18/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'Església no viu de l'aire del cel



Publicat al Diari de Barcelona el 28 de novembre del 1991.

L'àmbit civil s'ha definit sempre per contraposició. Hi va haver una època en què era civil tot allò que no era eclesiàstic. Durant segles, l'Església s'ha fet càrrec de l'enquadrament social i de l'orientació de les consciències, més enllà de la dimensió religiosa. No podem conèixer l'evolució de la demografia local si no acudim als arxius parroquials, perquè abans tothom era batejat i enterrat com Déu mana. Tampoc no podem saber l'escala de valors imperant en altres èpoques si ignorem la història de la doctrina de l'Església.

Però deixem-nos d'històries: avui dia la cosa és ben diferent. Ara és l'Estat i no l'Església l'encarregat de mantenir la cohesió social. I pel que fa a les consciències, l'antic paper eclesiàstic de daixonses (guia espiritual, segons els uns; opi del poble, segons els altres) l'exerceix ara la televisió, i potser els vells anticlericals pensarien que és pitjor el remei que la malaltia.

Avui l'àmbit civil és tot allò que queda fora del sector públic, o sigui, fora del domini dels polítics. Per tant, l'Església actual forma part de la societat civil. És, de fet, una de les nostres grans organitzacions civils. No hi fa res que ens contradigui el llenguatge, que és conservador per naturalesa. Si una parella es casa pel civil el qui els declararà marit i muller serà un jutge a sou de l'Administració; però si es casa per l'Església els beneirà un capellà a sou d'aquesta organització civil.  Tant se val. També els ateus diuen adéu cada dos per tres. No es tracta d'impugnar el llenguatge corrent, sinó de ser lúcids a l'hora de contextualitzar l'Església dins la societat actual.

L'Església no viu de l'aire del cel. Necessita diners, com qualsevol altra organització. Moneda catòlica, pública o privada? Depèn. Tota la vida religiosa hauria de finançar-se, només, amb les aportacions dels creients. L'Església catalana és la primera a reconèixer que això és just i necessari. Antoni Bascompte, responsable financer de la diòcesi de Barcelona, ha explicat mil vegades, amb motiu de la diada de germanor (17 de novembre), que l'autofinançament de l'Església ja s'acosta al 80 per cent i que, si Déu vol, aviat serà total.

I Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi? I els esplais i les colònies de vacances? I els col·legis regits per ordes religiosos? I Caritas? I etcètera? Aquí la norma hauria de ser molt clara: tenen dret a rebre subvencions públiques en condicions d'igualtat amb les entitats equivalents no catòliques. Val a dir que si hi ha hagut discriminació ha estat més aviat en contra dels cristians: recordem
el greuge comparatiu entre les subvencions estatals a la Creu Roja i a Caritas.

El patrimoni arquitectònic de l'Església és extraordinari. Té un gran protagonisme visual dins del paisatge urbà i rural. Són joies que, en molts casos, cauen a trossos. Qui ha de fer-se càrrec del cost de la rehabilitació? Doncs els espònsors, les firmes privades. Si uns grans magatzems poden pagar la restauració de l'Arc del Triomf, també haurien de poder esponsoritzar la de l'antic temple de les Saleses, al mateix passeig de Sant Joan. Així sigui.

Aquest article meu del 1991 el signaria ara amb la mateixa convicció, perquè trobo que és plenament vigent.

11/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'autogestió de la gent gran


Publicat al Diari de Barcelona el 21 de novembre del 1991.

A Catalunya tenim ben poques organitzacions civils que enquadrin més de cent mil persones. De fet, només n'hi ha sis. Són el Barça, el Reial Automòbil Club de Catalunya, l'Església catòlica, Comissions Obreres, la UGT i la Unió d'Associacions de Gent Gran. La què? La UDAGG: Unió d'Associacions de Gent Gran. Doncs primera notícia. Sí, és veritat: és una gran desconeguda.

Aquest desconeixement té un atenuant i és que la UDAGG no és ben bé una gran organització, com les altres cinc esmentades, sinó una organització de segon grau, és a dir, una unió d'associacions independents. El desconeixement té, encara, un altre atenuant i és que la UDAGG és només la cara d'una moneda l'altra cara de la qual és la xarxa d'esplais de la Caixa, de la mateixa manera que, a l'àmbit local, cada associació de gent gran és la gestora d'un equipament per a les persones d'edat anomenat esplai i creat per la Caixa.

