3/10/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Corporativisme i complexitat


Publicat al Diari de Barcelona el 13 de febrer del 1992.

Hi ha frases senzilles que resumeixen tota una època. Quan els tramvies eren els amos del carrer, la gent deia: "la vida és dura". I tenien raó, perquè viure no era fàcil. Avui, la gent de metro hauríem de dir: "la vida és complicada", perquè certament és difícil d'entendre.

Vivim l'època de la complexitat. Les coses simples han passat a la història; fins i tot la llar és un petit món cada cop més complicat. Quan la vida era molt dura, hi havia homes que no ho suportaven i anaven cada dos per tres a la taverna a emborratxar-se. Ara que la vida és tan complicada, hi ha homes i dones que tampoc no ho suporten i adopten alguna de les mil cares del simplisme. Llavors fan coses com, per exemple, votar Ruiz Mateos o Le Pen, no perquè siguin ultradretans, sinó perquè fan un discurs simple, perquè els entenen.

És precisament la gent incapaç de pair la complexitat la que, davant un atemptat terrorista, diu que el que caldria fer és matar tots els etarres, començant pels empresonats. I, davant la llarga vaga que hi ha hagut al metro: que militaritzin els treballadors. Fomentar el simplisme és una barbaritat. Debatre la complexitat de les coses és l'única manera de formar una ciutadania responsable. En aquest sentit, em va agradar l'article d'Alfred Clemente, secretari general de CCOO del Barcelonès, sobre la vaga del metro, publicat diumenge en aquest diari.

Entre altres coses, Aldred Clemente deia: "No veiem cap contradicció insalvable entre la defensa concreta dels interessos dels treballadors d'una empresa de serveis i la dels usuaris." Harmonitzar contradiccions, sense negar-les, és una de les funcions que tenen les confederacions sindicals. Un dels principals reptes de la societat actual és, precisament, el de mantenir una certa harmonia entre els corporativismes, que són, segons el sociòleg Salvador Giner, un dels fenòmens centrals de la nostra època.

Els corporativismes només són negatius si són insolidaris. Els col·legis professionals són sens dubte entitats corporatives, però fan un paper ben positiu en la vertebració de la nostra societat. Els sindicats d'empresa són, per definició, insolidaris, o sigui, corporatius en el mal sentit de la paraula. Els treballadors solidaris han d'afiliar-se al sindicalisme confederal, al de tots els assalariats. Alfred Clemente l'anomena "de classe", terme que caldria bandejar per antiquat, ja que les confederacions sindicals agrupen avui dia, almenys, tres classes assalariades: obrers, professionals i pensionistes.

Però la insolidaritat corporativa també pot ser present dins del sindicalisme confederal. La CGT, hereva històrica de la CNT, no és un sindicat d'empresa, però al metro s'ha comportat com si ho fos (a diferència de CCOO i UGT). Encara que, ben mirat, és la plantilla del metro en conjunt la que ha practicat el corporativisme insolidari, fent una vaga moralment idèntica a les típiques dels controladors aeris. S'han aprofitat del fet que ocupen llocs de treball estratègics per fer un xantatge a la societat.

Però no siguem simplistes. L'autoregulació sindical de les vagues és la solució més civilitzada. Les llibertats, però, sense cultura cívica, malament rai. Els treballadors del metro haurien de superar el corporativisme salvatge i aprendre a exercir el civisme sindical.

Els corporativismes són un dels fenòmens centrals de la nostra època. Sí. Vivim a l'època de la complexitat. Sí. Totes dues coses eren certes l'any 1992 i són certes ara.



26/9/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El camí cap a la igualtat social


Publicat al Diari de Barcelona el 6 de febrer del 1992.

Dèiem la setmana passada: l'ideal de la igualtat i la justícia social és més vigent que mai perquè és més possible que mai. La societat sense classes socials -com la de l'antiga Unió Soviètica- és, com totes les utopies dures, una gran enganyifa. La via democràtica cap a la igualtat social -com la d'alguns països europeus avançats- és, en canvi, un camí inacabable i imperfecte, com totes les coses de la democràcia, però millor que cap altra opció. És, de fet, el nostre camí. Què podríem fer, aquí a Catalunya, per donar un nou impuls a la igualtat social? Per començar, parlar-ne. I més en època electoral.

