els altres partits no existeixen. Fora d'això, és un llibre molt interessant, més que res perquè és sincer. Parla sobretot de política cultural, àrea que l'autor va dirigir a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat ("la ciutat de l'Hospitalet és feta per no existir, trossejada per dins i desdibuixada  per fora") i que ara coordina a la Diputació de Barcelona.

Aquests textos de combat, que van des del 1979 fins al 1991, també parlen de llengua. Els primers anys la prioritat és: que la llengua no ens divideixi, som un sol poble, hem de ser una sola comunitat nacional. Els últims anys, ja assolit el primer objectiu, la prioritat és fer avançar la normalització, perquè el català sigui de veritat la llengua pròpia de Catalunya. Són dues idees que compartim tots els catalanistes, en el sentit idiomàtic del terme. Per tant, hauríem de donar la raó a la portada de l'últim número de Debat Nacionalista, ocupada per una fotografia de Jordi Font, i que diu: "El PSC, un partit nacional".

Però parlem-ne una mica més. Contrastem la teoria amb la pràctica. No hem d'exigir a cap partit -ni a cap persona- una coherència absoluta, perquè, tal com ha dit H.M. Enzensberger, la coherència total du al fanatisme. Però sí que hem de demanar un grau suficient de coherència, per sota del qual una de dues: o el discurs perd credibilitat o la pràctica perd legitimitat. I em temo que aquest és el problema nacional i lingüístic del PSC; que és un partit molt cohesionat, però poc coherent.

I no em refereixo ara a la relació del PSC amb el PSOE i el Govern de l'Estat, tan fecunda i alhora tan fàcil de criticar, sinó al que fa el PSC aquí. D'una banda, els papers obiolistes de Jordi Font ("la integració de tots en una mateixa comunitat nacional el 1991 és ja del tot irreversible"); d'altra banda, Raimon Obiols, diumenge passat, demanant el vot dels immigrats, dels castellanoparlants, que es veu que formen una comunitat definida. D'una banda, la revista La Municipal, editada íntegrament en català per l'Ajuntament de Barcelona; de l'altra, la revista La rosa de Barcelona, publicada pel PSC de Barcelona, més de la meitat en castellà. El portaveu de l'equip de govern municipal, Antonio Santiburcio, és alhora el primer secretari de la Federació de Barcelona del PSC: va de catalanista a l'Ajuntament i de castellanista al partit.

Tot plegat fa mal efecte. Potser el PSC vol que els ciutadans de Catalunya visquem juntos pero no revueltos? Potser el PSC, pel que fa a la llengua, té una doble personalitat, com el Dr. Jekill i Mr. Hide?

Només hi ha una cosa millor que llegir i és rellegir. Aquest aforisme, des que el vaig escriure, encapçala aquest bloc: 150 articles reeditats ja i tres anys de vida, la setmana que ve. Anys d'aprenentatge.  



3/10/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Corporativisme i complexitat


Publicat al Diari de Barcelona el 13 de febrer del 1992.

Hi ha frases senzilles que resumeixen tota una època. Quan els tramvies eren els amos del carrer, la gent deia: "la vida és dura". I tenien raó, perquè viure no era fàcil. Avui, la gent de metro hauríem de dir: "la vida és complicada", perquè certament és difícil d'entendre.

Vivim l'època de la complexitat. Les coses simples han passat a la història; fins i tot la llar és un petit món cada cop més complicat. Quan la vida era molt dura, hi havia homes que no ho suportaven i anaven cada dos per tres a la taverna a emborratxar-se. Ara que la vida és tan complicada, hi ha homes i dones que tampoc no ho suporten i adopten alguna de les mil cares del simplisme. Llavors fan coses com, per exemple, votar Ruiz Mateos o Le Pen, no perquè siguin ultradretans, sinó perquè fan un discurs simple, perquè els entenen.

És precisament la gent incapaç de pair la complexitat la que, davant un atemptat terrorista, diu que el que caldria fer és matar tots els etarres, començant pels empresonats. I, davant la llarga vaga que hi ha hagut al metro: que militaritzin els treballadors. Fomentar el simplisme és una barbaritat. Debatre la complexitat de les coses és l'única manera de formar una ciutadania responsable. En aquest sentit, em va agradar l'article d'Alfred Clemente, secretari general de CCOO del Barcelonès, sobre la vaga del metro, publicat diumenge en aquest diari.

Entre altres coses, Aldred Clemente deia: "No veiem cap contradicció insalvable entre la defensa concreta dels interessos dels treballadors d'una empresa de serveis i la dels usuaris." Harmonitzar contradiccions, sense negar-les, és una de les funcions que tenen les confederacions sindicals. Un dels principals reptes de la societat actual és, precisament, el de mantenir una certa harmonia entre els corporativismes, que són, segons el sociòleg Salvador Giner, un dels fenòmens centrals de la nostra època.