Val la pena de parlar de la UDAGG. La bibliografia sobre la vellesa demostra que les persones més grans de 65 anys cada cop tindran més importància demogràfica i social, però això ja ho sap tothom. La fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona i la lògica creació d'una fundació unificada, dedicada a l'obra cultural i social de la gran empresa financera, ha obert el camí de la fusió entre els casals d'avis procedents de la Caixa de Barcelona i els esplais provinents de la Caixa de Pensions, però això ja es veia a venir. Si val la pena de parlar de la UDAGG és per una altra cosa.

El nostre moviment infantil i juvenil és com és perquè conserva, actualitzades, les senyes d'identitat dels anys fundacionals. Els nois i noies d'ara no són els mateixos que els dels anys seixanta i setanta; i els caps escoltes i els monitors de colònies tampoc. Però la fesomia associativa és la mateixa. Doncs bé: el moviment de la gent  gran del segle XXI està dibuixant avui dia la seva fisonomia. Els dirigents i els associats, d'aquí a vint anys, no seran els mateixos que ara, però el model associatiu sí. La gràcia de la fórmula associativa de la UDAGG -i aquí és on volíem anar a parar- es pot resumir en dues paraules: simbiosi i autogestió.

Simbiosi entre una gran empresa -financera, però que podria ser d'un altre ram- i un moviment associatiu -d'avis i àvies, però que podria ser d'una altra mena. I autogestió perquè són els mateixos associats, o sigui, els usuaris, els qui elegeixen una junta directiva que administra el pressupost i decideix les activitats de cada esplai. La Caixa aporta la xarxa de locals, i les associacions de gent gran, els usuaris i la gestió. L'Administració pública no cal que hi intervingui. És un cas clar d'autonomia de la societat civil.

L'associacionisme de les persones d'edat, és clar, no es limita a la UDAGG. Existeix també el vinculat a l'Església, a les vocalies de gent gran de les associacions de veïns i les federacions de jubilats de les confederacions sindicals, que són tres casos diferents, però igualment interessants, de simbiosi i d'autogestió. I d'autonomia civil.

El nom  no fa la cosa, però ja que hem parlat molt de la cosa, enraonem una mica del nom. Els russos en diuen els veterans. Els francesos, les persones d'edat. Nosaltres, finalment, en diem la gent gran. Vell és una paraula que, si no es fa servir en primera persona, és desagradable. Avis i jubilats són sinònims de gent gran, però no del tot. I tercera edat, feliçment, ha perdut la batalla nominal davant de gent gran.

Una cosa és la realitat tangible i una altra la realitat mediàtica. La vida associativa basada en l'edat -tant el moviment infantil i juvenil com el de la gent gran- és un àmbit potent de la nostra societat real... però gairebé invisible als mitjans de comunicació. En aquest article de la meva hemeroteca personal publicat el 1991 i que ara reedito, parlo precisament d'aquest associacionisme que gairebé mai no il·luminen els focus mediàtics.


4/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Els mals dels cursos de català


Publicat al Diari de Barcelona el 14 de novembre del 1991.

Són una de les coses més sòlides que fa l'Administració lingüística. Hi assisteixen cada any milers d'adults. Només a la ciutat de Barcelona, els cursos que han començat el 15 d'octubre n'apleguen prop de sis mil. La didàctica per a l'ensenyament del català a la població adulta està ben concebuda i prou experimentada. Però aquests cursos pateixen alguns mals.

Un dels mals és que no se sincronitzen amb les proves de la Junta Permanent de Català. Els professors del Consorci per a la Normalització Lingüística preparen els alumnes perquè puguin obtenir el certificat A (coneixements orals bàsics de català), el B (coneixements elementals, orals i escrits) o el C (coneixements mitjans). Però quan l'alumne acaba el curs queda desemparat. Ha d'anar tot sol a apuntar-se a la Junta Permanent, que tanca la inscripció quan arriba al nombre màxim de places previst. És com si, quan algú va a una autoescola perquè vol el carnet de conduir, li diguessin que allà l'ensenyaran, però que de l'examen ells no n'han de fer res, perquè és cosa de la Direcció Provincial de Trànsit, de manera que ja s'ho farà amb la paperassa, les dates i tot plegat. Les persones que es matriculen als cursos del Consorci per a la Normalització haurien de quedar automàticament inscrites a les proves de la Junta Permanent. I el mateix hauria de passar amb les aules, com les de l'associació Rosa Sensat, especialitzades en cursos de nivell D (coneixements superiors) i específics.