Igualtat no vol dir uniformitat. La veritable igualtat reconeix la diversitat, no com un mal inevitable, sinó com una cosa enriquidora. Defensar la igualtat de drets entre les dones i els homes no és el mateix que voler abolir la identitat femenina o la masculina o totes dues alhora. Ser partidari de la igualtat entre les nacions no és el mateix que voler suprimir les diferències idiomàtiques i culturals.

De la mateixa manera, igualtat social no vol dir acabar amb l'existència de classes socials: seria pitjor el remei que la malaltia. Justícia social vol dir igualtat de drets i d'oportunitats, amb independència de l'origen familiar i de la condició social present de cada ciutadà. És clar que no n'hi ha prou a proclamar un dret perquè pugui ser efectivament exercit. Des del punt de vista jurídic, la igualtat social ja existeix entre nosaltres. Però socialment no. Ni aquí ni enlloc, perquè a la plena igualtat social no s'hi arriba mai. Però cal tendir-hi, per fer una societat més justa i, també, perquè si no s'accentuen la desigualtat i el desordre. Són tres els fronts principals d'actuació en aquest sentit.

Primer, cal enfortir la veu organitzada de les classes populars, tant des de les institucions com sobretot des del mateix àmbit civil. Les confederacions sindicals, que agrupen els obrers i els professionals assalariats; els col·legis professionals; les organitzacions empresarials; el sindicalisme agrari; l'associacionisme de la gent gran; els sindicats d'estudiants: aquestes són les expressions organitzades de les classes populars que convé enfortir. Però corregint una cosa: els botiguers i els petits empresaris els enquadra però no els representa la gran patronal. La seva veu la tenen segrestada. Haurien d'optar plenament per un associacionisme propi, independent del de les grans empreses.

Segon, cal acabar amb una -només amb una- classe social, la dels desocupats i submergits, alguns d'ells marginats crònics. A través d'accions institucionals i civils per atenuar la seva situació actual, però sobretot amb una política educativa, sanitària i urbanística que els permeti incorporar-se a les classes populars integrades. Encara que el governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, digui que per contenir la inflació convé mantenir un 14 per cent de la població activa sense feina, renunciar a acabar amb la desocupació és una indecència moral.

Tercer, cal mantenir al màxim la mobilitat social. Això vol dir que totes les classes socials han de ser obertes. I més que cap altra, la classe dirigent o dominant, batejada per J.K. Galbraith com a tecnostructura. Qualsevol ciutadà, sigui quin sigui el seu origen social, hauria de poder arribar, si treballa de valent i la sort l'acompanya, a alt directiu d'una gran empresa privada o pública. Ei, si vol, perquè la vocació de poder no és pas obligatòria.

El camí cap a la igualtat social que planteja aquest article meu del 1992 és del tot vigent, malgrat la crisi econòmica.

12/9/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Societat sense classes o igualtat social?


Publicat al Diari de Barcelona el 30 de gener del 1992.

N'hi ha que són exagerats de mena. Amics del tot o res, quan els franquistes eren encara els amos de la situació, ells proclamaven les virtuts de la dictadura del proletariat i compadien els que no sabíem veure-les, tot i que ens perdonaven la vida i ens acceptaven com a companys de viatge. Avui dia són sociates, cosa que no vol dir que siguin socialistes: entre un socialista i un sociata hi ha la mateixa diferència que entre un de Convergència i un de Conveniència. Els sociates han acabat amb el problema de les classes socials d'una manera ben curiosa: han decidit que és de mal gust parlar-ne. Ells són els primers que passen olímpicament del tema.

Però, incoherents de mena com són, s'hi refereixen sempre en dues ocasions. L'una, per qualificar, més ben dit, per desqualificar els altres, els de la banda de muntanya de la plaça de Sant Jaume; diuen que representen els interessos d'una burgesia catalana que avui dia ningú no és capaç d'identificar. L'altra, quan per força han de parlar de l'estructura social; llavors fan servir termes com ara "classe mitjana alta" o "classe baixa baixa", aplicant una sociologia geomètrica, amb uns grups socials que és impossible que generin cap sentit de pertinença.

La idea de la lluita de classes ha passat, feliçment, a millor vida. Però encara hi ha desigualtat social, injustícia social. Encara hi ha classes. L'ideal de la igualtat social, en expressió de l'esquerra transformadora, o de la justícia social, en paraules de la democràcia cristiana, és més vigent que mai perquè és més possible que mai.