Els corporativismes només són negatius si són insolidaris. Els col·legis professionals són sens dubte entitats corporatives, però fan un paper ben positiu en la vertebració de la nostra societat. Els sindicats d'empresa són, per definició, insolidaris, o sigui, corporatius en el mal sentit de la paraula. Els treballadors solidaris han d'afiliar-se al sindicalisme confederal, al de tots els assalariats. Alfred Clemente l'anomena "de classe", terme que caldria bandejar per antiquat, ja que les confederacions sindicals agrupen avui dia, almenys, tres classes assalariades: obrers, professionals i pensionistes.

Però la insolidaritat corporativa també pot ser present dins del sindicalisme confederal. La CGT, hereva històrica de la CNT, no és un sindicat d'empresa, però al metro s'ha comportat com si ho fos (a diferència de CCOO i UGT). Encara que, ben mirat, és la plantilla del metro en conjunt la que ha practicat el corporativisme insolidari, fent una vaga moralment idèntica a les típiques dels controladors aeris. S'han aprofitat del fet que ocupen llocs de treball estratègics per fer un xantatge a la societat.

Però no siguem simplistes. L'autoregulació sindical de les vagues és la solució més civilitzada. Les llibertats, però, sense cultura cívica, malament rai. Els treballadors del metro haurien de superar el corporativisme salvatge i aprendre a exercir el civisme sindical.

Els corporativismes són un dels fenòmens centrals de la nostra època. Sí. Vivim a l'època de la complexitat. Sí. Totes dues coses eren certes l'any 1992 i són certes ara.



26/9/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El camí cap a la igualtat social


Publicat al Diari de Barcelona el 6 de febrer del 1992.

Dèiem la setmana passada: l'ideal de la igualtat i la justícia social és més vigent que mai perquè és més possible que mai. La societat sense classes socials -com la de l'antiga Unió Soviètica- és, com totes les utopies dures, una gran enganyifa. La via democràtica cap a la igualtat social -com la d'alguns països europeus avançats- és, en canvi, un camí inacabable i imperfecte, com totes les coses de la democràcia, però millor que cap altra opció. És, de fet, el nostre camí. Què podríem fer, aquí a Catalunya, per donar un nou impuls a la igualtat social? Per començar, parlar-ne. I més en època electoral.

Igualtat no vol dir uniformitat. La veritable igualtat reconeix la diversitat, no com un mal inevitable, sinó com una cosa enriquidora. Defensar la igualtat de drets entre les dones i els homes no és el mateix que voler abolir la identitat femenina o la masculina o totes dues alhora. Ser partidari de la igualtat entre les nacions no és el mateix que voler suprimir les diferències idiomàtiques i culturals.

De la mateixa manera, igualtat social no vol dir acabar amb l'existència de classes socials: seria pitjor el remei que la malaltia. Justícia social vol dir igualtat de drets i d'oportunitats, amb independència de l'origen familiar i de la condició social present de cada ciutadà. És clar que no n'hi ha prou a proclamar un dret perquè pugui ser efectivament exercit. Des del punt de vista jurídic, la igualtat social ja existeix entre nosaltres. Però socialment no. Ni aquí ni enlloc, perquè a la plena igualtat social no s'hi arriba mai. Però cal tendir-hi, per fer una societat més justa i, també, perquè si no s'accentuen la desigualtat i el desordre. Són tres els fronts principals d'actuació en aquest sentit.

Primer, cal enfortir la veu organitzada de les classes populars, tant des de les institucions com sobretot des del mateix àmbit civil. Les confederacions sindicals, que agrupen els obrers i els professionals assalariats; els col·legis professionals; les organitzacions empresarials; el sindicalisme agrari; l'associacionisme de la gent gran; els sindicats d'estudiants: aquestes són les expressions organitzades de les classes populars que convé enfortir. Però corregint una cosa: els botiguers i els petits empresaris els enquadra però no els representa la gran patronal. La seva veu la tenen segrestada. Haurien d'optar plenament per un associacionisme propi, independent del de les grans empreses.

Segon, cal acabar amb una -només amb una- classe social, la dels desocupats i submergits, alguns d'ells marginats crònics. A través d'accions institucionals i civils per atenuar la seva situació actual, però sobretot amb una política educativa, sanitària i urbanística que els permeti incorporar-se a les classes populars integrades. Encara que el governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, digui que per contenir la inflació convé mantenir un 14 per cent de la població activa sense feina, renunciar a acabar amb la desocupació és una indecència moral.

Tercer, cal mantenir al màxim la mobilitat social. Això vol dir que totes les classes socials han de ser obertes. I més que cap altra, la classe dirigent o dominant, batejada per J.K. Galbraith com a tecnostructura. Qualsevol ciutadà, sigui quin sigui el seu origen social, hauria de poder arribar, si treballa de valent i la sort l'acompanya, a alt directiu d'una gran empresa privada o pública. Ei, si vol, perquè la vocació de poder no és pas obligatòria.