Un altre dels mals és la mortaldat que hi ha entre els alumnes. Són molts els que es matriculen -total, només val tres mil peles- i hi van un parell de dies i ja no hi tornen... fins que s'apunten a un nou curs, que tampoc no acaben. Caldria un control informatitzat dels alumnes, de manera que els qui causen baixa per deserció no poguessin tornar-hi durant dos o tres anys. Entre això i la sincronia amb la Junta Permanent aquests cursos guanyarien seriositat.

Un altre dels mals és la indefinició estratègica. Els centres d'autoaprenentatge s'han de tancar o han de multiplicar-se? Quina és exactament la composició social de l'alumnat? Hi predominen aquells que aprecien el català com a símbol o aquells altres que el necessiten per la feina? L'assistència a un curs es tradueix després en un canvi del comportament lingüístic? Existeix una demanda oculta, és a dir, gent que aniria a aquests cursos però que no els coneix? I així, mil preguntes. De la mateixa manera que hi ha un gabinet de didàctica, hauria d'haver-hi també un equip d'estudis de planificació aplicats a l'ensenyament del català als adults.

Però el gran interrogant de fons d'aquests cursos, obra del Consorci per a la Normalització i de la xarxa de serveis municipals de català que encara no s'hi ha integrat, és si realment serveixen per fer avançar la normalització. Com que d'estudis no n'hi ha, totes les respostes valen. Jo comparteixo la dels qui pensen que no fan pas que augmenti l'ús del català. Si al costat d'aquesta
oferta de cursos per a tots els ciutadans n'hi hagués una altra, igualment extensa, dins de les empreses i les administracions -per als treballadors- i a l'interior de les entitats -per als socis- potser la resposta variaria, però no gaire. És el context global que ha de canviar. Però com que tot i alhora no es pot resoldre, ja va bé que existeixen aquests cursos. Poc o molt, fan forat. I de mica en mica s'omple la pica.

Els mals dels cursos de català del 1991, la majoria, amb els anys, s'han resolt. Però continua viva la gran qüestió de fons: com aconseguir que, si augmenta el coneixement general del català, creixi també l'ús social efectiu de la nostra llengua.  



27/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Els cursos de català


Publicat al Diari de Barcelona el 7 de novembre del 1991.

Hauríem de normalitzar el debat sobre el català. O sigui, parlar-ne com aquell qui enraona d'una cosa normal. L'economia, per exemple. Oi que no vivim obsedits per la política macroeconòmica i els escenaris de futur? Ens interessen també el preu del diner, la reconversió agrària, la temporada turística, el rebut del gas. Coses més concretes. Doncs amb el català hauríem de fer el mateix. No limitar-nos a debatre la política lingüística global i el futur de la nostra llengua, sinó descendir a les coses concretes. Una d'aquestes coses és l'ensenyament del català a la població adulta. Ara fa pocs dies ha començat un nou any acadèmic i hi ha hagut una allau inesperada de matriculacions. Per què?

Una de les conclusions del simposi sobre l'ensenyament del català que va tenir lloc el setembre a Vic deia: "Cal prendre les mesures per garantir la possibilitat que totes les persones adultes que ho desitgin puguin disposar d'una oferta adequada i de qualitat de cursos de català, que ha de tendir a preparar-les per a un ús efectiu de la llengua." És un bon objectiu per als anys noranta, però és ben segur que no ha pogut influir en l'increment de l'alumnat dels cursos que han començat el 15 d'octubre.

Només a la ciutat de Barcelona, en comptes dels 250 cursos de fa un any, se'n fan 35 més. A tot Catalunya, s'ha passat de 700 a 800 cursos. A més, la mitjana d'alumnes per curs, que l'any passat era de 21, ara és de 26. Com cal interpretar aquestes dades del Consorci per a la Normalització Lingüística? Hi han influït tres factors principals.