D'aquestes coses se n'hauria de parlar en època electoral. Parlem-ne, doncs.

Les classes socials ja no són les que eren. A la Catalunya actual podríem identificar-ne vuit. La dels alts directius és la classe dominant, la que talla el bacallà des de dalt de tot de les grans empreses privades i públiques; és la tecnostructura, molt ben descrita per J. K. Galbraith, a la qual, per cert, pertanyen nombrosos sociates, no pas tots perquè és una classe de places limitades i la cua d'aspirants a ingressar-hi és llarga. Les classes populars actives són quatre: els obrers; els professionals, tant assalariats com autònoms; els botiguers i petits empresaris; els pagesos. Finalment, tenim tres classes que es troben fora del mercat de treball: els estudiants, que encara no hi han entrat; els pensionistes, que ja s'han jubilat; els desocupats, incloent-hi les capes més lumpen, que en viuen al marge.

Si la descripció -en aquest article, telegràfica- que jo faig de les nostres classes socials és correcta, la pregunta que ve tot seguit és què cal fer. Instaurar una societat sense classes? Això sí que no! Al segle XIX semblava una bona idea, però al segle XX hem descobert que és pitjor el remei que la malaltia. La societat soviètica, que en teoria havia superat la desigualtat social, era en realitat la dictadura kafkiana d'una classe oficialment inexistent, la nomenklatura, molt ben retratada per M. Voslensky. Les classes populars, les pobres, no tenien dret ni a existir! Per tant, era literalment impensable que tinguessin consciència de classe o que comptessin amb un associacionisme propi.

Societat sense classes? No, gràcies! Igualtat i justícia social? I tant que sí! Quin pot ser el camí per arribar-hi? En parlarem la setmana que ve. Perquè d'aquestes coses cal parlar-ne en època electoral.

Aquest article meu del 1992 parla de les classes socials, un tema actualment absent de la nostra agenda pública. Tant de  l'agenda dels mitjans de comunicació, com de l'agenda política, com fins i tot de l'agenda ideològica. No sempre ha estat així. Fem memòria. Temps era temps, les classes socials eren un dels temes centrals de l'agenda ideològica de la gent progressista. Les classes socials eren el motor de la Història, que no és pas poca cosa...



1/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Tipologia de les associacions


Publicat al Diari de Barcelona el 12 de desembre del 1991.

Pagues cent peles, en jugues vuitanta i no toca mai: són les participacions en la rifa de Nadal. Les conservarem ben desades fins al 21 de desembre i les estriparem l'endemà. Haurem alimentat durant uns dies la il·lusió de fer-nos rics, que no és cap mal, i haurem pagat l'impost revolucionari del Gremi d'Herbolaris, de la Germandat del Cinema o dels Botiguers Reunits del Dos de Maig, que no és cap delicte, encara que l'altre dia un columnista deia que sí, que aquests recàrrecs són equiparables moralment al cas Juan Guerra.

La veritat, però, no és mai tan recargolada. Comprem aquesta loteria perquè si mai tocava la grossa precisament en aquella botiga on vam anar a comprar un remei contra l'al·lèrgia, en aquell cinema on vam anar a veure Tacones lejanos o en aquell bar on vam prendre un cafè amb llet i nosaltres, rucs de nosaltres, no n'havíem comprat, ves quin disgust.

És clar que les entitats més solvents no reparteixen participacions o, si en venen, són sense recàrrec. Si més no, aquesta exuberància de participacions en la rifa de Nadal ens haurà fet descobrir que d'associacions n'hi ha moltes. Tantes, que els arbres no ens deixen veure el bosc. Per això, podríem regalar-nos un mapa conceptual o, dit d'una altra manera, una brúixola associativa, per mirar d'orientar-nos.

Insistim que l'àmbit civil el formen les empreses, les entitats i els mitjans de comunicació: l'activitat econòmica, la vida associativa i l'opinió pública. L'associacionisme és, per tant, només una part de la societat civil.

El més important és l'associacionisme econòmic. Des de tots els punts de vista. Nombre de persones que enquadra, pressupostos que gestiona i influència social. Parlem de les confederacions sindicals (les grans, com CCOO i UGT, i les petites, com USO i CGT). I dels col·legis professionals (els grans: advocats, arquitectes, aparelladors, metges, diplomats en infermeria, enginyers industrials, i els de dimensió més reduïda). I de les entitats de consumidors i usuaris, entre les quals tenim només una gran organització, que és el Reial Automòbil Club de Catalunya. També parlem, és clar, de les associacions empresarials, tant les cambres de comerç i indústria com les patronals, com ara Foment del Treball Nacional - CEOE, la Confederació de Comerç de Catalunya o la PIMEC.