El camí cap a la igualtat social que planteja aquest article meu del 1992 és del tot vigent, malgrat la crisi econòmica.

12/9/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Societat sense classes o igualtat social?


Publicat al Diari de Barcelona el 30 de gener del 1992.

N'hi ha que són exagerats de mena. Amics del tot o res, quan els franquistes eren encara els amos de la situació, ells proclamaven les virtuts de la dictadura del proletariat i compadien els que no sabíem veure-les, tot i que ens perdonaven la vida i ens acceptaven com a companys de viatge. Avui dia són sociates, cosa que no vol dir que siguin socialistes: entre un socialista i un sociata hi ha la mateixa diferència que entre un de Convergència i un de Conveniència. Els sociates han acabat amb el problema de les classes socials d'una manera ben curiosa: han decidit que és de mal gust parlar-ne. Ells són els primers que passen olímpicament del tema.

Però, incoherents de mena com són, s'hi refereixen sempre en dues ocasions. L'una, per qualificar, més ben dit, per desqualificar els altres, els de la banda de muntanya de la plaça de Sant Jaume; diuen que representen els interessos d'una burgesia catalana que avui dia ningú no és capaç d'identificar. L'altra, quan per força han de parlar de l'estructura social; llavors fan servir termes com ara "classe mitjana alta" o "classe baixa baixa", aplicant una sociologia geomètrica, amb uns grups socials que és impossible que generin cap sentit de pertinença.

La idea de la lluita de classes ha passat, feliçment, a millor vida. Però encara hi ha desigualtat social, injustícia social. Encara hi ha classes. L'ideal de la igualtat social, en expressió de l'esquerra transformadora, o de la justícia social, en paraules de la democràcia cristiana, és més vigent que mai perquè és més possible que mai.

D'aquestes coses se n'hauria de parlar en època electoral. Parlem-ne, doncs.

Les classes socials ja no són les que eren. A la Catalunya actual podríem identificar-ne vuit. La dels alts directius és la classe dominant, la que talla el bacallà des de dalt de tot de les grans empreses privades i públiques; és la tecnostructura, molt ben descrita per J. K. Galbraith, a la qual, per cert, pertanyen nombrosos sociates, no pas tots perquè és una classe de places limitades i la cua d'aspirants a ingressar-hi és llarga. Les classes populars actives són quatre: els obrers; els professionals, tant assalariats com autònoms; els botiguers i petits empresaris; els pagesos. Finalment, tenim tres classes que es troben fora del mercat de treball: els estudiants, que encara no hi han entrat; els pensionistes, que ja s'han jubilat; els desocupats, incloent-hi les capes més lumpen, que en viuen al marge.

Si la descripció -en aquest article, telegràfica- que jo faig de les nostres classes socials és correcta, la pregunta que ve tot seguit és què cal fer. Instaurar una societat sense classes? Això sí que no! Al segle XIX semblava una bona idea, però al segle XX hem descobert que és pitjor el remei que la malaltia. La societat soviètica, que en teoria havia superat la desigualtat social, era en realitat la dictadura kafkiana d'una classe oficialment inexistent, la nomenklatura, molt ben retratada per M. Voslensky. Les classes populars, les pobres, no tenien dret ni a existir! Per tant, era literalment impensable que tinguessin consciència de classe o que comptessin amb un associacionisme propi.

Societat sense classes? No, gràcies! Igualtat i justícia social? I tant que sí! Quin pot ser el camí per arribar-hi? En parlarem la setmana que ve. Perquè d'aquestes coses cal parlar-ne en època electoral.

Aquest article meu del 1992 parla de les classes socials, un tema actualment absent de la nostra agenda pública. Tant de  l'agenda dels mitjans de comunicació, com de l'agenda política, com fins i tot de l'agenda ideològica. No sempre ha estat així. Fem memòria. Temps era temps, les classes socials eren un dels temes centrals de l'agenda ideològica de la gent progressista. Les classes socials eren el motor de la Història, que no és pas poca cosa...



5/9/2011 - 06:00h - laMalla.cat

La llengua de la publicitat


Publicat al Diari de Barcelona el 16 de gener del 1992.

Vull fer, de bon començament, una declaració de principis: sóc partidari de la plenitud del català, sense restriccions. No cal que ho digui, prou que es nota sempre. Així i tot, he volgut dir-ho d'entrada i ben clarament, perquè la llengua de la publicitat no és només un tema recurrent sinó també -i és curiós- polèmic. La setmana passada, en aquest mateix diari, un interessant article de Joaquim Mallafrè incitava al debat a partir de la pregunta habitual: per què hi ha tanta publicitat en castellà en mitjans de comunicació en català?