El factor estructural: aquests cursos tenen un mercat assegurat ben bé fins a l'any 2001. Molta parròquia la generen les mancances lingüístiques del nostre sistema educatiu, perquè no és veritat que tots els nois i noies acabin l'ensenyament obligatori amb uns coneixements mitjans de català suficients. Molta clientela provindrà de la nova immigració, tant la que va néixer nord enllà, com diria Salvador Espriu, com l'altra, la que va tenir la mala sort de néixer sud avall, com diria Pere Quart. I hi ha, és clar, els clients de tota la vida, els adults que van ser escolaritzats només en castellà i que no deixaran l'escena tan aviat com pretenen alguns sociolingüistes, perquè no tenen cap pressa per anar al cementiri i ben fet que fan.

Un factor conjuntural, claríssim: la famosa sentència 46/1991 del Tribunal Constitucional. Els magistrats inapel·lables han desestimat el recurs del Govern de l'Estat contra la llei de la funció pública de la Generalitat i, per tant, queda clar que "en el procés de selecció haurà d'acreditar-se el coneixement oral i escrit de la llengua catalana". Molts aspirants a funcionari han anat a corre-cuita a apuntar-se a un curs de català.

Un altre factor conjuntural, opinable: l'enrenou polític sobre la qüestió nacional. D'una banda, Àngel Colom afirma que ens trobem en la via cap a la independència i que falten poques estacions per arribar-hi. De l'altra, Raimon Obiols avisa que els immigrats hauran d'agafar el tren per anar-se'n, foragitats pels ultranacionalistes, però que tranquils, que ell els acompanyarà. Com que ningú no vol anar-se'n, ni sol ni ben acompanyat, com que tothom vol quedar-se aquí, tant si Catalunya és dependent com si és independent, més d'un ha pensat: saps què?, aprendrem català, que no fa cap nosa i potser ens farà servei.

Els cursos de català per a persones adultes són, des de sempre, una de les eines més importants de la nostra política lingüística. Vet aquí, en aquest article de la meva hemeroteca personal, un primer diagnòstic sobre la qüestió tal com es plantejava ara fa vint anys. La setmana que ve en parlarem més.



  

20/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Un àmbit de llibertat


Publicat al Diari de Barcelona el 31 d'octubre del 1991.


De la famosa societat civil se'n parla tant i se la defineix tan poc que, a última hora, sembla una societat secreta. O un concepte buit. Mai no queda prou clar què és l'àmbit civil ni on comença ni on acaba.

El cos social és, com el cos humà, tridimensional. Té tres cares, com les monedes. Són l'espai personal, les administracions públiques i l'àmbit civil.

La llar és el temple de la privacitat. Les fronteres de l'espai personal són estrictes, sagrades, inviolables. Era legítima la gravació i posterior difusió de la conversa telefònica de Tkiqui Benegas? És acceptable la facilitat que la llei del ministre Corcuera dóna a la policia per entrar als domicilis particulars? Les fronteres de la intimitat cal fixar-les de manera mil·limètrica.

La societat civil és un àmbit de llibertat que es defineix per contraposició. És civil allò que no és una altra cosa, en concret allò que no és Administració pública, que no és del domini dels polítics. La zona fronterera entre el que és institucional i el que és civil és extensa i flexible. Una empresa pública pot privatitzar-se; o a l'inrevés. Un equipament públic pot encabir tot de petites empreses privades (els mercats municipals). Un sector sencer pot ser meitat públic meitat privat (el sistema educatiu).

Però igual que hi ha un espai inequívocament oficial -l'Administració pròpiament dita, local, autonòmica, estatal o europea- també existeix un àmbit genuïnament civil. Això aquí. I a Cuba? Allà no. La societat civil és una cosa contemporània i occidental, tal com ha explicat Salvador Giner. No n'hi havia en altres èpoques; no n'hi ha al Tercer Món ni als règims comunistes. I és perquè la societat civil és consubstancial al mercat i a la democràcia.