Existeixen algunes coordinadores locals d'entitats, que agrupen tot l'associacionisme d'una barriada -el Poblenou, per exemple- o una ciutat. Però el que és més pràctic és classificar les entitats per sectors. L'esportiu té molta força: federacions, coordinadores d'esport escolar, empreses esportives, clubs amb equipaments propis i clubs gestors d'instal·lacions públiques. L'infantil i juvenil també pesa: agrupaments escoltes, esplais, joventuts polítiques i altres entitats juvenils, que conflueixen en el consell nacional -i en els municipals- de la joventut. La gent gran: casals de les caixes d'estalvi, federacions sindicals de jubilats, etcètera. I les entitats culturals, com ara els ateneus. I les associacions de pares d'alumnes. I les esglésies, la catòlica i les altres. I les assistencials. I les de veïns, tant les associacions agrupades en la federació de Barcelona -o d'on sigui- i la confederació de Catalunya, com les comissions de festes dels carrers, o les de botiguers, que ara per Nadal guarneixen les avingudes amb tot de bombetes i, de vegades, com aquest any Amics del Passeig de Gràcia, amb molt de gust.

Els articles que parlen de la societat civil i que he reeditat fins ara -més els que vindran- a laMalla, publicats primer a l'Avui els anys 1987, 1988 i 1989 i al Diari de Barcelona els anys 1991 i 1992, plegats, vertebren un discurs propi sobre l'àmbit civil. Un tema sempre actual.


18/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'Església no viu de l'aire del cel



Publicat al Diari de Barcelona el 28 de novembre del 1991.

L'àmbit civil s'ha definit sempre per contraposició. Hi va haver una època en què era civil tot allò que no era eclesiàstic. Durant segles, l'Església s'ha fet càrrec de l'enquadrament social i de l'orientació de les consciències, més enllà de la dimensió religiosa. No podem conèixer l'evolució de la demografia local si no acudim als arxius parroquials, perquè abans tothom era batejat i enterrat com Déu mana. Tampoc no podem saber l'escala de valors imperant en altres èpoques si ignorem la història de la doctrina de l'Església.

Però deixem-nos d'històries: avui dia la cosa és ben diferent. Ara és l'Estat i no l'Església l'encarregat de mantenir la cohesió social. I pel que fa a les consciències, l'antic paper eclesiàstic de daixonses (guia espiritual, segons els uns; opi del poble, segons els altres) l'exerceix ara la televisió, i potser els vells anticlericals pensarien que és pitjor el remei que la malaltia.

Avui l'àmbit civil és tot allò que queda fora del sector públic, o sigui, fora del domini dels polítics. Per tant, l'Església actual forma part de la societat civil. És, de fet, una de les nostres grans organitzacions civils. No hi fa res que ens contradigui el llenguatge, que és conservador per naturalesa. Si una parella es casa pel civil el qui els declararà marit i muller serà un jutge a sou de l'Administració; però si es casa per l'Església els beneirà un capellà a sou d'aquesta organització civil.  Tant se val. També els ateus diuen adéu cada dos per tres. No es tracta d'impugnar el llenguatge corrent, sinó de ser lúcids a l'hora de contextualitzar l'Església dins la societat actual.

L'Església no viu de l'aire del cel. Necessita diners, com qualsevol altra organització. Moneda catòlica, pública o privada? Depèn. Tota la vida religiosa hauria de finançar-se, només, amb les aportacions dels creients. L'Església catalana és la primera a reconèixer que això és just i necessari. Antoni Bascompte, responsable financer de la diòcesi de Barcelona, ha explicat mil vegades, amb motiu de la diada de germanor (17 de novembre), que l'autofinançament de l'Església ja s'acosta al 80 per cent i que, si Déu vol, aviat serà total.

I Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi? I els esplais i les colònies de vacances? I els col·legis regits per ordes religiosos? I Caritas? I etcètera? Aquí la norma hauria de ser molt clara: tenen dret a rebre subvencions públiques en condicions d'igualtat amb les entitats equivalents no catòliques. Val a dir que si hi ha hagut discriminació ha estat més aviat en contra dels cristians: recordem
el greuge comparatiu entre les subvencions estatals a la Creu Roja i a Caritas.