Discrepo de la pregunta. M'explicaré. Qui pregunta ja respon, canta Raimon. El plantejament habitual sobre la llengua de la publicitat és que els grans àmbits de comunicació són tres: premsa escrita, ràdio i televisió, i que la publicitat que inclouen forma part indestriable del mitjà. Fins i tot hi ha persones de bona fe que veuen els mitjans de comunicació en català com a zones alliberades, precursores de la nostra plenitud idiomàtica.

A veure si ens entenem. El progrés de qualsevol canvi planificat, com ara la normalització lingüística, és sempre desigual. Uns àmbits avancen més ràpid, altres més a poc a poc, n'hi ha fins i tot que reculen. La premsa, la ràdio i la televisió en llengua catalana fan, sí, un paper precursor. Però la publicitat no l'hem de veure, com és per exemple la informació esportiva, com un apartat de cada mitjà de comunicació, sinó com un àmbit comunicatiu independent, que pot fer servir un suport propi (tanques, cartells, bustiades) o pot llogar espais en diaris i revistes, en emissores de ràdio i de televisió. I qui paga mana.

Els nostres mitjans de comunicació -i són nostres tots els que consumim la gent de la nostra àrea idiomàtica- no és normal que rebutgin cap anunci a causa del seu contingut, fora de casos extrems, com ara pornografia dura o propaganda feixista. Ni tampoc en rebutgen a causa de la llengua. Diari de Barcelona i El Punt són diaris en català i inclouen anuncis en castellà. Però amb El Periódico i La Vanguardia passa a l'inrevés. Podríem, doncs, capgirar la pregunta inicial: per què hi ha tanta publicitat en català en mitjans de comunicació en castellà? La resposta és invariable: la publicitat és en tots els aspectes -el lingüístic també- un àmbit comunicatiu independent.

A l'hora de segmentar la publicitat ens hem de fixar en els anunciants (les agències influeixen en la qualitat de la llengua emprada, però no en la tria). Tenim tres blocs essencials, que són l'institucional, les grans empreses i la petita publicitat. Les dues primeres publicitats són les decisives, perquè es contracten a l'engròs i perquè, des de l'òptica sociolingüística, tenen un notable efecte multiplicador. La publicitat institucional té, més que cap altra, l'obligació d'usar la llengua pròpia d'aquí, perquè l'afecta de ple la legislació democràtica vigent en matèria lingüística.

Cal felicitar, per tant, CiU perquè els anuncis de la Generalitat són sempre en català; també cal felicitar els grups parlamentaris del PSC, IC i ERC perquè a l'hora de criticar el volum i el contingut de la publicitat autonòmica no n'han qüestionat l'idioma i s'han identificat així amb l'ús integral de la nostra llengua. Molt bé també El Corte Inglés, que anuncia les rebaixes al metro íntegrament en català, malgrat que la direcció del metro rebaixa cada dia més l'ús de la llengua pròpia de Catalunya, Barcelona inclosa.

El títol no enganya: aquest article meu de l'olímpic any 1992 que ara reedito és, certament, una reflexió sobre la llengua de la publicitat.


22/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Civisme lingüístic


Publicat al Diari de Barcelona el 9 de gener del 1992.

Amb els valors cívics passa una mica com amb les paraules i és que són molt difícils de canviar, perquè funcionen com a axiomes, o sigui, com a coses indiscutibles, gairebé inconscients. Enterrem expressions envellides perquè ja no ens fan falta; per exemple, mocador de farcell. Instaurem valors nous perquè ens calen; per exemple, el civisme ecològic. Però capgirar un costum molt arrelat és francament difícil. Ara, si la nostra societat nacional no genera un civisme lingüístic nou i contrari a l'imperant des de fa dècades, mai no arribarem a veure la plenitud del català.

Un civisme lingüístic nou, sí. El vell ja el coneixem. Obliga els catalans a enraonar en castellà als forasters. Per què? Doncs perquè sí. Que perquè sí no és cap raó? Doncs perquè parlar en català a la gent de fora "és de mala educació" i "és una falta de respecte". Vet aquí dues frases desafortunades que han fet fortuna. Com també el costum d'adreçar-se en castellà als desconeguts. I el de passar-se al castellà quan en un grup hi ha algun castellanoparlant. Però avui dia els castellanoparlants de la nostra àrea idiomàtica no són forasters, viuen aquí, molts hi han nascut i tot; a més, entenen el català. I la gran majoria dels forasters de debò -els turistes- no saben ni català ni castellà.

Els catalanoparlants que enraonem a tothom en català som quatre gats, tenim un costum que és una excentricitat. Gràcies a la política lingüística d'aquests anys, que ha treballat molt la imatge del català, és una excentricitat amb prestigi, això sí. A més, entre els catalanoparlants que es passen cada dos per tres al castellà regna una certa mala consciència. Vivim un canvi de la percepció, de l'actitud general, però encara no del comportament.