Els actors civils són les empreses, les entitats i els mitjans de comunicació: l'activitat econòmica, la vida associativa i l'opinió pública. Hi ha polítics i sociòlegs -paternals els uns, puristes els altres- que només els fan gràcia les entitats civils si són pobres i desvalgudes, perquè si són fortes i solvents ja no els agraden. Una petita associació de veïns -pobrissona!- és una cosa neta i
altruista; una gran confederació sindical -ecs!- és una colla d'egoistes que van a la seva. Hi ha també ànimes que habiten en una torre d'ivori que es pensen que els qui conformen la cultura actual són els creadors i els professors, quan la veritat és que la influència de la creació cultural i de la Universitat, tot i ser notable, és poca cosa al costat de la dels mitjans de comunicació.

A l'Europa dels anys noranta vivim un consens molt gran en el sentit que cal respectar l'espai íntim, i mantenir un equilibri entre l'àmbit civil i el sector públic, i una harmonia entre el mercat i la democràcia. En aquest consens bàsic hi participen totes les forces polítiques europees i, per tant, les catalanes: el socialisme democràtic, des de l'esquerra transformadora (IC) fins al centreesquerra (PSC); la democràcia cristiana, des de la més progressista (UDC) fins a la més conservadora (PP); el liberalisme, des del més radical (ERC) fins al més moderat (CDC). Nosaltres els europeus vivim un saludable pluralisme ideològic, però hem enterrat els vells antagonismes, la guerra a mort entre la revolució i la reacció. Avui dia gairebé tothom subscriuria aquesta idea de Xavier Rubert de Ventós: l'Estat, sol, tot ho convertiria en burocràcia; el mercat, sol, tot ho convertiria en mercaderia.

Vint anys després de publicar aquest article al Diari de Barcelona, la meva reflexió sobre l'àmbit civil és substancialment vigent. Cosa que, ara que hi penso, em fa adonar d'un fet ben curiós sobre la valoració social dels opinadors. Si un arquitecte, ara fa dues o tres dècades, hagués dissenyat un edifici que, un cop construït, s'hagués enfonsat, a causa de defectes estructurals, ara estaria senzillament inhabilitat. En canvi, alguns dels opinadors que avui pontifiquen sobre tota mena de temes havien defensat obertament el franquisme els uns i l'estalinisme els altres i ara continuen gaudint de tribunes públiques. El fet de no haver escrit ni dit cap barbaritat ideològica en el passat no és cap mèrit. Al contrari. Representa que els que abans deien barbaritats "han evolucionat", mentre que els que fa dècades ja dèiem coses assenyades "ens repetim". En fi, paciència.




 

13/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El present del català

Publicat al Diari de Barcelona el 17 d'octubre del 1991.

Amb això del català passa una mica com amb el medi ambient. Tothom sap que cal redreçar la situació, que convé donar un cop de timó per capgirar la inèrcia heretada i instaurar una dinàmica nova. Tots tenim mala consciència. La feina a fer és urgent i és immensa.

Però hi ha una diferència espectacular. Els polítics encarregats del medi ambient no pretenen convèncer-nos de res. Van per feina. Fan coses. Després, això sí, en presumiran, mostraran l'obra feta a l'aparador de la publicitat institucional. En canvi, la Generalitat de Catalunya a hores d'ara encara mira de convèncer-nos de la importància i de la necessitat de la normalització lingüística. I no cal. Ja n'estàvem convençuts quan Franco va plegar veles; a més a més, la política lingüística dels primers anys va consistir, precisament, a proclamar que el català és cosa de tots. Ens ho deia aquella nena tan simpàtica que es deia Norma. Però els anys passen, la nena s'ha fet gran i, segons les penúltimes notícies, treballa d'actriu de pel·lícules eròtiques. Insistir a voler sensibilitzar l'opinió pública, francament, és perdre el temps i llençar els diners. Si no és que la campanya publicitària és només el pròleg d'una acció transformadora de la realitat lingüística. Llavors sí. Aleshores fa el paper que la doctrina militar assigna a l'artilleria: preparar el terreny, perquè després la cavalleria i la infanteria l'ocupin. L'artilleria tota sola no pot guanyar cap batalla.

Que consti que les campanyes publicitàries d'autopropaganda de la normalització del català, sense una actuació seriosa al darrere, no són una possibilitat remota. Són reals. Què en queda, de la campanya a bars i restaurants? Gairebé res. Només uns vocabularis, que els establiments no fan servir, i uns cartellets en català pansits i a punt de jubilar-se. Què en quedarà, de la recent campanya en el món de l'automòbil? Gairebé res tampoc.