El patrimoni arquitectònic de l'Església és extraordinari. Té un gran protagonisme visual dins del paisatge urbà i rural. Són joies que, en molts casos, cauen a trossos. Qui ha de fer-se càrrec del cost de la rehabilitació? Doncs els espònsors, les firmes privades. Si uns grans magatzems poden pagar la restauració de l'Arc del Triomf, també haurien de poder esponsoritzar la de l'antic temple de les Saleses, al mateix passeig de Sant Joan. Així sigui.

Aquest article meu del 1991 el signaria ara amb la mateixa convicció, perquè trobo que és plenament vigent.

11/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'autogestió de la gent gran


Publicat al Diari de Barcelona el 21 de novembre del 1991.

A Catalunya tenim ben poques organitzacions civils que enquadrin més de cent mil persones. De fet, només n'hi ha sis. Són el Barça, el Reial Automòbil Club de Catalunya, l'Església catòlica, Comissions Obreres, la UGT i la Unió d'Associacions de Gent Gran. La què? La UDAGG: Unió d'Associacions de Gent Gran. Doncs primera notícia. Sí, és veritat: és una gran desconeguda.

Aquest desconeixement té un atenuant i és que la UDAGG no és ben bé una gran organització, com les altres cinc esmentades, sinó una organització de segon grau, és a dir, una unió d'associacions independents. El desconeixement té, encara, un altre atenuant i és que la UDAGG és només la cara d'una moneda l'altra cara de la qual és la xarxa d'esplais de la Caixa, de la mateixa manera que, a l'àmbit local, cada associació de gent gran és la gestora d'un equipament per a les persones d'edat anomenat esplai i creat per la Caixa.

Val la pena de parlar de la UDAGG. La bibliografia sobre la vellesa demostra que les persones més grans de 65 anys cada cop tindran més importància demogràfica i social, però això ja ho sap tothom. La fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona i la lògica creació d'una fundació unificada, dedicada a l'obra cultural i social de la gran empresa financera, ha obert el camí de la fusió entre els casals d'avis procedents de la Caixa de Barcelona i els esplais provinents de la Caixa de Pensions, però això ja es veia a venir. Si val la pena de parlar de la UDAGG és per una altra cosa.

El nostre moviment infantil i juvenil és com és perquè conserva, actualitzades, les senyes d'identitat dels anys fundacionals. Els nois i noies d'ara no són els mateixos que els dels anys seixanta i setanta; i els caps escoltes i els monitors de colònies tampoc. Però la fesomia associativa és la mateixa. Doncs bé: el moviment de la gent  gran del segle XXI està dibuixant avui dia la seva fisonomia. Els dirigents i els associats, d'aquí a vint anys, no seran els mateixos que ara, però el model associatiu sí. La gràcia de la fórmula associativa de la UDAGG -i aquí és on volíem anar a parar- es pot resumir en dues paraules: simbiosi i autogestió.

Simbiosi entre una gran empresa -financera, però que podria ser d'un altre ram- i un moviment associatiu -d'avis i àvies, però que podria ser d'una altra mena. I autogestió perquè són els mateixos associats, o sigui, els usuaris, els qui elegeixen una junta directiva que administra el pressupost i decideix les activitats de cada esplai. La Caixa aporta la xarxa de locals, i les associacions de gent gran, els usuaris i la gestió. L'Administració pública no cal que hi intervingui. És un cas clar d'autonomia de la societat civil.

L'associacionisme de les persones d'edat, és clar, no es limita a la UDAGG. Existeix també el vinculat a l'Església, a les vocalies de gent gran de les associacions de veïns i les federacions de jubilats de les confederacions sindicals, que són tres casos diferents, però igualment interessants, de simbiosi i d'autogestió. I d'autonomia civil.

El nom  no fa la cosa, però ja que hem parlat molt de la cosa, enraonem una mica del nom. Els russos en diuen els veterans. Els francesos, les persones d'edat. Nosaltres, finalment, en diem la gent gran. Vell és una paraula que, si no es fa servir en primera persona, és desagradable. Avis i jubilats són sinònims de gent gran, però no del tot. I tercera edat, feliçment, ha perdut la batalla nominal davant de gent gran.