Que els catalanoparlants visquin en català és una cosa que no es pot aconseguir només des de les institucions. Aina Moll, fa prop de quatre anys, declarava: "Jo no puc posar una pistola al pit de la gent. Només puc reclamar-ho i fa vuit anys que ho reclamo! I els castellanoparlants, molts d'ells, ho reclamen i no ho aconsegueixen. N'hi ha que ja es pensen que els volen marginar: si els demano per favor que em parlin en català i no ho fan deu ser que no me'n volen parlar. És la rutina, és l'hàbit aquest que està infiltrat fins al moll dels ossos."

Hem arribat al coneixement, almenys passiu, del català entre gairebé tota la població. I a la mala consciència dels qui haurien d'enraonar més en català i no ho fan. I al prestigi de l'excentricitat de parlar a tothom en català. Però el gran canvi qualitatiu seria que el gruix dels catalanoparlants enraonessin sempre en català i que els altres s'incorporessin activament al català, perquè, ben mirat, això del bilingüisme passiu, que un enraoni en una llengua i que l'altre contesti en una altra, és una cosa de bojos, de manera que hauria de ser una pràctica de transició, que duri només uns quants anys.

Quants? Doncs fins que arribi la convicció i sobretot el costum real de parlar tot el dia en català. Per què? Doncs perquè sí i, a més, perquè passar-se al castellà sense necessitat "és de mala educació" i "és una falta de respecte". Si el nou civisme lingüístic, que ja existeix en alguns ambients, es generalitza entre nosaltres en tan pocs anys com s'ha estès el civisme higiènic, la normalització del català anirà com una seda. Si no, malament rai.

Aquest article meu del Diari de Barcelona va rebre el premi Serra i Moret, concedit per la Direcció General d'Acció Cívica de la Generalitat de Catalunya. Reprodueixo el tros de l'acta que fa al cas, datada a Barcelona el 6 d'abril del 1992. Fa així: "El jurat del X premi per a obres sobre civisme Serra i Moret, integrat per Albert Abril, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Antoni Kirchner, Ignasi Riera i Oleguer Sarsanedes, en l'apartat d'articles periodístics, vol destacar l'elevada participació i la qualitat dels treballs presentats i atorga el guardó al titulat Civisme lingüístic de Joan Tudela. El jurat menciona com a finalista l'article Els drets dels xaperos d'Ivan Tubau i fa una especial menció del conjunt d'articles presentats per Salvador Cardús i Teresa Pàmies i del presentat per Santiago Cucurella. Aquest veredicte ha estat adoptat per majoria."



 

15/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Voluntariat idiomàtic

Publicat al Diari de Barcelona el 2 de gener del 1992.

Amargar-nos la vida, la nostra única vida, a causa del català no és pas bo, ni per a nosaltres ni per a la causa. Per tant, una de dues: o passem olímpicament del català o fem alguna cosa útil. Suposem que tenim la sort o la desgràcia de pertànyer a l'àmplia minoria de persones preocupades per la nostra llengua i que no ens hi volem professionalitzar, perquè ens guanyem la vida d'una altra manera. Si és així, podem fer un parell de coses útils, que són a l'abast de tots els ciutadans. L'una, individual, viure en català (en parlarem la setmana que ve); l'altra, col·lectiva, actuar de forma organitzada, però on?

Fa poques setmanes, a Tortosa, en la segona trobada de sociolingüistes, Jordi Sánchez (de la Crida) i Jordi Solé Camardons (de Llengua Nacional) es van referir, precisament, a l'activisme lingüístic. Tots dos van limitar-se a parlar dels grups que han vingut a aquest món més que res a defensar la llengua catalana. És natural. Són els únics que actuen en aquest camp. L'assenyat Òmnium Cultural, l'espectacular Crida, la nova Llengua Nacional i entitats per l'estil fan un paper social que, des d'una òptica catalanista, s'ha de veure amb simpatia, cosa que no vol dir haver d'estar d'acord amb totes i cadascuna de les coses que diuen i fan aquests grups.

Ara bé, les entitats d'aquesta mena han d'enquadrar tots els daixonses? A veure com n'hem de dir, primer de tot. Activisme lingüístic? Els mitjans de comunicació fan servir sovint el terme activista com a sinònim de terrorista, de manera que és un mal assumpte. Militància idiomàtica? Tampoc, perquè militar és un verb de l'antifranquisme i la transició, o sigui, anacrònic. Si en diguéssim voluntariat idiomàtic potser hi sortiríem guanyant, perquè s'assembla a voluntariat olímpic (universalitat) i a voluntariat social (solidaritat) i, d'entrada, tapa la boca a aquells que titllen qualsevol iniciativa catalanista de tancada i insolidària