La nova campanya -el català, eina de feina- vol fomentar l'ús de la nostra llengua en el món del treball. Serà com les altres? Parlem-ne. Aquesta vegada hi participen quatre departaments de la Generalitat: el de Cultura, el de Treball, el d'Indústria i Energia i el de Comerç, Consum i Turisme. Això és bo, però no ens ha d'enlluernar. Més valdria que el pressupost, que és escarransit, fos més gran, encara que el gestionés una sola direcció general -la de Política Lingüística-. A més, hi falta un departament -el d'Agricultura, Ramaderia i Pesca- perquè la pagesia també treballa. A la campanya s'hi han adherit confederacions sindicals i organitzacions empresarials. Això és bo, però no ens ha d'enlluernar. Els dirigents civils signen a favor de qualsevol causa noble que truqui a la porta; el que compta és el que realment fan o deixen de fer després. A més, hi falten els col·legis professionals i les cambres de comerç, que són tan influents com els sindicats i les patronals.

Malgrat tot, hi ha indicis que aquest cop la campanya serà productiva. És a dir, que a l'hora d'avaluar-la a través d'indicadors lingüístics objectius podrem constatar un avenç del català a les empreses. Ja ho veurem. Tenim més d'un any, que és el que ha de durar la campanya, per examinar la situació lingüística en el món del treball. Podrem deixar de banda l'exercici estèril de preveure la salut de la nostra llengua al segle XXI i ocupar-nos del present del català en aquest àmbit decisiu. La campanya té, si més no, el mèrit de situar el debat lingüístic en un terreny pràctic.

Fa vint anys, quan vaig publicar-hi aquest article, el Diari de Barcelona tenia dos-cents anys d'edat, que aviat és dit. Les campanyes de què parlava en aquesta columna ja són història, però la reflexió de fons encara és ben vigent.



 

6/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Desocupat

Publicat al diari Avui el 22 de setembre del 1989.

La desocupació és una ciència que avança que és una barbaritat. Els diaris en van plens. La feinada estadística que fan els entesos per estudiar els sense feina és grandiosa. Ho calculen tot: el sexe dels desocupats, l'edat, els apuntats en aquestes oficines que en diuen d'ocupació i els qui van per lliure, els qui cobren per anar tirant i els qui se'ls ha acabat el viure de la sopa boba, els qui encara no han pogut tastar el treball i els qui un dia van perdre la feina, i unes columnes didàctiques que fan un resum gràfic de tot plegat, i fins i tot, com que l'ull estadístic dels entesos ho veu tot, i està comprovat científicament  que una persona no pot viure de l'aire del cel, i els desocupats crònics són persones, encara que una mica especials, doncs saben de què viuen: es veu que els uns fan bullir l'olla  gràcies a l'economia submergida, i als altres els ajuda la família. L'única cosa que els entesos no han descobert és la manera d'evitar que hi hagi tants daixonses. Aturats, en diuen els entesos, que, segons el diccionari Fabra, vol dir de poc esperit per fer les coses, de poca empresa. Aquesta és l'opinió que en tenen els entesos, que, a més a més, no s'estan de dir que els actuals desocupats crònics no tenen solució. Així és que ell és un paio que no té solució. Si fos més gran sí, perquè podria empalmar amb la jubilació. Si fos més qualificat sí, perquè de llocs de treball ja se'n creen, però els qui tenen tan poca preparació com ell no hi encaixen. El mal és que el seu fill tampoc no treballa. Si fos més jove se'n sortiria, perquè els més petits no són tanta colla com els de la seva generació, i es formen més bé. Si no hagués patit el fracàs escolar, ara no seria un fracassat precoç. A les pròximes eleccions votarà son pare. Bé, son pare no, que tampoc no votarà. Per què haurien d'anar a votar? Si, total, el que faci o deixi de fer el Parlament no els afecta a ells. Els entesos ja ho saben, que els desocupats crònics són abstencionistes. Les estadístiques diuen que són una mena de gent que mai no trobarà feina ni participarà en les eleccions, però que, de tota manera, la prosperitat general i el sistema polític no trontollaran. El drama humà, estadísticament, no existeix. Números canten. La resta és literatura.