Una cosa és la realitat tangible i una altra la realitat mediàtica. La vida associativa basada en l'edat -tant el moviment infantil i juvenil com el de la gent gran- és un àmbit potent de la nostra societat real... però gairebé invisible als mitjans de comunicació. En aquest article de la meva hemeroteca personal publicat el 1991 i que ara reedito, parlo precisament d'aquest associacionisme que gairebé mai no il·luminen els focus mediàtics.


20/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Un àmbit de llibertat


Publicat al Diari de Barcelona el 31 d'octubre del 1991.


De la famosa societat civil se'n parla tant i se la defineix tan poc que, a última hora, sembla una societat secreta. O un concepte buit. Mai no queda prou clar què és l'àmbit civil ni on comença ni on acaba.

El cos social és, com el cos humà, tridimensional. Té tres cares, com les monedes. Són l'espai personal, les administracions públiques i l'àmbit civil.

La llar és el temple de la privacitat. Les fronteres de l'espai personal són estrictes, sagrades, inviolables. Era legítima la gravació i posterior difusió de la conversa telefònica de Tkiqui Benegas? És acceptable la facilitat que la llei del ministre Corcuera dóna a la policia per entrar als domicilis particulars? Les fronteres de la intimitat cal fixar-les de manera mil·limètrica.

La societat civil és un àmbit de llibertat que es defineix per contraposició. És civil allò que no és una altra cosa, en concret allò que no és Administració pública, que no és del domini dels polítics. La zona fronterera entre el que és institucional i el que és civil és extensa i flexible. Una empresa pública pot privatitzar-se; o a l'inrevés. Un equipament públic pot encabir tot de petites empreses privades (els mercats municipals). Un sector sencer pot ser meitat públic meitat privat (el sistema educatiu).

Però igual que hi ha un espai inequívocament oficial -l'Administració pròpiament dita, local, autonòmica, estatal o europea- també existeix un àmbit genuïnament civil. Això aquí. I a Cuba? Allà no. La societat civil és una cosa contemporània i occidental, tal com ha explicat Salvador Giner. No n'hi havia en altres èpoques; no n'hi ha al Tercer Món ni als règims comunistes. I és perquè la societat civil és consubstancial al mercat i a la democràcia.


Els actors civils són les empreses, les entitats i els mitjans de comunicació: l'activitat econòmica, la vida associativa i l'opinió pública. Hi ha polítics i sociòlegs -paternals els uns, puristes els altres- que només els fan gràcia les entitats civils si són pobres i desvalgudes, perquè si són fortes i solvents ja no els agraden. Una petita associació de veïns -pobrissona!- és una cosa neta i
altruista; una gran confederació sindical -ecs!- és una colla d'egoistes que van a la seva. Hi ha també ànimes que habiten en una torre d'ivori que es pensen que els qui conformen la cultura actual són els creadors i els professors, quan la veritat és que la influència de la creació cultural i de la Universitat, tot i ser notable, és poca cosa al costat de la dels mitjans de comunicació.

A l'Europa dels anys noranta vivim un consens molt gran en el sentit que cal respectar l'espai íntim, i mantenir un equilibri entre l'àmbit civil i el sector públic, i una harmonia entre el mercat i la democràcia. En aquest consens bàsic hi participen totes les forces polítiques europees i, per tant, les catalanes: el socialisme democràtic, des de l'esquerra transformadora (IC) fins al centreesquerra (PSC); la democràcia cristiana, des de la més progressista (UDC) fins a la més conservadora (PP); el liberalisme, des del més radical (ERC) fins al més moderat (CDC). Nosaltres els europeus vivim un saludable pluralisme ideològic, però hem enterrat els vells antagonismes, la guerra a mort entre la revolució i la reacció. Avui dia gairebé tothom subscriuria aquesta idea de Xavier Rubert de Ventós: l'Estat, sol, tot ho convertiria en burocràcia; el mercat, sol, tot ho convertiria en mercaderia.