Les associacions com Òmnium, la Crida i Llengua Nacional, han d'enquadrar tot el voluntariat idiomàtic? Jo penso que no. Els voluntaris, com més millor, que vulguin dedicar una part del seu temps lliure a impulsar la normalització del català haurien d'actuar també -i sobretot- dins de l'associacionisme diguem-ne normal (el que també tenen tots els països normals). No vull dir infiltrar-s'hi com si fossin extraterrestres, sinó organitzar-se allà mateix on cadascú es troba: a l'associació de pares d'alumnes, a la secció sindical, a l'ateneu, al col·legi professional. En aquest sentit, el voluntariat idiomàtic només hauria d'adaptar -copiar, per dir-ho sense embuts- la fórmula que ha inventat el moviment per la igualtat de la dona. Els grups feministes són febles, però la força organitzada del feminisme és extraordinària, perquè existeixen secretaries o vocalies de la dona a les confederacions sindicals, a les associacions de veïns, als col·legis professionals i una mica a tot arreu

Això que diem ha estat aplicat amb èxit, si més no, en un cas, la dinàmica Associació de Veïns de Sant Andreu, a Barcelona, que compta amb una vocalia de normalització lingüística, dedicada no solament a actuar dins de l'entitat, sinó també a incidir de portes enfora, a tot el barri de Sant Andreu.

L'extensió del voluntariat idiomàtic, compatible amb l'existència de serveis lingüístics professionals a l'interior de les grans organitzacions, hauria de ser, penso jo, un dels objectius importants de la política lingüística dels pròxims anys.

Alguns anys després de la publicació d'aquest article meu, el voluntariat idiomàtic va rebre un impuls molt potent. Curiosament, va ser una oferta a l'àmbit civil feta des de l'Administració pública: les parelles lingüístiques, tot un èxit que encara dura. Els pares de la criatura van ser Enric de Vilalta, director a Cornellà del Consorci per a la Normalització Lingüística, i Lluís Jou, aleshores director general de Política Lingüística. El nom que ha triomfat, però, és el de voluntariat lingüístic. Jo mateix l'he fet meu. Un dels cent aforismes lingüístics que publico al meu llibre Llengua i comunicació fa així: "El voluntariat lingüístic és una forma de voluntariat social realment digna d'elogi."


8/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Termòmetre idiomàtic


Publicat al Diari de Barcelona el 19 de desembre del 1991.

Algunes coses no podem mesurar-les. Imaginem-nos que inventem un aparell per avaluar la felicitat. En diríem alegròmetre, o tristòmetre, depèn. Ens indicaria exactament la temperatura de l'ànima. És una possibilitat de l'existència que fa riure i fa por alhora; o sigui, és kafkiana, és a dir, inversemblant i alhora possible, còmica i alhora terrible. Algunes coses no hem de voler mesurar-les.

En canvi, les coses econòmiques sí que les mesurem, i ben fet que fem. Un pot dir una frase inspirada com ara aquesta: avui dia, referir-se als ingressos bruts anuals és l'única manera seriosa de parlar del que guanya una persona, i tothom dirà: sí senyor. Una informació pot explicar que els governants valoren positivament l'IPC mentre que els sindicalistes afirmen que s'ha descontrolat, i tothom pensarà: sempre fan igual. Parlant (amb xifres) les persones s'entenen.

La llengua, a quina categoria pertany? A la de les coses mesurables o a la de les intangibles? La situació idiomàtica hauria de ser mesurable, perquè la normalització lingüística s'alimenta de dues ciències que s'assemblen més a l'economia que no pas a la filosofia (que ens permet de construir un pensament sobre la felicitat, com va fer Bertrand Russell). Són la política (que des de
Maquiavel és una ciència) i la sociolingüística.

Però com hem d'avaluar l'estat de la nostra llengua? Vet aquí un problema i no pas recent. L'any 1985, vaig publicar a El Món vint entrevistes amb la intenció de compondre una radiografia sociolingüística, però el diagnòstic va ser contradictori. Josep M. Nadal i Modest Prats deien: "Des d'un punt de vista històric, la llengua catalana pitjor que ara no ho havia estat mai."  Francesc Vallverdú, en canvi, deia: "A la nostra àrea idiomàtica anem avançant cap a la plenitud sociolingüística de la nostra llengua." Com pot ser que homes que viuen al mateix país i en la mateixa època, que tenen la mateixa honestedat intel·lectual i la mateixa formació, es contradiguin així?

Més. Si estudiem el padró de Barcelona veurem que cada cop més gent entén, sap llegir, sap parlar i sap escriure el català, o sigui, que el progrés de la normalització és imparable. Però si agafem el metro i parem l'orella i anotem la llengua de les converses, constatarem que Barcelona viu més que res en castellà. En què quedem?

I és que no disposem d'uns indicadors lingüístics clars, i ens fan molta falta. En aquest sentit, té un gran mèrit que a la segona trobada de sociolingüistes, els dies 2 i 3 de desembre a Tortosa, dos ponents abordessin el problema. Josep M. Aymà va fer una distinció molt útil entre mesurar (obtenir dades objectives) i avaluar (fer-ne una interpretació) i va fer un esbós del que podria ser l'índex de la normalització lingüística, equivalent a l'índex de preus al consum. Joan Solé Camardons va presentar la metodologia del que podríem anomenar auditoria lingüística d'una organització, capaç de mesurar i avaluar tant l'ús idiomàtic com la qualitat de la llengua emprada.