Quan vaig publicar aquest retrat d'un desocupat típic que ara reedito, és a dir, el 1989, la desocupació era notable a la nostra societat. Anys després, vam viure una època de plena ocupació. I ara la gent sense feina torna a ser molta. Cicles econòmics, en diuen.




30/5/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Estudiant


Publicat al diari Avui el 15 de setembre del 1989.

Tenir vint anys i exercir d'estudiant no és un mal assumpte. A classe es poden fer moltes coses. No anar-hi, per exemple; el bar de la Facultat és acollidor, més que la biblioteca. A classe s'hi pot badar, i dibuixar a la taula sanefes, i ninotets, i escriure-hi frases inspirades, i mirar les cames de la noia de la dreta, i xiuxiuejar secrets a cau d'orella, i fins i tot escoltar el professor a veure què diu. A cada classe hi ha la majoria silenciosa, més els tres o quatre alumnes aplicats que produeixen la matèria primera a partir de la qual es fabriquen els apunts fotocopiats, més el setciències, que ni escolta ni anota res ni llegeix la bibliografia, ni tan sols hi va gaire, però que sempre es veu amb cor de fer la pregunta definitiva. A la Universitat tothom va una mica a la seva, no és com a l'institut. Però a l'hora de la veritat impera la fraternitat de classe. Amb els exàmens, poca broma. El tràfic d'apunts, les cues a la fotocopiadora i les aules de sobte atapeïdes formen el paisatge abans de la batalla: el primer parcial, el segon parcial, el final (de repesca i per pujar nota) i el de setembre. Els universitaris de quinze anys enrere volien fer aquí la revolució. Els francesos del Maig del 68 i els xinesos del Maig del 89 van fer-la. Ell només vol fer la carrera, que no és cap mal. No s'hi mata, però tampoc no en passa del tot, de manera que en acabar l'últim curs sabrà tot allò que se suposa que ha de saber. A casa seva no passen angúnies econòmiques, però ell sovint s'exclama que no té ni un duro. Vol dir per a les seves coses. Els d'abans es divertien fent política, però ara és diferent. Ara fa falta pasta per a les nits i els caps de setmana. Així és que a les tardes es dedica a fer diners: entrena l'equip de bàsquet del col·legi on havia anat de petit. Altres universitaris vigilen els patis, fan classes particulars, fan cangurs i coses per l'estil.

Bona vida, tot plegat. Però vindrà un dia que començarà a neguitejar-se per trobar una feina de debò, pensarà seriosament en el dia de demà i deixarà d'assaborir aquests anys daurats que anys a venir enyorarà. Anys de perdre el temps, perquè la vida és llarga; anys de tastar moltes coses, perquè és a la cruïlla on tots els camins comencen.

Vet aquí el retrat d'un universitari típic de vint anys enrere.


23/5/2011 - 13:15h - laMalla.cat

Llibertat, per a què?

Publicat al diari Avui el 8 de setembre del 1989.

Llibertat, per a què? preguntava Lenin. Els comunistes es malfiaven de les llibertats, les qualificaven de burgeses, perquè hi veien solament la llibertat dels poderosos per aixafar els de baix. El remei que van aplicar als règims comunistes va ser pitjor que la malaltia que volien guarir. Però ara que tants comunistes d'aquí i de fora opten per la renovació, i ben fet que fan, haurien d'anar en compte de no llençar per la borda tot el bagatge ideològic, perquè hi ha coses que encara són vàlides; per exemple, la malfiança contra la llibertat dels poderosos. Penso que no solament els comunistes renovadors sinó tots els progressistes hem d'adonar-nos que, com que les llibertats són indestriables, hem d'admetre la llibertat dels poderosos però com un mal menor, per preservar la llibertat de tothom. Per què dic ara tot això? No és per justificar-me retroactivament de res, perquè jo mai no he estat comunista, i sempre he defensat la llibertat sense restriccions. En parlo perquè fa al cas, davant la infàmia que ha comès el felipisme contra els valencians.

Josep-Vicent Marquès, l'altre dia, escrivia que el poder no accepta la iniciativa privada que no té ànim de lucre. "La cobdícia és respectable; l'acció popular continua sense ser-ho. El govern espanyol ha decidit destruir la iniciativa de 100.000 ciutadans i 100 ajuntaments valencians que van aportar 400 milions de pessetes per poder veure TV3 a la comunitat valenciana. Ha esclafat una iniciativa social."