Vint anys després de publicar aquest article al Diari de Barcelona, la meva reflexió sobre l'àmbit civil és substancialment vigent. Cosa que, ara que hi penso, em fa adonar d'un fet ben curiós sobre la valoració social dels opinadors. Si un arquitecte, ara fa dues o tres dècades, hagués dissenyat un edifici que, un cop construït, s'hagués enfonsat, a causa de defectes estructurals, ara estaria senzillament inhabilitat. En canvi, alguns dels opinadors que avui pontifiquen sobre tota mena de temes havien defensat obertament el franquisme els uns i l'estalinisme els altres i ara continuen gaudint de tribunes públiques. El fet de no haver escrit ni dit cap barbaritat ideològica en el passat no és cap mèrit. Al contrari. Representa que els que abans deien barbaritats "han evolucionat", mentre que els que fa dècades ja dèiem coses assenyades "ens repetim". En fi, paciència.




 

5/4/2011 - 11:30h - laMalla.cat

Societat civil

 

Publicat al diari Avui el 28 de juliol del 1989.

És civil allò que no és una altra cosa. L'àmbit civil sempre s'ha definit per contraposició. Civil com a contrari a aristocràtic, a rural, a militar, a eclesiàstic... i avui dia la societat civil és allò que no forma part de les administracions públiques, del domini dels polítics. Per exemple, tot el nostre teixit associatiu: sindicats d'assalariats, sindicalisme pagès, organitzacions empresarials, col·legis professionals, associacions de veïns i de pares d'alumnes, el moviment juvenil i el de la gent gran i el de consumidors i usuaris, les entitats d'acció cultural, els clubs esportius, més enllà de la seva dimensió esportiva, i l'Església, més ençà de la seva funció espiritual. I també, és clar, les empreses privades i les cooperatives i la premsa i etcètera.

El primer gran èxit de l'antifranquisme va ser democratitzar la societat civil, pas previ per arribar a la democràcia política. El gran esdeveniment present a Polònia, a Hongria, a la Unió Soviètica és que emergeix, de mica en mica, una societat civil democràtica; és a dir, que van pel bon camí.

El mal és que entre nosaltres el necessari equilibri entre l'àmbit oficial i l'àmbit civil és de fet un desequilibri. Patim una atonia civil, aquesta és la veritat. Ens cal revifar la societat civil. Jo penso que una de les maneres de contribuir-hi és que els mitjans de comunicació parlin més de la societat civil i que en parlin des d'una òptica civil i no pas política. Mirar amb ulls polítics el que passa al Barça, al Col·legi d'Advocats, a la diòcesi de Barcelona o al món casteller és una cosa sense solta ni volta, tan poca-solta com seria valorar els resultats d'unes eleccions polítiques examinant quants culers i quants periquitos hi ha entre els elegits, i quants advocats i quants economistes, i quants catòlics i quants ateus, i quants castellers d'una colla i quants d'una de rival. Oi que no ho fem? Doncs el que no volem per als polítics no ho hem de voler per als altres.

Vet aquí un tema ben viu, ben vigent.

 

29/11/2010 - 06:00h - laMalla.cat

La UGT i el PSC

 

Publicat al diari Avui el 27 de març del 1989.

Un conflicte és sempre dolorós, però de vegades és inevitable i, a la llarga, positiu. Un exemple: la guerra civil socialista que vam patir fa deu anys, gràcies a la qual tenim ara un partit nacional català, el PSC, i vam evitar un partit lerrouxista, a l'estil del PSOE basc. Un altre exemple: la pugna actual entre la UGT de Catalunya i el PSC.

Els dos màxims dirigents ugetistes, Justo Domínguez i Florencio Gil Pachón, acaben de dimitir com a diputats socialistes al Parlament. Perfecte. El problema és que no l'haurien d'haver ocupat mai, l'escó. Hi ha una cosa que es diu autonomia sindical, inventada ja fa molts anys pel moviment sindical europeu. Naturalment, tothom té dret a canviar de feina al llarg de la vida. Un pot ser comptable durant una època i després convertir-se en violinista. D'acord. Un antic sindicalista pot esdevenir un polític. Sí. Però els dirigents sindicals en actiu no han de fer de parlamentaris. El lloc dels sindicats és a la societat civil i no pas a les institucions.

La direcció del PSC vol organitzar el partit a les empreses. Perfecte. El problema és que això ho hauria d'haver pensat ja fa anys. Un partit d'esquerres ha de definir una política sindical pròpia i fins ara el PSC no l'ha tinguda. I tria per fer-la el moment més inoportú, de manera que els dirigents ugetistes ho viuen com un acte d'hostilitat i els treballadors ho veuen com una cosa electoralista de cara als comicis europeus.