Potser ha arribat l'hora de potenciar l'Institut de Sociolingüística Catalana, que ara és ben bé com la ventafocs: pobra i prometedora. Hauria de poder fer auditories lingüístiques a empreses, administracions i entitats, i hauria de fer públic cada any l'índex de la normalització. Així, quan parléssim de la salut del català, sabríem de què parlem.

Han passat molt anys des que vaig publicar aquest article al Diari de Barcelona i, en matèria d'indicadors lingüístics, la feina feta ha estat força, però no ha estat prou. La feina pendent és encara molta. De les coses que ens falten en diré només una. Si algú vol saber la difusió d'un diari digital -laMalla, sense anar més lluny- clica a internet OJD Interactiva i feina enllestida. En canvi, si el que ens interessa de saber és la qualitat lingüística d'un diari en català, no existeix cap indicador equivalent, renovat mes a mes, que ens ho digui.



1/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Tipologia de les associacions


Publicat al Diari de Barcelona el 12 de desembre del 1991.

Pagues cent peles, en jugues vuitanta i no toca mai: són les participacions en la rifa de Nadal. Les conservarem ben desades fins al 21 de desembre i les estriparem l'endemà. Haurem alimentat durant uns dies la il·lusió de fer-nos rics, que no és cap mal, i haurem pagat l'impost revolucionari del Gremi d'Herbolaris, de la Germandat del Cinema o dels Botiguers Reunits del Dos de Maig, que no és cap delicte, encara que l'altre dia un columnista deia que sí, que aquests recàrrecs són equiparables moralment al cas Juan Guerra.

La veritat, però, no és mai tan recargolada. Comprem aquesta loteria perquè si mai tocava la grossa precisament en aquella botiga on vam anar a comprar un remei contra l'al·lèrgia, en aquell cinema on vam anar a veure Tacones lejanos o en aquell bar on vam prendre un cafè amb llet i nosaltres, rucs de nosaltres, no n'havíem comprat, ves quin disgust.

És clar que les entitats més solvents no reparteixen participacions o, si en venen, són sense recàrrec. Si més no, aquesta exuberància de participacions en la rifa de Nadal ens haurà fet descobrir que d'associacions n'hi ha moltes. Tantes, que els arbres no ens deixen veure el bosc. Per això, podríem regalar-nos un mapa conceptual o, dit d'una altra manera, una brúixola associativa, per mirar d'orientar-nos.

Insistim que l'àmbit civil el formen les empreses, les entitats i els mitjans de comunicació: l'activitat econòmica, la vida associativa i l'opinió pública. L'associacionisme és, per tant, només una part de la societat civil.

El més important és l'associacionisme econòmic. Des de tots els punts de vista. Nombre de persones que enquadra, pressupostos que gestiona i influència social. Parlem de les confederacions sindicals (les grans, com CCOO i UGT, i les petites, com USO i CGT). I dels col·legis professionals (els grans: advocats, arquitectes, aparelladors, metges, diplomats en infermeria, enginyers industrials, i els de dimensió més reduïda). I de les entitats de consumidors i usuaris, entre les quals tenim només una gran organització, que és el Reial Automòbil Club de Catalunya. També parlem, és clar, de les associacions empresarials, tant les cambres de comerç i indústria com les patronals, com ara Foment del Treball Nacional - CEOE, la Confederació de Comerç de Catalunya o la PIMEC.

Existeixen algunes coordinadores locals d'entitats, que agrupen tot l'associacionisme d'una barriada -el Poblenou, per exemple- o una ciutat. Però el que és més pràctic és classificar les entitats per sectors. L'esportiu té molta força: federacions, coordinadores d'esport escolar, empreses esportives, clubs amb equipaments propis i clubs gestors d'instal·lacions públiques. L'infantil i juvenil també pesa: agrupaments escoltes, esplais, joventuts polítiques i altres entitats juvenils, que conflueixen en el consell nacional -i en els municipals- de la joventut. La gent gran: casals de les caixes d'estalvi, federacions sindicals de jubilats, etcètera. I les entitats culturals, com ara els ateneus. I les associacions de pares d'alumnes. I les esglésies, la catòlica i les altres. I les assistencials. I les de veïns, tant les associacions agrupades en la federació de Barcelona -o d'on sigui- i la confederació de Catalunya, com les comissions de festes dels carrers, o les de botiguers, que ara per Nadal guarneixen les avingudes amb tot de bombetes i, de vegades, com aquest any Amics del Passeig de Gràcia, amb molt de gust.