Felipisme és llibertat? Sí, però per als peixos grossos, més que no pas per als peixos petits, que som la immensa majoria. En comptes de considerar la llibertat dels poderosos com un mal menor que convé mantenir a ratlla, el felipisme la consagra com un bé absolut; en canvi, reprimeix la llibertat dels ciutadans i de les associacions populars com ara Acció Cultural del País Valencià.

D'això se n'hauria de parlar a la campanya electoral. El futur de la televisió, siguem francs, és més transcendental que el futur del Senat.

Rellegir ara aquest article meu del 1989 em suggereix dues reflexions. L'una és mundial: el descontrol de la llibertat dels poderosos és la raó principal de la gran crisi econòmica que patim. L'altra reflexió és valenciana: les eleccions del 22 de maig que acabem de viure confirmen l'aclaparadora hegemonia institucional del PP, enemic declarat de la nostra llengua, però alhora aporten una dada esperançadora per a un futur redreçament idiomàtic i cultural de la societat valenciana: Compromís i Esquerra Unida tindran una representació notable a les Corts valencianes i a l'Ajuntament de València.

9/5/2011 - 06:00h - laMalla.cat

La televisió del felipisme

 

Publicat al diari Avui  l'1 de setembre del 1989.

El territori visiu ha esdevingut tan important com el territori real. La majoria de la gent veu la vida a través de la finestra televisiva. Em refereixo a la vida col·lectiva, la que hi ha més enllà de l'horitzó d'una existència personal. Entendre la vida, doncs, aviat voldrà dir entendre la televisió. No entendre el que diu, que això ja ho entén tothom, ni entendre com ho diu, que això només interessa als professionals del mitjà, sinó entendre per què ho diu.

Els que disposen de canals de televisió o en volen tenir expliquen que els mou el propòsit de servir-nos, informar-nos, distreure'ns, formar-nos. La veritat, però, és més prosaica.

La primera de les tres grans funcions d'una televisió és la de captar audiències perquè puguin empassar-se la publicitat. L'important, doncs, són els anuncis, no els programes. Els concursos o els telefilms o els llargmetratges són l'esquer per fer-nos picar l'ham, que són els espots. Així la televisió va conformant un estil de viure... i de gastar.

L'altra funció és la política, especialment notable a les televisions continentals europees. S'assembla a l'anterior. Es tracta de captar audiències per als espais informatius, a través dels quals es pot influir en les opinions polítiques i, sobretot, en el vot electoral.

La tercera funció, que sovint ens recorda Josep Gifreu, és la nacionalitzadora. Això de la televisió sense fronteres és una enganyifa. Avui que el mercat tendeix a desaparèixer com a ingredient d'una identitat nacional, l'espai televisiu n'ocupa el lloc, i ajuda a assentar la llengua nacional i la consciència nacional. El mercat únic europeu serà, alhora, un espai televisiu compartimentat en nacions.

És en aquest marc que el felipisme tira endavant el seu projecte estratègic, que impedeix la nostra plenitud nacional com a catalans. Una sola nació, Espanya, una sola llengua nacional, el castellà, una sola consciència nacional, l'espanyolitat, i cinc grans cadenes, dues públiques i tres privades, al servei d'aquest objectiu. Que hi hagi una mica de desconnexions regionals i unes quantes televisions autonòmiques en el sentit més restrictiu del terme no canvia gaire les coses.


A Catalunya, la llengua catalana és hegemònica a la ràdio i ara també a la premsa diària que comprem al quiosc. Però el català és sense remei una llengua minoritària en el consum televisiu a casa nostra. El mal ve del felipisme. Efectivament, quan vaig publicar a l'Avui aquest article que ara reedito a laMalla, Felipe González va deixar lligada i ben lligada la minorització de la nostra llengua a l'àmbit televisiu. Algunes coses han canviat des del 1989: ara TVE no emet publicitat, l'oferta televisiva s'ha fragmentat força, la teleporqueria triomfa a tot arreu, algunes cadenes mundials com la CNN o Al-Jazeera capten grans audiències. Però, des del punt de vista idiomàtic, a Catalunya continuem patint la televisió del felipisme.