Però siguem optimistes. El paisatge després de la batalla serà l'autonomia sindical de la UGT i la definició d'una política sindical per part del Partit Socialista. Més val tard que mai.

A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989, em ve de gust completar-lo amb una reflexió sobre les relacions entre sindicat i partit germà. Segons el model leninista, el sindicat ha de ser la corretja de transmissió del partit, perquè els revolucionaris professionals són els únics capaços d'orientar com cal la classe obrera. Segons el model tradicional de les Trades Union britàniques, el partit ha de ser el braç parlamentari del sindicat. Segons el model vigent a Itàlia almenys fins als anys vuitanta, cada espai ideològic ha de tenir el seu partit i el seu sindicat, de manera que com que hi havia una Democràcia Cristiana forta també existia un gran sindicat democratacristià. A l'Europa actual, inclosa Catalunya, el model leninista ha fracassat, el model tradeunionista tradicional ha fracassat, el model de l'equivalència ideològica entre l'espai polític i el sindical ha fracassat. Afortunadament. Ha triomfat a tot arreu el model de l'autonomia sindical, del qual va ser pionera entre nosaltres -és de justícia reconèixer-ho- la USO. Avui dia, aquí els sindicats de la gent assalariada (CCOO, UGT, USO i CGT) practiquen l'autonomia sindical. I ben fet que fan. Els nostres sindicats necessiten, encara més que els nostres partits, una notable regeneració. Sí. Però l'assignatura de l'autonomia sindical l'han aprovada clarament.

 

7/6/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Sindicalisme

 

Publicat al diari Avui el 3 d'octubre del 1988.

Salvador Giner és un intel·lectual brillant. Ho va demostrar un cop més dijous passat a la conferència que va fer a les Cotxeres de Sants. Per ell, la societat civil, que és una cosa exclusiva de la civilització occidental, és un àmbit de llibertat, al marge de l'Estat, on cadascú pot fer allò que vulgui, des de crear una empresa fins a organitzar un partit de futbol. Sense qüestionar l'Estat, propugna l'autonomia i la vitalitat de la societat civil. Molt bé.

La pega és que Giner, no sé per què, té tírria a allò que ell anomena gremialisme, i que fa extensiu a tot el sindicalisme, entès en sentit ampli: obrer, professional, pagès, empresarial. Diu que és egoista, mancat de generositat, insolidari. Jo crec que són injustos, aquests penjaments. Comissions Obreres és solidària quan defensa els desocupats i els jubilats, que són dos sectors que ni cotitzen gaire ni voten a les eleccions sindicals, encara que aquesta defensa va bé als obrers ocupats, que poden perdre la feina i que un dia o altre es jubilaran. Quan el Col·legi d'Advocats demana solucions per al caos de la Justícia no pretén beneficiar només els advocats, sinó tothom. Quan Unió de Pagesos lluita per tirar endavant els conreus, de retruc fa un bé a tota la societat, perquè salvaguarda el medi ambient. Quan la PIMEC fomenta la modernització de les petites i mitjanes empreses, ajuda a dinamitzar tota l'economia del país.

El sindicalisme cada cop el deixen més de banda els mitjans de comunicació, que, en canvi, van plens de notes de societat protagonitzades pels polítics. Només falta ara que un intel·lectual ens inciti a malfiar-nos del sindicalisme.

Vet aquí una reflexió vigent, però que podem ampliar. La nostra societat té tres zones: l'espai personal, l'àmbit civil i el sector públic. L'espai personal l'habiten les persones considerades una a una o en família: la llar és el temple de la intimitat personal. L'àmbit civil té dos braços: l'activitat econòmica i la vida associativa, és a dir, les empreses i les entitats. El motor de l'activitat empresarial és la lògica del benefici econòmic. La lògica de l'associacionisme és la rendibilitat social. En aquest aspecte, coincideix amb les administracions públiques, nucli del sector públic, que respon a la mateixa lògica. La intersecció entre el sector públic i l'àmbit civil és extensa. Els mitjans de comunicació i el sistema educatiu, per exemple, són en part públics i en part privats. Són nombrosos els casos de simbiosi entre agents públics i civils; per exemple, un mercat municipal, que és un equipament públic habitat per tot de petits comerços (les parades). El nostre mapa social, en definitiva, és d'una notable complexitat i de cap manera pot reduir-se a una història de bons i dolents, ni a l'any 1988 ni ara a l'any 2010.