Els articles que parlen de la societat civil i que he reeditat fins ara -més els que vindran- a laMalla, publicats primer a l'Avui els anys 1987, 1988 i 1989 i al Diari de Barcelona els anys 1991 i 1992, plegats, vertebren un discurs propi sobre l'àmbit civil. Un tema sempre actual.


25/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Fa falta un programa negre


Publicat al Diari de Barcelona el 5 de desembre del 1991.

Girona enamora, però Barcelona ens empadrona. Això se'ns nota a l'hora de dissecar. Entenguem-nos. La bíblia vermella de sant Pompeu ens revela que dissecar vol dir "preparar (un animal mort) per conservar-lo amb aparença de viu", però també vol dir "analitzar minuciosament" alguna cosa. Una polèmica nacional, per exemple. O dues. Tothom ha dit que Banyoles, pàtria d'adopció del famós negre dissecat, és subseu de la Barcelona olímpica, i és veritat, però és una veritat efímera, només durarà uns quants dies de l'any del Senyor de 1992. En canvi, ha passat inadvertit el fet que Banyoles pertany al bisbat de Girona, que existeix des de fa setze segles. Les dues polèmiques nacionals han sorgit a la mateixa jurisdicció episcopal, tant el debat sobre si el negre en qüestió ha de treballar o no en un museu com la discussió sobre si això de la publicitat institucional és massa o no. Tothom hi ha dit la seva, llevat del negre de Banyoles, que calla com un mort.

Deixem ara de banda el color negre, perquè tot i alhora no es pot dissecar. En la guerra verbal s'hi val tot; el fang de la polèmica sobre els anuncis de la Generalitat ha esquitxat des de la Santa Mare Església fins el providencial president Pujol. Fins i tot hem hagut de veure com era atacada la cosa més sagrada de totes, la deessa Salut. Alguns subversius han arribat a l'extrem d'afirmar que fumar, beure i fer el dròpol sí que és vida. Tot s'ha posat en qüestió. Tot? No pas tot. Ningú no ha criticat el fet que els anuncis de la Generalitat són sempre i a tot arreu en català. Es veu que la gent troba que és normal. O no se n'adona. O no hi dóna importància. Això -i no és broma- és un èxit de la política lingüística de la Generalitat.

Fem ara la dissecció d'un cas contrari. A les jornades sobre la llengua que fa mesos va convocar IC, el sociolingüista Francesc Vallverdú hi va arribar d'allò més content, perquè l'acabaven d'atracar, però en català! Tothom el va felicitar. Que quan ens atraquen en la llengua del país, en comptes de tenir un disgust, tinguem una alegria patriòtica, això no és normal. Ja va dir el mallorquí Josep Maria Llompart que la nostra llengua serà normal el dia que els atracaments es facin en català.

Com convèncer els delinqüents? Les institucions no es poden adreçar a les associacions de lladres i assassins perquè no n'hi ha. Malament rai, si n'hi hagués: seria allò del crim organitzat, que diuen als telefilms, l'únic lloc on sí que atraquen en català. Els delinqüents no viuen fora de la societat. Però els defensors de la llei i l'ordre i els que en viuen al marge formen, tots plegats, un món a part, el de la novel·la negra i el cinema negre. El mal és que aquí jutges, policies i proscrits comparteixen una mateixa llengua de treball, que és el castellà. Ara en català només funcionen els mossos d'esquadra que vigilen algunes presons, però és de témer que, en contacte amb la realitat, es castellanitzin.

Què cal fer?, demanava Lenin vint-i-dos anys abans de ser dissecat. Doncs un programa global de normalització lingüística d'aquest món que novel·listes i cineastes anomenen negre, incloent-hi la policia estatal i la Guàrdia Civil. L'actuació a les policies locals, que Miquel Reniu va anunciar la setmana passada, les restes del naufragi de les campanyes normalitzadores de l'Administració de Justícia i els catalanitzats col·legis professionals d'advocats poden servir de llavor per tirar endavant un gran programa adreçat a tot aquest món en què la situació del català és tan negra.

Un cop rellegit aquest article meu del 1991, podríem preguntar-nos: vint anys després, què se n'ha fet, dels protagonistes? A veure.  El negre dissecat de Banyoles va tornar a l'Àfrica negra, on va ser enterrat amb tots els honors... i després oblidat: la seva tomba és víctima de la deixadesa, perquè ningú no en té cura. La publicitat institucional continua existint, però no és tan intensa com abans, i val a dir que, almenys la de les nostres principals institucions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona) continua expressant-se sempre i a tot arreu en català. La llengua dels atracaments -però- continua sent el castellà. Pel que fa a la policia, el desplegament dels mossos d'esquadra com a policia integral ha fet que tinguem, actualment, una policia catalana. Però les presons són un forat negre de la política lingüística: malgrat que Catalunya és l'única comunitat  que gestiona les presons, allà dins la megafonia és sempre en castellà i els funcionaris s'adrecen sempre en castellà als presos.